30

—Apa, sortiu! Comptaré fins a tres! —cridà el responsable de la barraca—. Els qui no hauran sortit quan diré tres, ja ho saben: anotaré els seus números i els passaré a la guàrdia!

El responsable de la barraca era un altre manaire repulsiu. Fixeu-vos! El tancaven a la barraca amb tots els presos, durant tota la nit, i es comportava com si fos un superior; no temia ningú. Ben al contrari, tots el temien a ell. Als uns, els denunciava al comandament; als altres, els inflava els morros ell mateix. Era considerat com un invàlid, perquè va perdre un dit en una baralla, però tenia cara de presidiari. I ho era, un presidiari; havia estat condemnat com a delinqüent comú; però, entre altres articles, li aplicaren el cinquanta-vuit catorze^[22], i havia anat a raure en aquell camp.

Era ben capaç d’acomplir l’amenaça: prenia notes en un paper i el lliurava al guàrdia, la qual cosa representava dos dies de calabós sense sortida al treball. Alguns homes s’acostaven a la porta a poc a poc i, de sobte, començaren a córrer atropelladament; d’altres saltaren de les lliteres altes com si fossin óssos; tots s’empenyien cap a les estretes portes i s’hi apinyaven.

Xúkhov, que tenia a la mà el cigarret delejat durant tanta estona, va saltar àgilment, es va calçar les botes de feltre i es disposava a anar-se’n, però li féu llàstima Cèsar. No era pas que encara pensés obtenir alguna cosa, sinó que el compadí amb tota l’ànima: Cèsar es pensava ser qui sap què, però no sabia gens de viure. Després de rebre el paquet, en lloc de recrear-se regirant-lo, l’hauria hagut de portar tot seguit al dipòsit, abans del recompte. El menjar era una cosa que sempre es podia deixar per a més tard. I aleshores, com se les compondria Cèsar amb el seu paquet? Aniria al recompte carregat amb el sac? Tothom se’n riuria. Sortirien riallades fortes de cinc-centes gorges. I deixar-lo allí? Era perillós; hi clavarien les urpes els primers que tornarien a la barraca després de la revista. (A Ust-Ixma, les lleis del camp encara eren més cruels: a la tornada del treball, els condemnats per delictes comuns anaven davant, i els altres, quan entraven a les barraques, ja trobaven totes les tauletes regirades).

Xúkhov veié que Cèsar s’afanyava, corria d’una banda a l’altra, però ja era tard. Es va ficar la llonganissa i la cansalada a la pitrera; se les emportaria al recompte. Calia salvar, almenys, aquelles dues coses!

Xúkhov en tingué pietat i li va explicar què calia fer:

—No et moguis d’aquí fins a l’últim moment, Cèsar Màrkovitx. Arrupeix-te, amaga’t a l’ombra i queda-t’hi. Quan el guàrdia i els homes de servei passin a examinar les lliteres i fiquin el nas a tots els forats, aleshores surt. Els dius que estàs malalt. Jo sortiré ara i seré el primer d’entrar. Fem-ho així.

I se’n va anar corrents.

De bon començament, Xúkhov s’hagué d’obrir pas a cops de colze (sense desemparar, no obstant això, el cigarret, que protegia dins el puny clos). Però al corredor que servia per a les dues meitats de la barraca, i a l’entrada, ja no calia em-pènyer per a avançar, tots eren molt astuts i s’arrambaven a les parets; formaven dues rengleres a l’esquerra i dues més a la dreta, deixant al mig una mena de passadís que permetia el pas d’un sol home: que sortissin a aguantar el fred els més babaus! Els altres s’esperarien allí. Al fred, hi passaven tot el sant dia, i encara havien de patir-ne deu minuts de més? No, no eren tan imbècils. Pensaven: «Avui espeternega tu, que jo ja espeternegaré demà!».

Els altres dies, Xúkhov també s’arrambava a la paret. Però aleshores sortí fent grans gambades, i encara es burlava dels altres:

—De què teniu por, estúpids? Encara no coneixeu el fred de la Sibèria? Sortiu a escalfar-vos amb el sol dels llops! I tu, germà, dóna’m foc!

Encengué el cigarret a l’entrada i sortí al porxo. «El sol dels llops» era el nom que la gent de la terra de Xúkhov solia donar a la lluna, fent-hi broma.