Xocolata
Núria Rodríguez Bodelón

Tres euros invertits en la copa de gelat de xocolata, i com a mínim mig hi quedava sucat pels racons de vidre de la copa en qüestió. Txs!

Potser resultava poc delicat, però, coneixent les dimensions de la meva llengua, em vaig arriscar a ficar-la allà on calia i arreplegar amb delit les miques de trufa que sucaven el recipient.

Des del taulell, el cambrer mirava de cua d’ull les meves intrèpides operacions, no gosant interrompre —per evidents qüestions de bona educació— moment tan delicat.

En pagar i marxar del local, un comentari curt i precís fou suficient:

—Un altre dia demani la versió econòmica: gelat en copa de galeta menjo-degradable, que pot ser ingerida en finalitzar el contingut.

Sense cap tipus d’ofensa vaig apuntar la idea, i així, dos dies després, tornava a seure a la mateixa terrassa del Passeig de Gràcia, davant d’un cambrer degudament armat de llibreta i boli.

—La senyoreta voldrà…?

—Sí, un gelat de xocolata en copa menjo-degradable.

—Amb cullereta també menjo-degradable?

—Ui, i tant! I plat, tovalló, cadira…-vaig afegir, seguint-li la broma.

Però no en feia pas, de broma. En acabar el gelat em vaig empassar la copa, la cullereta i el tovalló: tot de galeta de coco de la més fina.

No vaig gosar tastar la cadira, ho vaig trobar de mal gust. Gran error. Quan marxava, vaig poder comprovar com els de la taula del costat s’empassaven les monedes del canvi i no deixaven propina, i uns altres de més enllà queixalaven delicadament la mà dreta del cambrer.