13. Les llums de setembre

Una per una, les criatures meravelloses que havien poblat l’univers d’en Lazarus Jann van ser destruïdes per les flames aquella nit del 1937. Rellotges parlants van veure les seves busques doblegar-se en filaments de plom fos. Ballarines i orquestres, mags, bruixes i jugadors d’escacs, prodigis que mai no haurien de veure la llum d’un altre dia…; per a cap d’ells no hi va haver pietat. Planta per planta, cambra per cambra, l’esperit de la destrucció va esborrar per sempre tot allò que aquell indret màgic i terrible contenia.

Dècades de fantasia es van evaporar, deixant tan sols un rastre de cendres. En algun punt d’aquell infern, sense cap més testimoni que les flames, les fotografies i els retalls que tresorejava en Lazarus es van consumir per sempre i, mentre els cotxes de la policia arribaven als peus d’aquella pira fantasmagòrica que encenia una alba a mitjanit, els ulls d’aquell nen turmentat es van tancar per sempre més en una habitació on mai no hi va haver joguines ni mai no n’hi hauria.

L’Ismael no podria oblidar mai de la vida aquells darrers moments d’en Lazarus Jann i la seva companya. L’última cosa que havia pogut veure va ser com en Lazarus la besava al front. Es va jurar aleshores que guardaria aquell secret fins a la fi dels seus dies.

* * *

Les primeres llums del dia van mostrar un núvol de cendres que cavalcava cap a l’horitzó per damunt de la badia purpúria. Lentament, mentre l’alba escampava la boirina damunt la Platja de l’Anglès, les ruïnes de Cravenmoore es van dibuixar damunt les capçades dels arbres, més enllà del bosc. El rastre d’espirals evanescents de fum esmorteït ascendia cap al cel, dibuixant camins de vellut negre als núvols, camins trencats tan sols per les bandades d’ocells que volaven cap a l’Oest.

El teló de la nit es resistia a alçar-se i la boirina de color de coure que emmascarava l’illot del far en la distància es va anar descomponent en un miratge d’ales blanques que alçava el vol amb la brisa de l’alba.

Asseguts a la blanca sorra, a mig camí d’enlloc, la Irene i l’Ismael contemplaven els darrers minuts d’aquella llarga nit d’estiu del 1937. En silenci, van unir les mans i van deixar que els primers reflexos rosats del sol que esquinçaven els núvols dibuixessin un camí de perles enceses mar endins. La torre del far es va alçar entre la boira, fosca i solitària. Un feble somriure va aflorar als llavis de la Irene quan va comprendre que, d’alguna manera, les llums que la gent del poble havia vist lluir en la boirina s’apagarien ara per sempre. Les llums de setembre se n’havien anat amb l’alba.

Ja res, ni tan sols el record dels fets d’aquell estiu, no podria retenir l’ànima perduda de l’Alma Maltisse suspesa en el temps. Mentre aquests pensaments es perdien en la marea, la Irene va mirar l’Ismael. L’esbós d’una llàgrima li va aparèixer als ulls, però la Irene sabia que no la vessaria mai.

—Tornem a casa —va dir l’Ismael.

La Irene va assentir i van refer plegats els seus passos a la vora de l’aigua, cap a la Casa del Cap. Mentre ho feien, un sol pensament va passar pel cap de la Irene. En un món de llums i ombres, tothom, cadascun de nosaltres, havia de trobar el seu propi camí.

Uns quants dies més tard, quan la Simone els va revelar la història que l’ombra li havia explicat, la veritable història d’en Lazarus Jann i l’Alma Maltisse, totes les peces del trencaclosques van començar a encaixar a les seves ments. Tanmateix, el fet de poder conèixer allò que realment havia passat no canviaria ja el curs dels esdeveniments. La maledicció havia perseguit en Lazarus Jann des de la seva tràgica infància fins a la seva mort. Una mort que ell mateix, en el darrer moment, va comprendre que era l’única sortida. Només li restava fer l’últim viatge per reunir-se amb l’Alma més enllà de l’abast de la seva ombra i de la maledicció d’aquell desconegut emperador de les ombres que s’amagava sota el nom de Daniel Hoffmann. Ni tan sols ell, amb tot el seu poder i tots els seus enganys, no podria destruir mai el lligam que unia en Lazarus i l’Alma més enllà de la vida i de la mort.