La retalladora
Anna Tomàs

El primer dia em van donar una calculadora i milers de factures per sumar, ja fa molt temps d’això, mai em vaig plantejar que fos la feina de la meva vida ni que no ho fos.

Feia el que em deien, sempre faig el que em diuen, arribo puntual, i acabo quan acabo la feina o quan tanquen l’edifici.

Vaig entrar substituint a la meva predecessora, que va caure malalta, mai la vaig arribar a conèixer, i al cap de cert temps em van dir que havia d’estudiar per passar unes proves. Ho vaig fer i les vaig passar. Al meu voltant tothom em felicitava, molt bé em deien, funcionària, això és feina de per vida, se suposava que havia de saltar d’alegria. No he saltat mai jo, ni d’alegria. Vaig entomar la feina com qui entoma una pilota que et cau a sobre, és el que tocava, tampoc tenia cap alternativa, m’agradava llevar-me al matí i no pensar, dutxar-me, vestir-me, esmorzar i anar a treballar, sempre m’ha agradat no haver de pensar.

La feina en si, no és ni era difícil, sumar, sumar, sumar, pagar, pagar, pagar… amb els anys em diuen que he malbaratat el temps, tanta carrera per acabar només sumant en un despatx fosc. Jo no ho crec, sóc feliç sense pensar, sóc com la màquina que tinc davant, no penso més enllà del que em pertoca, no em fixo en els conceptes que sumo, només miro i remiro les xifres.

Les vacances acostumaven a ser un problema, no sabia què fer, em llevava al matí desorientada, em deien que havia de marxar a la platja o a la muntanya, agafar un avió o un tren, però a mi el que m’agrada és mantenir sempre el mateix ritme, les mateixes pautes i no tenir res a fer em desconcertava. Un any, però, vaig dissimular i no les vaig fer, crec que ningú se n’adonà, i des de llavors ja no n’he fet mai més. No acostumo a posar-me malalta i si ho faig són poques hores, tampoc m’agrada la malaltia.

Un dia vaig rebre un correu electrònic dels meus caps, em deien que un operari vindria a emportar-se les meves màquines i les canviaven per un utensili nou, no li vaig donar massa importància, anys enrere ja havíem passat de la calculadora a l’ordinador, els canvis a la feina no m’espantaven. També m’anunciaven que canviaven la denominació de meu lloc de treball. L’utensili nou tenia tota la pinta de ser unes tisores, però en deien d’una altra manera, eren noves de trinca i no vaig ser la única a rebre-les. La resta, però, rondinaven com sempre. I jo des d’aquell moment vaig passar a ser una retalladora, amb la mateixa categoria i sou, això sí.

Es veu que les factures i altres documents ja no els havia de sumar, els havia de tallar i retallar en mil bocins…

De lluny sentia les companyes que deien que era un despropòsit que ho haguéssim de fer nosaltres, que segur que hi havia màquines que feien la mateixa feina, sense ànima ni emocions. Sempre he estat convençuda que les coses fetes amb cura i a mà estan molt més ben acabades.

Més endavant vaig rebre un altre correu electrònic, les instruccions eren clares, i com sempre no les vaig posar en dubte.

Sobre la taula en va quedar una mà delicada, agafada a unes tisores.