Flames de llum cremaven grocs domassos
Aquell darrer hivern em repetia, asseguda vora la finestra, històries repetides del seu món que anava, lentament, esbucant-se.
Vaig conèixer la reina, la tia Maria Ignàsia n’era cambrera i li demanà permís per tal que jo pogués entrar al palau. Tenia nou anys; em vestiren de festa. La tia Maria Ignàsia em duia agafada de la mà, travessàrem sales i més sales. La reina s’estava provant un capell. Era molt jove, molt pàl·lida. La reverència que havia assajat diverses vegades em sortí bé, quasi vaig tocar a terra amb el genoll. La reina em demanà si m’agradava el palau. I li vaig dir que no; no m’agradava. La tia Maria Ignàsia em mirà com si anés a matar-me…
L’àvia brodava la claror esmorteïda al canemàs. Per les seves mans pansides retornaven agullers llargs d’enfilar tantes hores la vida sobre roses brodades a l’estam…
i jo, per acabar-ho d’arranjar, vaig exclamar: «Majestat, la tia Maria Ignàsia em vol pegar, si vós li ordenau no podrà fer-ho. Tanmateix em continua semblant lleig el palau…». La reina ni m’escoltava. Vaig sortir plorant de la cambra, tota sola. La tia Maria Ignàsia demanava mil perdons a donya María de las Mercedes. Dies després cantaven els al·lots pel carrer la cançó de la seva mort. Morí de tisi.
Als seus ulls verds la llum minvava, enyorant potser l’esguard bell de tants anys enrere. Al jardí començaven les ombres, començava a créixer l’herba vora els tarongers, a les pasteres de les liles. En esbarts venien els records…
Tornaren a Ciutat. La tia Maria Ignàsia vingué amb nosaltres perquè, morta la reina, no tenia cap feina a palau. Després, de gran, vaig saber que era una de les amants predilectes del rei. Venia, doncs, la tia Maria Ignàsia, a intentar oblidar la pena que li produí la mort de la reina… i a veure sa mare, la meva senyora àvia, que al cel sia. Amb l’estada a ca nostra de la tia Maria Ignàsia canviaren les coses. La casa gairebé sempre tancada i fosca s’omplí de llums i de gent. Teníem visites quasi a totes hores. Els matins, cap a les dotze, persones de compromís es feien anunciar per la cambrera, na Bel, aquella que anys després confongué l’arxiduc amb un carboner. La tia Maria Ignàsia i ma mare rebien en una saleta de mobles isabelins. Jo solia amagar-me darrere els cortinatges i escoltava. La tia duia la veu cantant. Parlava de la cort, de festes i saraus. A les tardes, quan es tancaven les persianes i s’encenien els quinqués de petroli, començaven a arribar els amics. Es reunien en un saló molt gran del primer pis, vora la sala de música. De vegades qualque aficionat tocava el piano si no ho feien les filles del general Blanco, famoses pel seu virtuosisme musical… Eren molt amigues de la meva tia i venien cada tarda a passar la vetllada. Solia acompanyar-les el germà petit, que estava a punt d’ingressar a l’Acadèmia Militar. Tenia catorze anys. Com que no li agradava gaire escoltar les seves germanes i l’avorrien les converses dels grans vagava per la casa cercant qualque entreteniment… Jo, que passava les hores mortes trescant amb els meus moixons pels porxos, me’l vaig trobar una vegada amagat darrere una porta amb la intenció de fer-me por. No me’n féu gens, de por. Ens férem ben aviat amics i un capvespre se’m declarà.
La veu es fa més dolça, més apagada, però no és trista. Sembla la veu d’un infant que ha descobert la possibilitat de descobrir molt aviat la vida i li ha semblat bella i feliç…
Em vaig sentir feliç perquè tot i que era una nina, acabava de complir els deu anys, començava a sentir curiositat pel món dels grans i el món dels grans era, aleshores, fonamentalment, el món dels amors. Gerard fou el meu primer nòvio. Ens vérem cada tarda fins que la tia Maria Ignàsia tornà a Madrid perquè el rei la reclamava… Les senyoretes Blanco espaiaren les seves visites. Només venien un pic per setmana; en Gerard les acompanyava… Els altres dies m’enviava flors… Ho feia amb un enginy encantador: un mosset posava a mans de la cambrera un ram de roses, eren per ma mare d’un admirador anònim… Dins una de les roses hi havia una nota per a mi.
Com si tota la cambra s’omplís d’olor de roses, intentava olorar a través del record de tants rams que es perderen, marcits i oblidats en una alcova que no era la seva, sobre un canterano de caoba. Avui sabia el preu de les roses perquè el sentia sobre la seva pell, a les fissures de tantes corones d’espines com hi havia teixit el temps.
En Gerard marxà a estudiar a l’Acadèmia. Un amic del meu germà em feia la cort. M’agradava perquè era alt i espigat. Ens escrivíem cada dia. Però quan als quinze anys vaig fer la primera comunió, vaig decidir de renunciar al món. Volia entrar al convent de les Caputxines monja tancada… Però jo no tenia vocació, el segle em cridava amb reclams massa forts, no em vaig resistir…
Ha deixat l’agulla aficada a la roba i s’ha passat una mà pels cabells. Sempre que ha de dir-me coses importants fa aquest gest.
Al final d’estiu vaig començar a festejar amb un pintor estranger que feia uns mesos s’havia establert a Ciutat. Mon pare li havia comprat alguns quadres perquè considerava que molt aviat faria carrera i pujarien de valor… Però el dia que l’assabentaren de les nostres relacions les prohibí rotundament. No volia fer una inversió tan absoluta.
La fosca entra de pinta en ample. De lluny ens arriben les campanes. Escolta i continua.
No vaig transigir. Ens vèiem cada dia per la finestra de la bugaderia, tota tancada de rejilla, que donava a ca una veïnada que hi vingué a bé.
Era la mateixa bugaderia que jo he conegut, senyora àvia?, amb olor de lleixiuet, olor d’humit i roba bruta… però la cambra s’omplia de sospirs, de pena per les hores marcides entre les retxilteres, a cau de veu. Mai no vèreu la lluna quan fou temps. Només el cel ras blanc, les bigues, al trespol una claveguera amb remor d’aigua residual.
Les primeres setmanes passaren tan de pressa que quasi no feia cabal del que passava dintre meu, un sentiment nou, inimaginable me posseïa. M’havia enamorat d’en Luigi amb totes les meves forces. Estava tot el dia pendent de l’hora en què, a la fi, baixava les escales de la bugaderia i els nostres ulls es trobaven… En Luigi em demanà que em casés amb ell. Mon pare s’hi oposava rotundament. No quedava altre remei que organitzar un rapte. En Luigi ho havia planificat tot. Aniria al seu estudi, on passaríem uns dies i després, tots dos, demanaríem perdó i permís a mon pare per casar-nos. Ell, per salvar l’honor, no tindria altre remei que accedir. A mi, malgrat l’amor que sentia per en Luigi, em sabia greu donar un disgust tan gros a mon pare. A Ciutat seria una campanada massa forta. I jo, aleshores, tenia un sentit massa estricte de la moralitat, encara que els exemples que veia en la meva família no eren d’allò més edificant… Em dolia sacrificar la meva virginitat sota paraula de matrimoni, no sota el sagrament. I no hi vaig consentir.
Què cerques vora els ulls? Tal volta llàgrimes d’un temps, glaçades ja de tantes primaveres, estius, tardors, hiverns, de tants d’anys com passaren… O comptes una a una les parpelles que no tenen color? On és la nina que abressolaren fades al vou-veri-vou d’un encanteri? I el seu príncep feliç, per què no torna?
Vaig jurar a en Luigi que l’estimava, que mai no em casaria amb ningú que no fos ell…, però l’endemà no tornà a la reixa. Em vaig posar malalta. No volia menjar, vaig perdre el poc color que tenia. Te moriràs tísica com la reina, em deien. I jo em moria amb la pretensió de morir-me d’amor. I en el fons, molt endins de la pena, una certesa que m’ha acompanyat sempre em feia resistir: l’amor no mata, l’amor dóna la vida. Vaig decidir curar-me jo, pel meu compte, no ho decidiren els metges, que no encertaven a endevinar una malaltia tan simple. Convalescent encara vaig començar a sortir, a veure gent, anar a festes. Volia tornar-lo a veure. No em fou difícil. Una nit a can Montcada…
Flames de llum cremaven grocs domassos, dins les cornucòpies falsos nenúfars i tu, llunyana, passejant pel braç del teu desmaiat romanticisme… És ell? O veig besllumes? S’estremia al teu pas la cua del vestit, la llarga falda de moaré color turquesa. Per què t’aboques avui, per què m’aboques a mi també al pou de la teva ànima? Una nit a can Montcada… i els mots, a frec de llavis, congelats esperen que retornis a tu, aquí, al temps d’avui, ara. Però no hi ets, et veus emmirallada al saló dels espills, vuitcentista, molt abans dels vint anys. I de la mà tremolosa dels teus antics records esfulles la teva enlairada, esmaperduda, vella alegria de viure…
Una nit a can Montcada ens trobàrem. Em prometé anar l’endemà a la nostra acostumada cita. No vaig dormir en tota la nit. Les hores no em passaven. Ja a les quatre del capvespre —ell solia venir cap a les sis— m’havia posat el vestit que més m’afavoria i la pentinadora, que tornà a la tarda per desig meu, em recollí els cabells amb un monyo tal i com a ell li agradava. Tant en Luigi com jo arribàrem abans de l’hora fixada. Ens miràrem llarg temps entre els rodolins rovellats; ens vèiem a bocinets, semblàvem coberts per una vella mosquitera que ens prohibia tot contacte. En Luigi, aleshores, amb les mans, desclavà els claus d’un extrem i jo vaig poder ficar-hi tres dits… Els omplí de besades. Ens passàrem el temps demanant-nos perdó i jurant-nos, jo encara era més vehement que ell, amor etern.
Passaren, lentament, algunes tardes, començaven a arribar les oronelles i amb els seus crits, quan traspassaven volant el jardí, retornava el bon temps… Ma mare decidí marxar al camp amb l’excusa que a mi em convenia i fixà el dia per a la nostra partida. Quan, plorant, vaig contar a en Luigi que no el veuria durant molt de temps, ja que era impossible que em vingués a veure a Son Caliu tan enfora com era de Ciutat, tornà a insistir perquè ens caséssim… mitjançant el rapte. Jo vaig dir-li que em demanés qualsevol prova del meu amor, qualsevol menys aquesta, i li seria concedida… L’endemà em manifestà molt content que ja ho havia pensat i que se sentia feliç amb la idea: després de vetllar tota la nit se li havia ocorregut l’única manera possible de tenir-me amb ell per sempre. Volia pintar-me i volia pintar-me tal com jo era, sense vestits, ni joies, nua. El meu rostre tornà com la grana, no podia pronunciar paraula, un calfred intensíssim em recorria el cos, tremolava… Sabia que si em negava no el tornaria a veure, però em sentia incapaç de fer-li de model com una qualsevol. Va emprar arguments de tot tipus, em parlà d’amor, del nostre amor que era per damunt de totes les coses; fins i tot del pecat i del mal. Durant tres dies —era el temps que em donava perquè ho medités— la seva veu, cada vegada més persuasiva, més dolça, més convincent, em seguia pertot, a cau d’orella. Jo insistia cada tarda que es conformés a pintar la meva cara, però ell es mostrava inflexible.
L’heura enrevolta el cos de la palmera, és tebi el seu contacte, ens arriba la remor del vent entre les fulles, de les mans llargues del vent vora el balcó. Se senten tancar portes. On són els cavallers que les guardaven?
Bastaren dos dies per acabar l’esbós. Sobre un mantó de seda, posava sense vestits, asseguda, mirant-me en un petit mirall que aguantava amb la mà. Tenia fred, em sentia incòmoda, trista. No gosava alçar els ulls. A moments fins i tot resava. No vaig voler veure el retrat. En Luigi pensava acabar-lo en el seu estudi amb una setmana o dues de feina. Se sentia feliç i em deia en to convençut: «T’estic retratant per a la posteritat, aquesta serà la meva obra mestra».
Un mes després —ja en feia mig que érem a fora— arribà en un carruatge de lloguer el marxant d’en Luigi. Venia a veure mon pare per a mostrar-li el quadre amb la intenció de vendre-li… N’hi demanava mil duros i el seu consentiment per a la boda. Mon pare, trist i furiós, m’expulsà de casa, però pagà i accedí al casament que se celebrà dos dies després. Durant molts anys es negà a veure’m, i poc abans de morir em cridà per a dir-me que com a herència em deixava el quadre, i ni un cèntim.
Vaig ésser tan feliç amb en Luigi! Tot al seu costat era bell, desconegut, nou. Descobria que el món era diferent a com jo l’havia vist fins llavors, a través dels balcons de les sales de rebre o a través de la rejilla d’una finestra de bugaderia. El món era bell i era ple de llum… fins que vingué la mort. En Luigi morí quan només feia un any que érem casats. Vaig plorar molt de temps. Fou el disgust més gros de la meva vida, però la vida continuà. Vaig conèixer el teu senyor avi. Era noble, gentil, ric i molt més gran que jo. M’acollí gairebé com a una filla. Passàrem moments molt agradables junts, ens avinguérem, però mai no sabé per què a mi, de sobte, se’m perdia l’esguard dins la llunyania. Després del naixement del teu pare, un matí que passejàvem per Ciutat, em vaig sentir abocada a la confidència i li vaig parlar del meu retrat… I el teu senyor avi, agafant-me pel braç, amb paternal afecte em va dir que tenia una imaginació molt exaltada… I la conversa acabà aquí.
De temps ençà no puc pujar al porxo. No tinc força a les cames i l’escala és massa llarga. Avui sent la necessitat de mirar el meu rostre d’abans, el rostre que estimà Luigi. El miraré per darrera vegada. Vés i baixa amb compte una capsa grossa que hi ha al darrere unes posts de ropero. La capsa està embolicada amb paper d’embalar.
Vaig davallar-la. Ella, tremolosa, emocionada, desféu els cordills, llevà els papers, obrí la capsa i tragué la tela. Una adolescent molt bella, amb els ulls baixos, els cabells amollats, seia mirant unes violetes que tenia a la mà. El seu cos semblava nu sota un mantó de seda groga que el cobria.