3

El bloc de lliteres trontollà, perquè s’aixecaven dos homes alhora: a dalt, el veí de Xúkhov, el baptista Alioxka; a baix, Buïnovski, ex-capità de fragata.

Els vells de servei, després de treure les dues portadores, es posaren a discutir qui dels dos havia d’anar a buscar l’aigua bullent. Es barallaven com dues donetes. El soldador de la brigada 20 udolà:

—Eh, capsigranys! —i els va tirar una bota de feltre—. Ja us posaré jo d’acord!

La bota va ressonar amb un cop sord contra una pilastra. Callaren.

A la brigada veïna, l’ajudant del cap deia mig botzinant:

—Vassil Fiòdoritx! Al taulell dels queviures, algun mal-covat ha fet de les seves. Hi havia quatre pans de nou-cents grams i ara només n’hi ha tres. Algú es quedarà sense el que li pertoca.

Ho va dir en veu baixa; però, naturalment, tots els de la brigada ho van sentir i s’aguantaren la respiració: a algú, al vespre, li escapçarien un trosset de pa de la ració. Mentrestant, Xúkhov jeia, continuava jaient sobre les premsades serradures de la seva petita màrfega. Si almenys es veiés clara una de les dues coses: o que la febre l’aclaparés o que li passés el masegament d’ossos! Però ni l’una cosa ni l’altra.

Mentre el baptista xiuxiuejava oracions, Buïnovski tornà de l’aire lliure i va declarar, sense dirigir-se a ningú, però amb un plaer maligne:

—Mariners, animeu-vos! Trenta graus són segurs!

Xúkhov es va decidir a anar a la infermeria.

En aquell mateix instant, una mà poderosa li va treure el gec enconxat i la manta que tenia al damunt. Xúkhov es va apartar el tabard de la cara i es va mig alçar. A sota d’ell, amb el cap a l’alçada de la llitera, hi havia, dret, el magre Tatarin.

Així, doncs, estava de servei fora de torn i s’havia acostat sense fer fressa.

—Z-854! —va llegir Tatarin a la peça blanca cosida a l’espatlla del tabard negre—. Tres dies de calabós amb sortida al treball.

A penes va ressonar la seva veu —una veu estranya, ofegada—, tots els homes que encara no s’havien aixecat es regiraren i començaren a vestir-se amb presses. En aquella barraca, que aleshores estava gairebé a les fosques, amb només uns quants llums encesos, hi dormien dos-cents homes, en uns blocs de lliteres plenes de xinxes.

—Per què, ciutadà capdavanter? —preguntà Xúkhov, donant a la seva veu una inflexió de pena, com si es trobés més malament que no es trobava.

Amb sortida al treball, el càstig era només de mitja presó: donaven menjar calent i no hi havia temps per a les cavil·lacions. La presó completa era quan no se sortia a treballar.

—Per què no t’has aixecat quan has sentit el senyal? Apa, a la comandància —aclarí Tatarin amb indolència, perquè tant ell com Xúkhov, com tots, comprenien el motiu del càstig.

La cara eixuta i sense pèl de Tatarin no va expressar res. L’home es va girar buscant un segon ressagat, però ja tots, els uns en la penombra, els altres sota un llum, tant en les lliteres baixes com en les de dalt dels blocs, ficaven les cames en els negres pantalons enconxats, amb números en el genoll esquerre, o bé, ja vestits, s’ajustaven la roba i anaven de pressa cap a la sortida, per esperar Tatarin al pati.

Si l’haguessin castigat a calabós per alguna causa justificada, Xúkhov no s’hauria sentit tan mortificat. Era trist, a més, perquè ell figurava sempre entre els primers d’aixecar-se. Però era impossible d’obtenir cap permís de Tatarin, ho sabia. I mentre continuava lamentant-se, simplement per guardar les formes, Xúkhov es posà els pantalons (damunt el genoll esquerre dels quals duia cosida una peça, deslluïda i bruta, on hi havia escrit amb pintura negra, mig esborrada, el número Z-854); també es posà el gec (amb el mateix número al pit i a l’esquena), va recollir les seves botes de feltre de la pila que hi havia a terra, es posà la gorra d’hivern (amb la mateixa peça de tela i el mateix número a la part frontal) i va sortir darrera Tatarin.

Tota la brigada 104 va veure com s’emportaven Xúkhov, però ningú no va dir res: era inútil. D’altra banda, què es podia dir? El cap de la brigada hauria pogut intentar alguna cosa, però justament no hi era. I Xúkhov també va callar, perquè Tatarin no s’irrités. Ja se’ls ocorreria de guardar-li l’esmorzar.

Així van sortir tots dos.

El fred era de boira, tallava la respiració. Dos grans reflectors encreuaven els seus raigs sobre la zona de vigilància des de les dues torretes llunyanes dels angles. Brillaven els llums de dins i de fora del clos del camp. N’hi havia tants, que privaven de veure la resplendor de les estrelles.

Fent cruixir les botes de feltre sobre la neu, els presos corrien cap als seus afers: els uns a l’excusat, els altres al magatzem, i d’altres, encara, al dipòsit dels paquets postals o bé a portar grana a la cuina individual. Tots havien enfonsat el cap entre els muscles, s’havien ajustat bé els gecs enconxats, i tots tenien fred, no tant per la glaçada com pel pensament que havien d’estar tot el sant dia amb aquella gelor. Tatarin, en canvi, amb el seu capot de greixosos galons blaus^[3], caminava com aquell qui res, com si el fred no l’inquietés gens.

Passaren per davant de l’alta tanca de fusta que encerclava el C.D. (Clos Disciplinari), la presó de l’interior del camp, feta de pedra; per davant del filat de punxes, que protegia la fleca contra els detinguts; per davant un angle de la barraca del comandament on, penjada en un pal per un filferro gruixut, hi havia la barra de metall, blanca de gebre; i passaren, també, per davant d’un altre pal on, totalment cobert de glaç, hi havia un termòmetre posat a recer del vent, perquè no baixés massa. Xúkhov, esperançat, va donar una llambregada al petit tub d’un blanc lletós: si assenyalava quaranta-un graus, no haurien de sortir a treballar. Però aquell dia no hi havia manera que arribés ni a quaranta.

Van entrar a la barraca del comandament i, tot seguit, a l’estança del cos de guàrdia. Tal com pressentia Xúkhov tot anant-hi, allà s’aclarí que no el ficarien a la presó, sinó que, senzillament, el terra d’aquella estança estava per fregar. Tatarin va dir a Xúkhov que el perdonava i li manà que fregués el terra de la peça.

Fregar el terra de l’estança del cos de guàrdia era feina d’un reclús determinat, que no feien sortir del camp: era obligació directa de l’encarregat de la neteja a la barraca del comandament. Però aquest detingut, que des de feia temps es trobava a la barraca com a casa seva, tenia entrada al despatx del major, al del responsable del clos disciplinari i al del manaire. Els prestava serveis de tota mena, i de vegades sentia coses que ni els guàrdies no sabien; i, d’un temps ençà, entenia que fregar el terra per a uns simples guàrdies el rebaixava. Aquests l’havien cridat més d’una vegada, comprengueren de què es tractava i començaren a ordenar aquella neteja a d’altres presos.

A l’estança del cos de guàrdia, l’estufa era roent. Dos vigilants, sense res sobre les seves brutes guerreres, jugaven a dames; el tercer, tal com anava, amb la llarga samarra de pell de moltó ajustada al cos amb una corretja, i amb les botes de feltre posades, dormia sobre un banc estret. En un angle hi havia una galleda amb un drap.

Xúkhov es va alegrar que Tatarin el perdonés, i li va dir:

—Gràcies, ciutadà capdavanter! Mai més no faré el ronsa per aixecar-me.

Allí l’ordre era senzilla: enllesteix i vés-te’n. A Xúkhov, després que li hagueren donat feina, fins i tot li semblà que el malestar dels ossos li passava. L’home agafà la galleda i, sense guants (amb les preses els havia oblidats sota el coixí), se n’anà devers el pou.

Els caps de brigada havien sortit del D.P.T. i s’agrupaven a la vora del pal on hi havia el termòmetre; un d’ells, una mica més jove que els altres, ex-Heroi de la Unió Soviètica, s’enfilà al pal i va fregar el tub de l’instrument.

De baix estant, li aconsellaven:

—Procura, almenys, respirar cap a un costat; si no, pujarà.

—Creu-t’ho, que pujarà!… No influeix pas.

Tiurin, el cap de la brigada de Xúkhov, no era allí. Aquest, després de posar la galleda a terra i de ficar-se les mans a les mànigues, observava amb curiositat.

L’altre, enfilat al pal, digué amb veu rogallosa:

—Vint-i-set i mig. Mal llamp!

I després d’haver mirat una vegada més, per estar ben segur que no s’equivocava, salta’ a terra.

—No marca bé, sempre enganya —va dir un d’ells—. No se’ls acudirà pas de penjar-ne cap que rutlli bé!

Els caps de brigada es van separar. Xúkhov va córrer cap al pou. Per sota les peces laterals de la seva gorra d’hivern, abaixades i sense lligar, la glaçada li pessigava les orelles.

El brocal del pou era cobert d’una espessa capa de gel; amb prou feines si la galleda passava pel forat. La corda també havia quedat encarcarada com un bastó.

Amb la galleda fumejant, Xúkhov va tornar a l’estança del cos de guàrdia. Tenia les mans balbes i va submergir-les a l’aigua que acabava de portar. Se li van escalfar una mica. Tatarin no hi era, però s’havien reunit quatre guàrdies que, havent deixat de banda el joc de dames i la son, discutien sobre la quantitat de mill que els donarien al gener (en el poblet veí, els queviures escassejaven, però en venien a part als guàrdies, amb descompte, tot i haver-se acabat de feia temps els bons de racionament).

—Tanca bé la porta, carronya! Com se sent, l’aire! —digué un d’ells, distraient-se un instant de la conversa.

Era molt greu de mullar-se ja de matí les botes de feltre. No hi havia altre calçat per a canviar-les i hauria estat inútil d’anar-lo a buscar a la barraca fent una correguda. En vuit anys de camp, Xúkhov n’havia vistes de tots colors pel que es referia al calçat: havia hagut de passar algun hivern sense botes de feltre i fins i tot sense sabates, amb res més que el calçat fet d’escorça d’arbres o de la goma de roda de tractor (que deixava una traça com d’automòbil). Darrerament, semblava que la qüestió del calçat tendia a arreglar-se: a l’octubre, Xúkhov (que s’espavilà per acompanyar l’ajudant del cap de brigada al magatzem) va aconseguir unes sabates resistents, amb les punteres reforçades, prou espaioses per a calçar dos peücs calents. Durant una setmana, les va portar feliç, com un vailet que n’estrena, i feia ressonar els talons, tots nous. El mes de desembre arribaren les botes de feltre. Quina vidassa! No era pas qüestió de pensar en la mort. Però vet aquí que algun mal-covat de l’oficina va xiuxiuejar al comandant: «Està bé que rebin les botes de feltre, però que tornin les sabates; no es pot pas permetre que un reclús tingui dos parells de calçat alhora». Xúkhov va haver de triar: o passar tot l’hivern amb sabates o bé portar les botes de feltre encara que desglacés; va sacrificar les sabates. Les havia tractades bé, les havia amorosides amb lubrificant, eren unes sabates ben noves. Durant aquells vuit anys, res no li havia dolgut tant com quedar-se sense aquell calçat. Les van tirar en una pila. No podia pas comptar que a la primavera tornessin a ser seves.

Ara, Xúkhov tingué una idea: es va treure ràpidament les botes de feltre, les deixà en un racó i va tirar-hi els peücs al damunt (la cullera va caure i va dringar en tocar a terra; per molt de pressa que s’hagués preparat per anar a la presó, Xúkhov no havia oblidat pas la cullera). Descalç, escampant generosament l’aigua amb el drap, es precipità cap a les botes dels guàrdies.

—Eh, tu, porc! Mira què fas! —cridà un d’ells, aixecant els peus.

Un altre deia, prosseguint la seva conversa:

—Arròs? Dius que ens donaran arròs? Per a l’arròs hi ha una norma diferent, no es pot comparar!

—Per què escampes tanta aigua, cap de soca? A qui se li acut de fregar d’aquesta manera?

—Ciutadà capdavanter! Si no és així, no hi ha manera de netejar el terra. La brutícia hi ha quedat enganxada…

—Verro! Que no has vist mai com frega, la teva dona?

Xúkhov es dreçà, amb el drap regalimant a les mans. Somrigué amb un posat bondadós, descobrint els esvorancs deixats per les dents aclarides a causa de l’escorbut, a Ust-Ixma, l’any 1943. L’home s’havia vist a dos dits de la mort; estava tan acabat, que se l’emportava el còlic hemorràgic, i l’estómac, esgotat, no li tolerava res. D’aquell temps, només li quedava el parlar papissot.

—De la meva dona, ciutadà capdavanter —respongué Xúkhov—, me’n van separar l’any 1941. Ja ni em recordo com és, la dona.

—Aquests netegen així… Són carronyes que no saben fer res ni volen fer-ho. No valen ni el pa que se’ls dóna. Amb merda, se’ls hauria d’alimentar!

—Bé, i per què c… s’ha de fregar cada dia? La humitat no s’acaba mai. Escolta, tu, vuit-cents cinquanta-quatre! Frega una mica per damunt, que el terra a penes quedi moll, i ja podràs fúmer el camp…

—L’arròs! Però no comparis el mill amb l’arròs!

Xúkhov enllestí de pressa.

La feina és com un pal, que té dos caps: si es treballa per a persones, cal fer-la bé; si es treballa per a un mussol, n’hi ha prou amb guardar les aparences.

Altrament, ja se sap: faria temps que tots haurien mort.

Xúkhov va fregar les fustes del paviment procurant que no quedessin taques seques, i va tirar darrera l’estufa el drap sense escórrer; en el llindar, va calçar-se les botes de feltre, esquitxà d’aigua l’estora per on passaven els manaires i, de biaix —per davant el bany, per davant l’edifici del club, fosc i fred—, va enfilar cap al menjador.

Havia de tenir temps d’anar a la infermeria; tot li tornava a fer mal. I, encara, calia no deixar-se pescar per cap guàrdia davant el menjador: el superior del camp havia donat l’ordre rigorosa d’agafar els ressaguers aïllats i ficar-los a la presó.