De la paraula a l’escriptura

Ja des de ben petita, m’ha agradat explicar històries. Històries que jo mateixa invento.

De tant en tant, l’àvia ve de la ciutat a casa per veure’ns i per ajudar la mare. Al vespre, és l’àvia la que ens posa a dormir i mira de fer-nos adormir amb contes que ja hem sentit mil vegades.

I jo surto del llit i dic a l’àvia:

—Les històries, les explico jo i no tu.

Ella em fa seure a la falda i m’acarona:

—Explica, explica, doncs…

Començo dient una frase, la primera que em ve al cap, i a continuació tot surt encadenat. Els personatges apareixen, moren o desapareixen. N’hi ha de bons i de dolents, de pobres i de rics, de vencedors i de vençuts. I sense acabar ni mai ni mai més, xarrotejo a la falda de l’àvia:

—I després… i després…

L’àvia em posa al llit plegable, afluixa la flama de la llàntia de petroli i se’n va a la cuina.

Els meus germans dormen, i jo també m’adormo però en el meu somni la història continua, bonica i aterridora alhora.

El que m’agrada més és explicar històries al meu germanet Tila. És el consentit de la mare. És tres anys més petit que jo, de manera que es creu tot el que li dic. Per exemple, el porto fins a un raconet del jardí i li pregunto:

—Vols que t’expliqui un secret?

—Quin secret?

—El secret del teu naixement.

—No hi ha cap secret en el meu naixement.

—Sí que n’hi ha un. Però només te’l diré si em jures que no en diràs res a ningú.

—T’ho juro.

—Doncs, mira: tu ets un nen trobat. No ets de la família. Et vam trobar en un descampat, abandonat, tot despullat.

En Tila diu:

—No és veritat.

—Els pares t’ho diran més endavant, quan siguis gran. Si sabessis la llàstima que ens vas fer, tan primet i tot despullat.

En Tila comença a plorar. Me’l pujo al coll:

—No ploris. T’estimo com si fossis el meu germà de veritat.

—Com en Yano?

—Gairebé. Encara que en Yano és el meu germà autèntic.

En Tila reflexiona:

—Però, aleshores, per què tinc el mateix cognom que vosaltres? I per què la mare m’estima més que a vosaltres dos? Vosaltres esteu sempre castigats, tu i en Yano. I jo, mai.

Li explico:

—Tens el mateix cognom perquè et vam adoptar oficialment. I si la mare és més afectuosa amb tu que amb nosaltres és perquè vol demostrar que no fa cap diferència entre tu i els seus veritables fills.

—Jo sóc el seu veritable fill!

En Tila xiscla mentre corre cap dins a casa:

—Mare, mare!

Jo corro rere seu:

—M’has jurat que no diries res. Era una broma!

Massa tard. En Tila arriba a la cuina i es llença als braços de la mare:

—Digues que sóc el teu fill. El teu veritable fill. I que tu ets la meva veritable mare.

Em castiguen, és clar, per haver explicat bestieses. M’agenollo sobre una panotxa en un racó de l’habitació. De seguida arriba en Yano amb una altra panotxa i s’agenolla al meu costat.

Li pregunto:

—Per què t’han castigat, a tu?

—No ho sé. Només he acariciat el caparró d’en Tila i li he dit: «T’estimo, bastardet».

Ens posem a riure. Sé que ho ha fet expressament perquè el castiguessin, per solidaritat i perquè sense mi s’avorreix.

Acabo explicant encara altres bestieses a en Tila, i també ho intento amb en Yano, però ell no em creu perquè té un any més que jo.

Les ganes d’escriure començaran més tard, quan els núvols de cotó fluix de la infància s’esquincen, quan arribaran els mals dies i arribaran els anys dels quals jo diria: «No m’agraden».

Quan, separada dels pares i dels germans, ingressaria a l’internat en una ciutat desconeguda, en què, per suportar el dolor de la separació, només em quedava una solució: escriure.