25

Com augmentava el fred! No podien estar-se quiets, havien de picar de peus a terra o bé caminar, dues passes endavant, dues endarrera.

La gent feia comentaris sobre com havia pogut fugir el moldau. Si s’havia escapolit de dia, encara tenia alguna possibilitat. Però si estava amagat esperant que traguessin les òlibes de les torres de vigilància, no tenia res a fer. Si no trobaven, sota els filats, rastres que revelessin per on s’havia escapat, dedicarien tres dies a buscar-lo pel clos. I durant aquests tres dies, o els que calgués, les òlibes no es mourien dels observatoris. El reglament ho disposava així, i els detinguts ho sabien de feia temps; quan s’escapava algú, els de l’escorta ho passaven malament, no podien pensar en el repòs, ni en el son ni en el menjar. Això feia que, de vegades, la ràbia els ofusqués i mataven el fugitiu.

Cèsar provava de convèncer el capità:

—Per exemple, recordeu el pinçanàs que penja del cordam del vaixell?

—Més o menys…

El capità de fragata fumava el cigarret.

—O bé el cotxet d’infant que rodola i rodola per l’escala?

—Sí… Però, a la pel·lícula^[19], la vida dels mariners sembla representada per titelles.

—És que nosaltres estem una mica aviciats per la tècnica moderna de la fotografia…

—I els cucs formiguegen per la carn com si fossin cucs de terra. Podien ser tan grans com això?

—Però els mitjans del cinema no permeten de mostrar-ne de més petits!

—Em penso que si ara ens donaven carn com aquella, en comptes dels nostres petits peixos, i la tiraven al perol sense rentar-la, sense rascar-la, nosaltres…