El desert

Des del centre de refugiats de Zuric, ens hem «distribuït» una mica per tota Suïssa. És així, per casualitat, que arribem a Neuchâtel, i més concretament a Valangin, on ens espera un pis de dues habitacions moblat pels habitants del poble. Unes setmanes més tard, començo a treballar en una fàbrica de rellotges de Fontainemelon.

M’aixeco a quarts de sis del matí. Vesteixo la nena i li dono l’esmorzar, i després em vesteixo jo i agafo l’autobús de dos quarts de set que em portarà a la fàbrica. Deixo la nena a la guarderia i entro a treballar. En surto a les cinc de la tarda. Vaig a buscar la nena a la guarderia, torno a agafar l’autobús i tornem a casa. Faig les compres a la botigueta del poble, encenc el foc (al pis no hi ha calefacció), preparo el sopar, poso la nena a dormir, rento els plats, escric una mica i me’n vaig a dormir.

Per escriure poemes, la fàbrica és ideal. Com que el treball és monòton, es pot estar pensant en una altra cosa i les màquines tenen un ritme regular que ajuda a comptar versos. Al meu calaix, tinc un full de paper i un llapis. Quan el poema pren forma, l’anoto. Al vespre, ho passo tot a net en un quadern.

A la fàbrica, hi treballem cap a deu hongaresos. A la pausa del migdia, ens retrobem a la cantina, però els plats són tan diferents dels que estem acostumats a menjar que gairebé no els tastem mai. Jo mateixa, durant un any i mig, a dinar, l’únic que he pres és cafè amb llet i pa.

A la fàbrica, tothom es porta molt bé amb nosaltres. Ens fan la rialla i ens diuen coses, però nosaltres no entenem res.

És aquí que comença el desert. El desert social i el desert cultural. A l’exaltació dels dies de la revolució i de la fugida se succeeixen el silenci, la buidor, la nostàlgia dels dies en què teníem la sensació de participar en alguna cosa important, històrica i tot potser, l’enyor del país i l’enyor de la família i els amics.

Ens esperàvem alguna cosa en arribar aquí. No sabíem què ens esperàvem, però això sí que no: aquelles tristes jornades de treball, aquells vespres silenciosos, aquella vida prefixada, sense canvi, sense sorpresa, sense esperança.

Materialment, vivim una mica millor que abans. Tenim dues habitacions en comptes d’una. Tenim prou carbó i no ens falta menjar. Però en relació amb tot el que hem perdut, això ho hem pagat molt car.

A l’autobús del matí, el revisor s’asseu al meu costat; cada matí és igual; gras i jovial, tot el camí m’explica coses. No entenc gran cosa, però sé que em vol tranquil·litzar explicant-me que els suïssos no permetran que els russos hi vagin. Em diu que no he de tenir més por, que no he d’estar trista, que a hores d’ara estic fora de perill. Somric, no li puc dir que no tinc por dels russos i que si estic trista és sobretot a causa de la meva excessiva seguretat actual, i perquè no hi ha res més a fer ni a pensar que en la feina, la fàbrica, les compres, la bugada, els àpats, i que no hi ha res més a esperar que els diumenges per dormir i somniar una estona més en el meu país.

Com li podria explicar, sense ofendre’l, i amb les poques paraules que sé en francès, que el seu bonic país no és altra cosa que un desert per a nosaltres, els refugiats, un desert que hem de travessar per arribar al que anomenen «la integració», «l’assimilació»? En aquest moment, encara no sé que alguns no hi arribaran mai.

Dos dels nostres han tornat a Hongria tot i la pena de presó que els hi espera. Dos més, dos joves solters, han marxat més lluny, als Estats Units, al Canadà. Altres quatre, encara més lluny, tan lluny com es pugui anar, més enllà de la gran frontera. Aquestes quatre persones, coneguts meus, es van suïcidar durant els dos primers anys del nostre exili. Una amb barbitúrics, una amb gas, i dos més es van penjar. La més jove tenia divuit anys. Es deia Gisèle.