11. La cara sota la màscara

El primer que la Irene va veure així que es va despertar van ser dos ulls negres i impenetrables que l’observaven amb parsimònia. La noia es va enretirar bruscament i la gavina, espantada, va aixecar el vol. La Irene va sentir els llavis ressecs i adolorits, una tibantor ardent a la pell i punxades de coïssor per tot el cos. Els seus músculs li semblaven de drap, i el seu cervell, pura gelatina. Una onada de nàusees la va envair, des de la boca del cor fins al cap. Quan va intentar incorporar-se, va comprendre que aquell estrany foc que semblava rosegar-li la pell com si fos àcid era el sol. Un gust amargant va aflorar-li als llavis. El miratge del que semblava una petita cala entre les roques surava al seu voltant com uns cavallets. Mai de la vida no s’havia sentit pitjor.

Es va estirar de nou i va descobrir la presència de l’Ismael al seu costat. Si no fos per la seva respiració mig tallada, hauria jurat que era mort. Es va fregar els ulls i va posar una de les mans nafrades damunt el coll del seu company. El pols. La Irene va acariciar el rostre de l’Ismael i al cap de poc el noi va obrir els ulls. El sol el va encegar per un instant.

—Estàs horrible… —va murmurar l’Ismael, somrient treballosament.

—Doncs perquè no t’has vist —va respondre ella.

Com dos nàufrags que la tempesta hagués escopit a la platja, es van alçar fent tentines i van buscar la protecció de l’ombra sota les restes d’un tronc caigut entre els penya-segats. La gavina que els havia vetllat el son es va tornar a parar a la sorra, amb la curiositat insatisfeta.

—Quina hora deu ser? —va preguntar la Irene, tot combatent el martelleig que li repicava a les temples amb cada paraula.

L’Ismael va mostrar-li el seu rellotge. L’esfera era plena d’aigua i la busca dels segons, despresa, imitava una anguila petrificada en una peixera. El noi es va protegir els ulls amb les mans i va observar el sol.

—Ja ha passat el migdia.

—Quant de temps hem dormit? —va preguntar la Irene.

—No prou —va replicar l’Ismael—. Podria dormir una setmana sencera.

—No hi ha temps per dormir, ara —va apressar-lo la Irene.

Ell va assentir i va estudiar els espadats buscant una sortida practicable.

—No serà fàcil. Jo només sé arribar fins aquí per mar… —va començar.

—Què hi ha rere els penya-segats?

—El bosc que vam travessar anit.

—I què esperem?

L’Ismael va examinar de nou els penya-segats. Una selva de perfils esmolats a la pedra s’alçava davant seu. Escalar aquelles roques demanaria temps, sense esmentar les nombroses possibilitats que tenien de patir una greu topada amb la llei de la gravetat i caure daltabaix. La imatge d’un ou esclatant-se contra el terra va desfilar pel seu pensament. «Un final perfecte», va pensar.

—Saps escalar? —va preguntar l’Ismael.

La Irene va arronsar les espatlles. L’Ismael li va observar els peus nus coberts de sorra. Braços i cames de pell blanca sense cap protecció.

—Feia gimnàstica a l’escola i era de les millors pujant la corda —va dir la Irene—. Suposo que és el mateix.

L’Ismael va sospirar. Els problemes no s’havien acabat.

* * *

Per espai d’uns quants segons, la Simone Sauvelle va tornar a tenir vuit anys. Va tornar a veure aquelles llums de coure i argent que traçaven aquarel·les erràtiques de fum. Va tornar a sentir l’aroma intensa de la cera cremada, el so de les veus xiuxiuejant en la penombra, i la dansa invisible de centenars de ciris cremant en aquell palau de misteris i encanteris que havia embruixat els records de la seva infantesa: l’antiga catedral de Saint Etienne. La màgia, però, no va durar més que això, uns quants segons.

Poc temps després, a mesura que els seus ulls cansats recorrien la tenebrosa foscor que l’envoltava, la Simone va comprendre que les espelmes no eren les de cap capella, que les taques de llum que dansaven damunt dels murs eren velles fotografies i que les veus, murmuris llunyans, tan sols existien en la seva ment. Va saber instintivament que no es trobava a la Casa del Cap, ni en cap lloc que pogués recordar. La memòria li va retornar un eco confús de les darreres hores. Recordava haver conversat amb en Lazarus al porxo. Recordava que s’havia preparat un got de llet calenta abans d’anar al llit i recordava les darreres paraules que havia llegit al llibre que presidia la seva tauleta de nit.

Després d’apagar el llum, recordava vagament haver somiat els crits d’un nen i una absurda sensació d’haver-se despertat de matinada per contemplar com les ombres caminaven en la foscor. Més enllà, la seva memòria s’extingia com les vores d’un dibuix inacabat. Les seves mans van palpar un teixit de cotó i es va adonar així que encara duia posada la camisa de dormir. Es va incorporar i lentament es va acostar al mural que reflectia la llum de desenes d’espelmes blanques, pulcrament alineades en els braços de canelobres solcats per llàgrimes de cera.

Les flames xiuxiuejaven alhora; aquell so eren les veus que havia cregut sentir. La lluminositat àuria de totes les flames va dilatar-li les ninetes dels ulls i una rara lucidesa va penetrar en la seva ment. Va semblar que els records tornaven d’un en un, com les primeres gotes d’una pluja a l’alba. Amb ells, va caure el primer cop de pànic.

Va recordar el fred contacte d’unes mans invisibles que l’arrossegaven en les tenebres. Va recordar una veu que li parlava a cau d’orella mentre cada múscul del seu cos quedava petrificat, incapaç de reaccionar. Va recordar una forma forjada en ombres que la duia a través del bosc. Va recordar com havia murmurat el seu nom aquella ombra espectral i com ella, paralitzada pel terror, havia comprès que res de tot allò no era un malson. La Simone va tancar els ulls i es va tapar la boca per ofegar un crit.

El primer pensament va ser per als seus fills. Què havia passat amb la Irene i en Dorian? Continuaven a la casa? Els havia atrapat aquella aparició indescriptible? Una força punyent va marcar amb ferro roent cadascun d’aquests interrogants a la seva ànima. Va córrer cap a allò que semblava una porta i va forcejar debades amb el pany, cridant i xisclant fins que la fatiga i la desesperació van poder més que no pas ella. Gradualment, una freda serenor la va fer tornar a la realitat.

Estava presonera. Qui l’havia segrestat enmig de la nit, fos qui fos, l’havia tancat en aquell lloc i, probablement, també havia capturat els seus fills. Pensar que els hagués pogut fer mal o ferir estava fora de consideració en aquell moment. Si esperava poder fer alguna cosa per ells, havia d’anul·lar qualsevol nou espasme de pànic i mantenir el control de cadascun dels seus pensaments. La Simone va tancar els punys amb força mentre es repetia aquestes paraules. Va respirar profundament amb els ulls tancats i va notar com el seu cor recuperava el pols normal.

Al cap de poc va obrir de nou els ulls i va observar detingudament l’habitació. Com més aviat comprengués el que passava, més aviat podria sortir d’allà i córrer a ajudar la Irene i en Dorian.

El primer que els seus ulls van trobar van ser els mobles, petits i austers. Mobles de nen, de construcció senzilla, gairebé pobra. Era a l’habitació d’un nen, però el seu instint li deia que feia molt temps que cap nen no l’ocupava. La presència que impregnava aquell lloc, tangible, fos el que fos, desprenia vellesa, decrepitud. La Simone es va acostar al llit i hi va seure, per contemplar des d’allà l’habitació. No hi havia innocència en aquell lloc. Tot el que hi podia percebre era foscor. Maldat.

El lent verí de la por li va començar a córrer per les venes, però la Simone en va ignorar els senyals d’avís. Va agafar un dels canelobres i es va acostar a la paret. Una munió de retalls i fotografies formaven un mural que es perdia en la penombra. Es va fixar en la rara pulcritud amb què totes les imatges havien estat fixades a la paret. Un sinistre museu de records es desplegava davant dels seus ulls, i cadascun d’aquells retalls semblava proclamar en silenci l’existència d’un significat per a tot plegat. Una veu que intentava fer-se sentir des del passat. La Simone va acostar l’espelma a un pam escàs de la paret i va deixar que el torrent de fotografies i gravats, de paraules i dibuixos, la inundés.

Els seus ulls van captar al vol un nom familiar en una de les desenes de notícies: Daniel Hoffmann. El nom va desvetllar la seva memòria com un llampec. El misteriós personatge de Berlín, la correspondència que calia separar, segons les instruccions rebudes. Les cartes d’aquell estrany individu, tal com la Simone havia descobert accidentalment, anaven a parar a les flames. Hi havia, però, en tot allò alguna cosa que no encaixava. L’home de qui parlaven aquelles notícies no vivia a Berlín i, si s’havia de fer cas de les dates de publicació dels diaris, hauria de tenir una edat improbablement avançada. Confosa, la Simone es va submergir en el text de la ressenya.

Segons els retalls, en Hoffmann havia de ser un home ric, fabulosament ric. Uns centímetres més enllà, la primera plana de Le Figaro publicava la notícia d’un incendi a la seva fàbrica de joguines. En Hoffmann havia mort en la tragèdia. Les flames consumien l’edifici i una multitud s’hi amuntegava al davant, atreta per l’espectacle infernal. Entre ells, un nen d’ulls espantats mirava la càmera, perdut.

La mateixa mirada apareixia en un altre retall. Aquesta vegada, la notícia explicava la sinistra història d’un noi que s’havia passat set dies tancat en un soterrani, abandonat en la foscor. Uns agents de la policia l’havien trobat després de descobrir la seva mare morta en una de les habitacions de la casa. La cara del nen, que no devia tenir més enllà de set o vuit anys, era un mirall sense fons.

Un intens calfred li va tenallar el cos, mentre les peces d’un tenebrós trencaclosques es començaven a insinuar en la seva ment. Però no s’acabava aquí, i el poder fascinador d’aquelles imatges era hipnòtic. Els retalls avançaven en el temps. N’hi havia molts que parlaven de persones desaparegudes, de gent que la Simone mai no havia sentit esmentar. Entre ells, destacava una noia de bellesa resplendent, Alexandra Alma Maltisse, hereva d’un imperi de forjadors de Lió, a qui una revista de Marsella es referia com la promesa d’un jove però prestigiós enginyer i inventor de joguines, Lazarus Jann. Al costat d’aquest retall, una sèrie de fotografies mostrava l’enlluernadora parella fent donació de joguines en un orfenat de Montparnasse. Tots dos es mostraven desbordants de felicitat i lluminositat. «El meu ferm propòsit és que tots els nens d’aquest país, sigui quina sigui la seva situació, puguin tenir una joguina», declarava l’inventor al peu de foto.

Més endavant, un altre diari anunciava la boda d’en Lazarus Jann i l’Alexandra Maltisse. La fotografia oficial del compromís l’havien fet al peu de les escalinates de Cravenmoore.

Un Lazarus, ple de joventut, abraçava la seva promesa. Ni un sol núvol no enterbolia aquella imatge de somni. El jove i emprenedor Lazarus Jann havia adquirit la sumptuosa mansió amb la intenció de convertir-la en la seva llar nupcial. Diverses imatges de Cravenmoore il·lustraven la notícia.

La successió d’imatges i retalls es perllongava més i més, ampliant aquella galeria de personatges i esdeveniments del passat. La Simone es va aturar i va tornar enrere. La cara d’aquell nen, perdut i horroritzat, no l’abandonava. Va deixar que els seus ulls penetressin en aquella mirada desolada i, lentament, hi va reconèixer la mirada en què ella havia posat esperances i amistat. Aquella mirada no era la d’en Jean Neville, de qui en Lazarus li havia parlat. Aquella era una mirada coneguda per a ella, dolorosament coneguda: la mirada d’en Lazarus Jann.

Un núvol de negror va córrer com un vel per damunt del seu cor. Va inspirar profundament i va tancar els ulls. Per alguna raó, abans que la veu sonés a la seva esquena, la Simone va saber que hi havia algú més a l’habitació.

* * *

L’Ismael i la Irene van arribar al cim del penya-segat poc abans de les quatre de la tarda. Com a testimonis de la dificultat de l’ascens quedaven les macadures i els talls que la pedra els havia gravat cruelment als braços i les cames. Aquell era el preu per travessar la senda prohibida. Per molt dificultós que l’Ismael hagués esperat que fos l’ascens, la realitat s’havia mostrat encara pitjor i més perillosa. La Irene, sense protestar ni una sola vegada ni obrir la boca per queixar-se de les esgarrapades que li marcaven la pell, li havia demostrat un valor que mai no havia vist en ningú.

La noia havia grimpat i s’havia aventurat pels cingles on ningú amb una mica de seny no hauria posat els peus. Quan finalment van arribar al límit del bosc, l’Ismael la va abraçar en silenci. La força que cremava a l’interior d’aquella noia no podia apagar-la ni tota l’aigua de l’oceà.

—Cansada?

Sense alè, la Irene va fer que no amb el cap.

—Mai no t’han dit que ets la persona més tossuda que hi ha en aquest planeta?

Un mig somriure va aparèixer als llavis de la noia.

—Espera que coneguis la meva mare.

Abans que l’Ismael pogués replicar, ella el va agafar per la mà i va arrossegar-lo cap al bosc. Darrere seu, un abisme més avall, quedava la llacuna.

Si algú li hagués dit alguna vegada que grimparia per aquells espadats infernals, no s’ho hauria cregut. De la Irene, però, estava disposat a creure qualsevol cosa.

* * *

La Simone es va girar lentament cap a les ombres. Podia sentir la presència de l’intrús; podia fins i tot escoltar-ne el so lleu de la seva respiració pausada. Però no el podia veure. L’aura de les espelmes s’esvaïa en un halo impenetrable, més enllà del qual l’habitació es transformava en un vast escenari sense fons. La Simone va mirar fixament la penombra que emmascarava el visitant. Una rara serenitat la dominava i li atorgava una lucidesa de pensament que la sorprenia. Els seus sentits semblaven recollir cada minúscul detall d’allò que l’envoltava amb una precisió esfereïdora. La seva ment enregistrava cada vibració de l’aire, cada so, cada reflex. D’aquesta manera, atrinxerada en aquell estrany estat de calma, va romandre en silenci enfrontada a la tenebra, esperant que el visitant es donés a conèixer.

—No esperava veure-la aquí —va dir finalment des de les ombres una veu feble, distant—. Que té por?

La Simone va fer que no amb el cap.

—Molt bé. No n’ha de tenir. No ha de tenir por.

—Ha de continuar amagat, Lazarus?

Un llarg silenci va seguir la seva pregunta. La respiració d’en Lazarus es va fer més audible.

—M’estimo més continuar aquí —va respondre finalment.

—Per què?

Alguna cosa va lluir en la penombra. Un esclat fugaç, gairebé imperceptible.

—Per què no seu, Madame Sauvelle?

—Prefereixo estar dreta.

—Com vulgui. —En Lazarus va fer una nova pausa—. Es deu preguntar què ha passat.

—Entre altres coses —el va tallar la Simone, amb la veu carregada d’indignació.

—Potser el més senzill serà que vostè em formuli les preguntes i jo miri de respondre-les.

La Simone va deixar anar un sospir d’ira.

—La meva primera pregunta és també la darrera: on és la sortida —va etzibar la Simone.

—Temo que això no és possible. Encara no.

—Per què no?

—És aquesta una altra de les seves preguntes?

—On sóc?

—A Cravenmoore.

—Com he arribat fins aquí i per què?

—Algú la va dur…

—Vostè?

—No.

—Qui?

—Algú que vostè no coneix… encara.

—On són els meus fills?

—No ho sé.

La Simone va avançar cap a les ombres, amb el rostre encès d’ira.

—Maleït bandarra!…

Els seus passos la van dur fins al lloc d’on venia la veu. Gradualment, els seus ulls van anar percebent una silueta en una butaca. En Lazarus. Però hi havia alguna cosa estranya a la seva cara. La Simone es va aturar.

—És una màscara —va dir en Lazarus.

—Per quin motiu? —va preguntar la Simone, sentint que la serenitat que havia experimentat s’evaporava vertiginosament.

—Les màscares revelen la veritable cara de les persones.

La Simone va lluitar per no perdre la calma. Deixar-se dominar per la ira no la duria enlloc.

—On són els meus fills? Per favor…

—Ja li ho he dit, Madame Sauvelle. No ho sé.

—Què vol fer amb mi?

En Lazarus va obrir una mà, enfundada en un guant setinat. La superfície de la màscara va brillar de nou. Aquell era el reflex que havia percebut abans.

—No li vull fer cap mal, Simone. No ha de tenir por de mi. Ha de confiar en mi.

—Una petició una mica fora de lloc, no troba?

—Pel seu propi bé. Miro de protegir-la.

—De qui?

—Segui, si us plau.

—Què diantre passa aquí? Per què no em diu el que passa?

La Simone va sentir com la veu se li convertia en un fil trencadís i infantil. Reconeixent-hi el llindar de la histèria, va prémer els punys i va respirar profundament. Va retrocedir uns quants passos i va seure en una de les cadires que envoltaven una taula buida.

—Gràcies —va murmurar en Lazarus.

La Simone va vessar una llàgrima en silenci.

—Abans que res, vull que sàpiga que lamento profundament que s’hagi vist embolicada en tot això. Mai no vaig pensar que hauria d’arribar aquest moment —va declarar en Lazarus.

—Mai no va existir cap nen anomenat Jean Neville, oi? —va preguntar la Simone—. Aquest nen va ser vostè. La història que em va explicar… era una veritat a mitges de la seva pròpia història.

—Veig que ha llegit la meva col·lecció de retalls. Probablement això l’ha dut a formar-se algunes idees interessants, però equivocades.

—L’única idea que m’he format, senyor Jann, és que vostè és una persona malalta i necessita ajuda. No sé com ha aconseguit dur-me fins aquí, però li asseguro que tan bon punt surti d’aquest lloc la meva primera visita serà la gendarmeria. El rapte és un delicte…

Les seves paraules li van sonar tan ridícules com fora de lloc.

—Cal deduir, doncs, que té la intenció de renunciar a la seva feina, Madame Sauvelle?

Aquella rara punta d’ironia va dibuixar un senyal d’alerta en l’ànim de la Simone. Aquell comentari no semblava propi del Lazarus que ella coneixia. Tot i que, ben mirat, si alguna cosa era clara era que no coneixia en Lazarus en absolut.

—Dedueixi el que vulgui —va replicar fredament.

—Entesos. En aquest cas, abans no acudeixi a les autoritats, per a la qual cosa té la meva vènia, permeti’m que completi les peces de la història que sens dubte vostè ha anat formant en la seva ment.

La Simone va observar la màscara. Pàl·lida i mancada de qualsevol expressió. Una cara de porcellana d’on sorgia aquella veu freda i distant. Els seus ulls només eren dos pous de foscor.

—Com pot veure, benvolguda Simone, l’única moralitat que es pot treure d’aquesta faula, o de qualsevol altra, és que a la vida real, a diferència de la ficció, res no és allò que sembla…

—Prometi’m una cosa, Lazarus —el va interrompre la Simone.

—Si és a les meves mans…

—Prometi’m que, si escolto la seva història, deixarà que me’n vagi d’aquí amb els meus fills. Jo li juro que no aniré a les autoritats. Només agafaré la meva família i abandonaré aquest poble per sempre. No tornarà a saber res de mi —va suplicar la Simone.

La màscara va guardar uns segons de silenci.

—És això el que desitja?

La Simone va assentir contenint les llàgrimes.

—Em decep, Simone. Em pensava que érem amics. Bons amics.

—Si us plau…

La màscara va tancar el puny.

—D’acord. Si el que vol és reunir-se amb els seus fills, ho farà. Quan sigui el moment…

* * *

—Recorda la seva mare, Madame Sauvelle? Tots els nens tenen al seu cor un lloc reservat per a la dona que els va portar al món. És com un punt de llum que mai no s’apaga. Un estel al firmament. Jo m’he passat la major part de la vida mirant d’esborrar aquest punt. D’oblidar-lo completament. Però no és fàcil. No ho és. Espero que, abans de jutjar-me i condemnar-me, tingui l’amabilitat d’escoltar la meva història. Seré breu. Les bones històries demanen poques paraules.

»Vaig venir al món la nit del 26 de desembre de 1882, en una vella casa del més fosc i costerut dels carrers del districte de Les Gobelins. Ha llegit Victor Hugo, Madame Sauvelle? Si ho ha fet, sabrà de què li parlo. Va ser allà on la meva mare, amb l’ajuda de la seva veïna Nicole, va donar a llum un petit nadó. Era un hivern tan fred que, pel que sembla, vaig tardar uns minuts a arrencar el plor que s’espera de tot bebè, fins a l’extrem que, per un instant, la meva mare va estar convençuda que havia nascut mort. Quan va comprovar que no era així, la pobra infeliç ho va interpretar com un miracle i va decidir, divina ironia, de batejar-me amb el nom de Lazarus.

»Evoco els meus anys d’infantesa com una successió de crits als carrers i de llargues malalties de la meva mare. Un dels meus primers records és el d’estar assegut a la falda de la Nicole, la veïna, i sentir com la bona dona m’explicava que la meva mare estava molt malalta, que no podia atendre les meves crides i que havia de ser bo i anar a jugar amb els altres nens. Els altres nens a qui es referia eren una colla de criatures esparracades que es dedicaven a la mendicitat de sol a sol i que aprenien abans dels set anys que la supervivència al barri passava per esdevenir criminal o funcionari. No cal aclarir quina de les dues alternatives era la preferida.

»L’única llum d’esperança en aquells dies al barri la representava un personatge misteriós que ocupava els nostres somnis. El seu nom era Daniel Hoffmann i era sinònim de fantasia per a tots nosaltres, fins al punt que molts dubtaven de la seva existència. En Daniel Hoffmann, segons deia la llegenda, recorria els carrers de París amb diferents disfresses i simulant diverses identitats, per repartir entre els nens pobres joguines que ell mateix havia construït a la seva fàbrica. Tots els nens de París havien sentit a parlar d’en Daniel Hoffmann i tots somiaven que, algun dia, serien ells els escollits per la fortuna.

»En Daniel Hoffmann era l’emperador de la màgia, de la imaginació. Només una cosa podia vèncer la força de la seva fascinació: l’edat. A mesura que els nois es feien grans i el seu esperit quedava desproveït de la capacitat d’imaginar, el nom d’en Daniel Hoffmann se’ls esborrava de la memòria; fins que un dia, ja adults, eren incapaços d’identificar-lo quan el sentien de llavis dels seus propis fills…

»En Daniel Hoffmann va ser el més gran dels fabricants de joguines que mai hagin existit. Posseïa una gran fàbrica al districte de Les Gobelins. La seva fàbrica de joguines semblava una gran catedral que s’alcés entre les tenebres d’aquell barri fantasmal i ple de perills i de misèries. Una torre esmolada com una agulla s’hi alçava al centre i anava a clavar-se als núvols. Des d’allà, les campanes assenyalaven l’alba i la posta tots els dies de l’any. El ressò d’aquelles campanes se sentia per tota la ciutat. Tots els nois del barri coneixíem l’edifici, però els adults eren incapaços de veure’l i creien que el seu emplaçament l’ocupava un immens pantà impenetrable, una terra erma al cor de les tenebres de París.

»Ningú no havia vist mai el veritable rostre d’en Daniel Hoffmann. Es deia que el creador de les joguines ocupava una sala al capdamunt de la torre i que gairebé mai no en sortia, excepte quan s’aventurava, disfressat, pels carrers de París al capvespre i regalava joguines als infants desheretats de la ciutat. A canvi, tan sols demanava una cosa: el cor dels nois, la seva promesa eterna d’amor i obediència. Qualsevol noi del barri hauria donat el seu cor a en Daniel Hoffmann sense dubtar. Però no tots escoltaven la crida. Els rumors parlaven de centenars de disfresses diferents que n’amagaven la identitat. N’hi havia que gosaven declarar que en Daniel Hoffmann mai no apareixia dues vegades amb el mateix aspecte.

»Però tornem a la meva mare. La malaltia a què es referia la Nicole per a mi encara és un misteri. M’imagino que algunes persones, com algunes joguines, neixen amb una tara d’origen. En certa manera, això ens converteix en joguines trencades, no troba? El cas és que el mal que patia la meva mare es va traduir amb el temps en una pèrdua progressiva de les seves capacitats mentals. Quan el cos està ferit, la ment no triga a desviar-se del camí. És llei de vida.

»Va ser així com vaig aprendre a créixer amb la soledat com a única companyia i a somiar que algun dia en Daniel Hoffmann vindria a ajudar-me. Recordo que cada nit, abans de ficar-me al llit, demanava al meu àngel custodi que em dugués fins a en Daniel Hoffmann. Cada nit. I va ser així també com, suposo que mogut per la fantasia sobre en Hoffmann, vaig començar a fabricar les meves pròpies joguines.

»Per fer-ho emprava qualsevol andròmina que trobés a les escombraries del barri. I així vaig construir el meu primer tren i un castell de tres nivells. A això va seguir un drac de cartró i, més endavant, una màquina de volar, molt abans que els aeroplans fossin una visió habitual al cel. Però la meva joguina preferida era en Gabriel. En Gabriel era un àngel. Un àngel meravellós que vaig construir amb les meves pròpies mans per tal que em protegís de la foscor i dels perills del destí. El vaig construir amb les restes d’una màquina de planxar i amb ferralla que vaig treure d’un teler abandonat, dos carrers per sota d’on vivíem. Però en Gabriel, el meu àngel custodi, va tenir una vida curta.

»El dia que la meva mare va descobrir tot el meu arsenal de joguines, en Gabriel va ser condemnat a mort.

»La mare em va dur al soterrani de la casa i allà, parlant entre dents i sense deixar de mirar cap a tot arreu, com si tingués por que algú estigués a l’aguait entre les ombres, em va explicar que algú li havia parlat en somnis. El seu confident li havia fet la següent revelació: les joguines, totes les joguines, eren una invenció del mateix Llucifer. Amb elles esperava condemnar les ànimes dels nens del món. Aquella mateixa nit, en Gabriel i totes les meves joguines van anar a parar al forn de la caldera.

»La mare va insistir que les havíem de destruir plegats, assegurar-nos que quedessin reduïdes a cendres. Si no, l’ombra de la meva ànima maleïda, em va explicar la meva mare, vindria a buscar-me. Cada taca en la meva conducta, cada falta, cada desobediència, hi quedava marcada. Una ombra que duia sempre amb mi i que era un reflex de com era jo de malvat i desconsiderat amb ella, amb el món…

»En aquell temps, jo tenia set anys.

»Va ser pels volts d’aquella època que la malaltia de la mare es va agreujar. Va començar a tancar-me al soterrani, on, segons ella, l’ombra no em podria trobar si venia a buscar-me. Durant aquests llargs tancaments, amb prou feines gosava respirar, tement que els meus sospirs cridessin l’atenció de l’ombra, aquell reflex malvat de la meva ànima feble, i vingués per arrossegar-me directament a l’infern. Tot això potser li resulta còmic o, a tot estirar, trist, Madame Sauvelle, però per a aquell nen de pocs anys era l’horrible realitat de cada dia.

»No voldria avorrir-la amb detalls sòrdids d’aquells temps. N’hi haurà prou de dir que, durant una d’aquestes reclusions, la mare va perdre definitivament el poc seny que li quedava i jo em vaig quedar una setmana sencera atrapat en aquell soterrani. Sol en la foscor. Ja ho ha llegit vostè al retall, suposo. Una d’aquestes històries que a la gent de la premsa li complau de col·locar a la primera plana de les seves edicions. Les males notícies, especialment si són escabroses i esgarrifoses, obren les butxaques del públic amb una eficàcia sorprenent. I arribats aquí, vostè es deu preguntar què fa un nen tancat durant set dies i set nits en un soterrani fosc…

»En primer lloc, permeti’m que li digui que, passades unes hores privat de llum, l’ésser humà perd el sentit del temps. Les hores es transformen en minuts o segons. O setmanes, si ho prefereix. El temps i la llum estan estretament relacionats. El cas és que durant aquest període de temps va passar una cosa realment prodigiosa. Un miracle. El meu segon miracle, si vostè vol, després d’aquells minuts en blanc just després de néixer.

»Les meves pregàries van tenir efecte. Totes aquelles nits resant en silenci no havien estat debades. En pot dir sort, o destí.

»En Daniel Hoffmann va venir a trobar-me. D’entre tots els nens de París, jo vaig ser l’escollit aquella nit per rebre la seva gràcia. Encara recordo els tímids trucs a la trapa que donava a l’exterior, al carrer. Jo no hi podia arribar, però sí que vaig poder respondre a la veu que em va parlar des de l’exterior. La veu més meravellosa i bondadosa que hagi escoltat mai. Una veu que esvaïa la foscor i fonia la por d’un pobre infant espantat com el sol desfà el gel. I sap què, Simone? En Daniel Hoffmann va cridar-me pel meu nom.

»I jo vaig obrir-li la porta del meu cor. Al cap de poc, una llum meravellosa va omplir el soterrani i en Daniel Hoffmann va aparèixer del no-res, vestit d’un color blanc enlluernador. Si vostè ho hagués vist, Simone! Era un àngel, un veritable àngel de llum. Mai no he vist ningú que irradiés una aura de bellesa i de pau com aquella.

»Aquella nit, en Daniel Hoffmann i jo vam conversar en la intimitat, com vostè i jo fem ara. No va caldre que li expliqués el que havia passat amb en Gabriel i la resta de les meves joguines. Ja n’estava al corrent. En Daniel Hoffmann era un home informat, ja m’entén. També coneixia les històries que la mare m’havia explicat sobre l’ombra. Ho sabia tot. Alleujat, li vaig confessar que aquella ombra em tenia completament terroritzat. No es pot imaginar la compassió, la comprensió que emanava d’aquell home. Va escoltar pacientment el relat de tot el que em passava i podia sentir com es feia partícip del meu dolor, de la meva angoixa. I, especialment, comprenia quina era la més gran de les meves pors: l’ombra. La meva pròpia ombra, aquell esperit maligne que em seguia a tot arreu i que carregava amb totes les coses dolentes que hi havia en mi…

»Va ser en Daniel Hoffmann qui em va explicar el que havia de fer. Fins aleshores, jo era un pobre ignorant, ja m’entén. Què en sabia, jo, d’ombres? Què en sabia, jo, dels misteriosos esperits que visitaven la gent en els seus somnis i els parlaven del futur i del passat? No res.

»Però ell sí que en sabia. Ell ho sabia tot. I estava disposat a ajudar-me.

»Aquella nit, en Daniel Hoffmann em va revelar el futur. Em va dir que jo estava destinat a succeir-lo al capdavant del seu imperi. Em va explicar que tots els seus coneixements, tot el seu art, serien meus algun dia i que el món de pobresa que m’envoltava desapareixeria per sempre. Va posar a les meves mans unes possibilitats que mai no hauria gosat somiar. Un futur. Jo no sabia el que era això. I ell me’l va oferir. Tan sols havia de fer una cosa a canvi. Una petita promesa insignificant: li havia de lliurar el meu cor. Només a ell i a ningú més que a ell.

»El fabricant de joguines em va preguntar si comprenia el que allò significava. Vaig respondre que sí. Sense dubtar ni un instant. És clar que podia comptar amb el meu cor. Era l’única persona que s’havia portat bé amb mi. L’única persona que s’havia preocupat per mi. Em va dir que, si ho desitjava, ben aviat sortiria d’allà, que mai més no tornaria a veure aquella casa ni aquell lloc, ni tan sols la meva mare. I, una cosa més important encara, em va dir que mai més no m’hauria d’amoïnar per l’ombra. Si feia el que ell em demanava, el futur s’obriria davant meu, net i lluminós.

»Em va preguntar si confiava en ell. Vaig assentir. En aquell moment, va treure un petit flascó de cristall, semblant al que vostè faria servir per contenir perfum. Amb un somriure, el va destapar i els meus ulls van assistir a una visió esglaiadora. La meva ombra, el meu reflex a la paret, es va tornar una taca dansaire. Un núvol de foscor que va ser absorbit pel flascó, capturat per sempre en el seu interior. En Daniel Hoffmann va tancar aleshores el flascó i me’l va allargar. El cristall estava fred com el glaç.

»Em va explicar aleshores que, a partir d’aquell moment, el meu cor ja li pertanyia i que aviat, molt aviat, tots els meus problemes desapareixerien, sempre que no manqués al meu jurament. Li vaig dir que mai no podria fer una cosa així. Em va somriure afectuosament de nou i em va donar un obsequi. Un calidoscopi. Em va demanar que tanqués els ulls i pensés amb totes les meves forces en allò que desitgés més de l’univers. Mentre ho feia, es va agenollar davant meu i em va besar al front. Quan vaig tornar a obrir els ulls, ja no hi era.

»Una setmana després, la policia, alertada per un informant anònim que els va posar al corrent del que passava a casa meva, em va rescatar d’aquell forat. La mare havia mort…

»Quan anàvem cap a la comissaria, els carrers es van inundar de cotxes de bombers. El foc es podia ensumar en l’aire. Els policies que em custodiaven es van desviar de la seva ruta i aleshores ho vaig poder veure: alçant-se a l’horitzó, la fàbrica d’en Daniel Hoffmann cremava en un dels incendis més esgarrifosos que mai hagués vist la història de París. La gent que mai no s’hi havien fixat observaven ara la catedral de foc. Tothom va recordar aleshores el nom d’aquell personatge que havia sembrat de somnis la seva infantesa: Daniel Hoffmann. El palau de l’emperador cremava…

»Les flames i la columna de fum negre es van alçar cap al cel durant tres dies i tres nits, com si l’avern hagués obert les portes al negre cor de la ciutat. Jo hi era, i ho vaig veure amb els meus propis ulls. Dies després, quan només restaven cendres per donar testimoni de l’impressionant edifici que s’havia alçat allà, els diaris van publicar la notícia.

»Amb el temps, les autoritats van trobar un parent de la mare que es va fer càrrec de la meva custòdia, i em vaig traslladar a viure amb la seva família al Cap d’Antíbol. Allà hi vaig créixer i m’hi vaig educar. Una vida normal. Feliç. Tal com en Daniel Hoffmann m’havia promès. Fins i tot em vaig permetre d’inventar una variant del meu passat per explicar-me-la a mi mateix: la història que li vaig narrar.

»El dia que vaig complir divuit anys, vaig rebre una carta. El mata-segells era de vuit anys enrere, de l’oficina postal de Montparnasse. El meu vell amic m’hi anunciava que la notaria d’un tal Monsieur Gilbert Travant, a Fontainebleau, tenia en poder seu les escriptures d’una residència a la costa de Normandia que passava a ser legalment de la meva propietat en complir la majoria d’edat. La nota, en pergamí, venia signada amb una “D”.

»Vaig trigar alguns anys a prendre possessió de Cravenmoore. Quan ho vaig fer, ja era un enginyer prometedor. Els meus dissenys de joguines ultrapassaven qualsevol projecte conegut fins aleshores. Aviat vaig comprendre que havia arribat el moment de crear la meva pròpia fàbrica. A Cravenmoore. Tot anava passant tal com m’havia estat anunciat. Tot, fins que va passar l’accident. Va tenir lloc a la Porte de Saint Michel. Ella es deia Alexandra Alma Maltisse i era la criatura més bella que jo hagués vist mai.

»Al llarg de tots aquells anys, havia conservat amb mi aquell flascó que en Daniel Hoffmann m’havia donat al soterrani de la rue des Gobelins aquella nit. El seu tacte continuava sent tan fred com aleshores. Sis mesos després, vaig trair la meva promesa a en Daniel Hoffmann i vaig lliurar el meu cor a aquella noia. M’hi vaig casar. Va ser el dia més feliç de la meva vida. La nit abans del casament, que s’havia de celebrar a Cravenmoore, vaig agafar el flascó que contenia la meva ombra i em vaig dirigir als espadats del cap. Des d’allà, vaig llançar-la a les fosques aigües i la vaig condemnar per sempre a l’oblit.

»Així doncs, vaig trencar la meva promesa…

* * *

El sol havia iniciat ja la seva davallada damunt la badia quan l’Ismael i la Irene van poder distingir entre els arbres la façana posterior de la Casa del Cap. L’esgotament que tots dos arrossegaven semblava haver-se retirat discretament a algun indret no gaire llunyà, tot esperant un moment més oportú per al seu retorn. L’Ismael havia sentit a parlar d’aquest fenomen, una mena d’impuls que experimentaven alguns atletes un cop ultrapassat el límit de la seva pròpia capacitat de cansament. Passat aquest punt, el cos continuava endavant sense mostres de fatiga. Fins que la màquina s’aturava, és clar. Tan aviat com l’esforç acabava, el càstig queia tot d’un sol cop. Un préstec dels músculs, per dir-ho d’alguna manera.

—Què penses? —va preguntar la Irene, veient el rostre pensatiu de l’Ismael.

—Que tinc gana.

—I jo. No és estrany?

—Al contrari. No hi ha res com un bon ensurt per fer venir gana… —es va permetre de bromejar l’Ismael.

La Casa del Cap estava en calma i no hi havia cap signe aparent que hi hagués ningú. Als estenedors, dues garlandes de roba eixuta onejaven al vent. L’Ismael va captar una visió fugaç, de cua d’ull, del que semblava roba interior de la Irene. La seva ment va passar a considerar l’aspecte que tindria la seva companya equipada amb aquelles peces.

—Estàs bé? —va inquirir la Irene.

L’Ismael es va empassar la saliva, però va assentir.

—Cansat i amb gana, això és tot.

La Irene va adreçar-li un somriure enigmàtic. Per un segon, l’Ismael va considerar la possibilitat que totes les dones fossin, en secret, capaces de llegir el pensament. Valia més no perdre’s en consideracions com aquelles amb l’estómac buit.

La Irene va intentar obrir la porta posterior de la casa, però semblava que algú havia posat la balda per dins. El somriure de la Irene es va convertir en una ganyota d’estranyesa.

—Mare? Dorian? —va cridar mentre es feia enrere uns quants passos i examinava les finestres del pis superior.

—Provem-ho per davant —va dir l’Ismael.

La Irene el va seguir, i van voltar la casa fins al porxo. Una catifa de vidres trencats va aflorar als seus peus. Es van aturar i la visió de la porta destrossada i totes les finestres esmicolades es va desplegar davant seu. A primera vista, semblava que una explosió de gas hagués arrencat la porta de les frontisses alhora que escopia una tempesta de vidre cap a l’exterior. La Irene va intentar contenir l’onada de fred que li pujava des de l’estómac. Debades. Va adreçar una mirada terroritzada a l’Ismael i es va disposar a entrar a la casa. Ell va retenir-la, en silenci.

—Madame Sauvelle? —va cridar l’Ismael del porxo estant.

El so de la seva veu es va perdre al fons de la casa. L’Ismael s’hi va endinsar amb molta cura i va examinar el panorama. La Irene va entrar després. El sospir de la noia va tocar fons.

La paraula per descriure l’estat de la casa, si n’hi havia cap, era devastació. L’Ismael mai no havia vist els efectes d’un tornado, però es va imaginar que s’assemblarien a allò que els seus ulls li estaven transmetent.

—Déu meu…

—Compte amb els vidres —va avisar l’Ismael.

—Mare!

El crit va ressonar per la casa, un esperit errant de cambra en cambra. L’Ismael, sense deixar ni un moment la Irene de la mà, es va acostar fins al peu de les escales i va donar un cop d’ull al pis superior.

—Anem-hi —va dir la Irene.

Van pujar per les escales lentament, tot examinant els rastres que una força invisible havia deixat pel voltant. La primera a adonar-se que el dormitori de la Simone no tenia porta va ser la Irene.

—No!… —va murmurar la noia.

L’Ismael es va afanyar cap al llindar i va examinar la cambra. Res. Una per una, tots dos van escorcollar cadascuna de les habitacions del pis superior. Buides.

—On són? —va preguntar la Irene amb la veu tremolosa.

—Aquí no hi ha ningú. Tornem a baix.

Pel que es veia, la lluita o el que havia tingut lloc en aquell escenari havia estat violenta. El xicot es va reservar els comentaris, però una fosca sospita sobre la sort de la família de la Irene li va passar pel cap. La noia, encara sota els efectes del xoc, plorava en silenci al peu de les escales. «En cosa de minuts —va pensar l’Ismael—, la histèria s’hi obrirà pas». Valia més que pensés alguna cosa, i de pressa, abans que allò passés. El seu pensament especulava sobre una dotzena de possibilitats, si l’una poc efectiva l’altra encara menys, quan van sentir per primera vegada els cops. Un silenci mortal els va seguir.

La Irene va alçar la mirada plorosa i els seus ulls van buscar la confirmació en l’Ismael. El noi va assentir i va aixecar un dit per demanar silenci. Els cops es van repetir. Secs i metàl·lics, viatjant a través de l’estructura de la casa. El pensament de l’Ismael va trigar uns segons a rastrejar aquells impactes sords i apagats. Metall. Algú, o alguna cosa, estava repicant una peça de metall en algun lloc de la casa. El so es va repetir mecànicament. L’Ismael va sentir com viatjava la vibració sota els seus peus, i els seus ulls es van aturar en una porta tancada al passadís que duia a la cuina, per la part posterior.

—On duu aquesta porta?

—Al soterrani… —va respondre la Irene.

L’Ismael es va acostar fins a la porta i va enganxar l’orella a la fusta per auscultar l’interior. Els cops es van repetir per enèsima vegada. L’Ismael va intentar obrir la porta. El pom estava blocat.

—Hi ha algú aquí dins? —va cridar l’Ismael.

El so d’uns passos que pujaven per les escales va arribar fins a les seves orelles.

—Vés amb compte —va dir la Irene.

L’Ismael es va separar de la porta. Per un instant, la imatge de l’àngel sortint del soterrani de la casa va inundar el seu pensament. Es va sentir una veu esquerdada a l’altra banda de la porta, distant. La Irene hi va córrer.

—Dorian?

La veu va balbucejar alguna cosa.

La Irene va mirar l’Ismael i va assentir.

—És el meu germà…

L’Ismael va comprovar que enfonsar una porta o, en aquest cas, destrossar-la, era una tasca força més complexa del que feien entendre els serials radiofònics. Van passar ben bé deu minuts abans que, amb l’ajuda d’una barra de metall que van trobar en un armari del rebost, la porta finalment es rendís. L’Ismael, cobert de suor, es va apartar uns quants passos i la Irene va fer l’estrebada de gràcia. El pany, un manyoc d’estelles de fusta emergint del mecanisme rovellat i travat, va caure a terra. Als ulls de l’Ismael, semblava un eriçó.

Un segon després, un noi d’aspecte pàl·lid va sortir de la foscor. La seva cara era una màscara de terror i les mans li tremolaven. En Dorian es va anar a refugiar als braços de la seva germana, com un animal espantat. La Irene va adreçar una mirada a l’Ismael. Fos el que fos el que el noi havia vist, l’havia afectat molt. La Irene es va agenollar davant seu i li va netejar la cara tacada de brutícia i llàgrimes seques.

—Estàs bé, Dorian? —li va preguntar amb calma, tot palpant el cos del seu germà buscant-hi ferides o fractures.

En Dorian va assentir repetidament.

—On és la mare?

El noi va alçar la mirada. Els seus ulls estaven immòbils de terror.

—Dorian, és important. On és la mare?

—Se l’ha emportat… —va balbucejar el noi.

L’Ismael es va preguntar quant de temps devia fer que estava atrapat allà baix, en la foscor.

—Se l’ha emportat… —va repetir en Dorian, com si estigués sota els efectes d’una influència hipnòtica.

—Qui, Dorian? —va preguntar la Irene amb una serenitat freda—. Qui s’ha emportat la mare?

En Dorian va adreçar una mirada a tots dos i va somriure feblement, com si la pregunta que li formulaven fos absurda.

—L’ombra —va respondre—. L’ombra se l’ha emportat.

Les mirades de l’Ismael i la Irene es van trobar. La Irene va respirar profundament i va col·locar les mans en els braços d’en Dorian.

—Dorian, et vull demanar una cosa que és molt important. M’entens?

En Dorian va assentir.

—Necessito que vagis corrents al poble, a la gendarmeria, i que diguis al comissari que hi ha hagut un accident terrible a Cravenmoore. Que la mare és allà, ferida. Que vingui de seguida. Em comprens?

En Dorian la va observar, desconcertat.

—No diguis res de l’ombra. Digues només el que t’he dit. És molt important. Si en parles, ningú no et creurà. Parla només d’un accident.

En Dorian va assentir.

—Necessito que facis això per mi i per la mare. Ho podràs fer?

En Dorian va mirar l’Ismael i després la seva germana.

—La mare ha tingut un accident i està ferida a Cravenmoore. Necessita ajuda urgent —va repetir mecànicament—. Però ella està bé…, oi?

La Irene va somriure i el va abraçar.

—T’estimo —va murmurar.

En Dorian va besar la Irene a la galta i, després d’adreçar a l’Ismael una salutació de camarada, va arrencar a córrer cap a la seva bicicleta. La va trobar al costat de la barana del porxo. L’obsequi d’en Lazarus havia quedat reduït a una xarxa de filferros i metall recargolat. En Dorian va contemplar les restes de la seva bicicleta mentre l’Ismael i la Irene sortien de la casa i es fixaven en la macabra troballa.

—Qui és capaç de fer una cosa així? —va preguntar en Dorian.

—Val més que t’afanyis, Dorian —li va recordar la Irene.

En Dorian va assentir i va arrencar a córrer. Tan bon punt va desaparèixer, la Irene i l’Ismael van sortir al porxo. El sol es ponia damunt la badia com un globus de tenebra que sagnava entre els núvols i tenyia el mar d’escarlata. Es van mirar i, sense necessitat de paraules, van comprendre el que els esperava al cor de la foscor, més enllà del bosc.