6. El diari de l’Alma Maltisse

L’endemà, l’alba va aparèixer embolcallada amb un mantell de boira. Les primeres llums del dia van sorprendre la Irene encara concentrada en la lectura del diari que li havia confiat l’Ismael. Allò que havia començat com a simple curiositat hores enrere havia anat creixent al llarg de la nit, fins a esdevenir una obsessió. Des de la primera línia entelada pel temps, la cal·ligrafia d’aquella misteriosa dama desapareguda en les aigües de la badia s’havia revelat com un jeroglífic hipnòtic, un enigma sense solució que havia allunyat de la noia qualsevol insinuació de son.

«… Avui he vist per primera vegada la cara de l’ombra. M’observava des de la foscor, sotjadora i immòbil. Sé perfectament el que hi havia en aquells ulls, aquella força que la manté viva: odi. He pogut sentir la seva presència i he sabut que, tard o d’hora, els nostres dies en aquest indret es convertiran en un malson. És ara que m’adono de tot l’ajut que ell necessita i que, passi el que passi, no el puc deixar sol…».

Pàgina rere pàgina, la veu secreta d’aquella dona semblava parlar-li en murmuris, tot lliurant-li les confidències i els secrets que havien romàs submergits i oblidats durant anys. Sis hores després d’haver iniciat la lectura del diari, la dama desconeguda s’havia convertit en una mena d’amiga invisible, de veu encallada en la boira que, mancada de cap altre consol, l’havia triat a ella per dipositar els seus secrets, les seves memòries i l’enigma que hauria de dur-la a la mort en les fredes aigües de l’illot del far, aquella nit de setembre.

«… Ha passat de nou. Aquesta vegada ha estat la meva roba. Aquest matí, quan he anat al meu vestidor, he trobat la porta del meu armari oberta i tots els meus vestits, els vestits que ell m’ha anat regalant durant anys, fets parracs, destrossats com si haguessin estat clivellats per cent ganivets. Fa set dies va ser el meu anell de compromís. El vaig trobar deformat i destrossat a terra. Altres joies han desaparegut. Els miralls de la meva habitació estan esquerdats. Cada dia que passa és més forta la seva presència i més palesa la seva ràbia. Només és qüestió de temps que els seus atacs deixin de concentrar-se en les meves coses i ho facin en mi. És a mi a qui odia. És a mi a qui vol veure morta. No hi ha lloc per a tots dos aquí…».

L’alba havia estès un tapís de coure al damunt del mar quan la Irene va passar la darrera pàgina del diari. Per un instant va pensar que mai no havia sabut tantes coses sobre ningú. Mai ningú, ni tan sols la seva pròpia mare, no li havia revelat els secrets del seu esperit amb la sinceritat amb què aquell diari despullava els pensaments d’aquella dona que, irònicament, li era desconeguda. Una dona que havia mort anys abans que ella veiés la llum.

«… No tinc ningú amb qui parlar, ningú a qui confessar l’horror que m’envaeix l’ànima dia rere dia. De vegades desitjaria tornar enrere, refer els meus passos en el temps. És aleshores quan millor comprenc que la meva por i la meva tristesa no es poden comparar amb les seves, que ell em necessita i que, sense mi, la seva llum s’apagarà per sempre. Només demano a Déu que ens doni forces per sobreviure, per fugir de l’abast de l’ombra que plana damunt nostre. Cada línia que escric en aquest diari em sembla la darrera».

Per alguna raó, la Irene va descobrir que sentia ganes de plorar. En silenci, va vessar les seves llàgrimes en record d’aquella dama invisible, autora d’un diari que havia encès una llum en el seu propi interior. I pel que feia a la identitat de la dona, tot el que el diari aclaria era un parell de paraules al capdamunt del primer full:

Alma Maltisse

Poc temps després, la Irene va contemplar la vela del Kyaneos que esquinçava la boira rumb a la Casa del Cap. Va agafar el diari i, gairebé de puntetes, va dirigir els seus passos cap a la seva nova cita amb l’Ismael.

* * *

En tan sols uns minuts, l’embarcació es va obrir camí pel corrent que batia l’extrem del cap i es va endinsar a la Badia Negra. La llum del matí esculpia siluetes a les parets dels penya-segats que formaven bona part de la costa de Normandia, murs de roca enfrontats a l’oceà. Els reflexos del sol damunt l’aigua dibuixaven espurnejos encegadors d’escuma i argent encès. El vent del nord impulsava el veler amb força, amb la quilla segant la superfície com una daga. Per a l’Ismael, allò era simple rutina; per a la Irene, les mil i una nits.

Als ulls d’una aprenent de marinera com ella, aquell esclatant espectacle de llum i aigua semblava contenir la promesa invisible de mil aventures i mil misteris que esperaven ser descoberts sota el mantell de l’oceà. Al timó, l’Ismael es mostrava inusitadament somrient i encaminava el veler rumb a la llacuna. La Irene, víctima agraïda de l’embruixament del mar, va continuar amb el seu relat de tot el que havia esbrinat en la seva primera lectura del diari de l’Alma Maltisse.

—És evident que l’escrivia per a ella mateixa —va explicar la Irene—. És curiós que mai no parli de ningú fent servir el seu nom. És com un relat de gent invisible.

—És impenetrable —va apuntar l’Ismael, que havia donat per inútil temps enrere la lectura del diari.

—En absolut —va objectar la Irene—. El que passa és que per entendre’l cal ser una dona.

Els llavis de l’Ismael van semblar a punt de disparar una rèplica davant l’asseveració de la seva copilot, però per algun motiu els seus pensaments es van batre en retirada.

Poc temps després, el vent de popa els va dur fins a la boca de la llacuna. Un estret pas entre les roques esbossava una bocana en un port natural. Les aigües de la llacuna, de tan sols tres o quatre metres de fondària, eren un jardí de maragdes transparents; i el fons sorrenc tremolava com un vel de gases blanques als seus peus. La Irene va contemplar bocabadada la màgia que l’arc de la llacuna confinava al seu interior. Un banc de peixos dansava sota el casc del Kyaneos, com dards d’argent brillant intermitentment.

—És increïble —va balbucejar la Irene.

—És la llacuna —va aclarir l’Ismael, més prosaic.

Després, mentre la Irene continuava sota els efectes d’una primera visita a aquell paratge, l’Ismael va aprofitar l’avinentesa per ancorar el veler i arriar les veles. El Kyaneos es va gronxar lentament, una fulla en la calma d’un estany.

—I doncs, vols veure la cova o no?

Com a única resposta, la Irene li va oferir un somriure desafiador i, sense deixar de fitar el noi als ulls, es va treure lentament el vestit que duia. Les pupil·les de l’Ismael es van expandir com plats. La seva imaginació no havia anticipat un espectacle com aquell. La Irene, equipada amb un banyador mínim, tan breu que la seva mare no l’hauria considerat mai de la vida digne d’aquest nom, va somriure davant l’expressió del noi. Després d’atordir-lo un parell de segons amb la visió, just el temps necessari per no deixar que s’hi acostumés, va saltar a l’aigua i es va capbussar sota la làmina de reflexos ondulants. O ell era molt lent o aquella noia era massa ràpida per a ell. Sense pensar-s’ho dues vegades, va saltar a l’aigua darrere seu. Necessitava un bany.

L’Ismael i la Irene van nedar cap a la boca de la Cova de les Ratapinyades. El túnel s’endinsava a la terra, com una catedral gravada a la roca. Un lleu corrent en sorgia, i acariciava la pell sota l’aigua. L’interior de la caverna marina s’alçava en forma de volta, coronada per centenars de llargues estelles de roca que penjaven en el buit com llàgrimes de gel petrificat. Els reflexos de l’aigua descobrien mil i una raconades entre les roques, i el fons sorrenc adquiria una fosforescència fantasmal que estenia una catifa de llum cap a l’interior.

La Irene es va submergir i va obrir els ulls sota l’aigua. Un món de reflexos evanescents dansava lentament davant seu, poblat de criatures estranyes i fascinadores. Petits peixos amb escates que canviaven de color segons la direcció en què reflectien la llum. Flors de corall damunt la roca. Diminuts crancs fent corredisses damunt les sorres submarines. La noia es va quedar contemplant la fauna que poblava la caverna fins que li va faltar l’aire.

—Si continues fent això, et sortirà cua de peix, com a les sirenes —li va dir l’Ismael.

Ella li va picar l’ullet i el va besar sota la tènue claror de la cova.

—Ja sóc una sirena —va murmurar, tot endinsant-se en la Cova de les Ratapinyades.

L’Ismael va intercanviar una mirada amb un estoic cranc que l’escrutava instal·lat en una roca i que semblava tenir una curiositat antropològica per l’escena. La sàvia mirada del crustaci no deixava cap dubte: li estaven prenent el pèl de nou.

* * *

Tot un dia d’absència, va pensar la Simone. La Hannah feia hores que no apareixia ni donava notícies. La Simone es va preguntar si es trobava davant un problema purament disciplinari. Tant de bo fos això. Havia deixat passar tota la jornada de diumenge a l’espera de tenir notícies de la Hannah, pensant que potser hauria hagut d’anar a casa seva. Una petita indisposició. Un compromís imprevist. Qualsevol explicació li hauria estat suficient. Després d’hores d’espera, va decidir d’afrontar el dilema. Estava a punt d’agafar l’aparell per telefonar a casa de la noia quan una trucada exterior se li va avançar. La veu que va sonar li resultava desconeguda, i la forma en què el seu propietari es va identificar va fer ben poc per tranquil·litzar-la.

—Bon dia, Madame Sauvelle. El meu nom és Henri Faure. Sóc el comissari en cap de la gendarmeria de Badia Blava —va anunciar, cada paraula més feixuga que l’anterior.

Un tens silenci es va apoderar de la línia.

—Madame? —va inquirir el policia.

—L’escolto.

—No em resulta fàcil dir-li això…

* * *

En Dorian havia donat per acabada la seva jornada de missatger per aquell dia. Els encàrrecs que la Simone li havia confiat ja estaven més que resolts i la perspectiva d’una tarda lliure es presentava prometedora i refrescant. Quan va arribar a la Casa del Cap, la Simone encara no havia tornat de Cravenmoore, i la seva germana Irene devia haver sortit amb aquell xicot que havia pescat. Després de buidar l’un rere l’altre dos gots de llet fresca, l’estranya sensació de la casa buida de dones li va semblar lleugerament inquietant.

Aprofitant que encara li quedaven unes hores de llum per endavant, en Dorian va optar per explorar el bosc de Cravenmoore. A la claror del dia, tal com havia previst la Simone, les siluetes sinistres no eren res més que arbres, arbustos i matolls. Amb això al pensament, el noi es va dirigir cap al cor d’aquell bosc dens i laberíntic que s’estenia entre la Casa del Cap i la mansió d’en Lazarus Jann.

Feia uns deu minuts que voltava sense rumb concret quan va veure per primera vegada el rastre d’unes petjades que s’endinsaven en el bosc venint dels penya-segats i que, inexplicablement, desapareixien a l’entrada d’una clariana. El noi es va agenollar i va palpar les empremtes, més aviat marques confuses, que senyalaven el terra del bosc. Qui fos o el que fos que havia deixat aquell rastre tenia un pes considerable. En Dorian va estudiar de nou el darrer tram de petjades fins al punt on desapareixien. Si havia de fer cas dels indicis, qui fos que les havia deixades havia parat de caminar en aquell punt i s’havia evaporat. Va aixecar la mirada i va observar la xarxa d’ombres i clarianes que es teixia a les capçades dels arbres de Cravenmoore. Un dels ocells d’en Lazarus va passar entre les branques. El noi no va poder evitar de sentir un calfred. Que potser no hi havia ni un sol animal viu, en aquell bosc? L’única presència tangible era la d’aquells éssers mecànics que apareixien i desapareixien entre les ombres, sense que fos possible imaginar mai d’on venien o cap on anaven. Els seus ulls van continuar examinant l’entramat del bosc i es van fixar tot d’una en una osca profunda que hi havia en un arbre proper. En Dorian es va acostar al tronc i va examinar la marca. Alguna cosa havia obert una profunda ferida a la fusta. Diverses excoriacions semblants resseguien el tronc fins al capdamunt. El noi es va empassar la saliva i va decidir tocar el dos a corre-cuita.

* * *

L’Ismael va guiar la Irene fins a una petita roca plana que sobresortia un parell de pams al centre de la cova i tots dos s’hi van estirar a sobre per reposar una mica. La llum que penetrava per la boca de la cova reverberava a l’interior, traçant una curiosa dansa d’ombres damunt la volta i les parets. L’aigua allà semblava més càlida que en el mar obert i emanava una certa cortina vaporosa.

—Que té més entrades, la cova? —va preguntar la Irene.

—Una altra, però és perillosa. L’única forma segura d’entrar i sortir és per mar, des de la llacuna.

La Irene va contemplar l’espectacle de la llum evanescent que descobria les entranyes de la cova. Aquell indret destil·lava una atmosfera envoltant i hipnòtica. Per uns segons, la Irene va creure ser dins d’una gran sala d’un palau italià tallat a l’interior de la roca, un edifici llegendari que només podia existir en els somnis.

—És… màgic —va dir.

L’Ismael va assentir.

—De vegades vinc aquí i m’estic hores assegut en una de les roques, mirant com la llum canvia de color sota l’aigua. És el meu santuari particular…

—Lluny del món, oi?

—Tan lluny com et puguis imaginar.

—No t’agrada gaire la gent, oi que no?

—Depèn de quina gent —va respondre amb un somriure als llavis.

—És un compliment, això?

—Potser sí.

El noi va desviar la mirada per inspeccionar la boca de la cova.

—Val més que anem tirant. La marea no trigarà a pujar.

—I què passarà?

—Quan puja la marea, els corrents es mouen cap a l’interior de la cova i s’omple d’aigua fins al capdamunt. És una trampa mortal. Pots quedar-hi atrapat i morir ofegat com una rata.

Tot d’una, la màgia del lloc es va tornar amenaçadora. La Irene es va imaginar la cova omplint-se d’aigua glaçada sense cap possibilitat de fugida.

—No hi ha pressa… —va puntualitzar l’Ismael.

Però la Irene nedava ja cap a la sortida i no es va aturar fins que el sol li va somriure de nou. L’Ismael la va observar i va somriure interiorment. La noia tenia coratge.

La travessia de tornada va transcórrer en silenci. Les pàgines del diari ressonaven en la ment de la Irene com un eco que es resistia a desaparèixer. Un espès banc de núvols havia cobert el cel i el sol s’havia amagat, conferint al mar un to metàl·lic, de plom. El vent era més fred i la Irene es va tornar a posar el vestit. Aquesta vegada, l’Ismael gairebé no va observar-la mentre es vestia, senyal que el xicot estava perdut en els seus propis pensaments, fossin quins fossin.

El Kyaneos va passar pel cap a mitja tarda i va posar proa cap a la casa dels Sauvelle, mentre l’illot del far se submergia en la boirina. L’Ismael va guiar el veler fins a l’embarcador i va efectuar la maniobra d’amarratge amb la seva traça habitual, tot i que feia l’efecte que la seva ment estava a milles d’allà.

Quan va arribar el moment d’acomiadar-se, la Irene va agafar la mà del noi.

—Gràcies per dur-me a la cova —va dir, tot saltant a terra.

—Sempre em dónes les gràcies i no sé per què… Gràcies a tu, per venir.

La Irene es delia per preguntar-li quan es tornarien a veure, però un cop més el seu instint li va aconsellar guardar silenci. L’Ismael va alliberar el cap de proa i el Kyaneos es va allunyar en el corrent.

Mentre contemplava com el veler s’allunyava, la Irene es va aturar a les escales de pedra del penya-segat. Una bandada de gavines l’escortava en el seu rumb cap a les llums del moll. Més enllà, entre els núvols, la lluna estenia un pont d’argent damunt del mar, guiant el veler de retorn cap al poble.

La Irene va recórrer el camí escales amunt lluint als llavis un somriure que ningú no podia veure. Òndia, com li agradava aquell noi…

* * *

Tan bon punt va entrar a la casa, la Irene va notar que alguna cosa anava malament. Tot estava massa ordenat, massa tranquil, massa silenciós. Els llums de la sala de la planta baixa banyaven la penombra blavosa d’aquella tarda de núvols. En Dorian, assegut en una de les butaques, contemplava en silenci les flames de la llar de foc. La Simone, d’esquena a la porta, observava el mar des del finestral de la cuina, amb una tassa de cafè fred a la mà. L’únic soroll era el murmuri del vent que acariciava els penells del terrat.

En Dorian i la seva germana van intercanviar una mirada. La Irene es va acostar a la seva mare i va posar-li la mà a l’espatlla. La Simone Sauvelle es va girar. Hi havia llàgrimes als seus ulls.

—Què ha passat, mare?

La seva mare va abraçar-la. La Irene li va estrènyer les mans entre les seves. Estaven fredes. Tremolaven.

—La Hannah —va murmurar la Simone.

Un llarg silenci. El vent va esgarrapar els finestrons de la Casa del Cap.

—És morta —va murmurar la mare.

Lentament, com un castell de cartes, el món es va ensorrar al seu voltant.