1

A les cinc del matí, com sempre, tocaren diana: uns cops de martell a una barra de ferro, prop de la barraca del comandament. El so, repetit, travessà amb poca força els vidres, que tenien un gruix de gel de dos dits, i s’apagà: feia fred, i al vigilant no li venia bé de picar gaire estona.

El so es va apagar, però a l’altre costat de la finestra encara era negra nit, com quan Xúkhov s’aixecava per anar a la galleda que feia de latrina. Per la finestra s’entreveien tres fanals grocs: dos a la zona exterior del camp i un a dins.

Xúkhov mai no tardava a aixecar-se; sempre ho feia quan començaven a tocar diana. Fins al moment de formar, cada reclús disposava de prop d’una hora i mitja de temps no reglamentat, i el qui coneix la vida als camps sempre sap com aprofitar-lo: cosir per a algú una funda de guants^[1] aprofitant un tros de folre vell; portar les botes de feltre a un company de brigada ric que encara no s’hagi mogut de la llitera —així l’home no ha de buscar-les voltant, descalç, a l’entorn de la pila— o bé arribar-se fins als magatzems, per veure a qui s’ha de prestar algun servei, com és escombrar o dur alguna cosa. També es pot anar al menjador, a recollir els plats de les taules i portar-los a piles a l’aigüera; allà també et donen un bocí, però hi ha molts voluntaris, més que no en calen, i, d’altra banda, si resta alguna cosa en els plats no te’n saps estar i comences a llepar-los.

Xúkhov recordava molt bé les paraules del seu primer cap de brigada, Kuziomin, un vell llop de camp que en 1943 ja portava dotze anys de deportació. Un dia, en una clariana, a l’entorn de la foguera, havia dit als nouvinguts, que procedien del front:

—Aquí, minyons, impera la llei de la taigà ^[2]. Però també s’hi pot viure. Us diré qui se’n fa l’estella al camp: el qui llepa els plats, el qui posa afecte a la infermeria i el delator que va a trucar a la porta del responsable dels serveis de seguretat. Quant als qui trucaven a la porta, havia exagerat, naturalment. Aquests saben prou bé com guardar-se! El que passa és que es guarden a costa de la sang dels altres.