I dir-vos com ara la pluja pot ser ja després de tant de temps infinitament clara, suau i nodridora sobre aquest cos nu d’adolescent.

La pluja ara, llisa i fosca també com una esquena, esbucant el RISC vora els paranys, els precipicis, les teranyines, el teu RISC d’amant o de suïcida.

Els vidres tenen, o els espills, irisacions de magnòlies, però, com explicar-nos la flaire del seu perfum?

Tancar els ulls amb la son suficient per a somiar-te un altre cop tan sols i lliurar-te després com una ofrena, no penyora, no mar, a l’OBLIT NECESSARI on tants de cops t’he esperat.

Però, digue’m, què en faré, de la tendresa, indomable, nítida, que em vessa al fons del mirall?

Començo a inventar-te…

(continuarà)