Vida fugaç
Roser Cabacés

Saltes a l’arena: nadó complet, hereu i regal dels ancestres.

Més enllà del regne uterí -primera Arcàdia on t’han bressat les veus- lleument et poses sobre el món: la casa mare que amb tots respira i a tots acull sense reserva.

Hi ha vels fins, i penombra, i suavitat. Als llocs de fred o de calor, t’unten amb olis o t’acotxen amb dolços abrigalls. I obres els ulls. Contemples encantat els moviments sinuosos de les fulles, les clarors de l’aire que a tots ens embolcalla, els centelleigs de colors guarnits de lluentons. I mous les mans. Dibuixes amb netedat la dansa del tempteig, i astorat lletreges balbuceigs. Música tendra de guitarra sosté la teva descoberta, com un coixí.

Aprens la flonjor i la duresa, el fred i la cremor; emparaules plors i rialles, i dorms el camí del dia amb generós repòs.

Més tard, avances i fas llum pertot on passes, com un ocell que, mig savi mig inexpert, s’endinsa coratjós en un mapa que encara està per dibuixar.

I construeixes, i ordenes, i aterres i escampes, i apiles i estintoles, i acumules, i tries, i ets un prodigi de vida gratuïta en llibertat. Gestes el diccionari de la bona veritat mentre amb afany encetes contes amb nom propi.

Més endavant, estrenes el nosaltres i amb ell el món es fa més gran, i cerques -com un pirata aventurer- tresors per respondre les teves múltiples preguntes.

Quan comences a endevinar-te, descobreixes l’humor, la intimitat, la viva llei del batec del món.

I et trobes que com més abastes més infinit es fa el prodigi, però tu arreles en el concret i alhora aprens a passejar pel món fantàstic.

No et neguis cap paisatge, ni llenguatge, ni fita. Tens tota una vida per assaborir el camí i modelar la teva petja.

I mira, ressonen les veus de tots els qui ja no hi són però un dia hi eren; i com cuques de llum, hi ha les engrunes del seu camí viscut, que ens il·luminen.

Quan et miris al mirall, escruta el fons dels ulls i veuràs la flama genuïna que et manté viu, i sentiràs la llibertat i la joia primigènies que et conformen.

I podràs ser un en el tot i ser el tot amb els altres. I et mouràs per molts anys en moltes dimensions, i donaràs molts fruits i enterraràs molts morts i estimaràs en l’amor i el desamor i no t’acabaràs el regal de la vida, que és un invent curiós, ingent i inabastable… I quan s’acabi, no llencis el paper d’embolicar, per si de cas no en comencés cap d’altra.