La remor de les ones colpejant el casc de l’embarcació provocava una lleu somnolència. El balanceig suau, el murmuri dels altres vaixells, la calor, que feia que se li formessin gotetes de suor a l’esquena. Tot contribuïa a submergir-la fins als paratges pregons que s’estenen abans del son. Era un indret que havia començat a témer. Però els camins per on davallava eren tan feixucs i càlids que no se sentia amb forces per escapolir-se d’aquell viatge cap al subconscient, cap a la memòria. Així que van aparèixer. Les imatges. El vermell contra el blanc. La sang a les rajoles. Records que eren fiblades al cor. El cervell va cridar als músculs que es moguessin, que fessin alguna cosa, el que fos, per arrencar-la d’aquella espiral a la qual ara es veia arrossegada.

—Malin, el dinar és a punt.

Va agrair el sobresalt i es va incorporar. El vaixell va escorar. Instintivament es va aferrar al passamà que recorria tot el vaixell.

—El dinar està llest!

En Lars va sortir de la cabina. Per un instant fugaç, li va voler parlar d’aquelles imatges, del que provocava que a les nits no pogués dormir. Però va reprimir l’impuls. No valia la pena. En una altra època havia cregut que s’ho podien explicar tot. Però ja no s’empassava aquelles ximpleries.

—Qui ha trucat, abans?

Va observar en Lars amb la boca plena de l’amanida Cèsar que el seu home havia preparat.

—Ningú.

En Lars va fer un gest amb la mà en un intent de desviar la conversa, però no la va mirar als ulls.

—Prou que devia ser algú.

Es va fer el silenci.

—Era de la feina —va dir en Lars, finalment.

—Que no saben que estàs de vacances? —Era plenament conscient que no ho havia de fer, que no hi guanyaria res. Només aconseguiria que en Lars s’enfadés. Però no se’n va poder estar—. Se suposava que estaries completament desconnectat, m’ho vas prometre. Res de feina durant aquestes vacances.

La Malin va maleir el seu to de veu queixós, però la ràbia i la frustració havien fet desaparèixer qualsevol mena de pensament lògic i en el seu lloc només havien deixat una criatura decebuda.

—Em volien consultar una cosa sobre un pacient. No hi han estat més de cinc minuts. I al capdavall tu estaves dormint!

En Lars va llançar la forquilla damunt la taula i va desviar la mirada cap a l’horitzó. Passada una estona la va tornar a recollir i tots dos van continuar menjant en un silenci tan carregat de totes les paraules no dites que més els hauria servit cridar-se.

—Aniré a fer un tomb —va dir en Lars, finalment, quan havien acabat de dinar.

—Endavant, jo m’encarrego dels plats.

I no va treure els ulls de l’esquena d’en Lars mentre l’home s’allunyava moll enllà.

Tres dies més tard havien dirigit l’embarcació cap al nord, cap a un port nou. Feia prop d’una setmana i mitja que navegaven i a hores d’ara el vaixell estava carregat d’expectatives no complertes. Potser havia estat molt innocent. Esperar que tot s’arreglaria pel simple fet de comprar un veler i sortir al mar un mes sencer. Pensar que podrien deixar enrere tot el que havia passat a casa i que el vent s’emportaria els records.

Allò del vaixell havia estat idea seva. Pràcticament havia crescut en un veler i en Lars n’havia tingut un molts anys, abans que es coneguessin. Però, tenint en compte el que havia succeït a la seva exdona, havia passat molt de temps fins que la Malin s’havia atrevit a proposar-li de comprar-ne un. Però en Lars l’havia ben sorpresa. Des del primer moment s’havia mostrat d’allò més entusiasmat i li havia semblat una idea excel·lent. Així que havien comprat un vaixell. Una bellesa de la franja dels cinc milions de corones amb totes les comoditats que un es podia imaginar. Ella s’hauria conformat amb un de més modest, però havia deixat que en Lars s’encarregués de tot. Al capdavall, els diners que havia heretat del seu pare no feien cap profit, tancats al banc. I si podien suposar un nou començament per a ells dos, doncs ben invertits que eren.

—Té! He fet cafè. —En Lars se li va asseure al costat, a la punta de la proa. Eren a mar obert i enlloc no es veia cap altre vaixell. Només un grapat d’illots. S’havia aixecat vent i la proa colpejava contra les ones.

—Gràcies. —La Malin va agafar la tassa sense apartar en cap moment els ulls del mar. El veler navegava amb el pilot automàtic i en Lars no es va moure del seu costat.

—Malin… —va començar.

Es va girar cap a ell, escoltant tensa com continuaria la frase.

—Malin… —va repetir, i feia la impressió que li costava concentrar-se en el que havia de dir. Ella va esperar—. Jo…

Els va sorprendre la depressió d’una onada molt profunda i el vaixell va davallar ràpidament cap avall. La Malin va sentir com perdia l’equilibri. Quan tota ella es va precipitar cap al passamà, va notar la mà d’en Lars a l’esquena. Durant un breu instant va pensar que aquella mà l’empenyeria, la faria caure per la borda, a l’aigua escumosa. Després va sentir com l’aferrava per la jaqueta i l’estirava cap enrere. Es va girar.

—Ha anat de poc —va dir en Lars. Alguna cosa es movia al fons d’aquells ulls. Després es va girar i va tornar al seu lloc.

A ella no li passava res. Tots els metges consultats l’hi havien corroborat. Senzillament no li havien trobat res que no anés a l’hora. Res que pogués explicar per què les criatures no es volien quedar dins seu. Res que justifiqués la sang que apareixia amb una seguretat despietada. Tres mesos. Era el màxim que havia aconseguit portar una criatura a dins. Després la sang havia tenyit de vermell les rajoles del bany i ella havia plorat. Un plor de desconsol i resignació.

Al principi en Lars sempre havia estat amb ella. Consolant-la, animant-la, assegurant-se que no s’atabalava, que es prenia les vitamines. Protegint-la. Però cada vegada que perdia una criatura, que perdia la seva criatura, s’anava enretirant més i més. Al final, la Malin havia vist aquelles vacances com la seva única sortida. Quina ironia! Res no havia anat com havien pensat.

Amb un cop de cap, va saludar la parella del vaixell del costat. Havien atracat al moll de Grebbestad, on s’amuntegaven milers d’altres propietaris de velers. Odiava allò. Sentia claustrofòbia. Però en Lars havia dit que tenia coses a fer. Volia passar un parell de dies a terra ferma. La Malin no es veia amb forces de demanar-li per què. Segur que era per feina. Com de costum. En Lars era metge i, per tant, la feina ideal darrere la qual amagar-se quan les coses a casa eren massa tristes, massa fosques. Ara ja feia tres hores que havia marxat a fer un encàrrec.

Quan finalment va tornar a aparèixer, semblava intranquil. La Malin va contemplar aquella figura esvelta mentre s’acostava al veler amb el seu vagareig característic. Encara el trobava increïblement atractiu. No havia tardat més de cinc minuts a enamorar-se fins al moll de l’os d’aquell home cinc anys enrere, quan per primera vegada van coincidir en una festa a casa d’uns amics comuns. Els cabells de les temples s’havien emblanquinat lleugerament, però era l’únic senyal que indicava que acabava de complir els quaranta-cinc. Ella mateixa estava a punt de travessar la ratlla dels quaranta. Quaranta anys i sense fills. Es va mossegar els punys per no posar-se a plorar una altra vegada.

—Hola.

En Lars va pujar a bord, però no la va mirar als ulls.

—Hola.

La Malin va començar a penjar compulsivament la bugada al passamà. Intentava contenir-se les preguntes, però eren més poderoses que ella.

—Has estat fora molta estona.

—Mmm…

En Lars va baixar les escales i es va ficar a la cabina. Encara no l’havia mirada als ulls.

—Què has estat fent?

Va llançar la pregunta directament a les entranyes del vaixell, però com a resposta només va obtenir la fressa d’unes cassoles. Mitja hora més tard, el sopar era a punt. Els dubtes encara voletejaven dins la Malin, però el mur que s’aixecava entre tots dos era tan alt que no creia que es poguessin sentir des de l’altra banda. Així que, a empentes i rodolons, va anar fluint una conversa d’allò més fútil. Què havia dit la previsió meteorològica. El munt de vaixells que hi havia al port. El volum a què tenien la música aquella colla de joves que havien amarrat una mica més enllà. Res important. Només un grapat de sons que formaven paraules, massa dèbils per enderrocar cap mur, per donar resposta a res important. Només aire que s’aspirava i s’expirava.

Al final del sopar, la Malin va sentir un dolor lleuger però persistent a l’estómac. Aquell dolor va provocar que un munt de records esclatessin com un castell de focs d’artifici plens d’imatges. Feia la impressió que les criatures no haguessin anat desapareixent de les seves entranyes d’una en una, sinó que ara vinguessin totes a la vegada, juntes. Es va abocar per la borda i va començar a vomitar. En acabat tot es va tornar fosc.

En Lars va dir que havia estat dos dies malalta. El primer que va recordar quan es va despertar van ser els somnis. Aquells somnis febrils tan esfereïdors. Els recordava amb tanta nitidesa com si els hagués vist al cinema. Imatges de la primera dona d’en Lars. L’Elisabeth, que només havia vist en foto, però mai s’havien arribat a conèixer. L’Elisabeth, que havia caigut per la borda quan amb en Lars els havia sorprès una tempesta ferotge mentre navegaven pel Mediterrani. En Lars no n’havia volgut parlar mai, però per curiositat la Malin havia buscat els articles que relataven el que havia succeït. Les fotografies de baixa qualitat que s’havien publicat als diaris no feien justícia al seu home.

Del moment que va arribar a terra ferma amb un vaixell molt malmès. Sense l’Elisabeth. Fotografies de l’enterrament, quan en Lars, amb la cara desfeta, va acompanyar la seva muller al darrer repòs.

Mai no n’havien trobat el cos. Havia caigut per la borda i havia desaparegut. Per sempre.

Però ara la Malin l’havia vista. En somnis s’havia precipitat per sobre el passamà. D’esquena, mirant la Malin de fit a fit. Havia vist amb molta nitidesa com se li movien els llavis. La Malin havia intentat desesperadament llegir què deia. En un primer moment li havia semblat un «ajuda’m», però després havia cregut que el que realment havia dit l’Elisabeth abans de desaparèixer per sempre al mar havia estat «ajuda’t».

La Malin va obrir la boca per explicar-ho a en Lars. Però cap no va travessar els llavis abans que finalment se’n desdigués. No va dir res. I quan el son va tornar a arribar, davant seu va aparèixer altre cop la cara de l’Elisabeth.

Així que la Malin es va poder aixecar del llit, van marxar de Grebbestad. Al llarg d’aquell viatge havia estat sobretot en Lars qui s’havia encarregat del timó, però ara que navegaven a motor, amb el port a l’esquena, la Malin havia insistit a portar-lo. Quan es van haver allunyat una mica, van hissar les veles i, així que el vent les va omplir, la Malin va sentir com la ment se li buidava de les imatges dels darrers dies. Estava a punt d’ordenar a en Lars que cacés una mica la major, quan el seu home ho va fer. La Malin va somriure. Almenys, com a navegants, formaven un bon equip.

En en Lars hi havia un deix de desassossec. Una energia continguda que es desprenia de tot el seu ésser, malgrat que feia l’impossible per semblar impertèrrit. La posava neguitosa. Els somnis en què apareixia l’Elisabeth havien estat tan reals, tan intensos. Era com si li volguessin dir alguna cosa. Com si l’Elisabeth li volgués comunicar alguna cosa.

—Sembla que s’està aixecant vent.

La Malin es va estremir. S’havia sumit tan profundament en les seves cabòries que ni tan sols s’havia adonat que en Lars se li havia acostat. Va mirar en la mateixa direcció que ell. Era cert. A l’horitzó s’havien format uns núvols enormes i foscos i la força del vent havia començat a créixer. El gran veler avançava ara a gran velocitat amb les crestes blanques i escumoses de les onades saltant per damunt la proa.

—Que no has escoltat la previsió meteorològica, aquest matí? —La Malin es va mirar en Lars—. Em pensava que m’havies dit que hi hauria cel ras i vent suau.

Irritat, es va passar la mà pels cabells. La Malin coneixia molt bé aquell gest.

—No ho he dit pas, això. Em pensava que l’havies escoltada tu, la previsió. Havíem quedat que avui feies tu de capità.

La Malin va serrar les dents. No tenia cap sentit barallar-se per qui havia dit o fet què. El temps era el que era i hi haurien de bregar.

—Amolla una mica l’escota de la major —va dir, mentre el vaixell començava a escorar cada vegada més. Es va veure obligada a recolzar el peu contra l’altre costat de la banyera de l’embarcació per no perdre l’equilibri—. Potser hauríem de fer mitja volta, no et sembla? —va afegir contemplant en Lars, una mica preocupada.

Ell va negar enèrgicament amb el cap.

—No, avui hem d’arribar a Strömstad.

Aquella reacció tan sobtada d’en Lars la va sorprendre i la Malin se’l va mirar astorada.

—I això per què? Per què hem d’arribar a Strömstad?

—Perquè sí —es va limitar a respondre en Lars.

—Però…

La Malin va començar a protestar, però en Lars es va girar d’esquena.

—Carai, deixa’t de peròs i navega! —va cridar, i la Malin es va estremir. Aquella angoixa que havia anat creixent dins seu al llarg de les vacances junts ara l’assaltava amb tota la força. Amb prou feines podia reconèixer l’home que tenia al davant. Tots aquells misteris, les escapadetes sol, les trucades enigmàtiques. L’angoixa es barrejava amb les imatges de l’Elisabeth. Imatges de la dona navegant en un vaixell, entre núvols foscos, sota vents intensos que intentaven sotmetre el veler. Imatges de l’Elisabeth a l’aigua. Sota l’aigua. Suspesa, amb els cabells llargs surant lentament davant la cara. Els ulls morts.

Amb una sensació glacial al pit, va observar l’esquena d’en Lars mentre l’home s’acostava a l’escota per amollar-la. De cop i volta era com si contemplés un desconegut. Va intentar evocar imatges dels anys passats, els anys que havien viscut plegats. Però l’únic que veia quan mirava enrere era la sang damunt les rajoles. La sensació de la vida que s’escolava des del fons de les seves entranyes. I l’expressió de compassió i afecte que havia vist a la cara d’en Lars quan l’abraçava després de cada avortament ara només li semblava una màscara. Com si hagués estat una altra persona. Com si, darrere d’aquella disfressa de dolor, hagués sentit una cosa completament diferent. Per què no li havien trobat res, els metges? Per què no hi havia cap motiu pel qual el seu cos no podia conservar la vida dins seu?

Aquella certesa la va colpejar amb tanta força que gairebé la va fer caure a terra. Va engrapar el timó amb força i va clavar els ulls en la tempesta mentre les peces anaven encaixant l’una rere l’altra. La mà a l’esquena quan havia estat a punt de caure, aquella que, de la mateixa manera que l’havia salvada, podria haver-la empès. En Lars quan li havia dit que havia patit una intoxicació, que l’havia arrossegada a un món de somnis, d’on després l’havia feta sortir. Entrada i sortida del món de l’Elisabeth. I ara allò. Havia dit que es pensava que era ella la que havia mirat la previsió meteorològica. Que ells, exactament com la vegada sis anys enrere que havien sortit a navegar amb l’Elisabeth, es trobaven al bell mig d’un temporal. I la seva insistència que havien de continuar endavant, cap al centre de la tempesta.

La Malin va començar a tremolar descontroladament. De sobte, tot se li feia evident. Era justament d’allò del que l’Elisabeth l’havia intentada avisar. «Ajuda’t». Precisament era allò el que havia dit abans de caure per la borda. Empesa per en Lars. Ara la Malin no tenia cap dubte que la cosa havia anat d’aquella manera. Tot encaixava. Un cop ella hagués desaparegut, en Lars tornaria a adoptar el paper de vidu desconsolat. Un vidu que heretaria una fortuna considerable de la seva muller. Era tan absurd. Tan terriblement absurd.

La Malin contemplava el seu marit, que es debatia amb la vela major, quan va prendre la decisió. Seguiria el consell que li havia transmès l’Elisabeth durant els somnis febrils. Se salvaria. A qualsevol preu. No tenia cap intenció de convertir-se en la segona víctima d’en Lars.

Amb una gran determinació, va girar el timó a babord i el vaixell va girar. La botavara va volar amb una força insospitada i en Lars va tenir el temps just d’ajupir-se. Es va girar amb una expressió a la cara que era una barreja a parts iguals de sorpresa i fúria.

—Què collons fas? —va xisclar, emmudint els brams eixordadors de la tempesta.

La Malin no va dir res. Però va continuar virant. En Lars se li va apropar. L’aigua s’alçava pels costats del vaixell i li esquitxava la cara. La Malin va pensar que ella devia estar ben xopa, també. Però en aquell instant no era capaç de sentir res. Per dins estava buida. Freda. Exactament com després que una criatura l’hagués abandonada.

Quan en Lars se li va apropar, havia girat el timó completament i la vela havia començat a omplir-se de vent. Dins del seu cap, la cinta no parava de repetir-se. La seqüència del moment en què l’Elisabeth havia caigut per la borda. La cara de sorpresa que havia deixat pas al pànic. Després els llavis, que havien format la mateixa paraula una vegada rere una altra: «Ajuda’t. Ajuda’t. Ajuda’t»…

D’un bot, en Lars se li va plantar al costat i la va engrapar pel braç. Amb força. Desesperadament, la Malin va provar de desfer-se’n, amb una por que anava creixent a cada segon que passava.

—Què collons fots? —li va cridar en Lars a tocar de l’orella. Però el pànic que sentia la Malin li impedia poder respondre. Per contra, amb una forta estrebada va aconseguir alliberar el braç. Va poder fer tres passes per la coberta abans que en Lars l’encalcés i li tornés a agafar el braç.

—Calma’t! Què et passa?

El terror li va accelerar el cor. Sabia que era una qüestió de segons que seguís el camí de l’Elisabeth al fons del mar. Una sensació de resignació va fer que acluqués els ulls, els tanqués i esperés l’inevitable. Ara no hi podia fer res.

Aleshores, com si el vaixell protestés perquè no hi havia ningú al timó, va escorar i la botavara va tornar a volar. Aquesta vegada en Lars no va tenir temps d’ajupir-se. La barra metàl·lica li va impactar al bell mig del clatell amb un so esfereïdor i la Malin va aconseguir esquivar el seu marit quan va sortir projectat cap a un costat, cap al passamà, on va trontollar uns segons intentant aferrar-se a alguna cosa. En aquell instant, quan la Malin va veure la mà estesa, el pànic als ulls, va tenir una possibilitat. Com si no estigués connectada a la resta del cos, instintivament la seva mà es va moure cap a la del seu marit. Només els separaven uns quants centímetres, i aleshores la Malin va tornar a sentir la veu de l’Elisabeth dins del cap.

I va enretirar la mà.

Les mans li tremolaven al timó. Des de lluny, va veure el port de Grebbestad, només a deu minuts de distància. Tornar cap enrere era temptador. Però es va adonar que era el més estúpid que podia fer. No encaixaria amb la història que un cop de vent havia fet caure en Lars per la borda. Vacil·lant, es va girar. Darrere seu, la ventada aixecava unes onades enormes. Per un instant li va semblar que podia veure el seu home entre les ones. Allò ho va decidir tot. Va girar el timó i el vaixell va escorar a contracor quan va tornar a enfilar cap a Strömstad. El temporal l’espantava, però la veu de l’Elisabeth l’exhortava a continuar endavant. La Malin no ho havia fet només per salvar-se a si mateixa. També ho havia fet per l’Elisabeth.

Una travessia farcida de temors més tard, la Malin va entreveure el port de Strömstad. Mentalment repassava una vegada i una altra el que ara havia de fer. I dir. No s’hauria de preocupar per fingir que estava alterada. L’adrenalina que li havia inundat el cos havia començat a retirar-se i havia deixat un plor entretallat. Ara li calia tota la força de decisió que pogués reunir per entrar a port. Exhausta, es va desplomar a la banyera del vaixell, tremolant. Un cop rere un altre va recordar el que havia passat. L’amargor li havia deixat un gust desagradable a la boca, però tret d’això no sentia res de res. Notava com l’aigua li xopava la roba, fins arribar a la pell. Però tant li feia. Era com si els cinc sentits se li haguessin apagat. No sentia res. Absolutament res. I tampoc no tenia cap mena de dubte que havia fet el que havia de fer. Un dels dos no hauria tornat viu d’aquell viatge. I havia estat en Lars. No pas ella.

—Malin?

Una veu es va obrir pas entre la boirina d’esgotament que regnava dins del seu cervell. En un primer moment va pensar que era la veu de l’Elisabeth, la que sentia. Però li resultava coneguda. Descol·locada, va alçar el cap i va forçar la vista. Li va semblar sentir el seu nom, però immediatament va descartar aquella idea, de tan absurda com era.

—Malin!

La gent que hi havia al moll se li apareixia ara amb més nitidesa. I indubtablement algú estava cridant el seu nom.

—Yvonne? —va dir la Malin. Ara veia que es tractava de la seva millor amiga. Però no era a Estocolm? El cap li donava voltes i més voltes. Res no tenia sentit. Per un instant va creure que la tensió li feia veure visions. Però a l’embarcador no tan sols hi havia la Yvonne. També hi eren la seva germana Lotta, tres dels seus companys de feina i un grapat d’amics. Amb penes i treballs es va aixecar i va mirar les cares de molts dels seus éssers estimats. Unes cares que ara mostraven inquietud, astorament.

—On és, en Lars? I com és que heu vingut amb el temps que fa? Vaja, li hem trucat abans que sortíssiu de Grebbestad per dir-li que podíem venir nosaltres. Però ha dedicat tant de temps i esforç a organitzar en secret el teu aniversari i, fins i tot, ha llogat un local aquí a Strömstad que…

La veu de la Yvonne es va apagar mentre observava el vaixell perplexa.

La Malin va sentir com, lentament, anava perdent la consciència. Va tornar a somiar amb l’Elisabeth. Però, aquesta vegada, en Lars era al costat de la seva primera dona.