Les pastes estaven col·locades a les safates. Les galetes, dins de pots de vidre sobre el taulell, al costat de la caixa, i l’acer grisós de la màquina de cafè nova de trinca refulgia darrere seu. La Marianne va donar la volta al taulell, va retrocedir un parell de passes i va contemplar la seva creació. Ho havia fet cada matí d’ençà que havia obert El Cafè de les Vídues, aviat faria tres anys. De vegades li produïa una satisfacció plena. De vegades no. Aquell dia no se sentia del tot contenta amb el vidre, a l’altra banda del qual es podien veure els entrepans acabats de fer farcits de pernil, formatge, rosbif o gambes. Després d’un parell de passades expertes amb el drap, havia netejat el vidre fins que el sol que s’esmunyia per les finestres del davant hi brillava. En el reflex va veure la seva pròpia imatge. Aquella cara arrodonida de la qual s’havia lamentat de joveneta, però que ara combinava tan bé amb els cabells salpebrats i espessos que encara se li recargolaven a banda i banda.
Havia estat la situació del local, el que havia fet que se n’enamorés. La idea d’obrir un cafè feia temps que li rondava pel cap, però sense que acabés de prendre forma, res que aconseguís que el somni es fes realitat. Quan durant una de les seves llargues passejades, per casualitat va veure aquella botigueta enmig del camp, va ser com si alguna cosa dins seu piqués l’ham, i ja no el va deixar anar. La casa li havia quedat gravada a la retina fins al detall més atrotinat i esqueixat. Però sense que ella en veiés la part atrotinada. Ben al contrari, podia veure el que hi havia a sota. El que, tres anys més tard i amb molta paciència, havia aconseguit treure a la llum. Havia invertit tots els diners que en Ruben li havia deixat a renovar-la i havia valgut tots i cadascun dels cèntims. «Best money ever spent»[1], com deien els americans. Era exactament el que sentia.
* * *
—M’estàs mentint?
La seva veu té aquell deix que instintivament la fa retrocedir i arraulir-se. Fer-se tan petita com pot. Però no sol servir de res. Ell fa una passa cap endavant. Ara la mà s’alça. Ella observa aquell palmell, veu les línies de la mà, la de la vida i la de l’amor. Paral·leles, però que a la vegada s’entrellacen. Després arriba l’impacte. Primer el so, el terrabastall agut i eixordador. Després el dolor. La sensació ardent. En darrer lloc arriba la foscor.
* * *
—On vols seure?
La veu suau va fer que la Marianne alcés la vista i estudiés la parella que entrava per la porta. La dona era petitona i fràgil, amb uns ulls que, nerviosos, no paraven de bellugar-se en totes direccions. L’home era corpulent, amb una presència que se sentia com un convidat indesitjat i molest.
—On acostumo a voler seure? —va dir, amb un to que va fer que la dona que tenia al costat s’estremís.
—A la finestra.
La seva veu era un xiuxiueig mentre avançava davant de l’home cap a una taula que hi havia més enllà. La dona va llançar una mirada a la Marianne, que es va afanyar a apuntar un somriure en la seva direcció. Feia la impressió que en necessitava un munt.
—Jo només prendré un cafè —va dir l’home, i es va asseure al lloc amb la millor vista sobre el llac, que s’estenia una mica més enllà. Amb una arruga de preocupació al front, mirava fixament per la finestra, com si el món d’allà fora estigués esperant l’ocasió per saltar-li al damunt. Després va tornar a girar-se cap a la dona, que ara es dirigia cap on era la Marianne.
—I demana que estigui ben carregat. No em vull trobar una d’aquelles merdes aigualides com la que em van posar la darrera vegada en aquella cafeteria del centre.
La dona es va limitar a assentir amb el cap.
—Dos cafès —va dir, i va abaixar els ulls cap a aquelles mans que aferraven amb tanta força el moneder que els artells eren blancs.
—No vols que hi afegeixi una pasta? —La Marianne va acostar una mà a la safata—. Convida la casa. Fa la impressió que necessites menjar alguna coseta.
La dona va mirar les pastes i va semblar que dubtava. Després va llançar una llambregada darrere seu, cap a l’home de la taula, i va moure el cap enèrgicament.
—No… No, gràcies. Ell creu que no hauria de… —va tornar a sacsejar el cap i va deixar que la resta de la frase desaparegués en el no-res. Els cabells rossos de la dona queien suaument sobre les espatlles i la Marianne va veure petites marques en aquella cara. Cicatrius minúscules aquí i allà que mostraven on la pell s’havia obert i després s’havia tornat a tancar—. No, gràcies. Però voldria un especial de les Vídues.
La Marianne va observar detingudament la dona.
—N’estàs segura, bonica?
No va apartar els ulls de la noia. Durant un instant, en l’aire hi van surar un miler de preguntes no pronunciades, però van desaparèixer en el mateix moment que la dona va assentir lentament amb el cap.
—Doncs que sigui un especial —va dir la Marianne, i es va girar d’esquena a la clienta amb la seva efectivitat habitual a l’hora d’encarregar-se d’una comanda.
Quan, mitja hora més tard, la parella va marxar, la Marianne va recollir la taula i va entrar a la cuina per netejar les tasses. Si s’era la propietària d’un cafè, calia ser molt meticulós.
* * *
—Ets una inútil de merda! Ho sents? Et podia rebentar sense ni tan sols suar, ho captes?
L’engrapa pel braç i estreny cada vegada amb més força. L’odi, la fúria, brolla d’aquell home. És com si hi hagués alguna cosa fosca, alguna cosa buida dins seu. Un lloc amagat on s’acumulen tot l’odi i la ràbia. Fins que sobreïxen perquè ella no està a l’altura, no fa el que li diu. No és la persona que hauria de ser.
—De què cony em serveixes si ni tan sols saps netejar com Déu mana? Mira aquí! Veus allò d’allà? Eh?
El braç es retorça en un angle estrany quan ell l’obliga a ajupir-se fins a terra. Amb la mà que té lliure, li clava la cara contra el linòleum de la cuina, just a sota dels fogons.
—Ho veus? Ho veus ara? Eh? Creus que això ha d’estar així?
Ella s’escarrassa tant com pot a veure-ho, amb els dits d’ell clavant-se-li al clatell. Però no veu res. El terra brilla després d’haver-lo fregat per segona vegada aquell dia. Està tan net i immaculat que hi pot veure el seu propi reflex. Però tant és el que veu. O el que no. Ell veu alguna cosa. I aleshores significa que hi ha alguna cosa. Ella ja ni tan sols ho qüestiona.
* * *
La noia que de vegades li donava un cop de mà al cafè tot just havia marxat quan la campaneta que hi havia al damunt de la porta va dringar.
—Hem tancat —va dir la Marianne, sense alçar la vista.
Estava acabant de fer la caixa i no volia desconcentrar-se.
—No sóc cap client —va fer una veu, i, quan la Marianne va alçar la vista, de primer només va veure alguna cosa que refulgia. Es va col·locar bé les ulleres, que sempre portava a la punta del nas, i es va adonar que el que brillava era la placa d’un agent de policia.
—Sóc de la policia. Inspectora Eva Wärn.
—Policia? —va dir la Marianne, i va aixecar una cella—. De què es tracta? No em diguis que algun client que era aquí quan aquell marrec m’ha pispat un parell de pastes us ha vingut a molestar amb això. Bé, amb la carona de gana que feia, prou que li dono totes i cadascuna de les engrunes d’aquelles pastes. I les hi hauria donat totes si me les hagués demanat.
L’Eva Wärn va fer un gest amb la mà indicant que no es tractava d’allò.
—No té a veure amb cap pispa.
La inspectora va assenyalar amb el cap la taula que hi havia a tocar de la caixa.
—Ens podem asseure un moment?
—I tant, és clar. Però, ja que ho fem, no ens podríem prendre una tassa de cafè? Tot just acabo de comprar una màquina d’aquestes tan esplèndides, així que en un parell de minuts tindré llestes les dues tasses.
La Marianne va clavar un parell de copets dolços a l’aparell, que en un tres i no res s’havia convertit en una peça molt preuada del cafè.
—Mmm… —L’Eva Wärn va tardar a respondre, però la idea d’alguna cosa que no fos el lamentable beuratge de la comissaria va semblar que finalment vencia el seu instint de dir que no i va assentir amb un cop de cap sec.
—Sí, gràcies. Un cafè no pot pas fer cap mal. Podria ser amb llet?
—I tant, bonica! —va respondre la Marianne, i va fer mitja volta per començar a remenar la màquina. Després d’una estona d’esbufecs i xiulets de l’aparell, la Marianne va deixar damunt la taula dos cafès amb llet, amb un pessic de canyella per sobre l’escuma.
—Ve-t’ho aquí! Ara sí que podem començar una conversa com Déu mana —va fer, satisfeta—. De què m’has dit que es tractava?
L’Eva va fer un tastet del seu cafè i va semblar que li costava arrencar. Després d’una estona de silenci que cada vegada es feia més feixuc, va dir:
—Ens hem adonat d’una coincidència ben peculiar.
La Marianne es va inclinar cap endavant, encuriosida.
—Una coincidència peculiar? Sona d’allò més emocionant.
L’Eva la va mirar amb severitat.
—Hem tingut un cert nombre de morts estranyes. En un primer moment no hi vam trobar cap relació, perquè s’havien produït tant dins del nostre districte policial com en els adjacents. Però quan vam trobar la connexió…
Va fer un altre glop de cafè i va evitar mirar la Marianne als ulls.
La propietària del cafè no va dir res. Per contra, es va reclinar a la cadira i va observar amb serenor la dona que tenia al davant. Després d’una estona de silenci tens, la inspectora de policia va continuar:
—En els darrers tres anys, quatre homes han mort de manera completament inexplicable. El més jove tenia vint-i-cinc anys i el més gran, cinquanta-tres. Sense avís, han perdut la consciència i s’han desplomat a terra i, a manca de cap altra explicació, el forense ha establert que es tractava de problemes cardíacs.
—Vaja, vaja. Però llavors quin és el problema? No es deu pas considerar una raresa, això que la gent mori d’un infart. I quatre homes en tres anys… —La Marianne va deixar la frase suspesa en l’aire i va agitar els braços.
La inspectora de policia feia voltar, pensarosa, la cullera dins la tassa. Observava l’escuma del cafè tota concentrada. Allò va brindar a la Marianne l’oportunitat d’estudiar més detalladament la dona que tenia al davant. L’envoltava una mena d’ombra de cansament. Pel que feia a l’edat, probablement rondava els quaranta, però en la il·luminació intensa que penetrava pel finestral semblava més gran. Els cabells foscos a la garçon, tallats d’una manera pràctica però que no l’afavorien especialment, havien començat a emblanquir-se per aquí i per allà. Era evident que no era prou presumida per preocupar-se de tenyir-se’ls.
L’Eva Wärn va alçar els ulls de la tassa i va mirar la Marianne de fit a fit.
—Sí, tens raó —va reconèixer, però després va continuar—. No és inusual que la gent mori d’un atac de cor, però sí que ho és que tots i cadascun hagin passat per aquí a fer un cafè abans de patir-lo. Com que la causa de la mort no era del tot clara, es van interrogar les dones dels morts i van haver d’explicar el que havien fet el dia que els seus homes havien traspassat. I en tots els informes que he llegit apareix el nom d’El Cafè de les Vídues. Una mica curiós, no et sembla?
La mirada era freda i dura, però la Marianne es va limitar a somriure.
—Cada dia ocorren les coincidències més curioses. Potser van ser les meves pastes delicioses les que van acabar d’obstruir les artèries d’aquests homes…
Els ulls li espurnejaven.
—Vull que sàpigues que no crec que res d’això sigui gens divertit.
—No, és clar que no —va dir la Marianne, amb un to de veu greu. Però la lluïssor als ulls no havia desaparegut—. Bé, no sé exactament què vols que digui —va continuar, i va tornar a agitar les mans—. Aquests homes han pres un cafè aquí amb les seves dones i després han tingut la gran dissort de patir un atac de cor i morir. Jo no hi puc fer gran cosa.
—Això no és l’únic que tenien en comú aquests homes. —L’Eva Wärn no va treure ni un segon els ulls de sobre la Marianne—. Tots quatre tenien fama de maltractar les seves parelles.
—Ai, caram! Quina cosa més horrorosa. Allà fora hi ha personatges ben horrorosos.
La Marianne va allargar el braç per agafar una pasta que hi havia en una safata sobre el taulell i hi va clavar una bona queixalada.
—Estàs segura que no vols menjar res? Convida la casa.
—No, gràcies —va dir l’Eva Wärn, seca, i feia la impressió de trobar aquella idea poc atractiva. Després es va aixecar d’una revolada—. Veig que no en traurem res, d’aquesta conversa.
—Torna sempre que vulguis —va dir la Marianne, jovial, i també es va posar dreta, mentre s’espolsava el sucre dels dits.
L’Eva Wärn no va respondre. La campaneta de damunt la porta va dringar quan la inspectora de policia la va tancar bruscament en sortir.
* * *
—On has estat? No es tarda pas una hora a anar a comprar!
La seva veu era estrident.
—Al supermercat hi havia molta gent. Demà és la revetlla de Sant Joan. Tothom havia de… —Nota com d’espantada sona la seva pròpia veu. Les cues eren quilomètriques. Mentre s’esperava per pagar, no s’havia pogut estar quieta, havia mirat el rellotge cada minut, conscient que quan arribés a casa hi hauria problemes.
Pam! El braç d’ell impacta per damunt del pòmul. Per un instant té temps de pensar en quina força pot arribar a suportar aquest os abans de cedir i esberlar-se, com un bastonet buit per dins. Però aquesta vegada resisteix. Només nota aquella sensació roent i somorta a la pell.
—Amb qui has quedat, eh? Val més que confessis! A qui has anat a veure d’amagat meu? Respon!
Crida tan fort que els veïns acabaran queixant-se. I ella sap prou bé què passa llavors. Arriba la policia i truca a la porta. Ell obre. Afable, educat. Els explica que la seva muller té un caràcter de mil dimonis i que de vegades alça la veu més del necessari. Però no són més que ximpleries. Una discussió sense importància. Però moltes gràcies per venir. Després els agents se’n tornarien a anar. I ella hauria de patir la fúria per haver-li fet passar aquella humiliació.
Es resigna. Com sempre. No es queixa. No es defensa. Es limita a entomar el que ell té per donar-li.
* * *
L’aire càlid de l’estiu va colpejar l’Eva com si fos una paret. L’uniforme sempre era massa calorós per a aquella època de l’any, la inspectora sentia com les gotes de suor començaven a regalimar esquena avall. La visita a El Cafè de les Vídues havia estat d’allò més estranya. El local era tranquil i serè. La propietària del negoci, amb aquells cabells grisosos, aquelles ulleres a la punta del nas i aquell somriure suau, semblava una anciana adorable. Alguna cosa en aquella dona desprenia una tendresa tan maternal, tan dolça, que l’Eva havia hagut d’esforçar-se per reprimir l’impuls de reposar el cap al seu pit generós i omplir els pulmons del olor de farina i canyella.
Una llàgrima es va obrir pas fins a la comissura de l’ull i, enutjada, l’Eva se la va eixugar. Tan indigne. Tan patètic. Com podia permetre que aquella visita l’afectés d’aquella manera? Alhora, sabia per endavant que ho faria. Ja en el moment que, per pura casualitat, va trobar la relació amb El Cafè de les Vídues, quan va llegir els informes de les autòpsies, va saber que allò ho canviaria tot. Els rumors li havien arribat feia molt de temps. Com un xiuxiueig suau, havien anat apareixent i desapareixent al llarg dels anys. Però ningú no s’havia atrevit a dir-n’hi res a ella. La veien com una estranya. Com una enemiga. No sabien que també era una d’elles. Ningú no ho sabia.
Va pujar al cotxe patrulla a calmar-se. Havia arribat el moment de tornar a la comissaria. Cap dels seus companys no sabia en què estava treballant. Ningú no estava al corrent de la connexió que havia trobat. Ningú no sabia de l’existència d’El Cafè de les Vídues. Tal com ella volia. Ara només li calia temps per pensar.
Al final de l’estiu, la Marianne gairebé havia oblidat la visita de la inspectora de policia. Però de tant en tant li tornava a venir al cap. I no perquè hagués estat un encontre desagradable. A la vida li havien passat massa coses perquè ja res li semblés gaire desagradable. No, era a causa de la vulnerabilitat que havia percebut que desprenia aquella dona sota una superfície tan dura. El record se li havia gravat al cervell i la rosegava per dins, i, quan va veure la parella que va entrar per la porta, se li va tornar a fer present. No els havia vist mai abans. No eren cap dels seus clients habituals; la Marianne tenia una memòria gairebé fotogràfica per les cares i recordava tothom que havia entrat alguna vegada al cafè. Però, tot i això, ho va saber immediatament. La connexió era allà. Innegable, com un fil invisible entre aquella dona i ella. Hi havia alguna cosa en les seves mirades que sempre les delatava. Una angoixa. El pànic que sempre estava a l’aguait.
Va observar la parella quan es van asseure a la taula del racó. L’home semblava d’allò més mesquí i condescendent. Petit, gris, insignificant. Però, a la vegada, als ulls hi tenia alguna cosa que la Marianne coneixia prou bé. Tenia els ulls d’en Ruben. Un pessic d’odi, un pessic de fúria irracional, un pessic d’agressivitat, un pessic de maldat. Se sabia la recepta de memòria.
Els ulls de la dona es van creuar amb els seus i les mirades van quedar entrellaçades. A la Marianne li feia mal el pit. Sentia el dolor de la dona amb tanta nitidesa com si fos el seu. Bé, gairebé era pitjor sentir el de l’altra. El de la Marianne ja havia arribat a la seva fi. Li havia plantat cara. Havia plantat cara a la por. Finalment.
La dona se li va acostar.
* * *
Havia tardat gairebé mitja hora a arribar a casa. En Kjell sentia com la ràbia xiulava i espeternegava dins seu. Una hora per anar a un maleït cafè. La Beata li havia donat la llauna durant setmanes i al final havia accedit a sortir. Posteriorment no va acabar d’entendre per què. El local no era res de l’altre món. Certament es trobava en un lloc bonic. Però només era un…, cafè. Al centre n’hi havia a cabassos. Podrien haver estat a casa en cinc minuts. El cafè havia estat bo, allò ho havia de reconèixer. Fort, calent i amb un lleuger regust de…, d’alguna altra cosa. De ben segur una espècia. Cardamom, potser.
—Estàs contenta, ara?
En Kjell va tancar d’un cop la porta del cotxe i es va adonar, amb satisfacció, que la Beata s’estremia.
—Ara ja em puc estalviar tota la xerrameca, oi? No sóc capaç d’entendre què collons havíem d’anar a fer fins allà baix! I ara ja s’ha esfumat la meitat del diumenge. Saps el munt de coses que hauria pogut fer amb tot aquest temps, eh?
Va empènyer la Beata i la va fer entrar per la porta. Dins seu, la ràbia creixia a mesura que anava parlant i amb prou feines era capaç de contenir-se abans de deixar-la sortir tota. La sensació de descans que en acabat sentia era sempre tan immensa, tan alliberadora. Totes les tensions desapareixien i durant una estona podia respirar millor. De vegades, durant aquells instants, l’assaltava una mena d’onada d’angoixa, però amb els anys havia après a ofegar-la ràpidament.
—Com se t’ha pogut ocórrer una idea tan ximple? Creus que no tinc res millor a fer que passar-me el cap de setmana xarrupant cafè?
La va engrapar pels cabells i li va estirar el cap enrere. Però, per a sorpresa seva, als ulls d’ella no hi va trobar la resignació i la submissió habituals. Per contra, va veure alguna cosa que semblava… No, no podia ser veritat! Triomf?
En Kjell va alçar la mà per contraatacar. Per liquidar a cops aquella manca de respecte que de sobte hi havia als ulls de la Beata. Però una fiblada punyent i inesperada el va obligar a abaixar la mà. Se la va posar al pit. El dolor es va obrir i es va cloure com una grapa al voltant del cor. Sense que ni tan sols se n’adonés, l’altra mà va deixar anar els cabells de la Beata i la dona es va desplomar a terra. I allà es va quedar. Asseguda, observant. I mentre el dolor anava creixent i sentia com el terra se li acostava, va tornar a veure l’expressió de triomf als seus ulls.
* * *
Al començament, en Ruben no era així. Semblava una persona suau, amable, gairebé tímida i tot. Allò l’havia atreta. Després de créixer al costat de quatre germans salvatges, havia agraït la dolçor que li havia mostrat aquell home mentre flirtejaven.
No van passar més de dos dies des del casament abans que la ràbia es fes present. Aquella ràbia que semblava bullir dins seu, sempre a l’aguait per trobar un error, un motiu per vomitar la seva lava corrosiva. Ja no era capaç de recordar el que havia provocat el primer —però ni de bon tros el darrer— esclat de còlera. Potser havia estat alguna cosa important. Potser una fotesa. Ara ja no hi feia res.
Vint anys, ho va suportar. Vint anys que li havien marcat el cos, l’ànima i el cor per sempre. Quan finalment ho va aturar, es va sorprendre de com n’havia estat, de senzill. La seva experiència com a infermera li havia brindat la solució. De vegades es maleïa per haver estat tan ximple, per no haver fet molt abans el que calia fer. Al capdavall havia estat tan fàcil…
L’única manera de perdonar-se a si mateixa per no haver posat fil a l’agulla abans havia estat deixar fluir els seus coneixements. Sabia què calia fer. Com n’era, de simple. Els rumors es van escampar de pressa per les xarxes secretes que existien. Les xarxes ocultes que protegien les dones que no tenien enlloc més on anar.
I havien arribat fins a ella. No gaires, però unes quantes. Més de les que aquella inspectora de policia sabia.
Totes havien arribat a El Cafè de les Vídues.
Un núvol de fulles seques de tardor voletejava a l’altre costat de la finestra. Les botigues havien fet l’agost aquell estiu, amb una allau de cares noves. A les acaballes de la tardor, només quedaven els clients habituals. Aquells que sempre s’asseien a la mateixa taula, sempre demanaven el mateix tipus de cafè i pasta. Els que se sentien a gust amb el de sempre, el conegut, i que veien la Marianne i el seu cafè com una escapada de la quotidianitat grisa. Era la seva època de l’any preferida. Quan dins el local regnaven una pau i una serenitat que feien que els clients haguessin de xiuxiuejar per tal que ningú altre no pogués assabentar-se del que deien. Quan una cullereta que dringava estrident en picar contra un platet de porcellana sonava com el tret d’una pistola i tots els presents feien un bot a la cadira. La temporada d’estiu era necessària per aconseguir que el negoci rutllés, però era allò el que proporcionava serenor a la Marianne.
Pling!
La campaneta de la porta va dringar indicant que algú havia entrat. La Marianne estava ajupida darrere el taulell fent inventari de la quantitat de cafè que quedava i es va haver d’aixecar per veure de qui es tractava.
—Bon dia.
La inspectora de policia Eva Wärn la va saludar amb un cop de cap sec.
—Bon dia —va respondre, i va observar amb atenció la inspectora i el seu acompanyant.
Aquella vegada havien vingut dos agents. L’Eva Wärn i un altre policia, un home. Tots dos d’uniforme i amb unes mirades severes de conjunt.
—En què puc ajudar les forces de l’ordre, avui? —va dir la Marianne, i va somriure.
L’Eva Wärn va clavar una llambregada al seu acompanyant.
—Ja saps què vull, tu —va dir l’home, sec, i fent mitja volta va anar a seure a una de les taules que hi havia a tocar del finestral.
La inspectora de policia va avançar lentament fins al taulell. Va evitar mirar la Marianne als ulls, centrant-se en l’oferta de pastes que hi havia darrere del vidre.
—Has vingut per feina, avui? —va preguntar la Marianne, però no va rebre cap resposta. L’Eva Wärn continuava estudiant les pastes com si la seva vida depengués de si havia de triar un bunyol o una galeta.
—Dos panets de canyella —va dir, finalment, i va alçar la vista.
—Molt bé, que així sigui —va assentir amb el cap la Marianne, jovial, i va col·locar els panets de canyella enormes amb sucre perlat en dos platets.
—El meu home el prefereix sense sucre —va dir l’Eva Wärn, i va mirar de cua d’ull darrere seu, cap a l’home que seia a la finestra.
La Marianne no va dir res i es va limitar a aixecar una cella mentre un munt de bocinets d’informació començaven a donar-li voltes dins del cap. Després de canviar els panets amb sucre pels que tenien ametlles laminades per sobre, va observar la dona que tenia al davant amb més deteniment del que havia fet fins aleshores. Aquell aire cansat i feixuc que havia percebut la primera vegada que s’havien vist encara era present. Però també una altra cosa. Una cosa que ara es feia creus que se li hagués escapat en aquella ocasió. El que havia vist en la cara de l’Eva Wärn havia estat…, a si mateixa.
La Marianne va posar la mà al damunt de la de la inspectora de policia i va dir amb una veu dolça.
—I què voleu beure?
L’Eva Wärn es va quedar en silenci una bona estona mentre observava la mà que hi havia sobre la seva. Després va alçar la vista i va dir amb determinació:
—Un cafè amb llet per a mi i un especial de les Vídues per al meu home.
La Marianne la va mirar de fit a fit durant uns segons llargs. Després es va girar i va començar a preparar la comanda.