2

Xúkhov sempre s’aixecava així que sentia el senyal, però avui no ho feia. Al vespre ja es trobava malament, com si tingués calfreds o com si els ossos li fessin mal. No s’havia pogut escalfar en tota la nit. A estones, tot dormint, havia tingut la sensació d’estar molt malalt, però de tant en tant li havia semblat que es trobava més bé. Tanmateix, no hauria desitjat pas que arribés el matí.

Però el matí va arribar a passos comptats.

I on hauria pogut escalfar-se allí? A la finestra s’havia acumulat el glaç, i a les parets, al llarg de la juntura amb el sostre, per tota la barraca —si n’era de gran!—, es veia una teranyina blanca. Era gebre.

Xúkhov no s’aixecava. Jeia a la part alta d’un bloc de lliteres, cobert de cap i tot amb la manta i el tabard, amb els peus ficats en una màniga girada del gec —un gec amb tou de buata—. No veia res; però, pels sorolls, sabia tot el que passava a la barraca i al racó destinat a la seva brigada. Els reclusos de servei, caminant feixugament pel corredor, s’enduien una de les portadores de vuit galledes. Es considera que això és un treball lleuger, cosa d’invàlids; però, aneu, proveu-ho! Tragineu-les sense que es vessin gens! Al racó de la brigada 75 tiren a terra un feix de botes de feltre tretes de l’assecador. I tot seguit en deixen un altre al nostre racó. (Avui també ha tocat a la nostra brigada el torn de fer-se eixugar les botes de feltre). El cap de la brigada i el seu ajudant es calcen en silenci, i el seu bloc de lliteres grinyola. L’ajudant se n’anirà de seguida a la talladora del pa, mentre que l’altre es presentarà a la barraca del comandament, al D.P.T. (Departament de Planificació del Treball).

Però no s’hi presentarà solament perquè li concretin, com cada dia, la tasca que se’ls encomana. Xúkhov es va recordar que aquest dia s’anava a decidir la sort de la seva brigada, la 104, que volien treure de la construcció d’uns tallers i destinar-la a un nou objectiu, a la «Vila Socialista». I aquella «Vila Socialista» no era altra cosa que un camp nu, colgat sota muntanyes de neu. El que allà s’havia de fer primerament era cavar sots, plantar estaques i estendre el reixat de filferro de punxes tot al voltant, perquè no es poguessin escapar els mateixos que hi treballaven. I, després, construir.

Era ben segur que, durant un mes, allà no hi hauria cap lloc per a escalfar-se, ni una trista canera. No es podria encendre foc —d’on traurien la llenya?—. L’única salvació seria escarrassar-se de valent.

El cap de la brigada estava preocupat i aniria a veure si ho arreglava. Miraria d’endossar aquell treball a alguna altra brigada, no tan expedita. Naturalment, amb les mans buides no hi havia manera d’arribar a un acord. Era qüestió de portar mig quilo de llard a l’encarregat principal de la distribució del treball. O bé un quilo.

Xúkhov pensava: per què no passar per la infermeria i provar d’obtenir la baixa del treball, encara que només sigui per a un dia? No perdria res provant-ho. Se sentia tot el cos com capolat.

I, a més: quin vigilant feia la guàrdia, aquell dia?

La feia —Xúkhov ho recordava— Ivan i Mig, un sergent llarg i prim, d’ulls negres. Quan el veus per primera vegada, t’esgarrifés; però, quan el coneixes, veus que és el més tractable de tots els vigilants de guàrdia: no et fica a la presó ni t’arrossega al comandament del cos disciplinari. Així, doncs, era possible jeure una mica més, almenys mentre la novena brigada fos al menjador.