10. Atrapats

El mar rugia en estavellar-se contra la boca de la Cova de les Ratapinyades. Els freds corrents de la Badia Negra irrompien amb força entre els canals de roca, creant una remor estremidora per l’eco intern de la caverna, sumida en la foscor. L’orifici d’entrada s’alçava per damunt d’ells, llunyà i inabastable, simulant l’ull d’una cúpula. En uns minuts, el nivell de l’aigua havia pujat uns centímetres. La Irene no va trigar a adonar-se que la superfície de la roca que ocupaven, com a nàufrags, es reduïa. Mil·límetre a mil·límetre.

—La marea va pujant —va murmurar.

L’Ismael es va limitar a assentir, abatut.

—Què ens passarà? —va preguntar la Irene, intuint la resposta, però esperant que l’Ismael, una inesgotable capsa de sorpreses, la sorprengués amb algun ardit de darrera hora.

El noi li va adreçar una mirada ombrívola. Les esperances de la Irene es van esvair a l’instant.

—Quan puja la marea, bloqueja l’entrada de la cova —va explicar l’Ismael—. I no hi ha cap altra sortida que l’orifici de la volta, però no hi ha cap manera d’arribar-hi des d’aquí.

L’Ismael va fer una pausa i el seu rostre es va submergir en les ombres.

—Estem atrapats —va concloure.

La idea de la marea pujant lentament fins a ofegar-los com rates en un malson de foscor i fred va glaçar la sang a la Irene. Mentre fugien d’aquella criatura mecànica, l’adrenalina havia abocat prou excitació a les seves venes per ennuvolar-li la capacitat de raonar. Ara, tremolant de fred en la foscor, la perspectiva d’una mort lenta li semblava insuportable.

—Hi ha d’haver alguna forma de sortir d’aquí —va apuntar la Irene.

—No n’hi ha.

—I què farem, doncs?

—De moment, esperar.

La Irene va comprendre que no podia continuar pressionant el noi per buscar respostes. Probablement, ell, conscient del risc que comportava la cova, estava més espantat que ella. I, ben mirat, un canvi de conversa tampoc no els aniria malament.

—Hi ha una cosa… Mentre estàvem a Cravenmoore… —va començar—. Quan he entrat en aquella habitació, hi he vist una cosa. Una cosa sobre l’Alma Maltisse.

L’Ismael li va adreçar una mirada impenetrable.

—Crec…, crec que l’Alma Maltisse i l’Alexandra Jann són una mateixa persona. Alma Maltisse era el nom de soltera de l’Alexandra abans de casar-se amb en Lazarus —va explicar la Irene.

—Això és impossible. L’Alma Maltisse es va ofegar a l’illot del far fa vint anys —va objectar l’Ismael.

—Però no se’n va trobar el cos…

—És impossible —va insistir l’Ismael.

—Mentre estava en aquella habitació, m’he fixat en el seu retrat i… Hi havia algú al llit. Una dona.

L’Ismael es va fregar els ulls i va mirar d’aclarir els seus pensaments.

—Un moment. Suposem que tinguis raó. Suposem que l’Alma Maltisse i l’Alexandra Jann fossin una mateixa persona. Qui és la dona que has vist a Cravenmoore? Qui és la dona que durant tots aquests anys ha estat tancada en aquell lloc, assumint la identitat de l’esposa malalta d’en Lazarus? —va preguntar l’Ismael.

—No ho sé… Com més coses sabem d’aquest assumpte, menys l’entenc —va dir la Irene—. I hi ha una cosa que em preocupa. Quin significat tenia la figura que hem vist a la fàbrica de joguines? Era una rèplica de la meva mare. Només de pensar-hi se’m posen els cabells de punta. En Lazarus està construint una joguina amb la cara de la meva mare…

Una onada d’aigua glaçada els va mullar els turmells. El nivell del mar havia pujat almenys un pam d’ençà que eren allà. Van intercanviar una mirada angoixada. El mar va rugir de nou i una glopada d’aigua va retrunyir a la boca de la caverna. Aquella nit prometia ser molt llarga.

* * *

La mitjanit havia deixat un rastre de boira damunt els penya-segats que grimpava graó rere graó des de l’embarcador fins a la Casa del Cap. El fanal d’oli encara es gronxava al porxo, agonitzant. Tret de la remor del mar i el murmuri de les fulles al bosc, el silenci era absolut. En Dorian jeia al llit, agafant un petit got de vidre que a l’interior tenia una espelma encesa. No volia que la seva mare veiés llum i tampoc no es refiava del seu llum elèctric després del que havia passat. La flama dansava erràtica sota el seu alè com l’esperit d’una fada de foc. Una desfilada de reflexos li descobria formes insospitades a cada racó. En Dorian va sospirar. Aquella nit no seria capaç de tancar els ulls per res del món.

Poc després d’acomiadar-se d’en Lazarus, la Simone havia tret el cap al seu dormitori per assegurar-se que estava bé. En Dorian, completament vestit —sabates i tot—, s’havia arraulit sota els llençols, oferint una de les seves interpretacions antològiques del dolç son dels innocents, i la mare s’havia retirat a la seva habitació, complaguda i disposada a fer el mateix. D’allò ja feia hores, potser anys, segons les estimacions d’en Dorian. La interminable matinada li havia donat l’oportunitat de comprovar que els seus nervis estaven tensos com les cordes d’un piano. Cada reflex, cada cruixit, cada ombra podia disparar-li el cor al galop.

Lentament, l’alè de la flama de l’espelma es va anar extingint fins a quedar reduït a una diminuta espurna blava, i la seva pal·lidesa gairebé no aconseguia penetrar en la penombra. En un instant, la foscor va tornar a ocupar l’espai a què havia renunciat de mal grat. En Dorian podia sentir el degotar de la cera calenta que s’enduria dins el got. Només uns centímetres més enllà, damunt la tauleta, l’àngel de plom que en Lazarus li havia regalat l’observava en silenci. «Ja n’hi ha prou», va pensar en Dorian, decidit a aplicar la seva tècnica predilecta per combatre insomnis i malsons: menjar alguna cosa.

Va apartar els llençols i es va llevar. Va decidir de no posar-se les sabates, a fi d’evitar els cent mil grinyols que semblaven acudir als seus peus cada cop que pretenia moure’s silenciosament per la Casa del Cap i, fent el cor fort, va travessar de puntetes l’habitació, fins a la porta. Per obrir el pany sense oferir l’habitual concert de xerrics de les frontisses a mitjanit li van caldre uns deu segons llargs, però va pagar la pena. Va obrir la porta amb lentitud exagerada i va examinar el panorama. El passadís es perdia en la penombra, i l’ombra de l’escala traçava una trama de clarobscurs a la paret. No es distingia ni el moviment d’una volva de pols en l’aire. En Dorian va tancar la porta darrere seu i es va esmunyir fins al peu de les escales, passant per davant de la porta del dormitori de la Irene.

La seva germana s’havia retirat a dormir feia hores, amb l’excusa d’un terrible mal de cap, tot i que en Dorian sospitava que encara devia estar llegint o escrivint horroroses cartes d’amor al xicot mariner amb qui darrerament passava més hores que no tenia el dia. D’ençà que l’havia vista amb aquell vestit de la Simone sabia que només se’n podia esperar una cosa, d’ella: problemes. Mentre baixava els graons com un explorador indi, en Dorian es va jurar que, si algun dia feia la bestiesa d’enamorar-se, ho duria amb més dignitat. Dones com la Greta Garbo no estaven per bestieses. Ni cartetes d’amor, ni flors. Podia ser un covard; però un cursi, mai de la vida.

Quan va ser a la planta baixa, en Dorian va veure que un banc de boira envoltava la casa i que la massa vaporosa velava la visió des de totes les finestres. El somriure que havia aconseguit a costa de burlar-se mentalment de la seva germana es va esfumar. «Aigua condensada —es va dir—. No és res més que aigua condensada que es desplaça. Química elemental». Amb aquesta tranquil·litzadora visió científica, en Dorian va ignorar el mantell de boira que es filtrava per les escletxes de les finestres i va anar cap a la cuina. Un cop hi va ser, va comprovar que l’idil·li entre la seva germana i el capità tempesta tenia els seus aspectes positius: d’ençà que es veia amb ell, la seva germana no havia tornat a tocar la deliciosa capsa de xocolatines suïsses que la Simone guardava al segon calaix de l’armari del rebost.

Llepant-se els bigotis com un gat, en Dorian va atacar el primer dels bombons. El deliciós esclat de trufa, ametlles i cacau li va ennuvolar els sentits. Pel que feia a ell, després de la cartografia, la xocolata era probablement la invenció més noble del gènere humà fins aleshores. Especialment, els bombons. «Un poble ben enginyós, els suïssos —va pensar en Dorian—. Rellotges i xocolatines: l’essència de la vida». Un soroll sobtat el va arrencar de soca-rel de les seves plàcides consideracions teòriques. En Dorian el va tornar a sentir, paralitzat, i el seu segon bombó li va relliscar d’entre els dits. Algú trucava a la porta.

El noi va intentar empassar-se la saliva, però tenia la boca seca. Dos cops més a la porta de la casa van arribar a les seves orelles. En Dorian es va endinsar a la sala principal, sense treure els ulls de l’entrada. L’alè de la boira es filtrava per sota del llindar. Uns altres dos cops van sonar a l’altra banda de la porta. En Dorian s’hi va aturar al davant i va dubtar un instant.

—Qui és? —va preguntar amb la veu trencada.

Dos cops més van ser l’única resposta. El noi es va acostar fins a la finestra, però la boira impedia completament la visió. No se sentien passos al porxo. L’estrany havia marxat. Probablement un viatger perdut, va pensar en Dorian. Es disposava a tornar cap a la cuina quan els dos cops van sonar de nou, però aquesta vegada al vidre de la finestra, a deu centímetres de la seva cara. El cor se li va encongir. En Dorian va recular lentament cap al centre de la sala fins que va ensopegar amb una cadira. Instintivament, el noi va empunyar un canelobre de metall i el va brandar davant seu.

—Fuig… —va murmurar.

Per una fracció de segon, va semblar que un rostre es formava a l’altra banda del vidre, entre la boira. Al cap de poc, la finestra es va obrir de bat a bat, impulsada per un violent cop de vent. Una onada de fred li va travessar els ossos i en Dorian va contemplar horroritzat com una taca negra s’escampava per terra.

Una ombra.

La forma es va aturar davant seu i a poc a poc va anar adquirint volum, tot alçant-se des de terra com un titella de tenebres suspès de fils invisibles. En Dorian va intentar colpejar l’intrús amb el canelobre, però el metall va travessar la silueta de foscor inútilment. El noi va fer un pas enrere i l’ombra es va alçar per damunt seu. Dues mans de vapor negre van envoltar-li la gola. En Dorian va sentir un contacte glaçat damunt la pell. Les faccions d’un rostre es van dibuixar davant seu. Un calfred li va recórrer el cos de cap a peus. El rostre del seu pare es va materialitzar a un pam escàs del seu. L’Armand Sauvelle li va somriure. Un somriure caní, cruel i ple d’odi.

—Hola, Dorian. He vingut a buscar la mare. Em duràs fins a ella, Dorian? —va murmurar l’ombra.

El so d’aquella veu li va glaçar l’ànima. No era la veu del seu pare. Els llums ardents i demoníacs no eren els seus ulls. I les dents llargues i esmolades que es mostraven entre els seus llavis no eren les de l’Armand Sauvelle.

—Tu no ets el meu pare…

El somriure de llop va desaparèixer i les faccions es van fondre com la cera al foc.

Un udol animal de ràbia i odi va esgarrapar-li les orelles i una força invisible el va projectar fins a l’altre cap de la sala. En Dorian va impactar contra una de les butaques i la va tirar a terra.

Mig estabornit, el noi es va incorporar dificultosament, a temps de veure com l’ombra pujava per les escales, un bassal de quitrà amb vida pròpia reptant pels graons.

—Mare! —va cridar en Dorian, i va córrer cap a les escales.

L’ombra es va aturar un instant i va clavar els ulls en el noi. Els seus llavis d’obsidiana van formar una paraula inoïble. El seu nom.

Els vidres de les finestres de tota la casa van esclatar en una pluja d’estelles letals i la boira va penetrar bramant a la Casa del Cap mentre l’ombra continuava pujant cap al pis superior. En Dorian es va precipitar darrere d’ella, perseguint aquella forma espectral que surava per damunt del terra i avançava en direcció a la porta del dormitori de la Simone.

—No! —va cridar en Dorian—. No toquis la meva mare.

L’ombra li va somriure i, un instant després, tota la massa de vapor negre es va transformar en un remolí que es va filtrar a través del forat del pany de la porta del dormitori. Un segon de silenci letal va seguir la desaparició de l’ombra.

En Dorian va córrer cap a la porta, però, abans que hi pogués arribar, la làmina de fusta va sortir projectada amb la força d’un huracà, arrencada de les frontisses, i es va estavellar amb força a l’altre cap del passadís. En Dorian va saltar a un costat i va aconseguir esquivar-la per només uns mil·límetres.

Quan es va incorporar, una visió de malson es va desplegar davant els seus ulls. L’ombra corria pels murs de l’habitació de la Simone. La silueta de la seva mare, inconscient damunt el llit, projectava la seva pròpia ombra a la paret. En Dorian va observar com la negra silueta lliscava per damunt dels murs i com els llavis d’aquell espectre acariciaven els de l’ombra de la seva mare. La Simone es va agitar violentament en somnis, atrapada misteriosament en un malson. Dues urpes de dits invisibles la van aferrar i la van alçar d’entre els llençols. En Dorian es va interposar en el seu camí. Una vegada més, una fúria incontenible el va envestir i el va llançar fora de l’habitació. L’ombra, amb la Simone als braços, va baixar les escales a corre-cuita. En Dorian, lluitant per no perdre els sentits, es va incorporar de nou i la va seguir fins a la planta baixa. L’espectre es va girar i, per un instant, tots dos es van contemplar fixament.

—Sé qui ets… —va murmurar el noi.

Un nou rostre, desconegut per a ell, va fer la seva aparició: les faccions d’un home jove, ben plantat i d’ulls lluminosos.

—Tu no saps res —va dir l’ombra.

En Dorian va observar com els ulls de l’espectre escombraven l’estança i s’aturaven a la porta que duia al soterrani. La porta, de fusta envellida, es va obrir d’una revolada i el noi va sentir com una presència invisible l’empenyia cap allà sense que pogués fer res per evitar-ho. Va caure escales avall, cap a la foscor. La porta es va tancar de nou, com una llosa de pedra inamovible.

En Dorian va saber que era cosa de segons que perdés la consciència. Acabava de sentir el riure de l’ombra, com el d’un xacal, mentre s’enduia la seva mare cap al bosc, entre la boira.

* * *

A mesura que la marea guanyava terreny a l’interior de la cova, la Irene i l’Ismael veien com el setge mortal s’estrenyia al seu voltant, un parany claustrofòbic i letal. La Irene ja havia oblidat el moment en què l’aigua els havia arrabassat el seu refugi temporal damunt la roca. Ja no hi havia res sòlid sota els seus peus. Estaven a mercè de la marea i de la seva pròpia capacitat de resistència. El fred els fuetejava amb un intens dolor als músculs, el dolor de cent agulles clavant-se en el seu interior. La sensibilitat de les mans començava a desaparèixer i la fatiga desplegava urpes de plom que semblaven agafar-los pels turmells i estirar-los. Una veu interior els xiuxiuejava que es rendissin i s’unissin al plàcid son que els esperava sota l’aigua. L’Ismael sostenia la Irene arran d’aigua i sentia el cos de la noia com tremolava entre els seus braços. Quant temps podria resistir així, ni ell mateix no ho sabia. Quant temps faltava per a l’alba i la retirada de la marea, encara menys.

—No deixis els braços caiguts. Belluga’t. No paris de moure’t —va gemegar l’Ismael.

La Irene va assentir, a frec de la inconsciència.

—Tinc son… —va murmurar la noia, gairebé delirant.

—No. No et pots adormir ara —va ordenar l’Ismael.

Els ulls de la Irene l’observaven mig oberts sense veure’l. L’Ismael va aixecar el braç i va palpar el sostre rocós cap al qual els havia empès la marea. Els corrents interns els allunyaven de l’orifici del sostre i els endinsaven a les entranyes de la cova, tallant-los l’única via d’escapada possible. Malgrat tots els seus esforços per mantenir-se sota l’orifici de l’entrada, no hi havia forma d’agafar-se i evitar que la força imparable del corrent els en separés cada cop més. Gairebé ja no els quedava espai respirable. I la marea, inexorable, continuava pujant.

Per un moment, la cara de la Irene es va precipitar sota l’aigua. L’Ismael la va agafar i la va estirar. La noia estava tota atordida. Sabia d’homes més forts i experimentats que havien mort de la mateixa manera, a mercè del mar. El fred podia fer allò amb qualsevol. El mantell letal entumia primer els músculs i ennuvolava la ment, mentre esperava pacientment que la víctima es rendís als braços de la mort.

L’Ismael va sacsejar la Irene i la va girar de cara a ell. La noia va balbucejar paraules sense sentit. Sense pensar-s’ho dues vegades, l’Ismael la va bufetejar amb força. La Irene va obrir els ulls i va deixar anar un xiscle de pànic. Durant uns segons, no va saber on era. En la foscor, envoltada d’aigua glaçada i sentint uns braços estranys que l’agafaven, li va semblar que despertava en el pitjor dels malsons. Després, tot va tornar a la seva ment. Cravenmoore. L’àngel. La cova. L’Ismael la va abraçar, i ella va ser incapaç de contenir el plor; gemegava com una nena espantada.

—No em deixis morir aquí —va murmurar.

L’Ismael va rebre les seves paraules com qui rep una punyalada enverinada.

—No moriràs aquí. T’ho prometo. No ho permetré. La marea baixarà aviat i potser la cova no quedarà completament inundada. Hem de resistir una mica més. Només una mica més i podrem sortir.

La noia va assentir i es va abraçar amb més força a ell. Tant de bo ell tingués la mateixa fe en les seves paraules que la seva companya.

* * *

En Lazarus Jann va pujar lentament els graons de l’escalinata principal de Cravenmoore. L’aura d’una presència estranya surava sota l’halo del llum situat al capdamunt. Ho podia percebre en l’olor de l’aire, en la forma en què les partícules de pols teixien una xarxa de volves argentades quan la llum les atrapava. En arribar al segon pis, els seus ulls es van parar a la porta de l’extrem del passadís, més enllà dels vels. La porta era oberta. Les mans li van començar a tremolar.

—Alexandra?

El fred alè del vent va alçar les cortines de la galeria en penombra. Un fosc pressentiment es va abatre damunt seu. En Lazarus va tancar els ulls i es va dur la mà al costat. Una punxada de dolor se li havia obert al pit i es perllongava fins al braç dret, en una reguera de pólvora encesa que esmicolava els seus nervis amb crueltat.

—Alexandra? —va gemegar de nou.

En Lazarus va córrer fins a la porta de l’habitació i es va aturar al llindar, observant els signes de lluita i les finestres trencades, abandonades a la freda boirina que cavalcava des del bosc. Va tancar el puny fins a sentir com les ungles se li clavaven al palmell.

—Maleït siguis…

Després, es va eixugar la suor freda que li cobria el front, es va acostar al llit i, amb infinita delicadesa, va apartar les cortines que penjaven del palanquí.

—Em sap greu, estimada… —va dir, alhora que seia a l’espona del llit—. Em sap greu…

Un estrany so va captar la seva atenció. La porta de l’habitació es gronxava lentament. En Lazarus es va incorporar i es va acostar cautelosament fins al llindar.

—Qui hi ha? —va preguntar.

No va obtenir cap resposta, però la porta es va aturar. En Lazarus va avançar uns quants passos fins al passadís i va observar la foscor. Quan va sentir el soroll damunt seu, ja era tard. Un cop sec al clatell el va tirar a terra i el va deixar mig estabornit. Va notar com unes mans l’agafaven per les espatlles i l’arrossegaven pel passadís. Els seus ulls encara van arribar a captar una visió fugaç: en Christian, l’autòmat que guardava la porta principal. La cara es va girar cap a ell. Els ulls li lluïen amb una brillantor cruel.

Al cap de poc, va perdre els sentits.

* * *

L’Ismael va pressentir l’arribada de l’alba en la retirada dels corrents que els havien anat empenyent sense remei cap a l’interior de la caverna durant tota la nit. Les mans invisibles del mar van anar relaxant la presa lentament i li van permetre d’arrossegar una inconscient Irene fins a la part més alta de la caverna, on el nivell de l’aigua els concedia un escàs espai d’aire. Quan la claror que reverberava des del fons sorrenc va estendre una sendera de llum pàl·lida cap a la sortida de la cova i la marea es va batre en retirada, l’Ismael va deixar anar un crit de joia que ningú, ni tan sols la seva companya, no va poder sentir. El noi sabia que tan bon punt el mar iniciés el descens, la cova mateixa els mostraria el camí de sortida cap a la llacuna i l’aire lliure.

Feia ja ben bé un parell d’hores que la Irene se sostenia surant només amb l’ajut de l’Ismael. La noia tot just aconseguia mantenir-se desperta. El seu cos ja no tremolava. Senzillament, es gronxava en el corrent com un objecte inanimat. Mentre esperava pacientment que la marea els deixés el pas lliure, l’Ismael va comprendre que, si no hagués estat per ell, la Irene hauria mort feia hores.

Mentre l’aguantava i li xiuxiuejava paraules d’encoratjament que la noia no podia comprendre, l’Ismael va recordar les històries que la gent del mar explicava sobre les trobades amb la mort i sobre com, quan algú salvava la vida d’algú altre al mar, les seves ànimes romanien unides per sempre més amb un lligam invisible.

A poc a poc, el corrent es va anar enretirant i l’Ismael va aconseguir d’arrossegar la Irene fins a la llacuna, deixant enrere la boca de la gruta. Mentre l’alba dibuixava una trena d’ambre a l’horitzó, l’Ismael va conduir la Irene fins a la riba. Quan la noia va obrir els ulls, atordida, va descobrir el rostre somrient d’ell, que l’observava.

—Som vius… —va murmurar el noi.

La Irene va deixar caure les parpelles, esgotada.

L’Ismael va alçar la mirada per darrer cop i va contemplar la llum de l’alba damunt el bosc i els penya-segats. Era l’espectacle més meravellós que havia presenciat en tota la seva vida. Després, lentament, es va estirar al costat de la Irene a la sorra blanca i es va abandonar a la fatiga. Res no els hauria pogut despertar d’aquell son. Res.