Papallones d’incerts colors mortes al peu del llit

M’agradaria comprovar una vegada més com pot arribar a ésser dolça la teva veu i quanta tendresa amagada guarden les teves paraules. Però és de dia i no puc arribar a tu. Voldria immobilitzar la nit a les vidrieres, trencar definitivament rellotges, calendaris, comptagotes. Per sempre més hores, dies, mesos. Eternitzar la sedosa, vellutada nit.

Però és de dia i tan sols puc inventar-te. Provaré sort al disc de marcar cinc números cabalístics. La veu! Quin pessigolleig per les parets!, quina enrampada! Com es cremen al mur les meves paraules entre el ciment armat i la calç, o arriben tanmateix a tu?

Sona el timbre, llunyà, llunyaníssim. No el sents? Dorms? No vull insistir. Les meves paraules a caramulls, en eixams, en guarda, et fan companyia. Papallones d’incerts colors volen ran del teu rostre. Horabaixa seran mortes als peus del teu llit. Mig adormit creuràs que són mosquits.

Fa setmanes que la televisió anuncia un insecticida nou d’una absoluta eficàcia.