21

—Ja n’estic tip, d’aquest morter! —digué Tiurin amb enuig—. Llença’l!

—Te n’hauries d’anar, home! Fas més falta allí que no pas aquí.

(Xúkhov l’anomenava pel nom i el patronímic^[18]: Andrei Prokòfievitx. Però en aquell moment la feina el situava al nivell del cap de la brigada i el podia tractar de tu. No és pas que Xúkhov volgués dir: «Mira, som iguals». Però ho sentia així).

I va fer-li una broma, en veure’l baixar per la rampa a gambades:

—Per què dimoni és tan curta la jornada de treball? Tot just comencem i ja toquen a plegar!

Van quedar-se sols Xúkhov i el sord. Amb aquest no es podia parlar gaire, però tampoc no calia: era el més intel·ligent de tots, i tot ho comprenia sense necessitat de dir-li res.

Apa, morter! Apa, un bloc! Comprova’ls, preme’ls… Morter. Bloc d’escòria. Morter. Bloc d’escòria…

El cap de la brigada els havia dit que no es preocupessin pel morter, que el podien llençar i no pensar-hi més. Però Xúkhov no podia canviar, era un babau; no l’havien canviat ni els vuit anys de reclusió i, per a ell, cada cosa i cada feina tenien el seu valor, i no es podien perdre per una fotesa qualsevol.

Morter! Bloc d’escòria! Morter! Bloc d’escòria!

—Ja estem, llamp de Déu! —cridà Senka—. Som-hi!

Agafà la civera i va baixar per la rampa.

Però Xúkhov va retrocedir una mica, contemplà l’obra, i no hauria deixat de fer-ho encara que l’escorta li hagués atiat els gossos. No tenia res a dir-hi. Després, s’acostà corrents a la paret i va mirar-la, a dreta i a esquerra. Bon ull! Com un nivell d’aigua! Molt ben fet! El braç encara no envellia.

Baixà de pressa per la rampa.

Senka sortí de la sala del morter i enfilà el pendent a corre-cuita.

—Apa, apa!

—No t’entretinguis tu, que jo ja vinc! —respongué Xúkhov.

Però abans havia d’entrar a la sala del morter. No volia abandonar així com així la seva paleta. Qui sap si l’endemà no hauria de sortir al treball. Qui sap si enviarien la brigada a la «Vila Socialista». Potser no tornaria allí fins al cap de mig any. I aleshores què? Adéu, paleta? No l’havia feta fonedissa? Ho continuaria fent.

La sala estava a les fosques; totes les estufes eren apagades. Feia por. No pas por per la fosca, sinó per la solitud: tots se n’havien anat, i ell era l’únic que trobarien a faltar al lloc de guàrdia. Els de l’escorta li pegarien.

Tanmateix, buscà el seu racó i la seva pedra, la va alçar i amagà la paleta. S’havia de fer així!

Calia afanyar-se per aconseguir Senka. Aquest havia corregut un centenar de passes, però s’aturà a esperar-lo. Klevxin no abandonava mai ningú en un mal pas. Si havien de rebre, rebrien junts.

Es posaren a córrer, l’un al costat de l’altre. Senka era més alt que Xúkhov, el sobrepassava d’un cap i mig. I s’havia de tenir en compte que el cap de Senka era molt gros! I pensar que hi ha desvagats que, per pròpia voluntat, van a un estadi per veure si corren més que d’altres. Hauria estat bonic de fer-los córrer així, a aquests cretins, després d’un dia de treball esgotador, amb l’espatlla encara encorbada, els guants mullats, les botes de feltre gastades, i amb aquell fred que pelava!

Treien la llengua com gossos rabiosos; només se sentia el seu bleix.

Sort que el cap de la brigada ja era al lloc de guàrdia. Suposaven que ja hauria donat explicacions.

Van córrer de dret cap a la multitud, atemorits.

Centenars de gorges començaren a udolar, omplint-los d’insults. Els amenaçaven amb trencar-los el nas, les costelles, l’ànima que els aguantava… Qui no se sentiria atemorit davant de cinc-cents homes que cridaven com fúries, davant de cinc-centes veus que es mostraven enemigues!

Però el que importava més era l’escorta.

Tanmateix, l’escorta no deia res. I el cap de la brigada era allí, a l’últim rengle. Allò volia dir que havia donat una explicació, que s’havia carregat la culpa.

Els companys continuaven vociferant. Com cridaven! Proferien insults, l’un darrera l’altre. Bramaven tant, que fins Senka, que tantes n’havia sentides, prengué alè i començà a tornar-s’hi. Acostumava a callar sempre; però, aleshores, com va posar-se! Aixecà els punys i semblà que s’anava a esbatussar. Van callar tots, algú es posà a riure.

—Ei, Cent-quatre! Dèieu que era sord, oi? —criden—. Ja ho veiem!

Tothom va riure, fins i tot els de l’escorta.

—A formar, de cinc en cinc!

Però els guàrdies encara no obrien la porta; no es fiaven ni d’ells mateixos. Van fer recular la multitud, que s’havia apilat a la sortida com una colla d’enzes. Potser es pensaven que d’aquella manera anirien més de pressa!

—Formeu files de cinc! Primera! Segona! Tercera!…

Quan esmentaven una renglera, aquesta avançava uns quants metres.

Mentrestant, Xúkhov reprengué l’alè i va mirar al seu voltant. Quedà esbalaït en contemplar la lluna de color de porpra, tota emmurriada, en la fase plena. Potser, fins i tot, ja començava a declinar. El dia abans, a la mateixa hora, era molt més alta. Xúkhov, content perquè tot s’havia acabat bé, va donar un cop de colze al capità i li va dir:

—Escolta, capità: segons la vostra ciència, on va a parar la lluna vella?

—Com! Preguntes on va a parar? Ruc, més que ruc! No la veiem, senzillament.

Xúkhov rigué, movent el cap:

—Si no es veu, com ho saps que existeix?

El capità restà sorprès:

—Però què et penses, tu? I Que cada mes hi ha una lluna nova?

—No ho trobaria gens estrany. Si hi ha tanta gent que neix cada dia, també pot ser que neixi una lluna cada quatre setmanes.

—Ecs! —el capità escopí—. Encara no he trobat mai un mariner tan talòs com tu. I on vols que vagi a parar la lluna vella?

—Això és el que jo t’he preguntat a tu. On va a parar?

Xúkhov va somriure, ensenyant les dents.

—Digues-ho tu primer. On?

Xúkhov sospirà i, papissotejant lleugerament, digué:

—A la meva terra, diuen que Déu esmicola la lluna vella per fer-ne estrelles.

—Que en sou, d’animals! —el capità rigué—. No havia sentit dir mai una cosa així!

—Aleshores, Xúkhov, creus en Déu?

—Quina pregunta! —va dir Xúkhov tot sorprès—. Quan comença a tronar, prova de no creure-hi!

—I per què Déu fa aquestes coses?

—Quines coses?

—Esmicolar la lluna per fer-ne estrelles. Per què ho fa?

—No és gens difícil de comprendre! —Xúkhov s’arronsà d’espatlles—. Amb el temps, les estrelles cauen, cal posar-ne d’altres al seu lloc…

—Gireu-vos, la mare que… —els de l’escorta bramen—. En fila!

Ja havien comptat fins a ells. Passava la dotzena renglera del cinquè centenar i, darrera de tots, anaven ells dos, Buïnovski i Xúkhov.

Els de l’escorta s’exasperaven, discutien tot consultant les pissarres. Tornaven a trobar que faltava algú! Si almenys sabessin de comptar!

Dels quatre-cents seixanta-tres reclusos que hi havia d’haver, només en comptaven quatre-cents seixanta-dos.

Els van allunyar novament de la porta, on tots s’havien acostat, i tornem-hi!

—A formar en files de cinc! Primera! Segona!…

El que més els dolia de tots aquests recomptes era que els prenia un temps no reglamentat per a treballar, un temps que era ben seu. Encara els faltava travessar l’estepa fins al camp de reclusió i fer la cua de l’escorcoll! Els presos sortien de les obres amb un pas apressat, per arribar a l’escorcoll abans que els altres i ser els primers d’entaforar-se al camp. La columna que arribava primer era afortunada: el menjador l’esperava, era la primera a retirar paquets postals, la primera al dipòsit dels objectes personals, la primera a la cuina, la primera a la Secció de Cultura (on podien recollir les cartes i trametre’n d’altres a la censura), la primera a la infermeria, a la barberia, al bany. A tot arreu la primera!

També l’escorta solia tenir pressa a deixar-los en un lloc segur i poder-se retirar al seu camp. El soldat no estava pas gaire millor que els presos: en poc temps, havia de fer moltes coses.