Tenen tota la vida per endavant
Albert Junyent

El tamboret plegable d’alumini on està assegut és massa petit per ell. No l’hauria d’haver comprat. Sempre havia segut a terra, tant li era si sobre l’herba o sobre una pedra.

Però s’havia fet gran, i li semblava que amb aquell tamboret estaria més còmode. Tot i això, no s’ha mogut en tota l’estona. Segueix mirant els suros. Immòbils. Recorda que no ha posat esquer als hams, i torna a sentir-se ridícul.

Pensa, una altra vegada, en aixecar-se i marxar. No ho fa, però es mou. Gira el rostre cap a l’esquerra, riu amunt.

Quinze metres més enllà quatre joves acaben d’arribar.

Els hi ha fa setze o disset anys. Són del poble? Potser el coneixien.

Li va comprar la canya quan va fer catorze anys, i ni se la va mirar. No havia anat mai a pescar, però pescar era una merda. Era avorrit. No la va fer servir mai, era una de les maneres que tenia de fer-li mal.

Són dos nois i dues noies, i només arribar ells s’han llançat a l’aigua. Ara es dediquen a esquitxar-se i intenten ofegar-se l’un a l’altre enmig de grans rialles. Una de les noies es mira l’escena des de lluny. Dubta i pregunta si l’aigua és gaire freda. Els nois responen esquitxant-la.

No, no són del poble. Si no no s’haurien posat al costat d’algú que està pescant. No s’enfada, en realitat, ell no està pescant. Es decideix a recollir les coses, i ho fa amb una gran parsimònia, com si no volgués acabar.

Acaba, i amb les dues canyes a la mà dreta, el tamboret, plegat, a l’esquerra, i una petita i vella bossa de mà en bandolera, s’atansa al grup de joves.

Fora de l’aigua només hi resta una de les noies. S’ha adormit amb les ulleres de sol posades, estirada panxa enlaire sobre una tovallola vermella. Està prima, i així, estirada, el bikini li fa bossa, com si no tingués pit.

Vénen del càmping «La riereta». No li ve de gust preguntar si aquest és el que està a l’entrada del poble o el que està una mica més avall d’on es troben ara. Estan de vacances, i no, no tenen res més a fer que perdre el temps a la riera. Per un moment pensa que els podria ensenyar a pescar, però és clar, pescar no els interessa el més mínim, com res del que ell els pugui dir. No es miren ni la canya que els mostra. Ells són joves, unes criatures, i ell és un vell.

Són descarats, pensen que tenen tota la vida per endavant, que res els pot sortir malament. Però s’equivoquen, oi tant que s’equivoquen. Ni tant sols es dignen a sortir de l’aigua, així que la conversa no triga a caure en punt mort.

Quan marxa, no es gira en sentir els crits. Els dos nois han agafat la noia que es trobava a la tovallola. Un pels canells i l’altre pels turmells. Mentre ella forceja tant com pot, movent braços i cames frenèticament, la duen vora l’aigua. Comencen a balancejar-la, a dreta i esquerra, com si fos un pèndol, i passats uns segons, la deixen anar. Els nois es feliciten, fent xocar les seves mans, i es llancen de bomba dins l’aigua, just al costat d’on ha caigut la noia.

Posa tots els estris dins el maleter. Gairebé no hi caben, algun dia d’aquests haurà de fer neteja. Es posa el cinturó.

Engega el cotxe. Posa primera i arrenca. No esquiva les bicicletes, però no el preocupen els desperfectes que hagi pogut patir el cotxe, és un quatre per quatre, i dels grossos.