Petit i sobri homenatge a Liza Minnelli

Allà baix els trens, com un llarguíssim esglai, sota un cel fumigat i brunzent, reptaran, una i una altra vegada i una altra també, devers una estació de murs enrajolats, una vellíssima estació de barriada.

I un home orb, ben hostil a la grisa claredat dels neons, traspassarà la via, sense gos ni gaiato, i es lliurarà per sempre més a la seva companya, la fosca.

Allà baix una moneda de duro encastada perfectament a la ranura posarà en funcionament la caixa de música d’un bar. De la pantalla de la televisió veïna, vestida de nit, Liza Minnelli traurà el cap, a lloure les parpelles, i cantarà poemes d’Ezra Pound.

Els cambrers, per ordre governamental, despatxaran només dàlies i nenúfars.

I de sobte tu, aquí, enfora, vora meu, sota la boira i la tristor grisa, més grisa que la dels túnels, encetaràs la closca dels teus somnis i preguntaràs sol·lícit:

—Voulez-vous danser?