8. Incògnit
Van passar tres dies sense que la Irene rebés cap notícia de l’Ismael. Al poble, no hi havia cap rastre del noi, i el seu veler no es veia als molls. Un front tempestuós recorria la costa de Normandia i estenia un mantell de cendres damunt la badia, que s’hauria de perllongar durant gairebé una setmana.
Els carrers del poble romanien endormiscats sota un lleu plugim el matí que la Hannah va fer el seu darrer viatge fins al petit cementiri, al capdamunt del turó que s’alçava al nord-est de Badia Blava. El seguici va arribar fins a les portes del recinte i, per desig exprés de la família, la cerimònia final es va celebrar en la més estricta intimitat, mentre la gent del poble tornava cap a les seves cases sota la pluja, en silenci, a l’ombra del record de la noia.
En Lazarus es va oferir per acompanyar la Simone i els seus fills de tornada a la Casa del Cap mentre la congregació es dispersava com un banc de boira a la sortida del sol. Va ser llavors quan la Irene va descobrir la silueta solitària de l’Ismael, al capdamunt del penyal que coronava els penya-segats que hi havia més a la vora del cementiri, contemplant el mar de plom. N’hi va haver prou amb una mirada entre la seva mare i ella perquè la Simone assentís i la hi deixés anar. Al cap de poc, el cotxe d’en Lazarus s’allunyava per la carretera de l’ermita de Saint Roland i la Irene pujava pel camí que menava als espadats.
A l’horitzó es distingien els esclats d’una tempesta elèctrica damunt del mar, encenent cortines de llum rere els núvols, que semblaven tancs de metall roent. La noia va trobar l’Ismael assegut en una roca, amb la mirada perduda en l’oceà. A la llunyania, l’illot del far i el cap es perdien en la boirina.
* * *
De tornada al poble, i de cop i volta, l’Ismael va revelar a la Irene el seu parador durant els darrers tres dies. El noi va iniciar el seu relat a partir del moment en què va tenir coneixement de la notícia.
Havia partit amb el Kyaneos rumb a l’illot del far, mirant de fugir d’un sentiment del qual no hi havia escapatòria possible. Les hores que van seguir fins a trenc d’alba li van permetre d’aclarir el cap i concentrar l’atenció en una nova llum al final del túnel: desemmascarar el responsable d’aquella desgràcia i fer-la-hi pagar. El desig de la venjança semblava l’únic antídot capaç d’alleugerir el dolor.
Les explicacions de la gendarmeria no el satisfeien gens ni mica. El secret amb què les autoritats locals havien menat el cas li resultava, com a mínim, sospitós. En algun moment previ a l’alba de l’endemà, l’Ismael ja havia decidit d’iniciar les seves pròpies indagacions. A qualsevol preu. A partir d’aquell moment no hi havia regles. Aquella mateixa nit, l’Ismael es va ficar d’amagat en l’improvisat laboratori forense del doctor Giraud. Amb l’ajut de la seva audàcia i un parell de tenalles, va segar baules de cadenes i tot el que va caldre.
La Irene, a mig camí entre l’admiració i la incredulitat, va escoltar com l’Ismael s’havia esmunyit a les dependències fúnebres i havia esperat que en Giraud es retirés i, aleshores, entre els vapors de formol i la penombra espectral, havia cercat amb molta cura als arxius del doctor la carpeta que feia referència a la Hannah.
D’on havia tret la sang freda necessària per fer una cosa així, això calia veure-ho, però evidentment no la hi havia proporcionat el parell de cadàvers coberts per llençols que hi va trobar. Pertanyien a dos bussos que havien tingut la mala sort de quedar atrapats per un corrent submarí a l’estret de La Rochelle la nit anterior, mentre miraven de recuperar la càrrega d’un veler encallat a l’escull.
La Irene, pàl·lida com una nina de porcellana, va escoltar el macabre relat de cap a cap, incloent-hi l’ensopegada de l’Ismael amb una de les taules d’operacions. Quan la narració del noi va tornar a l’aire lliure, ella va sospirar. L’Ismael s’havia emportat la carpeta al seu veler i havia passat dues hores intentant desbrossar la selva de xerrameca i el llenguatge mèdic del doctor Giraud.
La Irene es va empassar la saliva.
—Com va morir, doncs?
L’Ismael va mirar-la directament als ulls. Una estranya lluentor espurnejava en els seus.
—No saben com. Però sí que saben per què. Segons l’informe, el dictamen oficial és aturada cardíaca —va explicar l’Ismael—. Però, en la seva anàlisi final, en Giraud va anotar que, en la seva opinió personal, la Hannah va veure al bosc alguna cosa que li va provocar un atac de pànic.
Pànic. La paraula es va perdre en l’eco de la seva ment. La seva amiga Hannah havia mort de por, i el que havia causat aquest terror, fos el que fos, continuava al bosc.
—Va ser diumenge, oi? —va dir la Irene—. Devia passar alguna cosa, durant aquell dia…
L’Ismael va assentir lentament. Era evident que havia pensat el mateix molt abans que ella.
—O la nit abans —va suggerir ell.
La Irene li va adreçar una mirada d’estranyesa.
—La Hannah va passar aquella nit a Cravenmoore. L’endemà ja no hi havia cap rastre d’ella. No n’hi va haver fins que la van trobar morta, al bosc —va dir l’Ismael.
—Què vols dir? —va preguntar la Irene.
—Vaig ser al bosc. Hi ha marques. Branques trencades. Hi va haver una lluita. Algú va perseguir la Hannah des de la casa.
—Des de Cravenmoore?
L’Ismael va assentir de nou.
—Hem de saber què va passar el dia abans de la seva desaparició. Potser això explicarà qui o què va perseguir-la pel bosc.
—I com podem fer-ho? Vull dir que la policia… —va apuntar la Irene.
—Només se m’acut una manera.
—Cravenmoore —va murmurar la Irene.
—Exactament. Aquesta nit…
* * *
El capvespre obria escletxes de coure entre el mantell de núvols de tempesta que viatjaven des de l’horitzó. A mesura que les ombres s’estenien per damunt de la badia, la nit deixava veure una clariana a la volta del cel, a través de la qual es podia apreciar el cercle de llum gairebé perfecte de la lluna creixent. Els seus rajos d’argent dibuixaven un tapís de reflexos a l’habitació de la Irene. La noia va alçar per un moment els ulls del diari de l’Alma Maltisse i va contemplar aquella esfera que li somreia des del firmament. Vint-i-quatre hores més i la seva circumferència seria completa. La tercera lluna plena de l’estiu. La nit de les màscares a Badia Blava.
En aquest moment, però, la silueta de la lluna va adquirir un altre significat per a ella. En pocs minuts acudiria a la seva cita secreta amb l’Ismael al llindar del bosc. La idea de travessar la negror i esmunyir-se en les profunditats insondables de Cravenmoore li semblava ara una imprudència. O, més ben dit, un disbarat. Però, d’altra banda, se sentia tan incapaç de fallar a l’Ismael en aquells moments com se n’havia sentit aquella mateixa tarda, quan el noi li havia anunciat la seva intenció d’acudir a la mansió d’en Lazarus Jann a la recerca de respostes entorn de la mort de la Hannah. Incapaç d’aclarir els seus pensaments, la noia va reprendre el diari de l’Alma Maltisse, cercant refugi entre les seves pàgines.
«… Fa tres dies que no en sé res, d’ell. Se’n va anar de sobte, a mitjanit, convençut que, si s’allunyava de mi, l’ombra el seguiria. No em va voler dir cap on anava, però sospito que s’ha refugiat a l’illot del far. Sempre ha anat a aquell indret solitari a la recerca d’una mica de pau durant aquests anys i tinc la impressió que ara hi ha tornat, com un infant aterrit, a fer front al seu malson. La seva absència, però, m’ha fet dubtar de tot el que havia cregut fins ara. L’ombra no ha tornat en aquests tres dies. Jo he estat tancada a la meva habitació, envoltada de llums, espelmes i fanals d’oli. Ni un sol racó de la cambra no es mantenia en la foscor. Gairebé no he pogut agafar el son.
Mentre escric aquestes línies, en plena nit, puc veure des de la meva finestra l’illot del far entre la boira. Una llum brilla entre les roques. Sé que és ell, tot sol, confinat a la presó a què ell mateix s’ha condemnat. No em puc quedar aquí ni una sola hora més. Si hem de fer front al malson, vull que ho fem plegats. I si hem de morir en l’intent, que igualment ho fem plegats.
Ja no m’importa viure un dia més o menys d’aquesta bogeria. Estic segura que l’ombra no ens donarà treva. No podria suportar una altra setmana com aquesta. Tinc la consciència neta, i la meva ànima està en pau amb ella mateixa. La por dels primers dies és ara ja només fatiga i desesperança.
Demà, mentre la gent del poble celebri el ball de màscares a la plaça gran, agafaré una barca al port i aniré a trobar-lo. Tant se me’n donen les conseqüències. Estic preparada per acceptar-les. En tinc prou de ser al seu costat i ajudar-lo fins a l’últim moment.
Alguna cosa dins meu em diu que potser queda encara una possibilitat per a nosaltres de tornar a viure una vida normal, feliç, en pau. No aspiro a res més…».
L’impacte d’una pedra diminuta contra la finestra va arrencar-la de la lectura. La Irene va tancar el llibre i va donar un cop d’ull a l’exterior. L’Ismael s’esperava al límit del bosc. Lentament, mentre la noia es posava una jaqueta de punt gruixuda, la lluna es va amagar rere els núvols.
* * *
La Irene va observar atentament la seva mare des del capdamunt de l’escala. Una vegada més, la Simone s’havia abandonat al son a la seva butaca preferida, davant del finestral que donava a la badia. Un llibre jeia abandonat a la falda, i duia les ulleres de llegir caigudes damunt del nas com un trineu en un trampolí. En un racó, una ràdio de fusta gravada amb motius capritxosos d’art nouveau xiuxiuejava els acords tètrics d’un serial de detectius. Aprofitant aquell camuflatge, la Irene va passar de puntetes per davant la Simone i es va esquitllar dins la cuina, que donava al pati posterior de la Casa del Cap. Va trigar quinze segons encara no a dur a terme tota l’operació.
L’Ismael l’esperava a fora, amb una jaqueta curta de pell, pantalons de treball i un parell de botes que semblava que haguessin fet el camí d’anada i tornada de Constantinoble mitja dotzena de vegades. La brisa nocturna arrossegava una freda boirina des de la badia estenent una garlanda de tenebres dansants per damunt del bosc.
La Irene es va cordar la jaqueta fins al coll i va assentir en silenci a la mirada atenta de l’Ismael. Sense dir ni un mot, tots dos es van endinsar en el viarany que travessava el bosc. Una galeria de sons invisibles poblava les ombres entre els arbres. El frec de les fulles que s’agitaven al vent emmascarava la remor de la mar que s’esberlava als penya-segats. La Irene va seguir els passos de l’Ismael entre la bosquina. El rostre de la lluna es deixava endevinar fugaçment entre la trama de núvols que cavalcaven per damunt de la badia i submergia el bosc en un estat fantasmal de penombra parpellejant. A mig camí, la Irene va agafar la mà de l’Ismael i no la va deixar anar fins que la silueta de Cravenmoore no es va alçar davant d’ells.
L’Ismael va fer un senyal i es van aturar rere el tronc d’un arbre ferit de mort per un llamp. Per espai d’uns segons, la lluna va esquinçar el cortinatge vellutat dels núvols i un halo de claror va escombrar la façana de Cravenmoore, dibuixant-ne cadascun dels relleus i contorns i traçant l’hipnòtic retrat d’una estranya catedral perduda en les profunditats d’un bosc maleït. La fugaç visió es va escindir en un estany de foscor i un rectangle de llum daurada es va dibuixar als peus de la mansió. La silueta d’en Lazarus Jann es va poder distingir al llindar de la porta principal. El fabricant de joguines va tancar la porta darrere seu i lentament va baixar els graons cap al camí que vorejava el bosc.
—És en Lazarus. Cada nit surt a passejar pel bosc —va xiuxiuejar la Irene.
L’Ismael va assentir en silenci i va retenir la Irene, els ulls clavats en la figura del fabricant de joguines, que es dirigia cap al límit del bosc. Cap a ells. La Irene va adreçar una mirada inquisitiva a l’Ismael. El noi va sospirar i va examinar nerviosament els voltants. Els passos d’en Lazarus es van fer audibles. L’Ismael va agafar la Irene pel braç i la va empènyer cap a l’interior del tronc mort de l’arbre.
—Aquí! De pressa! —va murmurar.
L’interior del tronc estava amarat d’una intensa fortor d’humitat i podridura. La claror exterior es filtrava a través de petits orificis practicats al llarg de la fusta morta i dibuixava una improbable escala de graons de llum que pujaven per l’interior del tronc cavernós. La Irene va sentir un formigueig a l’estómac. Dos metres per damunt d’ells va advertir una renglera de diminuts punts lluminosos. Ulls. Un crit va pugnar per escapar-se de la gola. La mà de l’Ismael s’hi va avançar. El crit es va ofegar en el seu interior mentre el noi la mantenia agafada.
—Només són ratapinyades, per l’amor de Déu! Estigues quieta! —va xiuxiuejar ell mentre els passos d’en Lazarus s’acostaven al tronc, rumb al bosc.
Sàviament, l’Ismael va mantenir la mordassa damunt la boca de la Irene fins que les petjades del propietari de Cravenmoore es van perdre bosc endins. Les ales invisibles de les ratapinyades es van agitar en la foscor. La Irene va sentir l’aire damunt el rostre i la fortor àcida dels animals.
—Em pensava que no et feien por —va dir l’Ismael—. Som-hi.
La Irene va seguir l’Ismael a través del jardí de Cravenmoore en direcció a la part posterior de la mansió. A cada pas que feia, la noia es repetia que no hi havia ningú a la casa i que la sensació de ser observada era una simple il·lusió de la seva ment.
Van arribar fins a l’ala que connectava amb l’antiga fàbrica de joguines d’en Lazarus i es van aturar davant la porta del que semblava un taller o una sala de muntatge. L’Ismael va treure un ganivet i en va obrir la fulla. El reflex del tall va brillar en la foscor. El noi va introduir la punta al pany de la porta i va temptejar amb molta cura el mecanisme interior.
—Aparta’t una mica. Necessito més llum.
La Irene es va enretirar uns quants passos i va auscultar la penombra que regnava a l’interior de la fàbrica de joguines. Els vidres estaven ennuvolats pels anys d’abandonament i resultava pràcticament impossible endevinar les formes que hi havia a l’altra banda.
—Vinga, vinga… —va murmurar l’Ismael dintre seu, mentre continuava treballant en la tanca.
La Irene el va observar i va fer callar la veu interior que començava a suggerir que irrompre il·legalment en la propietat d’altri no havia estat cap bona idea. Finalment, el mecanisme del pany va cedir amb un so gairebé imperceptible. Un somriure va il·luminar la cara de l’Ismael. La porta va cedir un parell de centímetres.
—Bufar i fer ampolles —va dir el noi, tot obrint lentament la porta.
L’Ismael va penetrar a l’interior. La Irene va inspirar profundament i el va seguir. L’interior era banyat per una densa boirina de pols atrapada en una claror esmorteïda que surava com un núvol de vapor. L’olor de diversos productes químics amarava l’ambient. L’Ismael va tancar la porta darrere seu i tots dos es van enfrontar a un món d’ombres indesxifrables. Les restes de la fàbrica de joguines d’en Lazarus Jann jeien en la foscor, submergides en un son perpetu.
—No es veu res —va murmurar la Irene, tot reprimint les seves ànsies de sortir d’aquell lloc com més aviat millor.
—Hem d’esperar que els ulls se’ns acostumin a la penombra. És cosa de segons —va suggerir l’Ismael sense gaire convicció.
Els segons van passar debades. El mantell de negror que ocultava la sala de la factoria d’en Lazarus no es va esvair. La Irene mirava d’endevinar un camí per on poguessin endinsar-s’hi quan els seus ulls van descobrir una figura dreta i immòbil que s’alçava uns metres més enllà.
Un espasme de terror va martellejar-li l’estómac.
—Ismael, hi ha algú més… —va dir, agafant-se amb força del braç del noi.
L’Ismael va sondejar la penombra i es va empassar la saliva. Una figura amb els braços estesos surava suspesa en l’aire. La silueta oscil·lava lleugerament, com un pèndol, i una llarga cabellera li queia damunt de les espatlles. Amb mans tremoloses, l’Ismael es va palpar la butxaca de la jaqueta i en va treure una capsa de mistos. La figura es mantenia immòbil, com una estàtua viva a punt de saltar-los al damunt en el mateix moment que fregués el misto.
L’Ismael va encendre un llumí i l’esclat de la flama els va encegar momentàniament. La Irene es va aferrar a ell amb força.
Uns segons més tard, la visió que es va desplegar davant els seus ulls li va arrabassar tota la força dels músculs. Una intensa onada de fred li va recórrer el cos. Davant seu, gronxant-se a la llum tremolosa de la flama, es trobava el cos de la Simone, la seva mare, que penjava del sostre amb els braços estesos.
—Déu meu…
La figura va girar lentament sobre si mateixa i va mostrar l’altra banda de les seves faccions. Cables i engranatges van brillar sota la claror tènue. Tenia la cara dividida en dues meitats, i només una estava acabada.
—És una màquina, simplement una màquina —va dir l’Ismael, per mirar de calmar-la.
La Irene va contemplar aquella macabra imitació de la Simone. Les faccions. El color dels ulls, dels cabells. Cada marca damunt la pell, cada línia de la cara apareixien reproduïdes en una màscara inexpressiva i estremidora.
—Què passa aquí? —va preguntar la Irene.
L’Ismael va assenyalar el que semblava una porta d’entrada a la casa, a l’altre cap del taller.
—Per aquí —va indicar, tot allunyant la Irene d’aquell lloc i de la sinistra figura suspesa en l’aire.
La noia, encara sota els efectes d’aquella aparició, el va seguir, aclaparada i terroritzada.
Un instant després, la flama del misto que sostenia l’Ismael es va extingir, i de nou es va fer la foscor al seu voltant.
Així que van arribar a la porta que duia cap a l’interior de Cravenmoore, el mantell d’ombres que s’havia estès als seus peus es va desplegar darrere d’ells com una flor negra, tot adquirint volum i relliscant per damunt dels murs. L’ombra es va dirigir cap a les taules de treball del taller i el seu rastre tenebrós va recórrer la lona blanca que cobria la figura d’aquell àngel mecànic que en Lazarus havia mostrat a en Dorian la nit anterior. Lentament, l’ombra es va filtrar sota els plecs de la lona i la seva massa vaporosa va penetrar a través de les juntures de l’estructura mecànica.
La silueta de l’ombra va desaparèixer completament a l’interior d’aquell cos de metall. Un baf de gebre es va estendre damunt la criatura mecànica, com una teranyina glaçada. Després, els ulls de l’àngel es van obrir en la foscor, dos robins encesos sota la lona.
La criatura es va incorporar lentament i va desplegar les ales. Pausadament, la titànica figura va posar tots dos peus a terra. Les urpes van esgarrapar la superfície de la fusta, deixant-hi tot d’osques al seu pas. El mantell de llum blavenca que surava en l’aire va atrapar l’espiral de fum que pujava del misto apagat que l’Ismael havia deixat caure. L’àngel va travessar-la i es va perdre en la tenebra, seguint els passos de l’Ismael i la Irene.