No fou la passatgera dos milions

El decenou ha aturat els motors. Els passatgers es desfermen els cinturons de seguretat. S’aixequen, gec sobre el braç, passen els ulls pels seients, per les carteles portapaquets… La veu de l’hostessa fa un minut recomanava: No es deixin res!

Baixem per l’escala metàl·lica. Vora l’avió la banda de música de l’Orfeó Municipal, xeremies, macers, mestre, virells, els tamborers de la Sala, les autoritats, el cap gros de l’aeroport i els capets més petits, els caparrins (personal, recepció, camp, cap d’ala, cap calent, cap de bou…). Tothom fa la cara contenta, cara de bon temps. Ben mirat és un dia gloriós. No hi ha dubte que ens esperen a nosaltres, algun de nosaltres, potser a mi. Tal volta som el passatger milió i mig, dos milions. Jo. Enric Antoni Álvarez Hortolà, representant de productes AROM, batxiller pels frares de la Salle amb l’ingrés aprovat a la facultat de Filosofia i Lletres, a l’examen de majors de vint-i-cinc anys. No, ningú no em fa cap senyal. No és un home que esperen. El passatger milió i mig, dos milions, lluna de mel —més romàntic—, en viatge solitari de plaer. És alta, rossa, minifaldera, d’origen suec. Té desset, devuit, màxim vint anys. De professió secretària, maniquí, dependenta d’uns grans magatzems.

Declara:

—Vaig enamorar-me de Mallorca sense haver-hi estat mai, gràcies a la propaganda que em feren les amigues. Totes les meves amigues coneixen Mallorca gràcies també a un cartell anunciador de S’Arenal que un company de feina tenia aferrat a la paret del despatx.

—Què em semblen els al·lots mallorquins? Al meu país són molt i molt famosos. No em faria res enamorar-me d’un mallorquí, però no pas casar-m’hi. No m’agraden les bodes, em posen trista… No som partidària del matrimoni. Mon pare i ma mare foren feliços sense haver-se casat mai…

—L’alliberació de la dona? Sí, sí, és absolutament necessari que l’home s’alliberi de la seva dona…

No hi vaig gens errat, tota la festa es fa per aquella senyoreta… (Acaba d’arribar el bisbe galtaplè, lletraferit, sota pal·li, mitra posada, no es perd cap esdeveniment de tipus social). Aquella senyoreta, la que anava asseguda al meu costat, fumava Kent, mirava d’emmigulada i em preguntava en mallorquí correctíssim (l’hòstia, em fot l’invent, la passatgera milió i mig, dos milions, mallorquina, seria bona aquesta!) si plouria.

El batlle li ofereix un ram de flors. Els fotògrafs, clac!, arxiven es moment! Demà als diaris: «Nuestro reportero gráfico captó en exclusiva…». Un tipus jovenet, de cabells llargs, en nom de perles MALLORCA, li ofereix un ram de flors i li posa un collaret. Nyeu-nyeu, un altre li regala un vespino, un altre un bikini, un altre unes «castañuelas», un val per a una rentadora superautomàtica, supersònica, amb radar…

De cara és maca, però no res fora de sèrie, les cames, psè!, tirant a grassones, però ben motllurades. El que menys m’agrada és el vestit, verd fulla, verd pàmpol, verd gínjol… Ho duu tot verd, sabates, bossa, mocador de coll, capell, i ungles! —pintades de verd—. Tal volta no és la passatgera milió i mig, dos milions. Actriu, cantant? Una personalitat política? La filla de Golda Meir i Ben Gurion? Indira Gandhi d’incògnit? La líder feminista d’un moviment masculí d’alliberació? Demà probablement ens ho dirà el diari.

El Dependent, diari del Movimiento, del 22 de març de 1975:

«Ahir al matí arribà a Ciutat la Primavera. A l’aeroport fou complimentada per les autoritats. Convocà, com cada any, una roda de premsa i contestà, amb l’amabilitat que la caracteritza, fins i tot les preguntes més agosarades. Portava un vestit verd, semicessat, d’última moda. S’allotjà al Gran Hotel. Oficiosament ens han comunicat que regalà falcies de propina al personal i una cigonya nostrada al director. Avui no ha sortit al carrer a causa de la pluja».