Soma insomne
Jesús Hita

David Cup baixa les escales de casa en direcció al bar Manel. Un cafè amb llet i una magdalena, el diari, la seva taula, la finestra que mira cap al centre de la plaça, un nen que creua el pas de zebra, un cotxe que no s’atura, que li passa per sobre i segueix el seu camí. L’home surt com un llampec al carrer però, a fora, ni rastre del nen, ni de la pilota que duia sota el braç. Llença una mirada de tres-cents seixanta graus. La gent es comporta com si no hagués passat res d’estrany. Com que aquella nit ha dormit tan poc, si és que ha dormit en algun moment, —la pell enganxada als llençols, la son al sostre—, pensa, després d’uns segons de somort esfereïment, que allò que no ha somiat quan tocava ho ha de somiar ara. Per un instant, la imatge d’aquest nen oníric li recorda a quan ell tenia sis anys.

De tornada al bar, obre el plec de fulls per una pàgina qualsevol, la del temps i l’horòscop, ambient extremadament xafogós, oportunitat laboral. Ara fa dos mesos que l’empresa de treballs eventuals no el contacta. I així va, arreglant-se amb petites feines proporcionades per les amistats, calculant les entrades, les sortides i el marge de variables imprevistos. A banda de la visita puntual de cada matí al bar, la seva economia domèstica es regeix per l’austeritat, absència radical de luxes gastronòmics, cuina de vella. Malgrat aquestes penúries es troba de bon humor i els estalvis acumulats li permeten nedar en una simulada bonança.

Quan la cambrera passa pel seu costat, alça el cap per mirar de cua d’ull la part posterior de la noia. En segon pla, assegut a la barra, un home amb maletí, corbata, camisa beix i ulleres negres, l’observa sense discreció —David Cup sap mirar a través de les ulleres de sol.

Poc després de l’encreuament de les mirades, l’home es dirigeix a la taula i es presenta, demana de seure-hi, rep l’aprovació, pregunta al seu interlocutor, després d’unes paraules de cortesia, si té el matí lliure per guanyar-se uns calerons. És agent autònom d’una fundació dedicada a la recerca psicotècnica aplicada al món del treball, que necessita "persones del perfil" de David Cup per tal de verificar empíricament les seves induccions. L’objectiu és dotar les empreses d’un programa infal·lible de selecció de personal. Ofereix a Cup 2000 quarks abans de començar la sessió.

En el seient del copilot el nostre protagonista malfia del seu acompanyant, "del seu perfil", però avui se sent completament invàlid per oferir resistència als desitjos d’una altra persona i en lloc d’analitzar les circumstàncies de l’abordatge patit al bar, prefereix divagar i mira de nou a través de la finestra. En una cantonada, veu la seva mare quan tenia trenta anys, amb el mocador violeta al coll, els pantalons texans curts arrapats, els cabells més daurats pel sol estiuenc, que s’acomiada d’ell amb totes dues mans perquè ell marxa uns dies al poble amb els avis.

Han passat quaranta-tres minuts des que David Cup va entrar al laboratori. Ara resta immòbil en una cadira, els elèctrodes i les agulles encara cosits a la superfície del seu cos amarat de suor, el cap de costat sobre la taula, la boca entreoberta, terrible expressió de badoqueria. Un doctor i una infermera se’l miren des de l’altra banda del vidre.

—No està malament, per ser el primer dia.

—No. Però hauríem d’ampliar la gama de colors en l’apartat H.

—Què en fem del cos, doctor?

—Truqui al comissari Reg, ell sabrà com fer-lo desaparèixer.

Tregui els 2000 quarks de la butxaca al brètol aquest. Quedi-s’ho per vostè, Elli.