Capítol IV

Paperetes, urnes i porres

«Si els catalans surten en massa a votar, i estic convençut que serà així, votaran». Aquest és el darrer missatge que molts ciutadans escolten la nit del 30 de setembre abans d’anar al llit. Són tres quarts d’una de la matinada, i el vicepresident Junqueras apel·la en una entrevista a TV3 a la participació en un referèndum que ja és una realitat per a milers de ciutadans que han decidit fer nit en 1.134 col·legis, repartits per tot el territori. Molts d’altres arribaran als centres a partir de les cinc, perquè és l’hora que l’ANC i Òmnium han marcat perquè la gent vagi a les escoles. L’objectiu que els anima és evitar que els Mossos precintin les seus electorals i garantir que les urnes acabin ocupant les taules per votar.

Jordi Turull arriba també cap a les cinc al Palau de la Generalitat. És el primer conseller que fitxa. Ha dormit a l’Hotel Banys Orientals, més conegut com l’Hotel del Senyor Parellada, en lloc de fer-ho a casa seva a Parets del Vallès. Ell, com tanta gent, no té ni idea de què passarà. La nit abans de l’1 d’octubre s’estima més quedar-se a Barcelona, perquè no té gaire clar que, quan es faci de dia, els accessos a la ciutat siguin oberts.

El Centre de Coordinació Central (CECOR), instal·lat a la comissaria dels Mossos del Poblenou, també obre a les cinc. La planificació de la jornada la tenen clara. L’han tancada en diverses reunions celebrades la setmana anterior. Hi han assistit el comandament únic designat pel Ministeri de l’Interior, el coronel de la Guàrdia Civil, Diego Pérez de los Cobos, i representants de la Policia Nacional, de la Guàrdia Civil i dels Mossos d’Esquadra. L’acord que han segellat és que, abans de la constitució de les meses de votació, almenys dos agents dels Mossos vagin a cada col·legi. Tenen l’ordre que, si n’hi ha algun que no poden tancar, han de demanar ajut a altres cossos policials. S’ha pactat també que la Policia Nacional i la Guàrdia Civil poden actuar pel seu compte si detecten incidències o també «en funció de l’evolució dels esdeveniments».

Les sis és l’hora límit que la policia catalana ha marcat a l’agenda per iniciar els desallotjaments a les escoles. Però queda ben clar que no serà gens fàcil per la gran quantitat de gent que s’hi han trobat quan han anat a fer la seva feina. És per això que, en la majoria de casos, els Mossos es limiten a aixecar acta de la situació.

El call center del Palau

També a les sis, Enric Millo entra al seu despatx de la Delegació del Govern espanyol per fer el seguiment de la jornada. Durant tot el dia l’acompanyaran el secretari del Ministeri de l’Interior, José Antonio Nieto, un home de plena confiança del ministre Juan Ignacio Zoido, i els caps de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional a Catalunya, Ángel Gozalo i Sebastián Trapote.

Mentre els milers d’agents de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil instal·lats des de fa dies als creuers Rhapsody i Moby, batejats popularment com els vaixells del Piolín, surten del Port de Barcelona en furgonetes de la Policia Nacional, al Palau de la Generalitat arriben els cent cinquanta voluntaris que s’han reclutat per integrar-se en una mena de call center que es distribuirà entre dues sales contigües al carrer de Sant Sever, als baixos de l’edifici. La majoria són militants d’Esquerra. La secretària general del partit, Marta Rovira, que ha sortit de Vic poc després de les quatre de la matinada, ja és allà i serà una de les primeres que els saludaran.

Els voluntaris van entrant a l’edifici i se’ls assigna un espai en una de les dues sales. Immediatament, reben les instruccions. Durant tota la jornada es dedicaran a agafar les trucades que arribin de les meses repartides pels col·legis. La seva funció principal és ajudar a qui ho demani a canviar les adreces IP dels ordinadors per poder accedir a la base de dades dels votants i saltar-se d’aquesta manera els bloquejos que durant molta estona paralitzen les votacions arreu. Al Palau de la Generalitat s’han col·locat unes antenes especials per evitar que des de fora es puguin bloquejar les votacions i l’escrutini. D’aquesta manera, també estan preparats per donar resposta a un jutge si ordena tallar el servei d’internet a l’edifici. El balanç del dia seran unes cinquanta-cinc mil trucades ateses. O el que és el mateix: proporcionaran cinquanta-cinc mil codis diferents per permetre que, al final, amb més o menys dificultats, s’hagi pogut votar a la majoria dels centres habilitats. Els atacs als servidors, tal com havien previst, van ser continus durant tota la jornada.

A les set del matí, el cap del gabinet del president Puigdemont, Josep Rius, i el cap de Comunicació, Pere Martí, surten de Barcelona en direcció a Sant Julià de Ramis. Tots dos hi pugen amb el cotxe particular de Rius. Abans d’arribar a la casa del president, paren en un forn per comprar croissants. A més de Puigdemont i la seva dona, Marcela Topor, hi ha l’equip d’escortes, i ja ha arribat una unitat del Grup Especial d’Intervenció, el GEI, l’àrea dels Mossos especialitzada a executar operacions amb un alt risc de violència armada. La majoria d’aquests agents han dormit en un hotel de Girona, el mateix on s’havien instal·lat alguns agents de paisà de la Policia Nacional que aquell dia tenien encomanada la missió de seguir els moviments de Puigdemont.

L’equip del president ha ideat quatre plans diferents perquè Puigdemont pugui dipositar el seu vot dins d’una urna. El primer és que voti al pavelló de Sant Julià de Ramis. El segon, l’ha de dur a Sarrià de Ter. El tercer, el que s’acaba concretant, apunta a Cornellà de Terri. Encara hi havia previst un quart pla, però ningú no ha acabat de saber mai en què consistia.

A les vuit del matí, el Govern anuncia que implanta el cens universal i que els 5.343.358 catalans amb dret a vot poden exercir-lo al col·legi que vulguin. O que puguin. Els encarregats de fer pública aquesta estratègia sorpresa són els consellers Jordi Turull i Raül Romeva, que no les tenen totes que el sistema funcioni. El cens universal ha estat enllestit fa només dues setmanes, i al Govern disposen de poca informació sobre el dispositiu tècnic. Fins i tot fan broma entre ells per expressar els dubtes que els assalten. «Si no va bé, sortirem a l’APM?», comenta Turull a Romeva. Tot just el dia abans, tots dos s’havien mostrat contraris a utilitzar el cens universal. La majoria de responsables territorials de la Generalitat, que a la pràctica són els enllaços amb els encarregats de controlar les votacions, no saben fins a la nit de dissabte que el mètode censal que s’activarà serà aquest.

Setmanes abans s’havia rebutjat la possibilitat d’una votació electrònica perquè si s’hagués permès votar des de casa no s’haurien vist milers de catalans participant en el referèndum. Aquesta imatge, als informàtics i als hackers que han treballat en el disseny del referèndum, els importa poc, però els polítics la volen imposar perquè saben que les cues d’electors insistint per votar han de tenir un gran ressò internacional.

El camió de Perpinyà

També es descarta repartir targetes censals, tot i que unes quantes setmanes abans de l’1 d’octubre es va intentar tirar per aquest camí, perquè era una manera gràfica de demostrar que aquella votació era com qualsevol altra. De fet, el Govern i els partits independentistes havien insistit els darrers mesos que sí, que es votaria «com sempre». Es pretenia que els ciutadans rebessin la informació del col·legi on els tocava votar com ho havien fet en qualsevol altra cita electoral. Hi havia l’opció de repartir les targetes mitjançant el servei que tradicionalment prestava Correos, però aquesta fórmula estava condemnada al fracàs, perquè era gairebé segur que la Guàrdia Civil faria la seva feina interceptant els enviaments. Descartat.

En canvi, sí que es va provar de repartir-les a través de l’empresa de missatgeria Unipost, però la Guàrdia Civil hi va intervenir. Va interceptar milers de targetes censals en els escorcolls del 19 de setembre als locals que l’empresa té a l’Hospitalet de Llobregat i Terrassa. Només quedava l’opció de distribuir-les amb l’ajut de voluntaris, però, fent cas als advocats, es va preferir no posar-los en perill i es va tancar aquesta via.

La majoria de les targetes s’havien imprès a Holanda i a Itàlia. En una cara s’havia reproduït una carta, signada per Puigdemont i Junqueras, i en l’altra hi havia la informació sobre el centre on cada persona podia votar. Finalment, però, no es van fer servir i, passat l’1-O, foren cremades a França en diverses tongades, espaiades en el temps, després d’haver estat amagades en caixes durant setmanes en un camió tancat en un garatge de Perpinyà.

La batalla informàtica

Si en algun terreny es va jugar la batalla de l’1-O va ser en l’informàtic. Prova d’això és l’elevat nivell de sofisticació que, per exemple, tenia la pàgina web en què els ciutadans podien comprovar a quin col·legi havien de votar. Per minimitzar els riscos que suposa allotjar en un servidor extern al Govern la base de dades del cens i d’on ha de votar cada ciutadà, la informació —les últimes cinc xifres i la lletra del DNI de cada ciutadà, la data de naixement i el codi postal— es xifra 1.714 vegades, generant un codi per a cada ciutadà. A la pràctica, doncs, al servidor estranger no s’hi puja el cens, sinó un codi que només podrà desbloquejar el mateix usuari quan introdueixi ell les dades i que el portarà a saber on ha de votar.

Els organitzadors es van trobar que, només un parell de dies abans del referèndum, el TSJC havia enviat un requeriment a Google perquè eliminés l’aplicació per a telèfons mòbils que s’havia preparat per consultar el cens. La justícia i els encarregats de dissenyar els dispositius informàtics feia temps que jugaven al gat i la rata. Els responsables d’aixecar l’1-O van tenir clar des d’un bon començament que la batalla de la comunicació era fonamental. Per evitar que el Govern espanyol estigués al dia dels seus plans, havien preparat el sistema de votació i recompte en reunions presencials, tot evitant d’utilitzar comptes de correu electrònic de Gmail.

Els organitzadors del referèndum es comuniquen amb telèfons encriptats per intercanviar informació sensible, però, alhora, disposen d’una xarxa molt extensa per fer difusió d’informació. Tenen una base de dades amb vuit-centes mil persones i via WhatsApp arriben a unes tres-centes mil. Fa molt de temps que hi treballen, i durant les setmanes prèvies a les votacions han actuat amb tanta discreció com eficiència.

Tres setmanes abans del referèndum, un grup d’una trentena de tècnics s’instal·len a les golfes del Palau de la Generalitat. Fins i tot hi dormen, allà. S’hi estaran fins poc abans de l’1 d’octubre i alguns hi hauran de tornar aquell diumenge. Els darrers dies s’han dedicat a crear l’aplicatiu que ha de permetre comprovar si un elector ja ha votat per evitar que pugui repetir. Aquest grup d’informàtics està connectat amb un grup de hackers situats en una masia d’Osona. Molts d’ells són de l’entorn de Julian Assange. Tots dos grups es comuniquen via satèl·lit, i el seu objectiu és que el sistema que han creat sobrevisqui als centenars d’atacs que sofrirà tant els dies anteriors com la mateixa jornada de les votacions.

Una part del material informàtic i de les antenes que es col·loquen al Palau de la Generalitat s’introdueix a l’edifici la tarda anterior. Milers de persones criden a la plaça de Sant Jaume allò de «Yo soy español», «No votarem» i «España una y no cincuenta y una», i mentrestant per una porta del darrere de l’edifici van entrant nois i noies amb part dels dispositius que s’utilitzaran l’endemà per garantir que es pugui celebrar el referèndum.

Mentre es dissenyava aquesta estructura externa, el Centre de Telecomunicacions i Tecnologies de la Informació de la Generalitat (CTTI) era notícia, perquè ja feia dies que la Guàrdia Civil regirava tot el que podia a les seves instal·lacions. L’executiu espanyol havia informat que havien aconseguit neutralitzar els servidors i molts dels serveis que s’oferien des d’aquest centre, que és, de fet, el cervell informàtic de la Generalitat. El dia 1, a primera hora, al CTTI també hi ha agents vigilant. Cap a dos quarts de deu, un d’ells rep la trucada d’un dels seus caps. «¿Qué estáis haciendo? ¡Están votando!», l’esbronca. I el guàrdia civil li respon: «Aquí lo tenemos todo parado». La conversa la sent un treballador de la Generalitat que no sap on és el cens. El que sí que sap segur és que allà no el tenen guardat.

Càmeres amagades

El dia 1 d’octubre, ja a primera hora, alguns dels qui formen part del nucli dur del disseny del referèndum respiren tranquils. La sensació és que la feina està feta. Hi ha urnes, paperetes, gent per protegir els col·legis i cues de ciutadans que volen votar.

Tot i la tensió, els organitzadors s’adonen que no caldrà posar en pràctica alguns dels plans alternatius que també s’havien plantejat per si tot plegat no sortia bé. Si de matinada la Policia Nacional hagués aconseguit evitar que les urnes arribessin als centres i, per tant, hagués pogut aturar el referèndum, hi havia dirigents de J×Sí que eren partidaris que el president comparegués per anunciar la convocatòria d’unes eleccions plebiscitàries. Era una opció que ERC no va arribar a debatre mai seriosament.

Sí, també estava previst un pla d’evacuació del Govern si l’actuació policial aquell dia hagués inclòs una ordre de detenció del president i els consellers. Uns dies abans del referèndum s’havia col·locat una càmera a l’entrada principal del Palau de la Generalitat. Estava amagada discretament darrere d’un dels dos lleons de l’escalinata principal, per assegurar-se que, si hagués calgut, s’hagués disposat d’una gravació de la Guàrdia Civil entrant al Palau per emportar-se el president i els seus consellers. Fins i tot s’havia gravat, el cap de setmana abans, un missatge de Puigdemont perquè fos emès a la televisió en cas que l’1 d’octubre el president hagués estat detingut.

A dos quarts de nou, Puigdemont piula a Twitter que qui vulgui votar ho podrà fer. A aquella hora ja comencen els desallotjaments per la força. Mentrestant, tots els jutjats de guàrdia ja han aixecat la persiana. El TSJC ha acordat duplicar-ne la xifra per estar preparats per a qualsevol escenari. N’hi ha quaranta-nou de repartits pels diferents partits judicials, tots a punt per fer el que calgui.

Les imatges dels cops de porra a l’Institut Jaume Balmes, al centre de Barcelona, són de les primeres que s’escampen per les xarxes. En un missatge que s’envia a les 9.03 des del Centre de Coordinació Central, s’informa que els Mossos han tancat noranta col·legis. Al final de la jornada, hauran evitat que es voti en cent cinquanta-vuit centres i hauran requisat quatre-centes trenta-dues urnes, noranta mil paperetes i setanta mil sobres. Poca estona després, mentre el president i el seu equip estan esmorzant, els informen que la Guàrdia Civil es dirigeix a Sant Julià de Ramis. Si hi ha un punt de votació que concentra l’atenció dels mitjans és el del poble on viu el president. Hi han acudit des de la CNN fins a Al-Jazeera, i les càmeres estan esperant per immortalitzar el moment en què dipositi el vot a l’urna. És la foto més buscada pels uns i la que volen impedir, com sigui, els altres. Al cap d’uns minuts, els avisen que la Guàrdia Civil no tan sols ha arribat al pavelló poliesportiu municipal on es vota, sinó que l’ha desallotjat per la força. Mig centenar d’agents envolten el pavelló i aconsegueixen entrar-hi trencant el vidre de la porta. Però no troben les urnes.

Les imatges de la violència al poliesportiu on havia de votar Puigdemont són de les que més impressionen els organitzadors del referèndum. L’expresident Artur Mas les veu en una de les pantalles que s’ha instal·lat a la Sala Torres Garcia del Palau de la Generalitat. Té al costat el republicà Xavier Vendrell. Quan la CNN emet una peça amb aquestes càrregues, comenten que aquell dia l’independentisme ha guanyat. Mas és dels qui està més pendent dels mitjans internacionals, sobretot de la BBC. Justament és per la cadena pública britànica per on Rovira i Turull veuran junts l’actuació de la policia.

«A mí, al “president” no me lo quitan».

L’equip de seguretat del president posa en marxa un dels plans alternatius per intentar que Puigdemont pugui votar. La comitiva està formada per quatre vehicles. Són el dels escortes, el que ocupen Puigdemont i la seva dona Marcela Topor (a més del xofer i un mosso) i dos més del GEI. Per despistar, primer enfilen en direcció a Sant Julià de Ramis, però, quan ja són molt a prop, canvien i se’n van cap a Sarrià de Ter. S’adonen que tenen un helicòpter que els vigila. Quan ja hi han arribat, els expliquen que el sistema informàtic del col·legi no funciona i que no es podrà votar. En aquell moment, alguns dels cotxes de la Guàrdia Civil que eren a Sant Julià de Ramis es dirigeixen a Sarrià de Ter per intentar seguir Puigdemont.

«Cap a sota el pont», ordena el cap d’escortes del president perquè la comitiva vagi cap a un pont que hi ha entre Sant Julià de Ramis i Cornellà del Terri. Tenen l’helicòpter al damunt i cotxes de la Guàrdia Civil a pocs quilòmetres.

Quan aconsegueixen ocultar-se sota el pont, els mossos demanen al president, la seva esposa, el cap de gabinet i el de premsa que baixin dels vehicles. No veuen l’helicòpter, però el senten a prop. Està esperant-los just a sobre de la sortida del pont.

«A mí, al “president” no me lo quitan», exclama un dels agents especials. Els mossos diuen a Puigdemont i la seva dona que deixin els mòbils al cotxe on havien anat fins llavors i els fan entrar en un dels cotxes del GEI. És la manera que troben d’enganyar els localitzadors que fins a aquell moment els tenien controlats. Tot es resol en menys d’un minut. Surten de sota el pont i, en una bifurcació en què es pot triar entre anar a Sant Julià de Ramis o a Banyoles, el cotxe de l’escorta i el que habitualment és el del president segueixen en direcció a casa de Puigdemont, mentre que els dos del GEI tiren cap a Banyoles. L’helicòpter hi cau de quatre potes i decideix seguir el cotxe on hi ha el telèfon del president, mentre Puigdemont fa via cap a Cornellà de Terri.

Un cop allà, desenes de veïns formen un cordó humà per facilitar que el president pugui passar i votar. Com que no hi ha mitjans de comunicació, el cap de premsa fa la foto oficial amb el seu telèfon i el cap de gabinet grava el vídeo. Són les imatges que s’acabaran distribuint a través de l’ACN i TV3, i faran la volta a mig món. «Porres contra urnes. Violència contra civisme», proclama el president en un missatge pensat sobretot per als mitjans internacionals.

La lluita per guanyar el relat de l’1 d’octubre havia començat ben d’hora. La Moncloa informa a quarts de nou del matí que Mariano Rajoy està reunit amb la vicepresidenta, Soraya Sáenz de Santamaría, i el ministre d’Educació i portaveu del Govern, Íñigo Méndez de Vigo, per seguir la jornada. Fan arribar als mitjans que l’executiu central qualifica el referèndum de «bochorno electoral». El missatge que es vol transmetre és que «s’ha impedit el referèndum il·legal».

Enric Millo afirma que no hi ha un referèndum d’autodeterminació a Catalunya. Soraya Sáenz de Santamaría, tant o més taxativa, proclama que el referèndum no s’ha celebrat. «La intenció de la Generalitat va ser des del primer moment inconstitucional, i com que és incompatible amb el nostre estat de dret, no ha pogut celebrar-se ni s’ha celebrat», defensa en una compareixença al Palau de la Moncloa.

Però, més enllà de les declaracions públiques, els telèfons cremen. Joaquim Forn i Enric Millo parlen en diverses ocasions. En una de les converses més tenses, Forn demana a crits que la Guàrdia Civil no entri a l’Escola Industrial de Barcelona. Millo li respon que farà alguna gestió, i, al cap d’una estona, a les 18.09, el conseller rep un whatsapp en el qual li escriu: «Està fet el que hem parlat». L’Escola Industrial, situada a l’esquerra de l’Eixample, és el col·legi electoral més gran de Catalunya, i hi acabaran votant 6.455 persones, entre elles el líder de Catalunya en Comú, Xavier Domènech. Malgrat els rumors que s’han escampat, tot i la presència forta de la policia, finalment no hi ha càrregues en contra dels votants en aquest punt.

«¿Qué cojones estáis haciendo?»

La bronca entre Forn i Millo no és l’única conversa pujada de to que hi ha aquell dia. L’alcaldessa de l’Hospitalet de Llobregat, Núria Marín, havia decidit mantenir la seva agenda, tot i saber que no seria fàcil. Com en altres ciutats, s’havia organitzat un centre on es feia un seguiment de la jornada per estar pendents de possibles incidències. Marín s’hi atansa al matí i mentre és allà rep per WhatsApp unes imatges de furgonetes de la Policia Nacional entrant a l’Hospitalet. En aquell moment, no se sap quin és el seu destí. Marín truca a Millo per preguntar-li què està passant. Primer no contesta al mòbil i quan una estona després li torna la trucada, l’alcaldessa li engalta: «¿Qué cojones estáis haciendo? Estoy viendo veinte coches de la Policía Nacional dando vueltas por aquí».

El delegat respon en forma de pregunta. De pregunta sorprenent. «Però a l’Hospitalet s’està votant?», inquireix Millo. La seva interpel·lació fa alterar els nervis de l’alcaldessa, que li replica: «Com que si estan votant? Tinc divuit col·legis oberts. Què preteneu?». La segona resposta de Millo encara sorprèn més la dirigent socialista, que dies abans havia deixat clar la seva oposició al referèndum, però que no volia incidents a la seva ciutat. «Tranquil·la, que no anirem a tots els col·legis», és la resposta del delegat del Govern espanyol.

L’alcaldessa decideix anar a l’Institut Can Vilumara, un dels centres envoltats de furgonetes policials, i acaba protagonitzant-hi una altra de les imatges del dia. Quan Marín i el seu equip arriben allà, uns agents li prohibeixen l’accés. Mentre està envoltada de policies, rep una trucada de Miquel Iceta. Li descriu què està passant, i el primer secretari dels socialistes catalans es limita a aconsellar-li que faci el que ella cregui que ha de fer. I és el que acabarà fent.

S’encara amb els agents, els recorda que ella és l’alcaldessa i exigeix parlar amb el responsable de l’operatiu. Demana que marxin de seguida, però un agent es limita a contestar-li que estan complint instruccions. Les càmeres graven Marín exigint que deixin en pau els veïns de l’Hospitalet, i l’episodi s’emet pocs minuts després per les principals cadenes espanyoles, sorpreses per la seva reacció. Marín encara no ha abandonat l’institut quan rep una segona trucada de Millo. És la una del migdia i el delegat li comunica que les càrregues policials s’aturaran.

El responsable del dispositiu, el coronel Pérez de los Cobos, declara posteriorment que es frena l’actuació arreu per les dificultats de triar en quins punts s’havien de retirar paperetes i urnes, vista la gran quantitat de gent que hi havia en la majoria de centres. A més, afegeix que la Policia Nacional pensava que hi hauria també concentracions a la tarda davant les delegacions del Govern espanyol o altres edificis de propietat estatal, cosa que no va passar. En el judici celebrat al Tribunal Suprem, més endavant, no es va aclarir ni tan sols qui va donar l’ordre de carregar als centres de votació ni tampoc qui va decidir que es posés el fre de mà a la violència.

Reunió amb l’arquebisbe

Oriol Junqueras s’ha assabentat dels moviments que ha fet Marín i trasllada a la dirigent socialista el seu agraïment. La de l’alcaldessa de l’Hospitalet és només una de les desenes de trucades que farà aquell dia. El vicepresident ha dormit molt poc, com és habitual des de fa setmanes, però a les set del matí el seu telèfon ja bull. Raül Murcia (conegut pel sobrenom de Muto), que és un dels seus assessors més propers; Maite Aymerich, alcaldessa de Sant Vicenç dels Horts, i en Marcel, un amic del poble, esmorzen a casa del líder d’Esquerra. No para de rebre missatges.

Ell, com Puigdemont, tampoc no podrà votar a l’escola de sempre, tot i estar situada a només cinquanta metres de casa seva. Alguns dels seus col·laboradors s’han atansat al centre i han constatat que serà impossible. S’opta per buscar una alternativa. Es pregunta als militants i càrrecs d’Esquerra repartits per altres punts de votació quina és la situació, per poder triar un altre centre tenint tota la informació. Com que un grup de bombers s’ha ofert per ajudar, se’ls demana que baixin pel carrer en direcció a l’escola que hi ha al costat de la residència de Junqueras. Els periodistes i els policies donen per fet que el vicepresident es disposa a votar al seu col·legi. Però el que fa, acompanyat d’en Muto i un fotògraf, és despistar-los.

Pugen al cotxe i s’adrecen a un altre centre. Dos agents de la Guàrdia Civil que estan vigilant en una de les cantonades del carrer se n’adonen i donen l’avís. Un cotxe comença a seguir el vehicle on va Junqueras, però el xofer aconsegueix treure-se’l de sobre. Vota finalment al barri de la Guàrdia. Com tants altres càrrecs, ha d’esperar una estona perquè el sistema informàtic de la seva mesa està fallant.

El vicepresident es dirigeix després al Palau de la Generalitat. Quan hi arriba, és rebut amb aplaudiments, com passa també quan entra Puigdemont. Un cop allà, es multipliquen les converses al Pati dels Tarongers i les reunions entre membres del Govern i l’Estat Major, i es fan trobades on hi ha representants d’uns i altres.

Una de les persones amb qui Junqueras parla aquella jornada és l’arquebisbe de Barcelona, Joan Josep Omella. Es veuen a la seu de l’Arquebisbat i aborden la conveniència que l’Església faci de mitjancera per frenar la violència policial, però també per explorar una solució durant els dies posteriors. Després de reunir-se amb l’arquebisbe, queda amb tres representants més del món eclesiàstic. Es veuen en una parròquia propera a l’Arquebisbat, i a la trobada, secreta, hi participa també el conseller Raül Romeva.

Menys discreta és la reunió que el vicepresident manté amb els màxims representants de Comissions Obreres (CCOO) i la Unió General de Treballadors (UGT). Els seus escortes li recomanen que, per seguretat, és millor anar amb cotxe a la seu dels sindicats. Són cinc minuts a peu, i Junqueras s’estima més no fer-los cas i s’hi arriba caminant.

Mentre ell i en Muto esperen Javier Pacheco i Camil Ros, demanen si els poden donar un entrepà o alguna cosa per menjar. Són les cinc de la tarda i no han dinat. A la reunió, tots coincideixen en la necessitat de fer un front comú per protestar contra la violència, i tot i que no s’acaba de concretar ja debaten la possibilitat de convocar alguna mobilització. CCOO i UGT emeten a darrera hora del dia un comunicat conjunt, en què acusen el Govern espanyol i l’Administració de Justícia d’haver actuat de manera repressiva per frenar la celebració del referèndum, i de nou reclamen que s’obri una via de diàleg.

Una de les imatges d’aquell dia que més impressiona Junqueras és la d’una dona sagnant per una ferida al cap produïda per les càrregues policials davant l’escola Infant Jesús de la travessera de Gràcia de Barcelona, que és on vota Artur Mas. El vicepresident, consternat, comenta al seu equip: «Avui hem vist el millor i el pitjor de les persones. Quedem-nos amb el millor». Aquella fotografia, molt divulgada, serà seleccionada dos mesos després pel mitjà nord-americà Bloomberg com una de les cent més destacades de l’any.

Els dirigents independentistes viuen com un triomf que les imatges de policies entrant l’1-O per la força a algunes escoles de Catalunya i enfrontant-se a votants apareguin des de primera hora del matí als portals digitals i a les televisions internacionals.

A Sant Iscle de Vallalta (Maresme), Marc Borrell aconsegueix fer una de les fotos més comentades. S’hi veuen uns agents antiavalots plantats davant una taula on uns veïns juguen al dòmino. Els guàrdies civils demanen les claus per poder buscar les urnes. Els veïns, sense deixar la partida, els contesten que no les tenen i que els deixin continuar amb el que estan fent. Els policies no troben l’urna, però la foto on apareixen uns agents antiavalots vigilant la partida de dòmino, com si aquell joc fos d’una perillositat extrema, serà una de les que més es retuitejarà. No serà l’única. El desallotjament de l’Institut Jaume Balmes a Barcelona o les càrregues policials a Sant Carles de la Ràpita també circulen pertot.

Per contrarestar imatges com aquestes, el ministre de l’Interior, Juan Ignacio Zoido, comparteix a les xarxes un vídeo on es veu uns agents de la Guàrdia Civil parlant a Sant Julià de Ramis amb un dels manifestants. «Proporcionalitat i professionalitat», escriu el ministre en el missatge que acompanya les imatges. Proporcionalitat és també la paraula que faran servir els Mossos a Twitter per defensar la seva actuació.

Al migdia, Miquel Iceta i l’alcaldessa Ada Colau demanen recuperar la normalitat. Colau, que a primera hora ja publica un tuit per titllar Rajoy de covard per haver «inundat de policia» la ciutat, va més enllà i acusa el president i el seu executiu de provocar un «estat de setge» a Barcelona. És una de les que demana personalment per telèfon a Enric Millo que parin de pegar a ciutadans. Iceta també havia fet gestions i havia trucat a Soraya Sáenz de Santamaría per pregar-li que posessin fre a les càrregues policials. El dirigent de Podem, Pablo Iglesias, denuncia que el que està fent el PP li repugna, i reclama a la vicepresidenta que aturi la violència a les escoles. Però Santamaría, que el divendres abans havia promès al diputat del PDeCAT Carles Campuzano que l’actuació per frenar el referèndum seria proporcional i mesurada, aquell dia es limita a demanar en públic a la Generalitat que pari la «farsa» de l’1-O.

Paral·lelament, el president Rajoy conversa també per telèfon tant amb el líder dels socialistes espanyols, Pedro Sánchez, com amb el de Ciutadans, Albert Rivera. Sánchez trasllada al president del Govern el seu malestar per com es desenvolupa la jornada. Una setmana abans, l’expresident José Montilla havia mantingut una llarga conversa amb Mariano Rajoy. El president del Govern estava molt confiat que no hi hauria urnes i convençut que els Mossos col·laborarien amb la Guàrdia Civil i la Policia Nacional. Montilla, en canvi, pensava que les urnes feia temps que estaven comprades i amagades. És el que va dir a Rajoy.

L’expresident català tenia coll avall que hi hauria votació, i per això el vespre abans de l’1-O va demanar a Joan Tardà, amb qui fa anys que es coneixen, des de la seva etapa com a alcalde i regidor a l’oposició a Cornellà de Llobregat respectivament, que passés el que passés aquell dia els partits independentistes no es precipitessin amb decisions que no tinguessin marxa enrere.

Dubtes i descoordinació policial

En una reunió celebrada al Palau de la Generalitat, en la qual participa l’Estat Major i també alguns consellers i diputats, es debat si cal aturar el referèndum. El conseller Forn informa que els Mossos tenen dificultats per parlar amb la Policia Nacional. Tant Oriol Junqueras com Jordi Cuixart i el cupaire Quim Arrufat consideren que no es podrà convèncer la gent que ho deixin estar. Altres dirigents com Marta Rovira tenen més dubtes de seguir amb el referèndum. A quarts de dotze ja havien aconseguit que, amb no poques dificultats, més del 70% de les meses instal·lades funcionessin. Per la informació que arriba dels col·legis es constata que tenen raó els qui creuen que encara que es vulgui no es podrà parar el referèndum, i és per aquest motiu que decideixen mantenir la votació.

Els governs es barallen en públic, i també ho fan els cossos policials. Pérez de los Cobos decideix suspendre la primera reunió que s’havia de celebrar a les deu del matí a la Delegació del Govern. El màxim responsable de la coordinació policial substitueix totes les trobades previstes amb els Mossos per unes trucades de telèfon. Totes menys la que se celebra a dos quarts d’una al despatx de la jutgessa del TSJC, Mercedes Armas, on Pérez de los Cobos coincideix amb el major Josep Lluís Trapero.

Per comunicar-se, cada cos recorre a un canal alternatiu al que fan servir habitualment. Els Mossos utilitzen la clau 21, una comunicació a través de telèfons mòbils on s’informa d’incidències. També els agents de la Policia Nacional parlen a estones entre ells per un canal diferent.

Pérez de los Cobos havia ordenat a tots els agents, també els dels Mossos, que es comuniquessin mitjançant una aplicació anomenada Gestor de Eventos. Però l’eina dona problemes des de primera hora. És lenta, i, a sobre, falla. Primer no funciona a Tarragona i després acabarà caient a tot arreu.

Com el Palau de la Generalitat, la Delegació del Govern espanyol a Catalunya també és un anar i venir constant de gent des de primera hora. L’edifici del carrer de Mallorca de Barcelona fa una setmana que és el centre d’operacions des d’on Pérez de los Cobos dirigeix l’ofensiva de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional per aturar el referèndum, i durant l’1-O a tothom que hi treballa se li encomana alguna missió. Amb les primeres imatges de càrregues policials, es destina un petit equip per submergir-se a les xarxes i comprovar tots els vídeos que hi circulen per seleccionar aquells llocs on pot haver-hi excessos, però també aquelles imatges que puguin ser falses.

A la tarda, després de tot un matí amb imatges de violència policial, el clima dins la Delegació és greu. La indignació de De los Cobos amb Trapero és majúscula. Està convençut que els Mossos són una baula més de la cadena per fer possible el referèndum, i els acusa d’haver deixat sols la Guàrdia Civil i la Policia Nacional. Per això, després de dinar, la missió de l’equip que rastreja imatges a internet ja no és discernir fake news entre els vídeos de les càrregues. L’ordre que reben ara és ben distinta: «Busqueu totes les imatges que trobeu de mossos amb actitud passiva o col·laborativa als col·legis».

Millo només surt de la Delegació al migdia per desplaçar-se fins a l’Hotel Grand Marina, on durant tot el dia va estar reunida la cúpula del PP a Catalunya. Allà, dina amb dirigents del partit com Xavier García Albiol, Alicia Sánchez-Camacho, Santi Rodríguez i Dolors Montserrat, però també amb la ministra de Defensa, María Dolores de Cospedal, l’únic membre del Govern espanyol que es desplaça a Catalunya, tot i que de manera discreta i en el seu rol de secretària general del partit. Un cop més, lamenten fonts del PP a Catalunya, la Moncloa deixa sola la formació a l’hora de la veritat.

Fonts presents en el dinar del comitè de direcció del PP admeten que la trobada es va moure entre la preocupació, la tristesa i la decepció. El sentiment generalitzat, segons coincideixen diversos dirigents consultats, és que la jornada de diumenge deixa dues imatges «que no s’haurien d’haver produït mai» i que suposen «dos triomfs per a l’independentisme»: les càrregues policials contra votants de l’1-O i les llargues cues de gent als col·legis per votar en un referèndum que el Govern espanyol havia repetit per terra, mar i aire que no s’arribaria a celebrar.

A mesura que passen les hores, es redueixen les càrregues policials, que ja s’han vist a mig món. L’ambaixador d’un destacat país de la Unió Europea (UE) intercanvia alguns missatges amb el seu amic Santi Vila. Tenen un pacte per no parlar de política, però aquell dia se’l salten. A les 15.51, el conseller li formula la pregunta que milers de catalans també es fan: «Creus que hi ha alguna possibilitat que la comunitat internacional intercedeixi? Que insti al diàleg? O bé els catalans estem sols?».

La resposta de l’ambaixador arriba a les 16.35 i és premonitòria: «Crec que passat el dia d’avui molts diran que el diàleg ha de ser part de la solució. Però abans cal que es restableixi l’ordre jurídic constitucional. Les càrregues policials i les imatges dels diaris i les xarxes han creat un corrent de simpatia. Però, compte, Santi, això durarà poc. Teniu una finestra molt petita per passar de la desobediència civil al diàleg. Si opteu per la DUI no tindreu gaires suports, amic».

Vila comparteix immediatament aquest missatge amb Puigdemont, Mas i Pascal, i els insisteix que s’adonin de la importància que té. S’ha d’aprofitar la finestra d’oportunitat de què parla aquest ambaixador, els referma.

Es produeixen alguns pronunciaments internacionals públics cridant a la calma. El líder del Partit Laborista britànic, Jeremy Corbyn, critica la «violència policial» i demana al Govern espanyol que la pari. En una línia semblant, el líder de l’SPD alemany, Martin Schulz, fa una crida a rebaixar la tensió, mentre que el primer ministre belga, Charles Michel, condemna les càrregues i apel·la al diàleg. De fora de la UE, un dels pocs que es pronuncia és el president veneçolà, Nicolás Maduro, que va molt més enllà i adverteix Mariano Rajoy que haurà de respondre davant del món pel que el dirigent chavista defineix com una repressió brutal.

Un Palau blindat

El Palau de la Generalitat, blindat per agents especials dels Mossos, és un formiguer de gent. Avança la jornada, però les hores semblen fer-se més llargues. Els diputats de la CUP demanen fins i tot un despatx per poder treballar, per no haver d’estar passejant pel Pati dels Tarongers.

A fora, a les xarxes i al carrer, hi ha debat. Finalment, el partit de futbol entre el Barça i Las Palmas es juga a porta tancada al Camp Nou per «l’excepcionalitat» de tot el que està passant. El president del club, Josep Maria Bartomeu, denuncia la falta de llibertat dels catalans, i l’exjugador Carles Puyol ha escrit ja a primera hora un missatge a Twitter per donar suport al referèndum: «Votar és democràcia!». El seu amic Gerard Piqué, que havia votat a Sant Joan Despí, apareix davant dels periodistes després del partit per lamentar, entre llàgrimes, les càrregues policials: «Ha estat un dia molt dur. Famílies, nens i avis han intentat anar a votar. I els actes de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional… Crec que les imatges parlen per si soles. Aquí a Catalunya fa sis o set anys que la gent es manifesta sense cap tipus de violència. Els actes d’avui els ha vist tot el món. Hi haurà conseqüències». La decisió del club de jugar el partit a porta tancada comportarà la dimissió del vicepresident de Relacions Internacionals i Institucionals, Carles Vilarrubí, que era partidari de la suspensió, com la majoria de jugadors catalans. No compartien aquesta posició els estrangers o l’entrenador Ernesto Valverde, que a la xerrada amb els jugadors recorda que ni amb grans atemptats d’ETA es van suspendre partits al País Basc.

Al cap d’unes hores, al Santiago Bernabéu, es disputa el matx entre el Reial Madrid i l’Espanyol, i l’afició blanca omple les grades de banderes vermelles i grogues i es deixa la veu cridant «¡Viva España!». Res no és normal, aquest dia. Els teatres opten per suspendre les funcions previstes al vespre.

A les vuit es tanquen els centres de votació. Malgrat els rumors, els agents de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional no interrompen cap recompte. Tot i això, hi ha llocs on els responsables de les meses no se’n refien i busquen alternatives imaginatives. Una de les més comentades és la de Vila-rodona (Alt Camp), on troben una solució que els acaba convertint en motiu d’un dels vídeos virals de la jornada: compten els vots a l’església del poble mentre els veïns canten el Virolai.

Coincidint amb l’hora de tancament dels punts de votació, Mariano Rajoy compareix per defensar l’actuació del seu executiu i fixa la seva posició dient que a Catalunya el que s’ha viscut és una escenificació. Poc després, qui surt a dir-hi la seva és Pedro Sánchez. El líder socialista critica l’actuació policial, però, alhora, garanteix que no deixarà sol Rajoy: «En l’ordre d’irresponsabilitats, la primera i més important és la dels actuals dirigents de la Generalitat, que han portat a un salt al buit les institucions catalanes perquè han caigut en el desacatament». El més dur, però, és Albert Rivera, que ja compara el referèndum amb un cop d’estat. «Igual que el 23-F, ens tornarem a aixecar», diu el líder de Ciutadans.

Dues gravacions del missatge

A les nou del vespre, tots els consellers són a Palau. Alguns hi han anat i tornat durant tota la jornada. Es reuneixen a la sala del Govern, i allà el president els comunica que farà una compareixença pública de manera imminent per valorar el referèndum, i després, des del centre de dades instal·lat a Mediapro, es donaran a conèixer els resultats oficials. El darrer a arribar és Toni Comín, que comenta que seria més lògic fer-ho a l’inrevés: primer oferir les dades i després fer el pronunciament polític. Puigdemont no ho veu clar i s’hi nega. Sobre el contingut, s’acorda que es dona per bo el text que el president i el vicepresident ja han pactat abans.

L’objectiu és que el Govern comparegui com més aviat millor. Al Palau hi ha nervis. Des de mitja tarda tenen por que per ordre judicial els tallin les comunicacions i no es pugui fer arribar el senyal a TV3. El missatge institucional s’ha d’enregistrar dos cops perquè la primera vegada, a mitja gravació, es colen les campanades de les deu de la nit. En el missatge, Puigdemont anuncia que Catalunya s’ha guanyat el dret a tenir un estat independent, i anuncia que el Govern traslladarà al Parlament els resultats de les votacions perquè s’apliqui la Llei del referèndum.

Es trenquen el cap per decidir com poden formular un joc de paraules, i acorden que es dirà que s’assumeix el mandat, sense avançar més detalls. A partir de les diferents converses produïdes, queda clar que sí, efectivament, que s’ha fet el referèndum, però no hi ha acord respecte a quina ha de ser la data concreta que s’ha d’establir per fer oficial el dia de la independència.

En acabar, Comín s’apropa al president i li comenta que a partir d’ara els qui patiran les conseqüències jurídiques de la celebració del referèndum seran els membres del Govern, i és per això que li reclama que aparti l’Estat Major d’escena. Comín, com altres consellers, considera que no poden seguir sent convidats de pedra. Puigdemont li reconeix que caldrà replantejar el funcionament del nucli dur que marca l’estratègia.

Les setmanes anteriors s’havia previst que el recompte es fes en una de les naus que va acabar descobrint la Guàrdia Civil. Després es va debatre la possibilitat de traslladar-lo al centre de premsa de Mediapro, però es descarta perquè es considera massa arriscat. És per això que els vots s’acaben recomptant al mateix Palau de la Generalitat.

Es crea un document compartit que es va actualitzant amb les dades que proporcionen els punts de votació. Els coordinadors de cada municipi transmeten la informació als responsables territorials, que aquell vespre s’instal·len en locals privats. És des d’allí des d’on es passen les dades al Palau de la Generalitat, per via informàtica.

El recompte es fa en un petit despatx dels baixos del Palau, al qual s’accedeix des del Pati de Carruatges i que habitualment fan servir els xofers. És allà on Marta Rovira i set informàtics treballen a contrarellotge. Només els acompanyarà fins al final l’editor Oriol Soler. La resta han marxat tots. Marta Rovira fa arribar les dades a Jordi Turull, parlant directament amb ell o a través de tercers, com el delegat de la Generalitat a Barcelona, Miquel Àngel Escobar. La secretària general d’Esquerra acabarà el dia sopant amb el seu home en un bar de Via Laietana.

A dos quarts d’una de la matinada, Junqueras, Turull i Romeva protagonitzen la darrera compareixença de la jornada, per informar que, amb les dades provisionals, el sí ha guanyat el referèndum amb el 90% dels vots favorables dels catalans que han volgut i pogut votar. Les xifres ballen uns dies, i el 6 d’octubre s’oferiran les oficials i definitives de la votació de l’1 d’octubre: 2.286.217 vots en total (43,03% d’un cens de més de 5,3 milions de persones), dels quals 19.719 van ser declarats nuls. A favor del sí 2.044.038 (90%), del no 177.547 (7,8%) i en blanc 44.913 (1,9%).

Durant tota la jornada s’intueix i aquell dia es confirma. Hi havia pla fins al dia 1 i s’ha complert, però al Govern ningú no sap què passarà a partir de l’endemà. Ni tampoc els dies següents.