1. El cel damunt París

París, 1936

Els qui recorden la nit que va morir l’Armand Sauvelle juren que un esclat purpuri va travessar la volta de cel, deixant un rastre de cendres enceses que es perdia en l’horitzó; un esclat que la seva filla Irene mai no va poder veure, però que embruixaria els seus somnis per molts anys.

Era una freda alba d’hivern, i els vidres de la sala número catorze de l’hospital Saint Georges estaven coberts per una fina pel·lícula de glaç, que dibuixava unes aquarel·les fantasmals de la ciutat en la tenebra daurada de la primera hora del dia.

La flama de l’Armand Sauvelle es va apagar en silenci, sense ni tan sols un sospir. La seva esposa Simone i la seva filla Irene van alçar la mirada quan les primeres lluentors que trencaven la línia de la nit van traçar agulles de llum al llarg de la sala de l’hospital. En Dorian, el fill petit, descansava adormit en una de les cadires. Un silenci aclaparador va envair la sala. No els va caldre dir res per comprendre el que havia passat. Després de sis mesos de patiment, el negre fantasma d’una malaltia amb un nom que mai no va ser capaç de pronunciar havia arrencat la vida de l’Armand Sauvelle.

Aquell va ser el principi del pitjor any que la família Sauvelle recordaria.

* * *

L’Armand Sauvelle es va endur amb ell a la tomba la seva màgia i el seu riure encomanadís, però els seus nombrosos deutes no el van acompanyar en el darrer viatge. Ben aviat, una corrua de creditors i tota mena de carronyers amb levita i títol honorífic van agafar el costum de deixar-se caure pel domicili dels Sauvelle, al bulevard Haussmann. Les fredes visites de cortesia legal van esdevenir amenaces velades. I aquestes, amb el temps, embargaments.

Escoles de prestigi i vestits de tall impecable van ser substituïts per feines a temps parcial i vestuari més modest per a la Irene i en Dorian. Era l’inici de la vertiginosa davallada dels Sauvelle al món real. La pitjor part del viatge, però, va recaure damunt la Simone. Per fer front al riu de deutes que devoraven els seus recursos, no n’hi havia prou de reprendre la seva feina com a mestra. A cada racó apareixia un nou document que l’Armand havia signat, una nova subscripció de deute impagada, un nou forat negre sense fons…

Va ser aleshores quan el petit Dorian va començar a sospitar que la meitat de la població de París era formada per advocats i comptables, una classe de rates que habitaven a la superfície. Va ser també aleshores quan la Irene, sense que la seva mare en sabés res, va agafar una feina en una sala de ball. Ballava amb els soldats, tot just uns adolescents espantats, per unes monedes (monedes que, de matinada, introduïa a la caixa que la Simone guardava sota la pica de la cuina).

De la mateixa manera, els Sauvelle van descobrir que la llista dels qui es declaraven amics i benefactors seus es reduïa com la gebrada quan surt el sol. Malgrat això, arribat l’estiu, l’Henri Leconte, un antic amic de l’Armand Sauvelle, va oferir a la família la possibilitat d’instal·lar-se al petit apartament situat damunt la botiga d’articles de dibuix que regentava a Montparnasse. El preu del lloguer el deixava a compte de futures bonances i a canvi que en Dorian l’ajudés com a noi dels encàrrecs, ja que els seus genolls no eren el que havien estat quan era jove. La Simone mai no va tenir prou paraules per agrair la bondat del vell Monsieur Leconte. El comerciant mai no les va demanar. En un món de rates, havien ensopegat amb un àngel.

Quan els primers dies de l’hivern es van insinuar damunt els carrers, la Irene va complir catorze anys, tot i que a ella li van pesar com si fossin vint-i-quatre. Per un dia, va emprar les monedes guanyades a la sala de ball en la compra d’un pastís per celebrar l’aniversari amb la Simone i en Dorian. L’absència de l’Armand pesava damunt tots ells com una ombra opressiva. Plegats, van apagar les espelmes del pastís a l’estreta sala de l’apartament de Montparnasse, tot pregant que, juntament amb les flames, s’extingís l’espectre de la malastrugança que els havia perseguit durant mesos. Per una vegada, el seu desig no va ser ignorat. No ho sabien encara, però aquell any d’ombres s’acostava a la seva fi.

* * *

Poques setmanes després, una llum d’esperança va lluir inesperadament en l’horitzó de la família Sauvelle. Gràcies a les gestions de Monsieur Leconte i de la seva xarxa de coneguts, es va presentar l’oportunitat d’una bona col·locació per a la mare en un petit poble de la costa, Badia Blava, lluny de la tenebra grisa de París, lluny dels tristos records dels darrers dies de l’Armand Sauvelle. Segons semblava, un acabalat inventor i fabricant de joguines, anomenat Lazarus Jann, necessitava una majordoma que es fes càrrec de la seva residència, una mansió al bosc de Cravenmoore.

L’inventor vivia a la immensa casa, contigua a la seva antiga fàbrica de joguines, ja tancada, amb l’única companyia de la seva esposa Alexandra, greument malalta i prostrada en una habitació des de feia vint anys. La paga era generosa i, a més, en Lazarus Jann els oferia la possibilitat d’instal·lar-se en la que ell anomenava la Casa del Cap, una modesta residència construïda damunt els penya-segats de l’extrem del cap, a l’altra banda del bosc de Cravenmoore.

A mitjan juny del 1937, Monsieur Leconte va acomiadar la família Sauvelle a l’andana sisena de l’estació d’Austerliz. La Simone i els seus dos fills van pujar a aquell tren que els havia de dur rumb a la costa de Normandia.

Mentre el vell Leconte observava com es perdia el rastre del tren, va somriure interiorment i, per un moment, va tenir el pressentiment que la història dels Sauvelle, la seva veritable història, amb prou feines havia començat.