La memòria

M’assabento pels diaris i la televisió que un nen turc de deu anys ha mort de fred i d’esgotament quan travessava, juntament amb els seus pares, la frontera suïssa de manera clandestina. Els «guies de contrabandistes» els han deixat al costat de la frontera. L’únic que havien de fer era anar tot recte fins al primer poble suís. Han caminat durant llargues hores a través de la muntanya i el bosc. Feia fred. Cap al final, el pare duia el nen penjat a l’esquena. Però ja era massa tard. Quan han arribat al poble, el nen ja era mort de cansament, de fred i d’esgotament.

La meva primera reacció és la mateixa que la de qualsevol suís: «Com es pot atrevir la gent a aventurar-se en històries d’aquesta mena amb criatures? Una irresponsabilitat com aquesta és inadmissible». El xoc, en canvi, és violent i immediat. Un vent fred de finals de novembre s’entafora a la meva habitació ben caldejada, i la veu de la meva memòria s’eleva en mi estupefacta: «I doncs? Ja t’has oblidat de tot? Tu has fet el mateix, exactament el mateix. I això que la teva criatura encara era gairebé un nadó».

Sí, prou que me’n recordo.

Tinc vint-i-un anys. Fa dos anys que sóc casada i tinc una neneta de quatre mesos. Travessàrem la frontera entre Hongria i Àustria un vespre de novembre, rere un «guia de contrabandistes». Es diu Joseph, i el conec força bé.

Formem un grup d’unes deu persones, algunes encara criatures. La meva filla dorm als braços del seu pare i jo porto dues bosses. En una hi ha biberons, bolquers i robeta de recanvi per a la criatura; en l’altra, diccionaris. Caminem en silenci darrere en Joseph durant prop d’una hora. La foscor és gairebé absoluta. De tant en tant, els fusells lluminosos i els projectils ho il·luminen tot, i se senten esclats i trets, però tot seguit el silenci i la foscor ho tornen a envair tot.

Cap a l’altre extrem del bosc, en Joseph s’atura i ens diu:

—Ja sou a Àustria. L’únic que us cal fer és seguir recte. El poble no és gaire lluny.

M’acomiado d’en Joseph. Li donem tots els diners que tenim i, de tota manera, aquests diners tampoc tindrien cap valor a Àustria.

Caminem per dins del bosc. Una bona estona. Massa estona. Els branquillons ens esgarrapen la cara, ensopeguem en clots, les fulles mortes ens mullen les sabates i ens torcem els turmells amb les arrels. Encenem llanternes però només il·luminen petits rogles i l’únic que ens deixen veure són arbres, arbres i més arbres. Malgrat això, ja hauríem hagut de sortir del bosc. Tenim la impressió de donar voltes sobre el mateix punt.

Un nen diu:

—Tinc por. Me’n vull anar a casa. Em vull posar al llit.

Un altre nen plora. Una dona diu:

—Estem perduts.

Un jove diu:

—Aturem-nos. Si continuem així, anirem a parar a Hongria, si és que encara no hi som. No us moveu. Me’n vaig a fer una ullada.

Tornar a Hongria, tots sabem el que això voldria dir: presó per haver travessat il·legalment la frontera, i potser fins i tot ser atacats per agents fronterers russos en estat d’embriaguesa.

El jove s’enfila a un arbre. Quan en baixa, diu:

—Ja sé on som. M’he fixat en les llums. Seguiu-me.

El seguim. Ben aviat, arriba la claror al bosc i per fi caminem per un camí de debò, sense branquillons, ni clots, ni arrels.

Tot d’una, una llum potent ens il·lumina i una veu diu:

—Alto!

Un membre del nostre grup diu en alemany:

—Som refugiats.

Els agents fronterers austríacs responen tot rient:

—No ho hauríem dit pas… Veniu amb nosaltres.

Ens van portar fins a la plaça del poble. Hi havia una multitud de refugiats. L’alcalde arriba:

—Els que tinguin criatures que facin un pas endavant!

Ens hem allotjat a casa d’una família camperola. Són molt bona gent. S’ocupen de la nena, i ens donen menjar i un llit per dormir.

El que em resulta curiós són els pocs records que conservo de tot plegat. És com si tot formés part d’un somni, o d’una altra vida. Com si la meva memòria es negués a recordar aquell moment en què vaig perdre gran part de la meva vida.

A Hongria, hi he deixat el meu dietari d’escriptura secreta, i també els meus primers poemes. Hi he deixat els germans i els pares, sense previ avís, sense dir-los ni adéu ni a reveure. Però sobretot, aquell dia, aquell dia de les acaballes de novembre de 1956, vaig perdre definitivament el sentiment de pertinença a un poble.