Qui enviava les flors a na Glòria?

Dubt molt que les meves declaracions puguin ésser útils. Els ho he repetit aquests dies, quan vostès, amb una insistència pròpia dels professionals, m’han demanat que referís tot el que sabés. Ara, quan intent d’ordenar dintre el meu pobre cervell tots els fets que jo conec, per tal d’exposar-los amb la màxima precisió i objectivitat, sent amb una intensitat esparverant convulsions que em recorren el cos.

Des del dia que desaparegué na Glòria no m’he trobada bé. Vostès ho han pogut comprovar veient-me al llit, amb febre, quasi trastornada. El meu mal ha amainat una mica fa unes hores i puc, amb gran esforç, escriure aquestes ratlles. Perdonin la cal·ligrafia, a moments fins i tot per a mi inintel·ligible, perquè em tremola el pols i em costa qui-sap-lo traçar l’entorn de les lletres amb regularitat. L’esglai i la pena que em produí la mort de la meva millor amiga m’han deixat en l’estat en què em trob. La seva absència és per a mi tan dolorosa que em fa desitjar la mort.

Sé que vostès creuen, i aquesta darrera afirmació meva basa les seves suposicions, que un sentiment molt més fort que l’amistat ens unia. No els negaré que na Glòria fou la persona més important de la meva vida i, entre totes les que he conegudes, la que més m’interessà. Però els assegur que la moralitat més absoluta va prevaler en les nostres relacions, que no tingueren res de prohibides. Sé que vostès s’han estranyat en sentir les declaracions dels criats, i en veure la cara tan rara que posaren quan vostès els demanaren, sense pèls a la llengua, si ens havien vist alguna vegada realitzant actes sospitosos de lesbianisme. Els criats, fins i tot la cuinera, que ens coneix ja fa tants anys, i sap fil per randa els nostres costums, han declarat, sense vacil·lar, i sorpresos a més no poder, que mai no havien observat res sobre l’assumpte. Vostès tal volta pensen que els criats poden mentir, víctimes d’un suborn, o que nosaltres, na Glòria i jo, per tal d’evitar l’escàndol, reservàvem les nostres intimitats per als moments en què romaníem soles, a la cambra, a recer de la nit. Jo els assegur, pel nom estimat de na Glòria, que entre nosaltres tot fou d’una absoluta netedat. Déu faci que em creguin.

Pocs anys més gran que na Glòria, però sí els suficients per a recordar-la nina petita jugant al jardí de casa meva amb una muñeca de pedaç que volia, inútilment, adormir… Na Glòria, filla natural de l’home que es casà amb la meva tia, no tingué una infantesa feliç. Interna des dels tres anys en un col·legi de monges, no conegué sa mare, donat que la condició que imposà la meva tia al seu marit en esposar-lo fou que embarqués la seva amant cap a l’Argentina deixant la nina a Ciutat, amb la intenció que mai la filla no li servís d’excusa per a demanar diners o protecció al meu futur oncle.

Na Glòria venia a casa per les vacances, perquè a ma mare, molt més humana que no la seva germana, la qual es negà sempre a veure la nina, li feia llàstima aquell infant solitari. Na Glòria era una criatura alta, pàl·lida, trista, d’ulls grossos i perduts, color de mel. Quasi mai no parlava, contestava tan breument com podia quan hom li preguntava alguna cosa, amb veu dolça i en un to educadíssim, fruit de la seva llarga estada a ca les monges, al millor col·legi, això sí, de Ciutat. El seu pare, un cap de trons que presumia de calavera, volgué, ja que li negava tot l’afecte, el bo i millor per a ella. Ja de petita dugué vestits cars, na Glòria. Això i l’esment que posava a no embrutar-se, ni mastegar-se, feien que sempre paresqués que acabava de sortir de la capsa, de tan curiosa i estirada com anava. Ma mare l’arribà a estimar molt, tant, que a l’hora de fer testament repartí els seus béns entre les dues, equitativament, sense fer la més petita diferència: «Entre la meva filla Aina Morey Planes i Glòria Canals Santandreu, filla també, encara que no dugui la meva sang». No em sabé gens de greu la decisió de ma mare. Fou na Glòria qui no es mostrà conforme, perquè considerava que era a mi a qui corresponia tota l’herència sense faltar-hi ni un dobler. No la vaig poder convèncer i encara que, legalment, la meitat de les possessions, cases, joies i valors de ma mare eren seus, es negà a tocar res. Un bon dia es presentà amb un paper que em donà, pregant-me que el llegís. Es tractava d’una escriptura feta a cal notari en què, voluntàriament, renunciava, a favor meu, als béns heretats de ma mare. «Em sent més lliure així —em digué, somrient—. Si em fan falta diners, ja te’n demanaré, i si un dia vull lluir l’adreç de diamants, et convenceré perquè me’l deixis…».

A na Glòria mai no li agradaren les alaques, les considerava pròpies de persones superficials i vanitoses. Supòs que aquestes idees, com moltes d’altres, les hi van inculcar les monges. De fet, mai, que jo recordi, fora del dia de la seva desaparició, no li vaig veure dur cap joia. Aquell dia, en canvi, em pregà que li deixés l’adreç de diamants, que vostès mateixos han valorat en un milió i mig de pessetes. Vaig entrar a la seva cambra mentre s’arreglava. Asseguda davant el mirall del tocador es maquillava lleugerament les parpelles amb un ombrador de color lilós, instants després matisà els llavis d’un to pàl·lid. Duia un vestit negre, llarg, que estrenava aquella nit. Sobre la pell blanca de l’escot lluïa la magnífica gargantilla que, quatre generacions enrere, regalà el meu rebesavi a la seva dona quan nasqué el primer fill; duien set anys casats i es pensaven ésser estèrils. Envoltant el braç una pulsera feia joc amb el collar i les arracades llargues. Les peces, m’ho digué l’argenter fa uns mesos —insistesc en aquest detall, ja que vostès desitgen saber tot el que tingui relació amb l’adreç—, són úniques, almenys per aquestes terres, gràcies al finíssim tallat i a la filigrana de la muntura.

Na Glòria era realment bella. Ningú no hauria dit —la pell sense cap arruga, el cos esvelt, ben motllurat— que acabava de complir trenta-cinc anys. Em feia creus com aquella dona tan guapa, tan interessant i atractiva, no s’havia casat. El més curiós del cas era que els homes, tot i considerant-la una beutat, no li feien gaire cas. Proposicions, el que es diu proposicions de boda, no n’hi feren cap, tret d’una que més valdria que no la hi haguessin feta mai, em referesc a la que, possiblement, fos la causa de la seva mort.

El dia que em demanà l’adreç, feia tres mesos justos que havia conegut l’home que ens havia de resultar tan perniciós. Set anys més jove que na Glòria, es dedicava a negocis de banca i, segons ens digué, era comissionat a Mallorca d’una agència sueca per tal de gestionar-hi la compra d’uns terrenys on fóra instal·lat un luxós hotel. Tenia, com na Glòria, una afició boja per la música. Tocava el violí, en som testimoni, amb suprem virtuosisme, amb la mateixa meticulositat que dedicava a dissecar ocells. He fet guardar al porxo, no he volgut llençar-los per si vostès els volen examinar, els exemplars que, a manera de rams de flors, havia anat enviant a na Glòria: un puput, una òliba, una falcia, un voltor… A mi em produïen una impressió força desagradable aquells animalets, immobilitzats revestiments de cadàver, se’ls obligava a representar, sense comptar per res amb la seva voluntat de mort que demana fossar, un paper de vida ostentós i nul. Si haig d’ésser-los sincera, els diré que sols per donar gust a na Glòria em resignava que els ocells ocupessin el mateix lloc assignat a les porcellanes, els ventalls antics o la plata. Només veient-los em feien picor. Tot el meu cos s’omplia d’urticària i em calia empassar-me una pastilla d’un medicament antihistamínic que el metge, a qui vaig consultar a causa dels ocells, em va receptar. Na Glòria no sabia que el meu mal era fruit de l’al·lèrgia que em produïen aquelles mòmies que ella, de tant en tant, acaronava… «Sembla que vagin a emprendre es vol —solia repetir—, fixa’t en aquesta falcia amb ses ales esteses, quines plomes més brillants!».

—Glòria, em fa l’efecte que estàs enamorada…

Somreia, na Glòria, amb aquell somriure seu, enigmàtic, llunyà, un poc trist. Somreia més que amb els llavis, amb els ulls.

—I si fos vera, te sabria greu?

Jo sabia que era vera. La veia més xalesta, amb més ganes de sortir, de xerrar. Fins i tot m’havia fixat en un detall per a mi simptomàtic: abans de trepitjar el carrer, cada matí a les nou sortia de casa per anar a la seva feina a la Diputació, passava per la sala dels espills i es mirava de prim compte, de cap a peus, per tots costats… Na Glòria s’estava convertint en una adolescent, ella que no tingué adolescència. Quan als divuit anys sortí de l’internat fou confinada pel seu pare, a instàncies sempre de la meva tia, en una possessió de muntanya, on vivien dues germanes del seu avi patern, beates i malcarades, que la turmentarien quotidianament, els tres anys que va romandre allà, amb la història que era filla del pecat. Quan ma mare aconseguí que vingués a viure amb noltros tenia vint-i-un anys però aparentava, per la seva maduresa i el seu caràcter tancat, ésser una dona feta a qui la vida ha maltractat durament. Ma mare, a poc a poc, amb molta paciència, intentà de convèncer-la que ella no era la culpable d’ésser filla natural i no havia de purgar un pecat comès pels seus pares… Però na Glòria se sotmetia a penitències i sacrificis insuportables per a una joveneta de vint-i-un anys. Es mortificava amb cilicis i es passava bona part de la nit agenollada amb els braços en creu, fins que la son o l’esgotament, qualsevol de les dues coses o potser totes dues coses alhora, podien més que la seva ferma i decidida voluntat. Gràcies a un confés intel·ligent i al gran ajut de ma mare, s’acabaren aquells excessos. I na Glòria, que en algun moment ens havia manifestat un cert desig d’entrar en un convent de clausura, obrí el cor a ma mare i va reconèixer que no tenia la més mínima vocació de monja, tan sols el seu afany desesperat d’expiació alliberadora l’impulsava a renunciar al món…

De mica en mica na Glòria anava vencent els seus escrúpols i es convertia en una persona normal, la dona meravellosa que poc després arribaria a ésser. Per aquella època na Glòria i jo començàrem a sortir plegades. Se’ns veia a l’òpera, al teatre, al cinema, al casino els dies de ball, ben vestides i arreglades. Els homes miraven molt més, i no sent cap vergonya a confessar-ho, na Glòria que no a mi. Jo sempre he estat lletja, però com que era rica (filla única, no hi havia dubte que ma mare, que passava per tenir una considerable fortuna, m’ho deixaria tot a mi) no em faltaren partits. Si he d’ésser franca, no els negaré que m’il·lusionava molt casar-me, però el fet de conèixer que als homes els agradava més la meva bossa que la meva cara, me’n feia desistir tot i sabent que donava un disgust a ma mare que, ja vella, es moriria sense veure un nét, la gran curolla dels seus darrers anys.

Quan na Glòria em manifestà que en Hans li havia demanat que es casés amb ell, no em féu gaire gràcia. Em feia por que no se l’endugués a viure al seu país, en un altre lloc fora de Mallorca, o almenys en una altra casa i l’egoisme em féu ésser esplèndida fins al màxim. Vaig oferir a na Glòria la casa que habitàvem totes dues, perquè els servís de llar. Jo em conformava amb passar als estudis de la part baixa, que un poc d’obra deixaria ben espaiosos i agradables. D’aquesta manera la seva intimitat quedaria preservada i jo no viuria tampoc sense la companyia de na Glòria. Gaudia pensant que d’ací a un any, al pis de dalt, ja que la boda semblava imminent, hi hauria, quasi segur, un nou hoste. Na Glòria era jove encara i espesses vegades m’havia manifestat que li agradaria molt tenir mitja dotzena de nins. El delit de convertir-me en tia, malgrat que els nebots no duguessin la meva sang, en mare, tot i que els fills fossin d’un altre, m’omplia de goig. Per això, i sobretot veient tan feliç na Glòria, vaig avenir-me al seu casament amb aquell home, estranger i més jove que ella. Aquests dos detalls, units a la seva afició d’ornitòleg, no m’agradaven ni poc, ni molt, ni gens. Alguna vegada vaig sospitar que en Hans feia la cort a na Glòria pels diners. La gent comentava, a ciutat fou una campanada, que ma mare repartí la seva herència entre les dues, però ignorava que na Glòria m’hagués fet donació dels seus béns. Jo no volia sincerar-me amb ella, perquè suposava que la meva desconfiança l’havia de ferir. Per això quan, un bon dia, em digué que ell sabia que tenia una al·lota pobra, ja que la seva col·locació, a les oficines de la Diputació, representava un sou de gana, em vaig sentir feliç. Ara em pregunt a mi mateixa, amb turmentosa inquietud: ¿Sabia en Hans des del principi, abans de demanar-me la mà de na Glòria, que la seva futura dona no tenia doblers?

La nit que na Glòria marxà per no tornar mai més, el seu promès va pujar a buscar-la. Mentre esperava intranquil que na Glòria acabés d’arranjar-se, s’assegué al meu costat a la saleta i començà a explicar-me —m’admirava el seu mallorquí correctíssim— com estimava aquella dona excepcional i el canvi tan gros que es produí en la seva vida des del moment de conèixer-la. Hi havia vehemència en les seves paraules, fins i tot emoció. Un poc nerviós, entrecreuava les mans ara i suara amb un gest que no m’agradà gaire, no sabria dir per què. No tinguérem massa temps per a parlar; na Glòria aparegué de darrere el cortinatge que tapava la porta, sense fer renou. Ens sorprengué i ens aixecàrem. Estava formosíssima. Record, amb una precisió absoluta, que ell, com embruixat, se li acostà i li besà moltes vegades les mans. Na Glòria, com si tingués disset anys, somreia, tímida, feliç, encantada. En Hans la mirava encisat mentre li pregava que caminés unes passes. Després, adreçant-se cap a mi, em digué amb un aire tot festiu:

—Procuraré que no perdi les joies, que deuen valer un dineral, però sobretot procuraré no perdre-la a ella…

En veu baixa, com parlant amb si mateix, afegí:

—No es pot ser tan bell, fa mal!

A hores d’ara, després de meditar dia i nit, després de donar-li tantes i tantes voltes, començ a entendre el significat dels mots. La bellesa fa mal, però en fa més, molt més, la seva absència…

Intentaré posar tota la meva atenció, acumular els records, no oblidar ni el més petit detall —ja que vostès m’han pregat que em referesqui sobretot a la nit d’actes— en reconstruir les últimes hores de na Glòria. Però, tanmateix, la meva versió només es basa en uns fets que, tant vostès com jo, coneixem a mitges. La darrera paraula la té, sens dubte, aquest home a qui vostès han interrogat, sense cap resultat, malgrat els seus mètodes capaços de fer parlar un mut. Jo els prec que no siguin massa cruels amb ell perquè ni tan sols una venjança justa no em serviria de consol, ni amb la mort de l’assassí daríem la vida a sa víctima.

Vaig acomiadar-los a l’escala i quan les seves passes ressonaven dins l’entrada, vaig tancar la porta. Devien ésser, poc més o manco, les vuit. Sense saber gaire en què podria entretenir la vetllada, pensava en la parella. Anaven, segons havien comentat minuts abans, a sopar a la Caleta (el maître i dos cambrers han recordat fins i tot el menú que prengueren: salmó fumat, chateaubriand i vins del Rin, que poquíssims clients solen demanar…); cap a les onze marxaren del restaurant —els cambrers han recalcat l’esplèndida propina deixada—, i a ballar. Probablement prengueren unes copes o passejaren per la badia, abans d’entrar a Tarsís. Vostès tenen a les seves mans els negatius de les fotografies que els va fer l’al·loteta estrangera empleada a la sala de festes «per tal de perpetuar sobre la cartolina els inoblidables moments viscuts per la selecta clientela». La noia de les fotos em declarà a mi, davant de vostès, que la senyora era molt guapa i duia unes joies fabuloses… El porter de Tarsís creu, no s’hi va fixar gaire —són tantes les parelles que entren i surten—, que na Glòria i en Hans, una senyora morena, vestida de negre, alta i prima amb els cabells recollits i un senyor ros amb aspecte d’estranger, abandonaren la boîte cap a les tres de la matinada, poc abans de tancar… Després? Daria la meva vida per saber el que va passar després…

Jo esperava na Glòria, asseguda al sofà de la saleta. M’agradava que em contés, quan tornava a casa, com li havia anat i el que havia fet. Aquella nit esperava amb més ganes, ja que celebraven l’aniversari de la seva coneixença. Em vaig adormir quan encara funcionava la televisió, i el soroll grinyolenc de l’aparell em despertà cap a les dues. Vaig agafar una revista i em vaig posar a llegir, però la son era més poderosa i un altre cop em vencé. El timbre del telèfon em sobresaltà. Quasi somnàmbula vaig agafar-lo quan ja no sonava. No sabia a quina hora em trobava. El meu rellotge s’havia aturat a les tres. En aquells moments en Figuera tocava les cinc. Em vaig espantar, trobava molt rar que na Glòria no hagués tornat a casa. Mai no ho havia fet, tan tard. La trucada —no estic segura de no haver-la somiada—, m’inquietà d’allò més. Era na Glòria? Li passava res de nou? Vaig esperar al costat del telèfon, deu, quinze, potser vint minuts. Res, ningú no tornava a cridar. Sense saber ben bé què fer, vaig anar a la cambra de na Glòria i se m’ocorregué de cercar el número de telèfon de l’estranger. Em costà de trobar-lo. Na Glòria se’l sabia de memòria i no el tenia anotat a l’agenda. Després de remenar papers, per fi, dins un calaix del canterano aparesqué una targeta, una de les que ell emprava per acompanyar les seves trameses d’ocells, en què hi havia el número del seu telèfon. Ara pens que se m’hagués pogut ocórrer de cercar-lo a la guia i hauria anat més de pressa, evitant, qui ho sap!, l’inevitable.

Vaig telefonar amb l’esperança de trobar na Glòria i saber que estava bé. El telèfon sonà, sonà… La veu d’en Hans, jo juraria que ho era, m’arribà des de l’altre costat, estranya i demudada.

—Que hi és na Glòria?

—Na Glòria sí que hi és, però dorm…

—Dorm?

—Dorm —em contestà.

Penjà, penjà immediatament. Vaig insistir; ningú no agafà l’aparell.

Amb pànic, amb desesperació, sense saber com actuar, vaig pujar a despertar la cuinera. Duia trenta anys a ca nostra i estimava molt na Glòria; res d’allò que li pogués passar no li era aliè. Ens havia demostrat una fidelitat inabastable i un afecte molt més profund que el de qualsevol criada de les d’abans als seus senyors.

—Donya Glòria no ha tornat encara. Pas ànsia, Antònia, no sé què hauríem de fer.

N’Antònia es vestí de pressa. Mig adormida, no s’adonava bé de què li parlava, però el fet que jo l’anés a treure del llit en aquelles hores li féu comprendre que ens succeïa alguna desgràcia. Ens passàrem, la cuinera i jo, al costat del telèfon, fins que la claror del dia substituí la llum dels fanals, esperant que na Glòria donés senyals de vida, atentes també a qualsevol soroll que vingués de l’escala, un taconeig, el clic de la tanca de la bossa en obrir-la per treure les claus… Res. No se sentia cap remor desitjada. De tant en tant despenjava l’aparell, volia convèncer-me que feia el renou acostumat, que no tenia cap avaria.

A les nou del matí vaig sortir de casa, recomanant a la cuinera que no es mogués del costat del telèfon i que no comuniqués el que passava a ningú. En sortir al carrer vaig agafar un taxi, no em sentia amb forces per a conduir i no volia que el xofer m’acompanyés al pis d’en Hans. El taxi em deixà davant l’entrada del número cent-vint-i-nou de l’avinguda dels Reis d’Aragó, exactament a dos quarts de deu. Vaig pujar al sobreàtic, vaig trucar i el timbre sonà molta estona. El silenci més absolut em contestà. No hi havia ningú, o, si hi eren, estaven ben decidits a no obrir.

A la porteria no havien vist entrar ni sortir el senyor del sobreàtic primera, des d’ahir. «Ahir, cap a les sis del capvespre, passà per aquí. Em digué si faria el favor de deixar-li les claus del garatge perquè les havia oblidades a dalt, i tenia pressa. Me les tornà quan hagué tret el cotxe. Anava molt elegant. M’han dit que surt amb una senyoreta que sembla de qui fa fer, però la rica, ho sé de bona tinta, és la seva germana, germana o cosina, perquè segons sembla no és molt clar l’asunto…».

Vaig tornar a casa, la veu de la portera em perseguia. Em restava només comprovar si a l’hospital o a les clíniques havien estat ingressats, morts o molt greus, una parella, que no pogué ésser identificada. M’estranyava, però, si és que havien tingut un accident, que ningú no m’hagués avisat. Era ben rar que cap detall no servís, als qui els recolliren, o al mateix personal de la clínica, de pista d’identificació. ¿I els documents, i la cèdula fiscal del cotxe, i el número de la matrícula? Pensant-ho més bé, ¿quina relació podia tenir amb mi un estranger, perquè m’avisessin de la seva mort i la de la seva companya, si na Glòria, no duia, com solia, cap document a sobre? Plena de por, vaig telefonar a les clíniques, als dispensaris, a l’hospital, a la casa de Socors. Pertot arreu contestaven que les dues persones de les quals jo donava senyes no havien estat ingressades. Llavors fou quan, desesperada, sospitant qualque cosa encara més terrible que un accident, vaig decidir-me a cridar-los. La resta d’aquesta història la coneixen vostès més bé que jo, ja que, pel seu ofici, han captat matisos que a mi, tot i que aquests esdeveniments m’han marcat per sempre més, m’han passat inadvertits. Intentaré, però, com vostès em demanen, de contar-los una vegada més la meva versió dels fets.

Foren vostès, la veu del sergent de guàrdia, la que em contestà: «Un cotxe s’ha incendiat a la carretera d’Andratx però no hi ha víctimes, era buit». Quasi volant vaig arribar a jefatura i amb dos de vostès —perdonin que no em recordi dels noms— partírem cap a la carretera d’Andratx. A la corba del quilòmetre tretze, hectòmetre set, hi havia un cotxe gairebé tot cremat, bolcat dins la cuneta. Em semblà que sí que, de fet, es tractava de l’auto d’en Hans. Coincidien la pintura, la primera lletra i el darrer número de la matrícula, l’únic llegible de la placa. Pel volum i l’aspecte, encara que no gaire apreciable, em paresqué que, efectivament, era el Volvo de l’estranger. Però, i les víctimes? Entre les llaunes, els ferros i les despulles, ni una resta humana. Fins i tot carbonitzats, vostès asseguraren que els ossos humans són perceptibles. Allà no n’hi havia cap. A vostès els estranyà molt aquell motiu. A mi em féu sospitar una coartada. Veia clar que en Hans simulava aquell accident perquè tots creguéssim en la seva mort i en la de na Glòria, perquè ningú no els busqués. Vostès em feren explicar per primera vegada tot el que ara els acab de repetir i coincidírem que na Glòria havia estat víctima d’un rapte, qui sap si d’un assassinat… No teníem testimonis ni pistes. Quan vostès, aquell mateix dia, forçaren el pany del pis de l’estranger, trobaren el telèfon despenjat i tallats els fils de connexió. ¿Els degué espanyar després de contestar a la meva trucada? ¿Utilitzà la pobra Glòria aquell aparell per a demanar auxili? Allà dalt, a l’àtic, tot estava ordenat. Dues copes buides dins una palangana, un disc sense funda damunt una butaca, eren els únics elements que ens parlaven del petit desordre de la nostra existència quotidiana i assenyalaven que dues persones havien begut mentre escoltaven música. El disc, vaig agafar la coberta per saber de quina obra es tractava i vostès em cridaren a l’ordre, era el Concert en re menor per a dos violins i orquestra de Joan Sebastià Bach.

Durant un mes vostès han fet molta feina per arribar a aclarir el cas qualificat de molt misteriós. Per la meva part els confessaré que tres investigadors secrets, d’una agència de detectius privats, treballaven per a mi, sense esbrinar absolutament res. Gràcies a la Interpol obtinguérem les dades de Hans Norbert Eizemberg, de vint-i-vuit anys, nacionalitat sueca, d’origen alemany, conducta intatxable. La seva família tampoc no en tenia notícies, ni els de l’agència en sabien res. A Ciutat ningú no l’havia vist després de la nit d’actes i ni el seu nom ni el de na Glòria figuraven a cap registre d’hotel, ni a les llistes d’embarcament de l’avió o dels vaixells correu. Havien falsificat llur identificació?

El meu estat d’ànim durant aquestes quatre setmanes, des de la nit que na Glòria va desaparèixer, ha estat tan depressiu que sense les meves conviccions religioses, encara més fortes que la meva pena, hauria fet un disbarat. He passat nits senceres vetllant vora el telèfon amb l’esperança que, de sobte, na Glòria, des de qualsevol banda, em cridaria per a dir-me que estava bé i que no passés pena. Però el telèfon no sonava. Amb els ulls oberts, mirant el buit, asseguda al costat de l’aparell, veia desfilar una dansa, a voltes cadenciosa i pausada, a voltes frenètica. Amb els braços traçaven signes que no aconseguia desxifrar. Al mig de tots na Glòria, vestida de negre, somreia, somreia… Com una cega estenia les mans per tocar-la i tocava quelcom llefiscós, aferradís, unes mans gelatinoses com de calàpet i un rostre que, al meu tacte, semblava de cera. Una esgarrifança terrible em recorria el cos, de cap a peus, i sentia com la febre s’anava apoderant de mi. Així totes les nits, fins que el metge em prohibí de llevar-me, m’obligà a prendre forts calmants i ordenà que una infermera em vigilés.

Abans-d’ahir, quan vostès, amb un tacte que els agraesc, però que fou del tot inútil, em confirmaren la mort de na Glòria, vaig caure en l’abatiment més absolut. Aquest matí, segons em diu la infermera, he començat a reaccionar com una persona normal; fins ahir delirava. I en el meu deliri, m’han explicat que pronunciava frases inconnexes relacionades amb l’assassinat de na Glòria a mans del seu promès, la nit del tres de desembre passat. Fa només un parell d’hores que he sabut el resultat de la seva investigació de manera oficial i conscient. Al meu interior, però, al meu subconscient, com dirien els entesos, la història que vostès anaven recreant aquests dies es reteixia també. He vist un altre cop, com a les nits d’angoixosa espera vora el telèfon, fantasmes dansant ferests vora un llit, on descansava na Glòria coberta d’ocells embalsamats. Quan m’acostava per tocar-la, m’adonava que era morta.

Na Glòria és morta. Morí fa un mes molt probablement al mateix lloc on l’han trobada, en una caseta abandonada enmig de la garriga, vora l’espadat. Uns excursionistes, ben bé per casualitat, l’han descoberta. El temporal els obligà a fer nit a la muntanya, perquè la boira no els deixava avançar. Trobaren un casetó d’eines aparentment abandonat i forçaren la porta d’entrada. En obrir-hi veren un home agenollat prop d’una dona que semblava adormida. A la claror de la llanterna brillaven les joies, adornant una blancor malaltissa. Estranyats, demanaren permís per posar-se a cobert de la forta pluja. L’home ni els mirà, es limità a dir en un to autoritari: «Marxin, aquí no hi caben». Caminaren tota la nit sota el temporal, la por els féu desistir d’intentar quedar-se en aquell refugi. De matinada començaren a veure els llums d’un poble; quan hi arribaren era ja de dia. Cansats, lívids, banyats com a pops, impressionats fins la rel dels cabells, donaren part a la guàrdia civil del que havien vist. Cap a les tres de la tarda, vostès, amb un grup de gent que coneixia el terreny, hi arribaren. Tenien por de no trobar-hi ningú. Però no, continuava allà, vora na Glòria, que jeia sobre un catre en un angle de la petita habitació, el seu rostre pal·lidíssim somreia enigmàticament. Tenia el cos cobert de flors. Na Glòria fou embalsamada, com un ocell més.

Ell no oposà cap resistència. Plorà només quan el separaren de na Glòria i sense dir paraula, emmanillat, es deixà conduir pels caminois fins arribar a la carretera, on l’esperava un jeep de la guàrdia civil. Quan l’interrogaren contestà les mateixes frases que jo un mes abans vaig sentir-li per darrera vegada: «No es pot ésser tan bell. Fa mal». I afegí: «Jo només volia mirar-la sempre adormida, tenir-la vora meu eternament». I callà, negant-se a afegir cap mot.

Faré el que vostès em demanen, encara que em repugni i em senti sense forces; ho faré pel record estimat de na Glòria, l’aniré a veure i qui sap si a mi m’ho confessarà tot!

Vostès afirmen que l’estranger assassinà na Glòria amb la finalitat d’embalsamar-la. Jo creia, fins ara, que la pell dels humans, molt més fina que no la dels animals, no resistia cap dels tractaments taxidèrmics, però vostès m’han assegurat, i així ho demostren, per desgràcia, els fets, que amb una minuciosa tècnica i uns certs recursos químics, és factible. Però fins i tot esbrinat aquest punt, n’hi ha d’altres obscurs, en aquesta història, i un m’inquieta més que cap. ¿D’on treia l’assassí les poncelles i els gladiols que cobrien el cos de na Glòria? La garriga d’Andratx és absolutament erma, les roses i els gladiols són plantes que el mes de gener només es cultiven als hivernacles. ¿D’on els treia, en Hans? Qui els hi enviava? Apunt la possibilitat d’un còmplice, d’un encobridor. Són vostès els qui tenen l’obligació de trobar-lo. En el meu deliri era jo mateixa qui duia les flors a na Glòria.