PREFACI

Vaig néixer amb un somni. El somni de ser novel·lista, poder escriure llibres. Ha estat dins meu des que tinc memòria. Vaig tenir la sort que em va tocar un pare a qui encantaven els llibres. Quan miro cap enrere, sempre el veig amb un llibre a la mà. Sempre llegint. Ben aviat vam començar a parlar de llibres i els prestatges n’eren plens. A l’edat de set anys, en vaig agafar un que va establir els fonaments del meu amor per la novel·la negra: Mort al Nil, d’Agatha Christie. El meu interès morbós per les morts tràgiques i sobtades ja hi era des d’abans —la meva infantesa està farcida de petits contes esfereïdors de gnoms assassinats i altres històries—, però quan vaig llegir aquell llibre vaig saber que el que volia ser era escriptora de novel·la negra.

A mesura que m’anava fent gran, aquell somni em semblava més i més llunyà. Mai no vaig parar de devorar llibres i em semblava cosa de màgia que les paraules es poguessin unir formant relats que s’estenien durant centenars de pàgines. Tenia la impressió que crear una cosa com aquella era com qui somia convertir-se en una estrella de rock, quelcom inabastable. Així que vaig triar una altra vida. Una vida on em limitava a llegir les històries que escrivien els altres. No n’explicava de pròpies.

Però amb els somnis passa una cosa ben curiosa. És impossible ignorar-los. No es poden anorrear. Ni tan sols pots recloure’ls a un racó fosc. Així que, després d’un parell d’anys tancada en una oficina, en què tenia la sensació que cada matí quan marxava a treballar m’anava morint una mica més, de cop i volta va tornar a aparèixer. La possibilitat. Una petita finestra que donava al meu somni. Un taller d’escriptura sobre l’art d’escriure novel·la negra. I llavors, amb vint-i-cinc anys, per primera vegada vaig sentir que, al cap i a la fi, potser sí que era factible; que en realitat sí que podia escriure una novel·la. Les primeres passes, fent tentines, cap al meu primer llibre, La princesa de gel, les vaig fer durant els tres caps de setmana que va durar el curs. No va ser fàcil. S’havien de prendre un miler de decisions. Havia de néixer un món completament nou. I ni en els meus somnis més esbojarrats no em podria haver imaginat que deu anys més tard l’Erica i en Patrik no tan sols representarien una part molt important de la meva vida, sinó que milions de persones d’arreu del món seguirien fidelment el seu dia a dia en un petit poblet de la costa occidental de Suècia. I encara em sembla inconcebible.

Per a mi són tan reals. Els darrers deu anys he passat més temps amb l’Erica i en Patrik que amb els meus amics de carn i ossos. Tots dos viuen en una mena de realitat paral·lela. I estic molt contenta d’haver creat uns personatges que encara m’agraden. Ha estat —i és— un regal per a mi poder compartir les seves vides, les seves alegries i preocupacions quotidianes. Tinc la impressió que és justament aquesta felicitat genuïna que sento, la que els meus lectors perceben.

Han passat deu anys d’ençà de la primera vegada que vaig tenir La princesa de gel a les mans. I quan miro cap enrere sento, sobretot, una gratitud enorme. Aquests anys he rebut moltíssim. El meu somni s’ha fet realitat: puc viure de la meva feina, que alhora és la meva gran passió, he pogut veure món, he conegut persones meravelloses, he treballat amb grans talents. Però, per damunt de tot, em sento molt agraïda per l’estimació i la resposta que he rebut dels meus lectors al llarg d’aquest decenni. Tots els correus electrònics, tots els comentaris apareguts a les xarxes socials, totes les vegades que he anat a signar llibres o a una xerrada. De vegades un copet a l’espatlla d’un passavolant o un «Només et vull dir que m’encanten els teus llibres». He rebut cartes que guardo al fons del cor. La d’un lector que, després d’una hemorràgia cerebral, els va llegir com a rehabilitació. Una altra d’uns pares que van llegir durant setmanes les meves novel·les a la sala d’espera de l’hospital mentre feien companyia al seu fill malalt. I encara una altra d’un adolescent de tretze anys en què explicava que s’havia capbussat en el món meravellós dels llibres gràcies a les meves novel·les. Per tot això i molt més em sento increïblement agraïda.

Si m’aturo a pensar on va començar tot plegat, veig l’amor que professava el meu pare als llibres. Com el seu amor per la lectura em va fer desitjar escriure històries. Sense aquella passió, el meu somni no s’hauria acomplert mai. Sense ell, el meu somni no s’hauria fet mai realitat.

Així que dedico aquest llibre al meu pare, en Jens. I crec que, sigui on sigui, ho sap i se’n sent orgullós. Malgrat que mai no va arribar a viure tot això.

CAMILLA LÄCKBERG-ERIKSSON, juny del 2013