4. Secrets i ombres

A Badia Blava el calendari només distingia dues èpoques: l’estiu i la resta de l’any. A l’estiu, la gent del poble triplicava els horaris de treball per tal d’abastir les poblacions costaneres dels voltants, que disposaven de balnearis, de turistes i de gent vinguda de la ciutat i disposada a pagar per tenir platges, sol i avorriment. Forners, artesans, sastres, fusters, paletes i tota mena d’oficis depenien dels tres mesos llargs en què el sol somreia a la costa de Normandia. Al llarg d’aquelles tretze o catorze setmanes, els habitants de Badia Blava es transformaven en formigues laborioses, per poder decandir-se lànguidament la resta de l’any com a modestes cigales. I si alguns dies eren especialment intensos, aquests eren els primers d’agost, quan la demanda dels productes locals pujava del zero a l’infinit.

Una de les poques excepcions a aquesta regla era en Christian Hupert. Ell, com la resta dels patrons dels pesquers del poble, patia el destí de la formiga dotze mesos l’any. Aquell pensament passava pel cap de l’experimentat pescador cada estiu per les mateixes dates, mentre veia com el poble desplegava les veles al seu voltant. Era llavors quan pensava que havia errat la carrera i que hauria estat més assenyat trencar la tradició de set generacions i establir-se com a hostaler, com a comerciant o el que fos. Potser d’aquesta manera, la seva filla Hannah no hauria de passar la setmana servint a Cravenmoore i potser així el pescador podria veure la cara de la seva dona més de trenta minuts diaris: quinze a l’alba i quinze al capvespre.

L’Ismael va contemplar el seu oncle mentre tots dos treballaven en la reparació de la bomba de desguàs del vaixell. El rostre sorrut del pescador el delatava.

—Podries obrir un taller de nàutica —va apuntar l’Ismael.

El seu oncle va respondre amb alguna cosa semblant a un grunyit.

—O vendre el vaixell i invertir en la botiga de Monsieur Didier. Fa sis anys que no para d’insistir-hi —va continuar l’Ismael.

L’oncle va interrompre la feina i va observar el seu nebot. Tretze anys d’exercir com a pare no havien estat capaços d’esborrar allò que més temia i més estimava alhora del noi: la seva obstinada i absoluta semblança amb el seu difunt pare, incloent-hi el costum d’opinar quan ningú no li havia demanat consell.

—Potser hauries de ser tu qui fes això —va replicar en Christian—. Jo ja estic a la vora dels cinquanta. A la meva edat, un ja no canvia d’ofici.

—Doncs, de què et queixes?

—I qui es queixa?

L’Ismael va arronsar les espatlles. Tots dos es van tornar a concentrar en la bomba de desguàs.

—D’acord. Ja no diré res més —va murmurar l’Ismael.

—No tindrem aquesta sort. Reforça aquest tensor.

—Aquest tensor no té remei. Hauríem de canviar la bomba. Qualsevol dia ens donarà un disgust.

L’Hupert va oferir el seu somriure predilecte, reservat als taxadors de la llotja, a les autoritats del port i a passerells de tota mena.

—Aquesta bomba va ser del meu pare. Abans, del meu avi. I abans que seva…

—Això és el que vull dir —el va tallar l’Ismael—. Probablement faria més servei en un museu que aquí.

—Amén.

—Tinc raó. I tu ho saps.

Fer empipar l’oncle era, amb la sola excepció de navegar amb el veler, una de les seves ocupacions predilectes.

—No penso continuar discutint sobre el tema. Punt final. S’ha acabat.

Per si de cas no quedava prou clar, l’Hupert va rematar la seva frase amb una volta de clau enèrgica i decidida.

De sobte, es va sentir un cruixit sospitós a l’interior de la bomba de desguàs. L’Hupert va somriure al noi. Dos segons més tard, el topall del tensor que acabaven d’assegurar va sortir catapultat en trajectòria parabòlica per damunt dels seus caps, seguit del que semblava un èmbol, un joc complet de femelles i ferralla sense identificar. Oncle i nebot van seguir l’evolució de tot plegat fins que va aterrar, sense gens de discreció, damunt la coberta del vaixell del costat, el pesquer d’en Gerard Picaud. En Picaud, un antic boxador amb la constitució d’un toro i el cervell d’un mosquit, va examinar les peces i, tot seguit, va mirar cap al cel. L’Hupert i l’Ismael van intercanviar una mirada.

—No crec que es noti gaire la diferència —va apuntar el noi.

—Quan vulgui la teva opinió…

—La demanaràs. D’acord. Per cert, em preguntava si et faria res que fes festa el proper dissabte. Voldria fer algunes reparacions al veler…

—Aquestes reparacions són, per casualitat, rosses, de metre setanta i ulls verds? —va deixar caure l’Hupert.

El pescador va somriure maliciosament al seu nebot.

—Les notícies corren de pressa —va dir l’Ismael.

—Si depèn de la teva cosina, volen, estimat nebot. Quin és el nom de la dama?

—Irene.

—Ja ho veig.

—No hi ha res per veure.

—És qüestió de temps.

—És agradable, això és tot.

—«És agradable, això és tot» —va repetir l’Hupert, imitant la veu de freda indiferència del seu nebot.

—Val més que ho deixis estar. No és una bona idea. Treballaré dissabte —el va tallar l’Ismael.

—Doncs cal netejar la sentina. Hi ha peix podrit des de fa setmanes i put a dimonis.

—Perfecte.

L’Hupert va deixar anar una riallada.

—Ets tan tossut com el teu pare. T’agrada la noia, sí o no?

—Psss.

—Amb mi no facis servir monosíl·labs, Romeu. Et triplico l’edat. T’agrada o no?

El noi va arronsar les espatlles. Tenia les galtes enceses com préssecs madurs. Finalment, va deixar anar un murmuri inintel·ligible.

—Tradueix —va insistir l’oncle.

—He dit que sí. Em sembla que sí. Gairebé no la conec.

—Molt bé. Això és més del que vaig poder dir jo de la teva tia la primera vegada que la vaig veure. I poso el cel per testimoni que és una santa.

—Com era, de jove?

—No comencem o et passes el dissabte a la sentina —el va amenaçar l’oncle.

L’Ismael va assentir i va començar a recollir les eines. L’Hupert es va netejar el greix de les mans mentre observava el seu nebot de cua d’ull. La darrera noia per qui havia mostrat interès havia estat una tal Laura, la filla d’un viatjant de Bordeus, i d’allò ja feia gairebé dos anys. L’únic amor del seu nebot, deixant a banda la seva intimitat impenetrable, semblava ser el mar, i la soledat. La noia havia de tenir per força alguna cosa especial.

—Tindré la sentina neta abans de divendres —va anunciar l’Ismael.

—És tota teva.

Quan oncle i nebot van saltar al moll, de tornada a casa, el seu veí Picaud continuava examinant les misterioses peces, mirant de determinar si aquell estiu plourien cargols o si el cel mirava d’enviar-li algun senyal.

* * *

Quan va arribar l’agost, els Sauvelle ja tenien la sensació que feia com a mínim un any que vivien a Badia Blava. Els qui no els coneixien ja estaven informats de tot el que es referia a ells gràcies a les arts parlants de la Hannah i de la seva mare, l’Elisabet Hupert. Per un estrany fenomen, a mig camí entre la xafarderia i la màgia, les notícies arribaven a la fleca on la dona treballava abans i tot que es produïssin. Ni la ràdio ni la premsa no podien competir amb la botiga de l’Elisabet Hupert. Croissants i notícies fresques des de l’alba fins a la posta de sol. Va ser així com, quan va arribar divendres, els únics habitants de Badia Blava que no estaven al corrent del suposat enamorament entre l’Ismael Hupert i la nouvinguda Irene Sauvelle eren els peixos i els mateixos interessats. Tant se valia si havia passat o arribaria a passar alguna cosa. La breu travessia des de la Platja de l’Anglès fins a la Casa del Cap amb el veler ja havia passat a formar part dels annals d’aquell estiu del 1937.

Realment, les primeres setmanes d’agost a Badia Blava van transcórrer a tota velocitat. La Simone havia aconseguit finalment establir un mapa mental de Cravenmoore. La llista de totes les tasques urgents en el manteniment de la casa era infinita. N’hi havia prou d’establir contacte amb els proveïdors del poble, aclarir els comptes i la comptabilitat i atendre la correspondència d’en Lazarus per ocupar tot el seu temps, descomptant els minuts que emprava per respirar i dormir. En Dorian, armat d’una bicicleta que en Lazarus va tenir l’amabilitat de regalar-li com a obsequi de benvinguda, es va convertir en el seu colom missatger i, en cosa d’uns dies, el noi ja coneixia el camí de la Platja de l’Anglès pedra a pedra i sot a sot.

Així, cada matí la Simone iniciava la seva jornada donant curs a la correspondència que havia de sortir i repartint meticulosament la rebuda, tal com en Lazarus li havia explicat. Una petita nota, a penes un full de paper plegat, li permetia tenir a mà un ràpid recordatori de totes les rareses d’en Lazarus. Encara recordava el seu tercer dia, quan va estar a punt d’obrir accidentalment una de les cartes enviades des de Berlín per Daniel Hoffmann. La memòria va salvar-la en l’últim segon.

Les trameses d’en Hoffmann solien arribar cada nou dies, gairebé amb precisió matemàtica. Els sobres de pergamí apareixien sempre lacrats, amb un escut en forma de «D». Aviat, la Simone es va acostumar a apartar-los de la resta i va ignorar la particularitat del tema. Durant la primera setmana d’agost, però, va passar una cosa que li va despertar de nou la curiositat per la intrigant correspondència del senyor Hoffmann.

La Simone havia acudit de bon matí a l’estudi d’en Lazarus per tal de deixar-li damunt l’escriptori un seguit de factures i pagaments que havien arribat. S’estimava més fer-ho a primera hora, abans que el fabricant de joguines no entrés al seu estudi, per tal d’evitar d’interrompre’l i molestar-lo més tard. El difunt Armand sempre havia tingut el costum de començar la jornada revisant pagaments i factures. Mentre va poder.

El cas és que, aquell matí, la Simone va entrar com era habitual a l’estudi i va notar olor de tabac a l’aire, la qual cosa feia suposar que en Lazarus s’hi havia estat fins tard la nit anterior. Estava dipositant els documents damunt l’escriptori quan va observar que hi havia alguna cosa que fumejava a la llar de foc, entre les brases de la matinada. Intrigada, s’hi va atansar i va burxar amb l’atiador per mirar de veure què era. A primera vista, l’objecte semblava un feix de papers lligats que el foc no havia arribat a consumir del tot. Estava a punt d’abandonar la sala quan, entre les brases, va distingir clarament l’escut lacrat damunt el paper. Cartes. En Lazarus havia llançat al foc les cartes d’en Daniel Hoffmann per destruir-les. Fos quin fos el motiu, es va dir la Simone, no era cosa seva. Va deixar l’atiador i va sortir de l’estudi decidida a no tornar a ficar el nas mai més en els assumptes personals del seu amo.

* * *

El repicar de la pluja que esgarrapava els vidres va despertar la Hannah. Era mitjanit. L’habitació estava immersa en una tenebra blava i la llum de la tempesta llunyana damunt del mar dibuixava miratges d’ombres al seu voltant. El tic-tac d’un dels rellotges parlants d’en Lazarus sonava mecànicament des de la paret, amb els ulls damunt el rostre somrient, mirant sense parar a banda i banda. La Hannah va sospirar. Detestava passar la nit a Cravenmoore.

A la llum del dia, la casa d’en Lazarus Jann se li apareixia com un interminable museu de prodigis i meravelles. Quan queia la nit, però, els centenars de criatures mecàniques, els rostres de les màscares i els autòmats es transformaven en una fauna espectral que mai no dormia, sempre alerta i a l’aguait en les tenebres de la casa, sense deixar de somriure, sense deixar de mirar al buit.

En Lazarus dormia en una de les habitacions de l’ala oest, contigua a la de la seva esposa. A part d’ells dos i de la mateixa Hannah, la casa era poblada només per les desenes de creacions del fabricant de joguines, en cada passadís, en cada habitació. En el silenci de la matinada, la Hannah podia escoltar l’eco de les entranyes mecàniques de tots ells. De vegades, quan la son la defugia, la Hannah es quedava durant hores imaginant-los immòbils, amb els ulls de cristall que brillaven en la foscor.

Tot just havia tornat a aclucar els ulls quan va escoltar per primera vegada aquell so, un impacte regular esmorteït per la pluja. La Hannah es va incorporar i va travessar l’habitació fins al llindar de claror de la finestra. La jungla de torres, arcs i teulades dels estranys angles de Cravenmoore jeia sota el mantell de la tempesta. Els musells de llop de les gàrgoles escopien rius d’aigua negra al buit. Com odiava aquell lloc…

El so va arribar de nou a les seves orelles i la mirada de la Hannah es va fixar en la renglera de finestrals de l’ala oest. Semblava que el vent havia obert una de les finestres del tercer pis. Les cortines onejaven en la pluja i els finestrons petaven una i altra vegada. La Hannah va maleir la seva sort. Només de pensar que havia de sortir al passadís i travessar la casa fins a l’ala oest li glaçava la sang.

Abans que la por la dissuadís del seu deure, la noia es va posar una bata i unes sabatilles. No hi havia llum, i va haver d’agafar un dels canelobres i encendre’n les espelmes. El seu parpelleig de color de coure va traçar un halo fantasmal al seu voltant. La Hannah va col·locar la mà damunt el fred pom de la porta de l’habitació i es va empassar la saliva. Lluny, els finestrons d’aquella habitació fosca continuaven colpejant una i altra vegada. Esperant-la.

Va tancar la porta de la seva habitació darrere seu i es va enfrontar a la fuga infinita del passadís que s’endinsava en les ombres. Va alçar el canelobre i va penetrar en el passadís, flanquejat per les siluetes suspeses en el buit de les joguines adormides d’en Lazarus. La Hannah va concentrar la mirada endavant i va apressar el pas. El tercer pis contenia molts dels vells autòmats d’en Lazarus, criatures que es movien maldestrament, amb unes faccions sovint grotesques i amenaçadores. Gairebé totes eren tancades en vitrines de vidre, rere les quals cobraven vida de sobte, sense avisar, a les ordres d’algun mecanisme intern que les despertava del seu somni mecànic a l’atzar.

La Hannah va passar davant Madame Sarou, l’endevina que remenava entre les seves mans apergaminades les cartes del tarot, en triava una i la mostrava a l’espectador. Malgrat els seus esforços, la minyona no va poder evitar de mirar l’efígie espectral d’aquella gitana de fusta tallada. Els ulls de la gitana es van obrir i les seves mans van allargar una carta cap a ella. La Hannah es va empassar la saliva. La carta mostrava la figura d’un diable vermell envoltat de flames.

Uns metres més enllà, el bust de l’home de les màscares oscil·lava d’una banda a l’altra. L’autòmat esfullava el seu rostre invisible una vegada i una altra, tot descobrint les diferents màscares. La Hannah va apartar la mirada i es va afanyar a passar de llarg. Havia travessat aquell passadís centenars de vegades a la llum del dia. Eren només màquines sense vida que no mereixien la seva atenció i, encara menys, la seva por.

Amb aquest pensament tranquil·litzador a la ment, va tombar a l’extrem del corredor que duia a l’ala oest. La petita orquestra en miniatura del mestre Firetti reposava en un costat del passadís. Per una moneda, les figures de la banda interpretaven una peculiar versió de la marxa turca de Mozart. La Hannah es va aturar davant la darrera porta del passadís, una immensa planxa de fusta de roure gravada. A cadascuna de les portes de Cravenmoore hi havia un relleu diferent, tallat a la fusta, que representava contes cèlebres: els germans Grimm immortalitzats en jeroglífics d’ebenisteria palatina. Als ulls de la Hannah, però, els gravats eren senzillament sinistres. Mai no havia entrat en aquella estança. Una més entre les nombroses habitacions de la casa on ella mai no havia posat els peus. I no ho faria si no era necessari.

De l’altra banda de la porta, la finestra continuava colpejant. L’alè glaçat de la nit es filtrava per les escletxes de la porta, acariciant-li la pell. La Hannah va adreçar una última mirada al passadís que quedava darrere seu. Les cares de l’orquestra vigilaven les ombres. S’escoltava clarament el soroll de l’aigua de la pluja, com milers de petites aranyes corrent pel sostre de Cravenmoore. La noia va inspirar profundament, va posar la mà al pom de la porta i va penetrar a l’habitació.

Una bafarada d’aire glaçat va envoltar-la, va segellar la porta al seu darrere amb violència i va extingir les flames de les espelmes. Les cortines de gasa onejaven amarades de pluja com mortalles esteses al vent. La Hannah es va endinsar uns quants passos en l’habitació i es va afanyar a tancar la finestra i a assegurar la balda que el vent havia afluixat. La noia es va palpar la butxaca de la bata amb dits tremolosos i en va treure la capsa de mistos per encendre de nou les flames de les espelmes. Les tenebres van cobrar vida al seu voltant amb la llum dansaire del canelobre. Ara, la claror desvelava allò que va aparèixer als seus ulls com l’habitació d’un nen. Un llit petit al costat d’un escriptori. Llibres i robes infantils deixats damunt una cadira. Un parell de sabates alineades amb pulcritud sota el llit. Un diminut crucifix que penjava d’un costat del capçal.

La Hannah va avançar uns quants passos per l’habitació. Hi havia alguna cosa estranya, alguna cosa desconcertant que no aconseguia definir entorn dels objectes i els mobles. Els seus ulls van escorcollar de nou aquella habitació infantil. A Cravenmoore no hi havia nens, no n’hi havia hagut mai. Quin sentit tenia aquella cambra?

De sobte, la idea va venir al seu pensament. Ara comprenia què era el que l’havia desconcertat al principi. No era l’ordre. Ni la pulcritud. Era una cosa tan senzilla, tan simple, que resultava difícil fins i tot d’aturar-se a pensar-hi. Es tractava de l’habitació d’un nen. Però hi mancava alguna cosa. Joguines. No hi havia ni una sola joguina en tota l’estança.

La Hannah va alçar el canelobre i va descobrir alguna cosa més sobre els murs. Papers. Retalls. La noia va deixar el canelobre damunt la taula de l’escriptori infantil i s’hi va acostar. Un mosaic de vells retalls de diari i fotografies cobria la paret. El rostre esblanqueït d’una dona dominava un retrat. Les seves faccions eren dures, tallades, i els seus ulls negres irradiaven una aura amenaçadora. El mateix rostre apareixia en altres imatges. La Hannah va concentrar els ulls en un retrat de la misteriosa dama que duia un nen als braços.

La seva mirada va recórrer el mur i es va aturar en els fragments de vells diaris; els seus titulars no semblaven guardar gaire relació. Notícies sobre un terrible incendi en una factoria de París i sobre la desaparició d’un personatge anomenat Hoffmann durant la tragèdia. El rastre obsessiu d’aquella presència semblava impregnar tota la col·lecció de retalls, alineats com làpides als murs d’un cementiri de memòries i records. I al centre, envoltat de desenes d’altres fragments il·legibles, la primera plana d’un diari, amb data del 1896. S’hi veia la cara d’un nen. Els seus ulls estaven plens de terror, els ulls d’un animal apallissat.

La força d’aquella imatge va colpir-la. La mirada d’aquell noi, que devia tenir uns sis o set anys, semblava haver estat testimoni d’un horror que amb prou feines podia comprendre. La Hannah va sentir fred, un fred intens que irradiava del seu propi interior. Els seus ulls van mirar de desxifrar el text borrós que acompanyava la imatge. «Un nen de vuit anys és trobat després d’haver passat set dies tancat en un soterrani, abandonat, en la foscor», es llegia al peu de foto. La Hannah va observar de nou la cara del nen. Hi havia alguna cosa familiar en les seves faccions, potser en els ulls…

En aquell precís instant, li va semblar que sentia l’eco d’una veu, una veu que xiuxiuejava a la seva esquena. La noia es va tombar, però no hi havia ningú. La Hannah va deixar anar un sospir. Els feixos vaporosos que emanaven de les espelmes atrapaven en l’aire milers de volves de pols i sembraven una boira purpúria al seu voltant. Es va acostar fins a un dels finestrals i va obrir amb els dits una franja transparent en el vidre entelat. El bosc estava submergit en la boira. Els llums de l’estudi d’en Lazarus, a l’extrem de l’ala oest, eren encesos, i se’n podia distingir la silueta retallada entre el càlid halo daurat que tremolava rere els cortinatges. Una agulla de llum va penetrar a través d’aquella clariana oberta al baf i va estendre un cable de claror al llarg de la cambra.

La veu va sonar de nou, i aquesta vegada va ser més clara i propera. Xiuxiuejava el seu nom. La Hannah es va enfrontar a l’habitació en penombra i per primera vegada va advertir la lluentor que emetia un petit flascó de cristall. El flascó, negre com l’obsidiana, estava en una diminuta lleixa de la paret, envoltat d’un espectre de reflexos.

La noia s’hi va atansar lentament i va examinar el flascó de prop. A primera vista semblava una ampolla de perfum, però mai no n’havia vist cap de tan bonica com aquella, ni una talla de cristall tan elaborada. Un tap en forma de prisma escampava un arc iris al seu voltant. La Hannah va tenir un desig incontenible d’agafar aquell objecte entre les mans i acariciar amb els dits les línies perfectes del cristall.

Amb molt de compte, va envoltar el flascó amb les mans. Pesava més del que havia esperat i el cristall oferia un tacte glaçat, gairebé dolorós al contacte amb la pell. Se’l va posar davant els ulls i va intentar de veure què hi havia a l’interior. Tot el que els seus ulls van poder clissar va ser una negror impenetrable. Tanmateix, a contrallum, la Hannah va experimentar la il·lusió que hi havia una cosa que es bellugava a l’interior. Potser un líquid molt espès. Potser un perfum…

Els seus dits, tremolosos, van agafar el tap de cristall tallat. Una cosa es va agitar a l’interior del flascó. La Hannah va dubtar un instant. Però la perfecció d’aquell objecte semblava prometre la fragància més embriagadora que es pogués imaginar. Va fer girar el tap lentament. La negror de l’interior del flascó es va agitar de nou, però ella ja no s’hi fixava. Finalment, el tap va cedir.

Un so indescriptible, l’udol d’un gas escapant-se a pressió, va inundar l’estança. En tot just un segon, una massa de negror es va expandir en l’aire des de la boca del flascó, com una taca de tinta en un estany. La Hannah va sentir que les mans li tremolaven i que aquella veu murmuradora l’envoltava. Quan va tornar a mirar el flascó, va comprovar que el cristall era transparent i que el que fos que n’havia ocupat l’interior havia estat alliberat gràcies a ella. La noia va tornar a deixar el flascó al seu lloc. Va sentir un fred corrent d’aire que recorria l’habitació, extingint les flames de les espelmes una per una. A mesura que la foscor s’estenia per l’estança, una nova presència es va fer visible entre la negror. Una silueta impenetrable s’escampava pels murs i els pintava de tenebres.

Una ombra.

La Hannah va retrocedir lentament cap a la porta. Les seves mans tremoloses van trobar el pom fred darrere seu. Va obrir lentament la porta sense apartar els ulls de la foscor i es va disposar a sortir corrents de l’habitació. Alguna cosa avançava cap a ella, podia sentir-ho.

La noia va estirar el pom per tancar l’habitació, i un dels relleus de la porta es va enganxar a la cadena que duia al coll. Al mateix temps, un soroll greu, esgarrifós, va sonar a la seva esquena, el xiulet d’una gran serp. La Hannah va notar com tot de llàgrimes de terror li relliscaven per les galtes. La cadena es va trencar, i la noia va poder escoltar com la medalla queia en la foscor. Lliure de la presa, la Hannah es va enfrontar al túnel d’ombres que s’obria davant seu. En un dels extrems, la porta que duia a les escales de l’ala posterior era oberta. El xiulet fantasmal es va sentir de nou. Més a prop. La Hannah va córrer cap al llindar de les escales. Uns segons més tard va identificar el soroll de la maneta que començava a girar en la penombra. Aquesta vegada, el pànic va arrencar-li un xiscle de la gola i la noia es va precipitar escales avall.

El camí de descens fins a la planta baixa es va fer infinit. La Hannah saltava els graons de tres en tres, panteixant i fent tots els possibles per no perdre l’equilibri. Quan va arribar a la porta que duia fins a la part posterior del jardí de Cravenmoore, tenia els turmells i els genolls plens de cops, però gairebé no notava el dolor. L’adrenalina encenia un regueró de pólvora a través de les seves venes i l’empenyia a continuar corrent. La porta, que mai no s’utilitzava, era tancada. La Hannah va colpejar el vidre amb el colze i la va forçar des de l’exterior. No va sentir el tall a l’avantbraç fins que va arribar a les ombres del jardí.

Va córrer cap al límit del bosc mentre l’aire fred de la nit li acariciava les robes xopes de suor freda i les hi enganxava al cos. Abans d’endinsar-se al camí que travessava el bosc de Cravenmoore, la Hannah es va tombar cap a la casa, esperant veure el seu perseguidor corrent per les ombres del jardí. No hi havia cap rastre de l’aparició. Va respirar profundament. L’aire fred li cremava la gola i li clavava un punxó roent als pulmons. Estava a punt d’arrencar a córrer de nou quan va descobrir aquella silueta adherida a la façana de Cravenmoore. Un rostre corpori va sorgir d’aquella làmina de negror i l’ombra va descendir reptant entre les gàrgoles com una aranya gegantina.

La Hannah es va llançar a través del laberint de foscor que travessava el bosc. La lluna somreia ara entre les clarianes i tenyia de blau la boirina. El vent encenia al seu voltant les veus xiuxiuejants de milers de fulles. Els arbres vigilaven el seu pas com espectres petrificats amb braços que allargaven cap a ella un mantell d’urpes amenaçadores. I va córrer desesperadament cap a la llum que la guiava al final d’aquell túnel fantasmal, una porta cap a la claror que semblava allunyar-se més d’ella com més gran era el seu esforç per arribar-hi.

Un estrèpit entre la vegetació va inundar el bosc. L’ombra travessava l’espessor, destrossant tot allò que s’oposava al seu pas, com una piconadora mortífera que esculpís un camí cap a ella. Un crit es va ofegar a la gola de la noia. Les branques i els matolls li havien obert desenes de talls a les mans, als braços i a la cara. La fatiga li fuetejava l’ànima com un mall que li ennuvolés els sentits i li murmurava interiorment que s’abandonés al cansament, que s’aturés a esperar… Però havia de continuar. Havia d’escapar d’aquell lloc. Uns metres més i arribaria a la carretera que duia fins al poble. Hi trobaria algun cotxe, algú que la recolliria i l’ajudaria. La seva salvació es trobava a tan sols uns segons, més enllà del límit del bosc.

Els llums llunyans d’un cotxe que vorejava la Platja de l’Anglès van escombrar les tenebres del bosc. La Hannah es va incorporar i va llançar un crit d’auxili. Darrere seu, va semblar que un remolí travessava el fullam i pujava entre les branques dels arbres. La Hannah va alçar els ulls cap a la cúpula de branques que velaven el rostre de la lluna. Lentament, l’ombra es va desplegar. Ella va deixar anar només un darrer gemec. Filtrant-se com una pluja de quitrà, l’ombra es va abraonar damunt la Hannah des de les altures. La noia va tancar els ulls i va conjurar el rostre de la seva mare, somrient i xerraire.

Al cap de poc, va sentir l’alè fred de l’ombra damunt la seva cara.