És la mare de tres criatures sense maquillar —the girl next door—, la que obre la porta de la casa a quatre vents, de fusta i blanca, d’Enskede un dimecres glacial. La Camilla Läckberg amb pantalons de xandall de cotó, samarreta de màniga curta i cabells recollits de qualsevol manera. Prepara un cafè fort amb la Nespresso i després s’arrauleix tan de pressa com pot en una de les cantonades del sofà blanc i ampli de la sala d’estar, es posa una manta sobre les espatlles i aixeca la tapa del portàtil que té a la falda. La seva posició preferida.

A la tele hi passen una reposició d’un episodi de l’americana Top Model. Aquella remor, acompanyada del crepitar de dins la llar de foc, provoca una sensació molt acollidora.

En un període de temps de deu anys, la Camilla Läckberg ha passat de ser una economista avorrida a una de les autores de novel·la negra més llegides de Suècia. És sobretot allà, asseguda al sofà de casa, que li agrada escriure.

Tot just acaba de començar a treballar en una nova entrega de la sèrie de Fjällbacka, El domador de lleons, la novena. Aquesta no és, però, la seva fase preferida, la part més feixuga en què han de prendre forma les primeres cinquanta o setanta pàgines, quan ha de «trobar» la història.

Les mans volen en totes direccions, remena sovint el telèfon per donar un cop d’ull a la torrentada de piulades al Twitter. Amb prop de quaranta mil seguidors, la Camilla manté un diàleg constant amb els lectors més devots, que ja la van conèixer a través del seu popular blog Deckarmamman^[3], que va mantenir actiu entre els anys 2005 i 2008.

«Al principi, tenia el blog perquè volia ser una escriptora accessible. Després vaig descobrir que era d’allò més divertit. Quan escric, els meus grans enemics són Twitter, Instagram i el telèfon mòbil. Intento no tocar-lo i el faig servir com una mena de premi quan he escrit prou pàgines», diu somrient.

L’estudiant aplicada de Fjällbacka, que va acabar el batxillerat amb la nota màxima, sempre ha treballat més àrduament que la majoria. Poques vegades s’ha permès el luxe de sentir-se plenament satisfeta. Però és amb orgull que es mira els deu anys que fa que escriu novel·la negra.

Suècia pot presumir de tenir un bon grapat de reis i reines de la novel·la negra, però només en Henning Mankell (amb quaranta milions de llibres venuts) i la Liza Marklund (amb tretze milions) han aconseguit assolir un èxit encara més gran que el de la Camilla Läckberg.

La Camilla mai no ha amagat que és una persona molt competitiva. El 2008, en una entrevista al diari Expressen, va dir: «Per a mi, la Liza ha estat com la llebre d’una carrera. Ha suposat una gran motivació personal intentar atrapar-la, tenir una persona en qui emmirallar-me i que m’empeny a voler córrer cada dia més de pressa».

Sempre ha estat una persona amb una gran determinació. Al primer cicle de la primària, competia amb el seu company de classe Joakim per veure qui dels dos obtenia més estrelles daurades als llibres de matemàtiques. Anar tan avançada a l’escola que a tercer la passessin de curs li va semblar una perfect score i, immediatament, es va marcar com a objectiu acabar la secundària amb la màxima puntuació a totes les assignatures.

La Camilla i la seva millor amiga (1980).

«La meva autoestima sempre ha anat connectada amb els resultats. Els meus pares se sentien molt orgullosos quan rendia al màxim. Però tota la meva vida he sabut que volia escriure. Era una cosa tan evident com que necessito respirar».

El seu primer llibre el va escriure amb tan sols quatre o cinc anys a la casa de Fjällbacka. Un còmic que parlava de com el pare Noel s’enfavada amb la seva mare. I al final la matava. Els dibuixos mostren clarament com del cap en rajava sang… La Camilla va dictar el text que la seva mare i el seu pare havien d’escriure. Posteriorment es va convertir en una col·lecció de llibres plens d’històries emocionants i sanguinàries de gnoms.

Vet aquí una vegada un gnom que tenia xicota. Era molt bonica. Però un dia la noia es va posar malalta i el gnom es va entristir molt. Llavors el gnom va anar a buscar el metge, però no hi va poder fer res. L’endemà la noia era morta.

Ja llavors entenia la importància de comercialitzar el seu producte. Per tal que el primer llibre dels gnoms trobés el seu públic, en va fer un tiratge massiu de quinze o vint exemplars i després se’n va anar a la residència de la tercera edat Åldersro de Fjällbacka i els va repartir, cosa que va encantar als avis.

«L’interès per la morbositat també em va aparèixer aviat. Hi vaig caure de quatre grapes. A casa teníem l’anuari Nordisk Kriminalkrönika, en què es podia llegir sobre tota mena de casos d’assassinat. I a mi em fascinava. Solia passar-me hores i hores asseguda contemplant fotografies en blanc i negre d’algun cadàver embolicat amb una catifa. Em semblava tan emocionant!».

Després, a l’escola, les redaccions acostumaven a tractar —cosa gens sorprenent— de crims i morts, accidents i catàstrofes. Quan feia batxillerat, el professor de suec la va cridar al seu despatx, i, preocupat, li va preguntar: «Tens cap problema a casa?». Això després que la Camilla li hagués lliurat l’enèsima redacció amb un assassinat, un suïcidi o un crim esfereïdor com a tema principal.

Aquell professor va continuar observant atentament la Camilla durant la resta de batxillerat.

Avui en dia, la Camilla Läckberg descriu el seu enorme èxit com la revenja de la noia de poble insegura.

«De petita no vaig ser mai la noia popular. Era l’alumna estudiosa amb ulleres de cul de got i ferros… Sempre he estat la nena aplicada. Mai no m’he revoltat contra els meus pares. Però tampoc mai no he estat bona en la part de les relacions socials. Com a persona, era molt insegura. Sobretot pel que fa als amics, els nois i l’aspecte físic.

»Era l’“amiga de la guapa”. No tan fleuma per quedar al marge, però tampoc per tenir una colla d’amics que sempre em trucava per fer coses. Em comportava com un cadellet submís i vivia força dins del meu propi món».

Des que va aprendre a llegir, amb cinc o sis anys, l’apassionava entaforar el nas en un llibre, sola a la seva habitació del tercer pis de la casa on vivien a Fjällbacka.

La Camilla, tocant el violí a la festa de final de curs de l’escola de música al segon cicle de primària.

«El que més m’agradava del món era quan arribava a casa de l’escola i no hi havia ningú, quan em podia asseure a llegir. Em sembla un requisit indispensable per poder ser escriptor, que t’agradi estar sol, de manera que seràs capaç de suportar l’aïllament dels períodes d’escriptura».

De petita, la Camilla es va negar a anar a la guarderia. En canvi, s’esmunyia fins a l’escola que hi havia paret amb paret de casa seva. La mare, la Gunnel, recorda com la mestra Kerstin no es podia resistir a aquella nena tan àvida de lectura:

«Només volia estar a l’escola, seure a llegir un llibre i escriure, en comptes d’anar a la guarderia. I vam deixar que ho fes».

Ben aviat la Camilla es va convertir en una habitual de la biblioteca. Hi anava corrent diverses vegades a la setmana i tornava a casa carregada de llibres.

«L’Ella, la bibliotecària, m’estimava molt! I als vespres em posava sota la flassada amb una llanterna i llegia i llegia».

A l’edat d’onze anys havia devorat tots i cadascun dels llibres de misteri d’Agatha Christie i havia començat amb els de Stephen King.

A part d’això, llegia tota mena de llibres per a joves i còmics. Però evitava els típics per a nenes com els de la Penny o El meu cavallet, per deixar lloc a L’agent X9 i Contes del guardià de la cripta. Històries de fantasmes com El genet sense cap, d’Edgar Allan Poe, també es troben entre els seus primers llibres preferits.

En braços de l’Ingrid Bergman a Dannholmen, als afores de Fjällbacka (1975).

La lectura era una afició que compartia amb el seu pare, en Jens.

«Jo era molt la neneta del pare. Érem molt semblants. El pare sabia que jo tenia un somni. A mi em sembla que ell també tenia el petit somni de convertir-se en escriptor. Quan els seus amics feien anys, sovint li encarregaven a ell que escrivís el discurs o les lletres de les cançons.

»El pare era un home amb una gran autoritat. De petita, em posava ferma quan em deia de fer una cosa. Però al mateix temps era una persona increïblement tendra i amb un cor enorme.

»Durant un parell d’anys, a la dècada dels cinquanta, el pare va fer de policia. Ho va deixar quan el van acusar d’ultratge, cosa que més tard es va investigar i va quedar clar que no tenia cap fonament. En un primer moment el seu superior no li va donar suport i l’orgull del pare li va impedir continuar fent de policia. Així doncs, va començar a treballar de vigilant per a Securitas, on va arribar a cap del districte».

El seu pare, en Jens, i la Camilla, a la barca Camilla II (1977).

Quan la Camilla va néixer el 1974, el seu pare tenia quaranta-cinc anys i ja s’havia prejubilat a causa d’una sèrie d’infarts de miocardi i operacions de bypass. La seva mare patia seqüel·les després d’un accident de trànsit, cosa que li havia comportat la baixa també a ella. Per això, la Camilla va poder créixer amb els seus dos progenitors a casa a temps complet.

Recorda que, de vegades, es posava furiosa perquè els seus pares sempre eren allà. La Gunnel passava molt de temps cuidant l’atrotinada àvia materna, així que la Camilla i el seu pare estaven molt sols a casa.

«Al pare li encantaven les comèdies sueques dels anys trenta, és d’aquí que he agafat el meu argot antiquat. Però com jo, ell tampoc no parava de llegir. Sempre es passejava amunt i avall per la casa de Fjällbacka amb un llibre. Anava passant pàgines amb una mà i cuinava amb l’altra. Tant el menjar com els llibres eren interessos compartits per tots dos».

En molts sentits, la infantesa a la petita població de la costa oest de Suècia va ser idíl·lica. Els estius, la família passava molt de temps a la caseta de pescadors que l’avi matern de la Camilla havia comprat durant la dècada dels anys vint.

Estar estirada a l’embarcador i sentir com les ones anaven colpejant la fusta i el crit de les gavines són uns records que guarda amb molta nitidesa. Com també anar corrent fins a la pastisseria Zetterlinds, quan li picava el cuquet, per comprar una «muntanya de merenga» —una bola enorme de merenga amb crema de caramel.

«Només he de tancar els ulls per veure Fjällbacka davant meu. És un lloc meravellós, un dels més bonics del món. El contrast entre aquella bellesa idíl·lica i la brutalitat dels assassinats que apareixen als meus llibres és el que permet que la fantasia pugui campar amb tota llibertat».

Amb tota la intenció del món, la Camilla va fer que el seu primer llibre, La princesa de gel, transcorregués durant l’hivern. Volia brindar la imatge més genuïna de Fjällbacka. Però, a la vegada, s’ha servit d’aquest paisatge tan pintoresc que ha convertit el poble de Fjällbacka en una destinació turística tan estimada. El mar, les casetes de fusta pintades de blanc, els passatges estrets i els miradors coneguts. Per exemple, col·locar un cadàver a Kungsklyftan, un lloc on de petita li havia semblat tan emocionant d’anar-hi a jugar, resulta més que evident.

Els pares de la Camilla pensaven que era fonamental que rebés una bona formació acadèmica i aconseguís una feina com Déu mana. Després d’acabar el batxillerat el 1992 amb la nota màxima, va entrar a l’Escola de Comerç de Göteborg, amb només disset anys, un menys que els seus companys de classe. Va ser un començament dur.

«Fins aleshores havia estat la millor de la classe, una pencaire. De cop i volta les coses es van complicar, tots els altres eren més grans i molt intel·ligents. Jo no havia desenvolupat uns hàbits d’estudi en què basar-me, sinó que estava acostumada a estudiar el vespre abans d’un examen, però allà això no servia».

Feia pocs mesos que havia començat la universitat quan al seu pare, aleshores amb seixanta-tres anys, li van diagnosticar un càncer de fetge. El diagnòstic dels metges va ser dur: només li donaven mig any de vida. La Camilla tornava a Fjällbacka cada cap de setmana per estar amb en Jens i fer costat a la seva mare.

«Va ser una temporada amb moltes anades i vingudes. La dispersió va ser total i aviat vaig veure que em quedava enrere a la universitat».

El seu pare va començar a menjar aliments macrobiòtics i va poder viure mig any més. Però just quan la Camilla començava a agafar el fil dels estudis, en Jens va morir, l’11 d’agost de 1993.

«Els darrers mesos, rebia atenció a casa, dormia a la sala d’estar i recordo que tots ens assèiem a terra al voltant seu. La meva germana gran també hi era. Va ser molt bonic que tots hi poguéssim ser. Volíem respirar per ell, estàvem asseguts inspirant amb ell cada alenada d’aire, fins que al final no n’hi va haver cap més. Es va sumir en una mena de son profund».

Després de l’enterrament, la Camilla va tornar als estudis amb més empenta, va participar activament en el consell d’estudiants i es va posar a escriure al diari estudiantil. Va ser allà que va conèixer un noi alt i ros que després es convertiria en el seu primer marit.

En Mikael Eriksson era cinc anys més gran que ella, anava un curs per davant de la Camilla i era el tresorer del consell d’estudiants de l’Escola de Comerç de Göteborg.

«Recordo la Camilla com una noieta de poble perduda. Molt joveneta. Però, a la vegada, de seguida em vaig adonar que era una noia molt alegre i madura que tenia el mateix sentit de l’humor irònic i lleugerament cruel que jo. Segur que va ser llavors que la cosa va fer clic».

No van tardar a anar a viure junts a un pis de Göteborg.

En el darrer quadrimestre a l’Escola de Comerç, la Camilla encara anava endarrerida un total de cinquanta crèdits.

«El que em va salvar va ser que sóc tossuda com pocs. En Micke i jo ens havíem mudat a Copenhaguen després que ell es llicenciés i jo anava i tornava de Lund, on estudiava vint crèdits de Mitjans de comunicació i Comunicació, a la vegada que hi havia de fer els exàmens dels cinquanta crèdits que em quedaven de l’Escola de Comerç. I me’n vaig sortir! Aquell quadrimestre vaig treure’m un total de setanta crèdits».

Quan pensa en aquella primavera, se li posen els pèls de punta. Davant dels llibres d’estadística, estudiant i plorant a parts iguals.

«Sentia tanta llàstima de mi mateixa… Però en cap moment em va passar pel cap tirar la tovallola. Quan vaig acabar l’últim examen d’estadística, amb una nota de vint-i-u sobre vint-i-quatre, la sensació va ser fantàstica. Una victòria!».

Un cop amb el títol sota el braç, veia davant seu una vida professional dins d’una oficina.

«Realment les assignatures principals d’economia i màrqueting no havien estat les més divertides del planeta, però pensava que així que sortís al món laboral la cosa milloraria».

Va trobar feina d’economista, primer com a assistent i després com a cap de productes a Telia i, posteriorment, a Birka Energi.

«El problema era que no em semblava que fos gens divertit. Aviat em vaig adonar que allò no m’agradava! Els diumenges al vespre m’agafava mal de panxa pensant que l’endemà havia d’anar a treballar. Sentia una angoixa existencial completa i vaig començar a comptar els anys que em quedaven fins a la jubilació. Era horrorós. Però llavors no veia cap altra sortida. Havia pencat de valent per acabar l’Escola de Comerç i, simplement, no ho podia llençar tot a la paperera».

Tot i així, en algun lloc, encara seguia viu el somni de ser escriptora.

«Però més aviat era com somiar a arribar a ser una estrella de rock. Sempre n’havia parlat molt, tothom sabia que m’encantava escriure. Però no em pensava que ho pogués convertir en la meva feina».

Amb el temps, l’Åsa, una amiga de la Camilla, en va tenir prou de tanta xerrameca i li va buscar el curs «Escriure crims…, per a dones», que organitzava Ordfront. El taller d’escriptura va ser un regal que en Mikael i la seva mare li van fer conjuntament el Nadal del 1998.

La primavera del 1999 la Camilla es va posar en marxa. El curs tenia lloc a Göteborg durant tres caps de setmana. El responsable, en Peter Gissy, es va adonar des del primer moment que la jove alumna Camilla Läckberg, llavors de vint-i-quatre anys d’edat, posseïa una curiositat especial per la temàtica «Escriure crims»:

Va ser allà, al taller de lectura, on la Camilla va començar la seva primera novel·la, La princesa de gel. El primer capítol va ser uns deures que havia de fer entre la primera sessió i la segona.

«Per motius estratègics purs, vaig explicar a tothom amb qui parlava que estava escrivint un llibre. Una mica per sentir-me obligada. Pensava que, si ho deia en veu alta, hauria d’acabar-lo. Sentiria una gran vergonya si no ho feia».

En Mikael recorda que la Camilla no era gaire metòdica, però que alhora era molt ambiciosa i escrivia millor quan l’aigua li arribava fins al coll. D’autoconfiança no anava gaire bé. «No podré pas…», pensava sovint. En Mikael provava d’animar-la. Però van passar tres anys i mig abans que la Camilla va haver enllestit el primer esborrany. Durant períodes llargs no escrivia ni una sola ratlla.

«Vaig escriure cinquanta o seixanta pàgines i després vaig patir un atac de falta de confiança, pensava que allò era una porqueria que ningú no voldria llegir mai i ho vaig deixar estar un parell de mesos. Després em van tornar les ganes d’escriure i vaig omplir cinquanta pàgines més. En acabat vaig tenir un altre atac… Llavors no em sentia gens valenta. Una es passa el dia sola, amb les seves pròpies preocupacions i dubtes».

Durant l’època que estava escrivint el primer llibre, amb en Mikael es van mudar a Estocolm i la Camilla es va quedar embarassada.

«Vaig veure clar que, si volia enllestir el llibre, ho havia de fer abans que nasqués la criatura. Així que tot l’estiu del 2002 vaig treballar intensament amb l’esborrany i a l’agost l’havia acabat!».

Feia molta calor. Havia sortit de comptes feia gairebé dues setmanes i caminava pel barri de Gamla Stan, rebufant, amb tres sobres gruixuts sota el braç. Finalment l’esborrany estava llest, n’havia imprès tres còpies per fer-les arribar a tres editorials: Bokförlaget Prisma, Tre Böcker Förlag i Warne Förlag. Una de gran i dues de més petites de Göteborg.

No recorda què va ser pitjor: esperar que vingués la criatura o la resposta de les editorials.

Aquell diumenge, només quatre dies més tard, el telèfon de la casa d’Enskede on vivien la Camilla i en Mikael va sonar. Era de l’editor Kjell Warne i en un primer moment la Camilla va pensar que només li volien comunicar que havien rebut la novel·la. Però l’home de seguida va anar al gra. Aquell cap de setmana la seva dona i ell s’havien emportat la novel·la a la caseta que tenien a l’arxipèlag de Fjällbacka. Com que el llibre s’ambientava allà, no se n’havien pogut estar. Havien començat a llegir-lo i l’havien devorat de principi a fi, estirats a la platja sobre la tovallola, i literalment s’havien arrencat de les mans les pàgines plenes de tensió. I realment els encantava el que havien llegit. Volien publicar La princesa de gel.

Quan el dimarts següent el contracte va caure sobre la catifa del rebedor de casa, la Camilla es va desplomar a terra i es va posar a plorar de felicitat i alleujament. El seu marit, en Micke, va haver de fer servir tota la seva força per tornar-la a posar dreta.

Divendres va començar a sentir un dolor a la part baixa de l’esquena. A les tres de la matinada van arribar a l’hospital Karolinska i exactament dotze hores més tard va néixer un nadó de quatre quilos set-cents grams. Un nen, en Wille!

«En una setmana em va canviar la vida de cap a peus».

Avui en dia la Camilla creu que si no haguessin acceptat la novel·la hauria desat el seu somni de ser escriptora en un calaix.

«El problema que hi ha quan escrius una novel·la és que no saps si és bona fins que no li has dedicat un any sencer. No hauria tingut prou autoestima per intentar-ho una segona vegada».

Però aquella vegada va funcionar a la primera.

Set mesos més tard, va arribar el llibre de la impremta. La primera edició de La princesa de gel va rebre bones crítiques de la premsa local, tot i que hi va haver qui va apuntar que la correcció era dolenta.

Al març del 2003 la Camilla es va trobar al menjador del Fjällbacka Service en la seva primera presentació pública i, davant del diari local i el regidor de Cultura del municipi, va rebre el primer exemplar de la novel·la amb què debutava de les mans de l’editor Kjell Warne. També hi havien assistit un centenar d’habitants de Fjällbacka, que van poder gaudir d’un cafè i un tall de pastís.

La seva mare s’ho mirava tot plegat amb una barreja de por i alegria i explica que es va preguntar quants exemplars haurien de comprar ells mateixos per pagar l’edició. Però aquell dia la Camilla en va vendre cent seixanta-vuit. Gairebé tothom qui va assistir a la presentació va marxar amb un llibre.

Avui en dia, la Gunnel és una ambaixadora molt orgullosa tant de la seva filla com de Fjällbacka. Després de l’èxit internacional de la Camilla, lectors i turistes de tot Europa peregrinen fins a la petita població de la costa oest de Suècia per veure els escenaris dels crims amb els seus propis ulls. De vegades, demanen a la Gunnel que baixi fins a l’embarcador a xerrar. Ella ho fa de grat. La casa de l’Erica i en Patrik a Sälvik és un dels molts llocs que s’hi poden trobar. En realitat es tracta d’una casa que pertanyia a l’Eddie, un cosí de la Camilla.

La Camilla visita Fjällbacka tan sovint com pot, però a la vegada pensa que és millor que ja no hi visqui.

«Em sembla que no podria escriure de la mateixa manera si continués vivint a Fjällbacka. De vegades és millor observar des de la distància. I si he de comprovar algun detall concret, sempre puc trucar a la mare».

D’ençà del dia que la Camilla Läckberg va començar a escriure el seu primer llibre, es va marcar uns objectius molt clars, una cosa que havia après mentre estudiava Economia i Empresa a l’Escola de Comerç de Göteborg.

El primer era aconseguir acabar tot un llibre sencer. El segon, que el rebés i el publiqués una editorial. El tercer era aconseguir un agent literari i començar a vendre tants llibres que fos capaç de viure del que escrivia.

Així doncs, el mes de maig del 2003 es va asseure a redactar una carta que va enviar a en Bengt Nordin, l’aleshores agent de la Liza Maklund. El to de la carta era increïblement atrevit tenint en compte que provenia d’una escriptora de vint-i-vuit anys que només havia publicat un sol llibre —del qual havia venut la tímida quantitat de mil cinc-cents exemplars— amb una editorial minúscula de Göteborg.

«Les vendes de La princesa de gel havien estat molt correctes per ser la novel·la amb què m’estrenava, però vaig veure que em caldria vendre molts més exemplars per poder viure de l’escriptura. M’havia marcat com a objectiu vendre com a mínim tant com el que rebia de subsidi de maternitat: deu mil corones netes al mes».

No creia que en Bengt Nordin es fes càrrec de debutants, però va decidir córrer el risc. Va agafar un sobre i hi va introduir un grapat de crítiques de La princesa de gel i una sinopsi del segon llibre, Els crits del passat. En una carta que ocupava dos fulls DIN A-4, va desenvolupar la seva història i va ressaltar les seves ambicions com a novel·lista.

Personalment, estic convençuda que tard o d’hora arribaré a un públic ampli, però crec que és en col·laboració amb vostè que puc arribar al meu objectiu.

«Així acabava la carta. Estava escrita per una persona decidida i amb una gran empenta, ho vaig veure de seguida», explica l’agent Bengt Nordin, que avui en dia resideix parcialment a Espanya, on es va traslladar el 2008 després de patir un greu accident de trànsit que el va obligar a vendre la seva empresa.

Al principi de la dècada del 2000, en Bengt Nordin era dels pocs a Suècia que disposava d’una agència literària i tenia com a missió representar autors com Marianne Fredriksson, Liza Marklund o Kajsa Ingemarsson. No era gaire habitual que acceptés nous escriptors, ja que no volia tenir més noms a la seva llista dels que era capaç de representar.

Tanmateix, aquella carta tan ambiciosa va fer que en Bengt Nordin demanés a la Camilla que anés a veure’l a la seva oficina un bon dia del mes de juny del 2003. La primera impressió que li va causar aquella noia era que es tractava d’una persona un xic prudent, fins i tot tímida, però allò no el va fer dubtar ni un segon. Setmanes més tard, el 3 de juliol, van signar el contracte.

«Començar a treballar amb la Camilla era una obvietat. Tenia una confiança absoluta en la seva capacitat com a escriptora. La manera que té de barrejar la quotidianitat amb el misteri sempre ha estat el seu punt fort. Escriu novel·les de misteri clàssiques amb aires d’Agatha Christie i les situa en l’espai d’un poblet que tant els lectors suecs com els estrangers d’alguna manera senten familiar».

La Camilla no arribava a copsar la importància d’haver aconseguit que en Bengt Nordin fos el seu agent. Però recorda que va quedar completament bocabadada quan una tarda, durant la fira del llibre de Göteborg, se la va emportar a sopar amb la Liza Marklund.

«L’entrada en escena de la Liza va fer que de cop i volta les dones es trobessin al centre d’atenció del món de la novel·la negra. I també hi havia una demanda d’autors més joves. En altres paraules, la Camilla va aparèixer en el moment adequat», diu en Bengt.

En Bengt Nordin va decidir posar-se en contacte amb una editorial més gran. Una que disposava de més muscle i que podria centrar-se en la Camilla. L’elecció va caure en Forum, que, dins del gènere de l’entreteniment, apareixia com una de les editorials capdavanteres del país. L’any anterior havia tingut un èxit enorme amb tres debutants femenines: la Johanne Hildebrandt, la Kajsa Ingemarsson i l’Elisabet Nemert. En Bengt sabia què els mancava i que estaven buscant una autora de novel·la negra que fos capaç de vendre molts llibres.

El 27 d’agost de 2003 els va enviar un exemplar de La princesa de gel, amb l’oferta de reeditar-lo amb tapes dures. I l’1 de setembre fins i tot van rebre un correu electrònic que contenia una sinopsi d’Els crits del passat.

Forum no va tardar gaires dies a veure les possibilitats d’aquella autora i l’11 de setembre es va firmar el contracte per tots dos llibres.

L’editorial de seguida va quedar impressionada per la gran determinació de l’escriptora i l’exigència que en Bengt i ella formarien part tant de la comercialització com de la venda.

«Es van quedar sense respiració quan vaig titllar el llibre de “producte”», recorda la Camilla. «Em vaig adonar que dins del món editorial hi ha una cultura arrelada que fa que els llibres no segueixin les mateixes regles de mercat que la resta de productes. És evident que quan escric un llibre no estic pensant en la comercialització. Però quin problema hi ha si vull que es vengui quan l’hagi acabat? Al cap i a la fi, un llibre és un producte que cal vendre. Les mateixes normes es poden aplicar a les sabates i als llibres».

El temps ha donat la raó a la Camilla Läckberg. En els darrers anys, més i més escriptors treballen amb agents literaris i s’involucren tant en la promoció com en la comercialització de les seves obres.

«Fa deu anys “publicitat” i “comercialització” eren paraules que no sonaven bé. És cert que a mi m’agrada provocar, però ha estat el món editorial que s’ha hagut d’adaptar, no pas jo».

L’editorial Forum va captar tots els focus d’atenció quan van contractar l’agència de publicitat Ester per donar forma a la campanya del quart llibre de la Camilla. Entre altres, van dur a terme una petita guerra de guerrilles en què van escampar per llocs estratègics d’Estocolm mecanoscrits aparentment perduts de Crim en directe. Aquella campanya va rebre l’Ou de Plata de l’Associació Sueca d’Agències de Comunicació, que posteriorment va ser superat per l’Ou d’Or atorgat l’any següent per la campanya per promocionar Empremtes que mai s’esborren.

«Jo ho veig com una mena de comprovant que mostra que vam triar el camí correcte». Una campanya de comercialització intel·ligent que va causar un gran efecte, va enfortir la marca de la Camilla i va generar publicitat. «La corba de vendes va ascendir vertiginosament durant aquells dos llançaments», diu la Sara Lindegren, que va assumir el càrrec de cap de vendes de Forum al gener del 2006 i ha treballat al costat de la Camilla des d’aleshores.

També van organitzar una festa magnífica plena de famosos al Cafè Opera d’Estocolm.

«La Camilla volia ser famosa, ho va manifestar com un objectiu molt clar. Per a ella, era una part de l’estratègia per vendre llibres».

La Camilla assenteix amb el cap en recordar-ho:

«Però no estava pensant en primeres pàgines de diaris ni titulars cridaners a la premsa groga, sinó que la gent havia de reconèixer el meu nom a les prestatgeries. La primera vegada que vaig anar a una festa on hi havia famosos, quan la Katerina Janouch em va portar al 25è aniversari de justament el Cafè Opera, em vaig sentir tan estranya… Com una autèntica noia de poble!».

Quan es veu en fotos del començament de la dècada del 2000 —«fotos de la rodanxona», com les anomena ella—, recorda com se sentia envers el seu propi cos.

«Em vestia amb roba ampla com una vella per amagar-lo. El canvi va venir quan vaig començar amb la dieta d’índex glucèmic i la baixa en hidrats de carboni i vaig perdre disset quilos. Aquesta baixada de pes va anar de bracet amb la meva autoestima, que va millorar».

«És una part de la revenja: avui he trobat la meva pròpia imatge. L’exterior i l’interior van plegats. Per a mi és com si avui en dia fos una persona diferent de la que era fa deu anys. Em sento més a gust amb mi mateixa ara, a punt de fer els quaranta, que quan en tenia vint».

La tardor del 2003, quan en Wille només tenia tres mesos, la Camilla va ser acomiadada de Birka Energi, quan Fortum va comprar l’empresa. Posteriorment ha dit que va ser el millor que li hauria pogut passar.

«M’ho vaig prendre com un senyal que m’havia de seguir dedicant a escriure. Estava tranquil·la, em van compensar amb el sou de sis mesos de feina, amb el qual podia passar una bona temporada».

Al mateix temps, la primera època amb la criatura va ser dura. La Camilla ha descrit els primers tres mesos com a mare com un forat negre.

«Tot era fosc com la gola d’un llop. Anava amunt i avall com enmig d’una boira. En Wille no parava de cridar i jo vaig patir tres congestions de pit en tres setmanes i al cinquè dia vaig anar a urgències per febre puerperal. Estava terroritzada, però no em treia la màscara davant del meu marit Micke. Em sentia tan atrapada… En Wille només es podia adormir si l’estirava damunt meu, així que tenia la sensació que em passava el dia asseguda en una butaca. Sentia que no tenia cap llibertat. Jo, que tinc una gran necessitat d’estar sola. Amb prou feines podia dormir, perquè sabia que en qualsevol moment el nen em tornaria a despertar».

«Recordo aquelles nits com les més solitàries del món, com em voltaven pel cap coses terribles, com que em volia posar malalta de debò per estalviar-me tota aquella responsabilitat que comportava ser mare. Va ser un període horrorós».

El punt d’inflexió va arribar quan la Camilla va llegir el llibre de l’Anna Wahlgren, Barnaboken^[4], i es va adonar que patia una depressió postpart.

La redacció del tercer llibre, Les filles del fred, on el personatge principal, Erica Falck, pateix els mateixos símptomes, va ser un exercici de teràpia pura.

«He descobert que no sóc una persona a qui li encantin els nadons. Per què me n’hauria d’avergonyir? Vaig rebre una resposta enorme dels meus lectors. Encara avui en dia pel carrer se m’acosten mares a donar-me les gràcies».

Quan en Micke i ella van decidir tenir una altra criatura, li va semblar que era com llançar-se des d’un penya-segat amb els ulls clucs.

«Volia que en Wille tingués un germà perquè jo havia estat filla única. “En tindrem un altre i ja ens en podem oblidar”, vaig pensar. Però quan vaig veure les dues ratlletes blaves a la tira, vaig dir-me: “Què he fet? Vaig passar tot l’embaràs aterrida”».

La Meja va néixer quan en Wille només tenia un any i nou mesos i, afortunadament, va resultar ser el nadó més fàcil del món.

«Va néixer somrient».

El fet que la Camilla s’hagi servit de l’experiència com a mare per escriure els seus llibres provoca que el lector es pugui identificar amb els personatges i és una de les claus del seu èxit. En això, tant ella com l’editorial hi estan d’acord.

La sèrie de Fjällbacka són a la vegada novel·les de misteri i novel·les de relacions personals.

Tot i el taller de lectura i l’estudi pel seu compte d’autors de novel·la negra famosos, va haver de passar temps abans que la Camilla Läckberg se sentís segura amb el seu estil.

«“Com carai es pot crear una novel·la?”, pensava quan vaig començar a escriure. Només m’hi havia de posar, seguir el meu instint. El tinc perquè he llegit un munt. La millor escola per aprendre a escriure és llegint».

I els que l’han influït més són els autors de novel·la negra britànics: Agatha Christie, Arthur Conan Doyle i, fins i tot, Elizabeth George, que en realitat és americana però escriu obres que enllacen amb la tradició novel·lística britànica. L’autor de novel·la de terror Edgar Allan Poe i el rei del thriller Stephen King també representen dues gran fonts d’inspiració.

La Camilla ha dedicat un gran esforç a aprendre teoria literària.

«Alterno molta acció amb la tranquil·litat del dia a dia, com per exemple quan l’Erica pren un cafè amb la seva germana, aquella mena de situacions tan quotidianes. Després penso que la cosa comença a fer-se espessa i que cal tornar a augmentar el ritme narratiu. I sóc del parer que es pot aprendre aquest ritme».

El resultat és una capacitat de què pocs gaudeixen d’escriure llibres que resulta impossible no llegir-los d’una tirada. Només cal afegir-hi la intuïció que té la Camilla a l’hora de crear personatges versemblants.

«La meva idea fonamental era que havien de ser molt normals i em semblava més lògic que el personatge principal fos una dona. La pregunta següent era quina professió tindria. La de periodista ja estava ocupada pels llibres de la Liza Marklund, economista no em semblava gens atractiva, però escriptora… Em resultava divertida. Així que va quedar així».

Havia nascut l’Erica Falck. En un primer moment, la idea era que n’hi hauria prou amb un protagonista. Però quan la Camilla va començar a escriure va sentir que no li era gens fàcil que una sola persona es passegés amunt i avall resolent assassinats sense cap ajut.

Es va adonar que estaria molt bé incorporar un policia a la trama. L’Erica tenia trenta-cinc anys i era soltera, així que s’havia d’enamorar de l’agent Patrik Hedström.

«Em bona mesura, el personatge d’en Patrik es basa en el meu exmarit, en Micke. Els seus entrepans preferits també són de pa cruixent amb ous de peix i formatge, que suca a la llet calenta amb xocolata».

El de l’Erica podria ben bé ser l’alter ego de la Camilla, però de bon començament la va allunyar de si mateixa.

«Al principi no volia escriure sobre mi, exposar-me, així que la vaig fer cinc anys més gran, alta i rossa. Però no vaig tardar a adonar-me que narro molt millor quan descric coses per les quals he passat. Així que després d’un temps vaig començar a incorporar petits esdeveniments basats en les meves pròpies vivències. I, a hores d’ara, l’Erica és potser meitat jo i meitat la seva pròpia persona. Una barreja molt agradable».

Com en una escena de La princesa de gel.

«Qui no s’ha posat alguna vegada una d’aquelles faixes per amagar la panxa per estar bonica per una cita? Però què se’n fa després? Evidentment, aquest pensament el vaig cedir a l’Erica».

«He passat més temps amb l’Erica i en Patrik que amb els meus amics de carn i ossos. S’han convertit en una part enorme de la meva vida. D’alguna manera, no estic mai sola. Tinc el cap ple de gent».

El nom d’Erica ve del d’una amiga de la infantesa i Falck és un vell cognom de la família.

En dues ocasions les seves novel·les han fregat esdeveniments reals. Tot just havia posat el punt i final a Els crits del passat quan va esclatar la història dels assassinats brutals de Knutby, al gener del 2004.

«La meva editora, la Karin Linge Nordh, i jo vam pensar que era una bogeria. La realitat era molt pitjor que la meva ficció».

La segona vegada va ser mentre treballava en La mirada dels àngels, en què la germana de l’Erica, l’Anna, va a parar a una illa, Valö, amb un assassí completament sonat. A Valö, la Camilla hi havia passat nombrosos estius amb l’escola o en campaments de vela. És un lloc que li porta molts records. Al llibre va deixar que una parella se’n fes càrrec i renovés la vella casa de colònies.

«És molt emocionant pensar que en el passat hi havia hagut una casa de colònies per a famílies desafavorides. Podia veure davant meu dones amb uniformes sobris anant amunt i avall. En el passat es considerava que era bo per a criatures que vivien en condicions difícils poder sortir a l’arxipèlag a respirar l’aire fresc. Després vaig sentir que allà havia tingut lloc una catàstrofe i llavors, és clar, la meva imaginació es va posar en marxa…

»La mirada dels àngels tracta també d’una organització extremista i xenòfoba que planeja un atemptat que ha de provocar la mort d’un gran nombre d’innocents. L’estiu del 2011, quan tot just havia acabat el mecanoscrit, la realitat va tornar a colpejar amb força quan va tenir lloc la terrible massacre a l’illa noruega d’Utøya, amb Anders Behring Breivik com a actor principal.

»La meva editora em va trucar immediatament i em va dir que havíem de tocar aquell assumpte d’alguna manera. Vam decidir afegir un epíleg al llibre que deixés clar que, altra vegada, era una casualitat que la meva història fregués una realitat tan fosca».

Tanmateix, tractar qüestions d’actualitat no ha estat mai la intenció principal de la Camilla Läckberg.

«Sempre he estat molt clara que el meu objectiu, en primer lloc, és entretenir. Però a la vegada és impossible escriure en el buit. És evident que les meves opinions personals apareixen en les meves novel·les, però escullo les qüestions que em preocupen. M’agrada escriure sobre les dinàmiques familiars i com es poden arribar a torçar. El maltractament a les dones és un d’aquests assumptes. Però, per exemple, mai no escric sobre política interior o mediambiental».

En canvi, sempre ha estat molt interessada en la Segona Guerra Mundial.

«Per aquest motiu, em va resultar tan increïblement divertida d’escriure Empremtes que mai s’esborren. Des del punt de vista narratiu, és la que m’ha donat una experiència literària més gran».

Les arrels d’aquesta història es remunten a La princesa de gel, on els pares de l’Erica i l’Anna ja són morts, però la imatge de la mare freda i distant es va anar dibuixant. No havia estat present com a mare i l’Erica s’havia hagut de cuidar de la seva germana quan era petita.

«Quan vaig començar a escriure, només sabia que l’Elsy era d’aquesta mena de persones, però no tenia ni idea de per què. Més tard, quan vaig escriure Empremtes que mai s’esborren, en vaig treure l’entrellat. Va ser una d’aquelles coses tan fantàstiques. Encara se’m posa la pell de gallina quan en parlo».

Senzillament, l’Elsy es va esmunyir dins de la narració.

«Realment la història de l’Elsy se’m va plantar al davant. Tota l’explicació de per què era tan freda. Se’m va aparèixer i prou. Cinc llibres més tard. Coses així no es poden planejar».

I amb La mirada dels àngels va experimentar una cosa semblant. Tenia la trama molt clara al cap.

«Havia sentit la història de com en Herman Göring havia anat a una festa en una illa a prop de Fjällbacka. Quan en vaig començar a llegir més coses i vaig trobar un llibre sobre la Carin Göring, em vaig assabentar del vertader misteri: que havien trobat dos cossos, el primer la dècada dels anys cinquanta, que durant molt de temps es va creure que era la mateixa Carin Göring, i el segon els anys vuitanta, que posteriorment va resultar ser el de debò».

«Encara no se sap qui és la primera dona. I tot això simplement es va escolar dins de la narració. Anava com un guant. És moments com aquest, quan tot encaixa al seu lloc, que un escriptor anhela poder viure».

La Camilla fa molta recerca abans de posar-se a escriure. Després comença la feina àrdua en què s’aïlla del seu entorn. No mostra ni una sola ratlla del que ha escrit i no vol que ningú li pregunti com va.

Al final, pel procés de redacció, quan s’acosta la data de lliurament, augmenta dràsticament el ritme. Pot passar-se asseguda quinze hores seguides i escriure cinquanta pàgines en dos dies. Tothom al seu voltant diu que és extremament disciplinada.

«Sovint aconsegueixo la millor versió dels textos cap al final, quan sóc capaç d’agafar el ritme creatiu. La sensació és indescriptible. Quan l’escriptura es transforma en un piano que toca sol. Però no passa sempre. Alguns dies només aconsegueixo produir dues pàgines amb moltes penes i treballs i d’altres sona la campaneta i n’he escrit deu.

»Les primeres cinquanta o setanta pàgines sempre són molt feixugues. És el moment en què cal col·locar tots els personatges i els ambients a Fjällbacka. Llavors s’avança molt a poc a poc. Però, quan he enllestit amb la galeria de personatges, normalment la cosa s’accelera. I llavors puc fer servir els personatges com puppets, titelles, i moure’ls amunt i avall com vull. Decidir de qui vull parlar».

Mai no llença res del que escriu, les històries van creixent des del principi fins al final. En un document paral·lel hi va anotant detalls que no pot oblidar, com que «a en Tore li agraden els geranis», «l’Alf tindrà un monocle» o que «el gat ha vist alguna cosa». Durant el procés de redacció no sempre sap com s’acabaran lligant tots els caps, però confia cegament que al final tot es resoldrà.

Al març del 2004, la Camilla va rebre el premi Silverpocket a la gala Pocket per haver venut trenta mil exemplars de La princesa de gel.

Aquell mateix estiu es va publicar Els crits del passat i el 2004 es convertí en un any d’èxit. Els llibres es van vendre a Noruega, Dinamarca i Alemanya. A la vegada, en Bengt Nordin s’anava convertint en una mena de segon pare per a la Camilla.

«Durant els primers anys, vam mantenir un grapat de converses d’allò més divertides, la Camilla i jo. Hi havia tantes coses per celebrar, els èxits no deixaven d’arribar. Les edicions cada vegada eren més extenses. Forum va fer una feina molt bona a Suècia i, amb aquelles xifres de vendes fantàstiques a l’esquena, creixia també l’interès de la resta del món».

Tant l’editorial com en Bengt Nordin també van veure des de molt aviat amb quina intensitat treballava la Camilla la relació amb tots els mitjans de comunicació.

«La premsa l’adorava i a la televisió era una autèntica professional. Des de bon començament ha travessat la pantalla, ha generat titulars i ha aconseguit un gran públic. Avui en dia t’has de fer veure. I, per a la Camilla, des del primer dia ha estat una obvietat que calia crear-se la seva pròpia marca. Evidentment, la gent l’estima. No tan sols a Suècia, sinó allà on va a promocionar els seus llibres», diu en Bengt.

Recorda la Fira de Frankfurt, l’octubre del 2006, com una de les dates clau en la projecció internacional de la Camilla.

«Jo havia concertat una reunió amb l’enorme editorial britànica Harper Collins, que havia rebut uns quants llibres de la Camilla poc abans de la fira perquè els donés una ullada. Vam començar a fullejar el meu catàleg i, quan vam arribar a les novel·les de Camilla, el cap de l’editorial va dir: “Volem comprar els drets mundials en anglès de les quatre primeres novel·les de la Camilla Läckberg. Pot ser?”».

En aquella època, que una editorial anglesa o americana volgués comprar els drets d’una novel·lista sueca no era gens habitual. Que, a més, volgués comprar els dels quatre primers títols d’una tacada, era excepcional.

«Va ser un negoci fantàstic de milions de corones i va ser meravellós tenir l’oportunitat de trucar a la Camilla des de la mateixa fira per explicar-li la notícia».

Aquell mateix any, el 2006, es va publicar a Suècia la quarta novel·la de la Camilla, Crim en directe. En aquells moments, l’editorial sueca anava a tota velocitat i apuntava molt amunt. La Camilla recorda quan la cap de màrqueting, la Sara Lindegren, li va dir que s’havien posat com a objectiu vendre’n cent dos mil exemplars.

«“Està de broma!”, vaig pensar».

Ni tan sols en Bengt Nordin s’atrevia a imaginar-se que en poguessin vendre tants. «Si sobrepassem els cent mil us convido a tots a sopar al Gondolen», va deixar anar durant la reunió. Va tenir l’ocasió de penedir-se’n, perquè uns quants mesos més tard van celebrar que havien superat aquelles sis xifres. En Bengt havia perdut l’aposta i va haver de treure la cartera i convidar tots els implicats al restaurant Gondolen, amb unes vistes esplèndides sobre Estocolm.

La festa de llançament es va celebrar sota l’aranya de vidre del Cafè Opera. La llista de convidats estava farcida de famosos i hi va haver una enorme concurrència. Per a la Camilla va ser una experiència surrealista.

Kajsa Ingemarsson, Emma Hamberg, Mari Jungstedt, Maria Ernstam, Martina Haag, Katerina Janouch, Denise Rudberg, Louise Boije af Gennäs i Åsa Larsson són algunes de les persones que han entrat a formar part de la xarxa d’amistats que la Camilla s’ha preocupat de mantenir al llarg dels anys. Després de creuar-se en fires de llibres i gales de premis Pocket, van començar a veure’s, quedaven per dinar a casa de l’una o de l’altra, on s’intercanviaven consells de màrqueting i avantatges i inconvenients dels agents literaris. Ben aviat es van adonar que no calia que es veiessin com a competidores, sinó que podien intentar ajudar-se mútuament a conduir les vendes de cadascuna. Van pensar que si un lector comprava un Jungstedt o un Larsson, potser després li vindria de gust llegir un Läckberg.

A més, era molt agradable tenir algú que es podia comparar amb una mena de company de feina.

«La gent que no escriu pot formar-se una imatge molt romàntica de la professió del novel·lista, però sovint és molt solitària. Especialment si abans t’has acostumat a treballar en una oficina. Durant una època, la Denise Rudberg i jo vam instaurar la trucada telefònica diària matinal. És tan agradable poder trucar a una companya de feina i descarregar tota la ràbia acumulada per culpa de la novel·la que s’està escrivint: “No vull tornar a veure aquella cosa!”».

El 2006 també va ser l’any de la irrupció als mitjans.

«Havia lluitat molt per crear-me un nom, una marca, i això, evidentment, generava molta tensió. La meva estratègia era dir que sí a tot. La cosa va anar bé mentre no rebia gaires peticions de l’estranger. Després vaig travessar la línia que hauria d’haver dit que no de tant en tant. Se me n’anava molt de temps amb entrevistes, però per simple inèrcia vaig continuar accedint-hi».

La Louise Boije af Gennäs, la Camilla i la Maria Ernestam.

Paral·lelament la Camilla va mantenir el mateix ritme de publicació: escriure una novel·la cada any. I allò tenia el seu preu.

El 2006 la Camilla i en Micke van decidir prendre camins diferents després de dotze anys junts. Ella ho descriu com que, a mesura que van anar creixent, es van anar separant. Ella volia seguir endavant.

«Mai no ens vam barallar. En Micke i jo som prou intel·ligents per entendre que s’havia acabat».

La Camilla creu que el dia que es va saber que se separaven probablement hi havia una sequera informativa important, perquè un dels diaris sensacionalistes suecs va escollir posar la notícia del divorci als cartells per anunciar els diaris.

«Es van generar dues opinions diferents pel que fa a com la premsa va parlar de mi. No se’m considerava especialment famosa, però tot i així van fer la prova: “Agafem aquesta reina de la novel·la negra”. I devia funcionar prou bé, perquè després d’allò van seguir molts més cartells. Mai no m’hauria imaginat que em podria fer famosa d’aquella manera».

«A dia d’avui tinc el meu propi canal a Twitter i Instagram. És agradable poder parlar directament amb els meus lectors i confrontar possibles malentesos».

Els tres negocis que venen diaris a Fjällbacka es van negar, conseqüentment, a col·locar els cartells amb la notícia del divorci per respecte a la Camilla i la seva mare. Els seus habitants van tancar files al voltant de la Camilla i encara ara la novel·lista se sent molt orgullosa i agraïda del suport que va rebre del seu poble natal.

Uns quants mesos més tard, aquell mateix any, la Camilla va trobar l’amor de nou. A la festa de llançament del Cafè Opera hi estava convidat en Martin Malin, agent de policia i exguanyador del programa de televisió Robinson. La parella havia coincidit per primera vegada el 2005, quan la Camilla li va demanar ajuda per descriure el treball policial per a Crim en directe. Durant poc més d’un any van mantenir el contacte per correu electrònic per resoldre tota mena de qüestions referents a armes o detalls policials.

El 2007 es van convertir en parella, després que la Camilla convidés en Martin a dinar. Un àpat que va durar tres hores.

«Vam parlar ininterrompudament sobre tota mena de coses. Vaig quedar impressionat de com n’era, d’intel·ligent, i del do que tenia. Ràpida de reflexos. Allò em va resultar molt atractiu», recorda en Martin.

No va tardar a mudar-se a la casa a quatre vents d’Enskede de la Camilla i el 4 de juny de 2009 van tenir un nen, en Charlie. L’any següent, es van casar i van organitzar una festa colossal plena de famosos al castell de Häringe, als afores d’Estocolm.

Els darrers anys ha estat assegut a platea com l’home a la vida de la Camilla i ha pogut veure com la seva dona ha treballat àrduament per assolir el lloc que ocupa avui dia com a novel·lista.

«L’he vista batallar per arribar a la data de lliurament d’una obra, al mateix temps que els nens l’estiraven de la màniga».

Quan es van conèixer, la Camilla acabava de fer-se famosa a Suècia i fins i tot la seva carrera internacional havia començat a agafar una gran embranzida. Sovint, a casa, les maletes no es desfeien perquè constantment hi havia un altre viatge a tocar.

«De vegades, quan el ritme de les gires de presentació de llibres ha estat infernal, la Camilla es posava a plorar. Algunes nits només ha pogut dormir quatre hores. Gairebé mai no ha tingut ni un sol dia lliure», diu en Martin.

El 2007, en Bengt Nordin va vendre la seva famosa agència literària a l’empresari de Malmö Joakim Hansson. En Joakim es va adonar de seguida que la Camilla era una guanyadora que podria arribar a ser tan gran com es proposés.

«Malgrat tots els èxits de la Camilla, encara hi havia molt a fer. La gent tot just havia començat a parlar de l’efecte Stieg Larsson. El potencial era enorme».

Durant mig any, en Joakim va viatjar per tot el planeta: els Estats Units, la Xina, als països de la Bàltica… A tot arreu deixava anar la seva cantarella sobre la nova reina de la novel·la negra que tothom havia de comprar.

«El fet és que mai no he hagut d’explicar de què anaven els llibres. No esmento ni l’Erica ni en Patrik, sinó que mostro una imatge de la Camilla i els dic que en totes les seves novel·les hi ha un misteri que fascina. Que tota l’acció passa a Fjällbacka, al costat del mar… “Imagina’t l’Agatha Christie del segle XXI”, els acostumo a dir».

Itàlia va pujar de seguida al tren (i la primavera del 2010, quan es va publicar La princesa de gel, es va enfilar ràpidament a la primera posició de la llista dels més venuts). El 2008, França va publicar el primer llibre. Se’n van editar quaranta mil exemplars, però immediatament van haver d’augmentar el tiratge. Pocs mesos més tard, cent mil francesos havien comprat La princesa de gel i en Joakim ho va coronar tot amb un acord per portar la novel·la a les pantalles franceses valorat en milions (tot i que encara no hagi aparegut la pel·lícula).

Un dia meravellós al castell de Häringe (2010).

Al setembre del 2009, la cosa encara va anar a més. La Camilla finalment va escalar al primer lloc a Noruega i, a la vegada, podia celebrar que havia venut un milió de llibres a Dinamarca. A més, havia guanyat tres reconeguts premis de novel·la negra a França.

Ben aviat van començar les negociacions amb la companyia cinematogràfica Tre vänner per convertir els llibres en pel·lícules i sèries de televisió. La Camilla volia participar-hi per poder dir-hi la seva i van acabar creant una companyia plegats, que va dur a la sèrie per a televisió que es va emetre al Nadal del 2012 i la pel·lícula d’Empremtes que mai s’esborren,^[5] que es va estrenar al juny del 2013.

La cirereta del pastís va ser el contracte amb l’editorial de llibres de butxaca Free Press, que, jugant-s’ho tot a una carta, va donar a la Camilla cinc milions de corones.

La novel·lista es trobava dins d’una autocaravana en direcció al parc aquàtic de Skara Sommarland amb en Martin i els nens quan va rebre el feliç missatge de text d’en Joakim. En Martin recorda com la cara de la Camilla es va il·luminar, ja que els Estats Units sempre havien estat un dels seus objectius i somnis. La barbacoa d’aquell vespre va ser un autèntic fracàs, però tant li feia. (Nota: no es pot fer pollastre en una graella d’un sol ús). Van celebrar l’èxit amb una ampolla de vi.

La primavera del 2011 la Camilla va anar a fer una gira de promoció als Estats Units, on va visitar deu ciutats en dotze dies. En Martin l’acompanyava com a fotògraf, guardaespatlles i el que calgués.

«El viatge va ser de tot menys glamurós. Cada dia començava amb el despertador sonant abans de les quatre del matí a l’habitació de l’hotel. Tocava llevar-se, maquillar-se de pressa i corrents i pujar a un cotxe que ens portava a l’aeroport. Phoenix, Los Angeles, Portland, Chicago…».

Cada dia aterrava a una ciutat nova i es passava tot el dia concedint entrevistes i signant llibres, per acabar la jornada amb un sopar a quarts de quinze.

«De vegades es quedava quieta amb els ulls negats de llàgrimes, perquè estava esgotada», recorda en Martin.

La Camilla sabia el pa que s’hi donava. La feina dura mai no li ha fet por. I com a mínim en aquesta podia viatjar. I suposava una millora clara en comparació amb la gira de promoció que havia fet per Alemanya el 2006.

«Llavors era una autèntica desconeguda que encara no s’havia fet famosa. Quan vaig arribar a les oficines de l’editorial, una dona em va allargar un munt de papers i em va dir: “Aquí tens els bitllets de tren!”. Després em van posar dins d’un taxi en direcció a l’estació i aleshores em vaig adonar terroritzada que hauria de recórrer Alemanya tota sola en tren durant una setmana sencera, llegint en veu alta les meves novel·les i signant llibres. A cada ciutat on arribava m’havia d’allotjar en albergs i reunir amb representants de les associacions suecogermàniques, que em bombardejaven amb la història d’Alemanya fins que em sortia per les orelles. Com a màxim, hi assistia una vintena de persones».

Avui en dia, les coses han canviat. Amb l’ajuda de la relacions públiques Christina Saliba, l’agenda de la Camilla s’ha aconduït. Només visita aquells països que són prioritaris. I ara sovint es troba amb una altra manera de fer.

«Hi ha moments en què em sento com una estrella de rock. Quan fa un parell d’anys vaig visitar la Fira del Llibre de Madrid, no em podia creure el que veien els meus ulls. Em van dir que hauria d’estar signant llibres durant tres hores i van acordonar la zona. Cinc hores abans que comencés l’acte, centenars de persones estaven fent cua. Algú es va posar a plorar de l’emoció».

Tothom volia abraçar l’autora sueca de novel·la negra que encapçalava les llistes espanyoles dels llibres més venuts. Va haver de sortir d’allà amb escorta policial.

En una entrevista concedida el 2007, la Belinda Olsson, del diari Aftonbladet, va batejar la Camilla Läckberg com «un esclop Crocs amb potes».

«Hauria preferit que em comparés amb unes sabates Louboutain. Ha, ha, ha! Hi estic treballant», va respondre la Camilla. Però a dia d’avui està molt orgullosa d’aquella comparació.

«M’encanta que em considerin una persona propera, formar part de l’ànima de la gent normal de Suècia. Em sento molt orgullosa de poder ser unes Crocs!».

Que hagi enfocat la seva feina d’escriptora com un negoci empresarial ha generat una oposició frontal del món de la cultura.

«Constantment he hagut de defensar que les coses m’hagin anat bé. He tingut la sensació que en certa manera és injust que m’hagi guanyat tan bé la vida amb les meves novel·les. Sempre dic que ningú no es planteja que sigui injust que en Peter Forsberg hagi fet una autèntica fortuna jugant a hoquei sobre gel. I jo mai no he exigit que em concedissin el premi August.^[6] Si he de triar entre rebre bones crítiques o tenir molts lectors, sé exactament amb què em quedo».

Exhausta a les quatre de la matinada a Nova York.

Quan, el 2011, el primer ministre suec Fredrik Reinfeld va manifestar que havia llegit les quatre novel·les de Läckberg d’una tirada durant les vacances d’estiu, tots els crítics literaris van posar el crit al cel.

«Quatre Camilla Läckbergs no és una mica exagerat? No podria haver fet com l’Obama i esmunyir a la pila Llibertat, de Jonathan Franzen?».

El diari Dagens Nyheter va nomenar la Camilla «Reina de la cultura popular».

Al seu cau d’escriptura la Camilla ha emmarcat una carta del primer ministre suec en què li agraeix haver-li enviat tots els volums de les seves obres editades:

A dia d’avui, la Camilla Läckberg és una novel·lista d’abast internacional sense parió. Les seves obres han estat traduïdes a trenta-vuit llengües i es poden comprar en cinquanta països. «El proper pas és centrar tota l’atenció en els Estats Units, Mèxic, el Japó, Austràlia i l’Orient Mitjà», explica la Christina Saliba.

Paral·lelament es desenvoluparà la sèrie de llibres infantils Super Charlie, amb el llançament d’una línia de productes i una pel·lícula d’animació.

L’equip Läckberg, amb la Christina Saliba i en Joakim Hansson al capdavant, es troba regularment per esmorzar i planejar la propera passa a fer i marcar els nous objectius, un dels quals és que la Camilla vol deixar sortir l’emprenedora que porta a dins.

«Poques vegades m’aturo i constantment busco reptes nous. Imagina’t com seria tenir èxit en diversos camps. M’encanta treballar i em costa molt dir que no quan se m’ocorren idees noves. Sens dubte, bona part del meu èxit es deu al gran esperit emprenedor que s’amaga al darrere», diu la Camilla.

Però quan té a veure amb les seves novel·les, en canvi, no té cap intenció de renovar-se.

«Sempre he volgut escriure novel·la negra tradicional. És així que tant els meus lectors com jo ho volem. De vegades els crítics literaris es queixen que no hi troben res de nou. A la vegada hi he incorporat el feixuc dia a dia, cosa que en certa manera és una innovació, el meu segell. Però el que és la intriga és ben clàssica».

«A la narració curta Tempesta de neu i olor d’ametlles em vaig deixar anar encara més, amb la intenció d’escriure un pastitx entre Sherlock Holmes i Agatha Christie. Hi vaig posar de tot, des d’una biblioteca a un majordom. M’encanten els ingredients clàssics de la novel·la negra i crec en les antigues normes. Com per exemple que a la penúltima pàgina no es pot introduir un personatge que resulta ser l’assassí, perquè no es pot enganyar el lector. El lector sempre ha de tenir l’oportunitat de resoldre el misteri».

La Camilla utilitza de bon grat el que s’anomenen red herrings, un vell instrument d’eficàcia comprovada que consisteix a afegir pistes falses per despistar el lector. Potser suggerir que un personatge amaga un secret, cosa que el fa sospitós. Per després aclarir que el secret era només que havia tingut una aventura amb la seva cunyada. Ha de ser una mica com el Cluedo.

«Sempre em quedo una mica sorpresa quan els crítics es lamenten que la nova novel·la és exactament igual que l’anterior. És clar! Aquesta és la idea! I tampoc no penso innovar en la següent».

El que la mou no és l’interès envers el crim en si, sinó les persones que hi ha al voltant i els motius que porten algú a assassinar una persona. Va començar de petita amb un interès per Nordisk Kriminalkrönika i va continuar quan llegia llibres d’assaig sobre assassins, a la vegada que no deixava de preguntar-se com els funcionava el cervell.

Avui en dia, no deixa d’ampliar els seus coneixements sobre criminologia i ciències forenses encarregant llibres i llegint articles que busca per internet. Una de les seves pàgines web preferides és crimelibrary.com.

«M’encanta el gènere de true crime,^[7] com per exemple la sèrie de l’Ann Rules. És impressionant la feina d’investigació que du a terme. És una de les meves escriptores preferides i, quan des dels Estats Units va lloar La princesa de gel, va ser un moment molt important per a mi».

D’altra banda, la Camilla mira una quantitat esfereïdora de pel·lícules per inspirar-se.

«M’encanten totes les pel·lícules que estan basades en una història real. Sovint estan fetes directament per emetre-les per televisió, així que les he d’importar dels Estats Units. El millor de tot són les pel·lícules d’assassins en sèrie, com aquella increïble sobre en Ted Bundy, el pitjor assassí dels Estats Units que, després de molts anys negant-ho, al final dels anys setanta va confessar més de trenta assassinats».

Al març del 2013, la vida de la Camilla Läckberg va fer un nou tomb. Un missatge curt va aparèixer al seu Twitter: «En Martin i jo hem demanat els papers del divorci. És una separació amistosa i continuem sent dos molt bons amics».

Separar-se sota la llum dels focus del gran públic no és una cosa a què et puguis acostumar, encara que la Camilla ja ho hagués passat abans.

«Pel que sembla, a la gent li molesta que en Martin i jo ens avinguem tant. Certament no encaixa amb la idea preconcebuda que es té d’una separació. Però, de fet, em diverteix fer ballar el cap a la gent, no fer exactament el que se suposa que s’ha de fer. Potser n’hi va haver molts a qui el nostre divorci va caure com un gerro d’aigua freda. Però en realitat no tenen ni idea de com van les coses entre nosaltres. Per Twitter sóc molt propera, però evidentment no ho mostro tot».

La decisió de divorciar-se va seguir endavant. Va ser quan la Camilla va començar a participar en l’edició del 2012 del programa Let’s Dance que alguna cosa se li va despertar per dins. I va començar a fer el seu propi camí.

Descriu una mica indecisa la nova sensació de llibertat.

«No he viscut sola des que tenia disset anys. M’he tancat en la meva feina i no sabia del tot què m’agradava fer a part de treballar… Potser ha arribat el moment de caminar una mica tota sola. Tenir cura de mi mateixa. Atrevir-se a deixar anar les regnes i veure què passa».

La Camilla ho descriu com que va aprendre a sentir el seu cos d’una manera nova quan va començar a ballar. Es va veure obligada a posar-se dreta, sentir, no tan sols treballar i treballar per escriure un altre llibre, o sortir a una altra gira promocional…

«De cop i volta també vaig sentir que estava molt cansada, des de feia molt de temps».

Avui en dia camina amb una altra determinació i se sent molt agraïda per les experiències que va poder viure a Let’s Dance. Va posar en marxa el procés dins seu.

«Què és el que vull, jo? Què crec jo que és divertit fer? Què en vull treure, de la vida? Per què estic treballant amb tant d’esforç? No cal que em quedi aturada. Tinc els recursos per fer tot el que vulgui».

Ara ha trobat el ritme tant en l’escriptura com en la vida. Un dia d’escriptura perfecte és un dia tranquil en què deixa els nens a les vuit, torna a casa i s’estira al sofà, esmorza una mica davant la tele —sovint amb les notícies o Voice del canal cinc. Després d’una mica de tele matinal, intenta buscar qualsevol altre pretext per no posar-se a escriure.

Un pas lleuger a Let’s Dance, amb Kristjan Lootus de parella.

«Sempre tinc por d’asseure’m davant de l’ordinador. Perquè no em trec la sensació que serà el dia que se m’acabaran les paraules. Quan no aparegui res més. Tinc aquesta sensació cada vegada que m’he d’asseure a escriure».

Així que potser es posa a fer la bugada o qualsevol altra cosa per, passada una bona estona, obligar-se a finalment ocupar el seu lloc de treball al sofà i deixar anar els dits. Llavors potser s’han fet dos quarts de deu. Acostuma a escriure fins a les dotze, fa una pausa per dinar i després continua fins que arriba l’hora d’anar a buscar els nens, cap a les quatre, i aleshores comencen les activitats amb la canalla, els entrenaments d’handbol i futbol.

«Quan escric, estic increïblement obsessionada amb el nombre de pàgines. Recordo que, quan vaig escriure el quart llibre, la cosa anava molt a poc a poc. Després de diverses setmanes, només havia aconseguit trenar disset pàgines. Però després vaig pensar: “Espera un moment. Això no pot ser”. Sempre escric amb Times New Roman amb un interlineat d’1,5. Quan ho vaig comprovar, em vaig adonar que havia estat escrivint amb interlineat simple, i no el de sempre. Quan ho vaig modificar, la cosa va canviar completament i les disset pàgines es van convertir en vint-i-vuit. Encara recordo la sensació de felicitat que se’m va escampar pel cos».

La Camilla fins i tot recorda amb terror aquella vegada que se li va espatllar l’ordinador i va perdre vuit pàgines.

«Per sort només en van ser vuit, però quina angoixa que vaig patir! Era el tercer o el quart llibre. Dos dies de feina a la paperera. Després d’allò, sempre em faig una còpia de seguretat del text al final de la jornada».

Dins del seu esquema, ara hi ha lloc per continuar les classes de ball. Passa unes quantes hores per setmana en un local d’assaig del barri de Södermalm d’Estocolm amb el ballarí professional Stefano Oradei, campió suec de balls llatins.

Durant la classe d’un dimarts al matí sembla profundament concentrada quan llisca cap endavant al ritme de txa-txa-txa amb la melodia de «The man in the mirror» de Michael Jackson.

«Ballar em proporciona una sensació de llibertat enorme. Només pensar si he d’avançar el peu dret o l’esquerre».

Al juliol del 2013, va assolir un dels seus objectius quan l’Stefano i ella van quedar en segona posició a Pro Am, una competició en què ballarins professionals ballen amb amateurs. Després de Let’s Dance la Camilla va sentir que no volia deixar el ball.

«Tot el cos cridava que volia continuar ballant. Però no em podia imaginar posar-me a fer-ho com un hobby, només per divertir-me. Jo necessito tenir un objectiu, una meta a assolir. Alguna cosa amb què comparar-me. De manera que pugui saber que estic millorant».

«Quan ballo redueixo els meus nivells d’estrès, sento una serenor completament diferent. Durant aquests deu anys, m’he acostumat a viure constantment atabalada, però una no té forces per seguir tota la vida així».

Fer diverses coses que la diverteixen és la clau de la seva nova vida i dels èxits actuals. Per exemple, escriure cançons conjuntament amb el seu veí Pelle Nylén, conegut compositor, entre d’altres, per a grups com Westlife. Plegats han constituït la nova companyia One Spoon Music (que rep el nom de la traducció a l’anglès de la població on viuen tots dos).

Els dies lliures, les coses divertides poden incloure mirar alguns capítols d’una telesèrie a ple dia. Portar els nens al centre comercial o anar a jugar a bitlles. Coses normals. Combinades amb vespres fora de casa divertits i sopars.

«Sempre m’ha agradat fer-me gran. Vaig ser molt feliç quan vaig complir trenta anys. I encara em fa més il·lusió arribar als quaranta. Sento que a mesura que em vaig fent gran m’acosto més al meu veritable jo».

No té cap por de patir la crisi dels quaranta. El primer fill va ser una crisi existencial, el primer divorci també. I quan el seu pare, en Jens, va morir, la Camilla només tenia dinou anys.

«Ningú no s’hauria alegrat més de l’èxit que he tingut que el meu pare. S’hauria sentit tan orgullós… És ben irònic que no pugui ser-hi per veure-ho».

Sembla una mica trista, però el somriure torna a aparèixer de seguida.

«Tot i així, penso que d’alguna manera ho sap. És al meu costat. No crec que les persones desapareguem així i prou. Quan la meva filla, la Meja, era petita, un dia va aixecar un dibuix cap al cel i va dir: “Mira, avi! Ho veus?”».

I la Camilla pensa el mateix:

«Pare, mira el que he fet!».