3r premi — ex aequo.

Conte de nadal
Damià Bardera

Avui és Nit de Nadal, són tres quarts de set del vespre i encara no tinc els regals. No sé pas què comprar-los. Els pocs que em queden són tots a l’hospital: dona, filla, els dos nens, el gos i la sogra. A la Magda, la meva dona, li falta un fetge - cirrosi- i no n’hi volen posar cap. A la nena, un parell de pulmons nous. Als nens, ronyons a un i, a l’altre, un estómac. Al gos, un parell d’ulls nous de trinca, si són verds encara millor. I a la sogra, no ho sé ben bé.

Un cor, segurament.

Però avui és Nit de Nadal i conservo l’esperança. Sóc un home de fe i crec en els miracles. Per això sempre duc al cotxe una nevera portàtil, últim model. Canvio d’emissora i sento una cançó que em transporta a la més tendra infantesa, quan tothom tenia els òrgans bé i no existien els trasplantaments. Mentre penso en aquells temps, quasi per inèrcia, redueixo a tercera per prendre el revolt i…

Sorpresa! Sóc un home afortunat. No hem de perdre mai l’esperança.

Apago els llums del cotxe, arreplego la nevera, el ganivet de tallar pernil i em dirigeixo cap al cotxe estimbat. Ell és mort. I a ella, no li falta gaire. Per estalviar-li patiment, li salto a sobre i l’obro en canal. M’enduc el cor —encara batega—, els pulmons i l’estómac. Sóc ràpid com el llamp. Del seu company, que té la cara encastada al volant del cotxe, m’enduc els ronyons i el fetge, com si li pispés la cartera.

Malauradament, ella no té els ulls verds i els d’ell, busca’ls…

Abans no vingui algú més, engrapo una cullera del cotxe i la desposseeixo de mirada. El cert és que té una mirada preciosa, felina, que, si bé potser no farà gaire joc amb la cara del gos, em pregunto si a partir d’ara l’animal em veurà com un assassí o com el seu salvador.