Pallassades

Anys cinquanta. A banda d’alguns privilegiats, tothom és pobre al nostre país. I alguns són encara més pobres que els altres.

A l’internat estem entretingudes, és veritat. Tenim per menjar i tenim un sostre, però el menjar és tan dolent i escadusser que tothora tenim gana. A l’hivern, passem fred. A l’escola, ens traiem els abrics però cada quart d’hora ens aixequem per fer taules de gimnàstica per tornar a entrar en calor. Als dormitoris, també hi fa molt fred, dormim amb mitjons i quan pugem a les sales d’estudi, hem d’agafar les jaquetes.

En aquesta època, em poso el vell abric d’en Yano, que ja se li ha quedat petit; un abric negre, sense botons, estripat pel costat esquerre.

Un amic em dirà més tard:

—Com t’admirava amb el teu abric negre sempre obert, a l’hivern i tot.

En anar cap a l’escola, també porto la cartera d’una amiga, perquè jo no en tinc cap de meva, i poso els quaderns i els llibres a la seva cartera. La cartera pesa molt i se’m gelen els dits perquè no tinc guants. Tampoc tinc llapis ni ploma, ni xandall per fer gimnàstica. Tot m’ho han de deixar.

També he de manllevar sabates quan he de portar les meves a arreglar al sabater.

Si les hi he de deixar, em quedo al llit tres dies per culpa del sabater. El que no puc és dir a la directora de l’internat que no tinc sabates de recanvi per anar a l’escola. Li dic que estic malalta i em creu perquè sóc una bona alumna. Em toca el front i em diu:

—Tens febre. Com a mínim estàs a trenta-vuit. Tapa’t bé.

Jo em tapo bé. Però com pagaré el sabater? No és qüestió de demanar diners als meus pares. El pare és a la presó i no en tenim cap notícia des de fa anys. La mare treballa on pot. Ocupa una sola habitació amb en Tila i, de vegades, els veïns li deixen fer servir la cuina.

Durant un breu període, la mare treballà a la ciutat on jo estudio. Una vegada, en tornar de l’escola, la vaig anar a veure. Era una petita sala en un soterrani on vuit o deu dones, assegudes al voltant d’una gran taula, envasaven verí per a rates sota la llum d’una bombeta elèctrica.

La mare em preguntà:

—Va tot bé?

Jo li vaig respondre:

—Sí, tot va bé. No t’amoïnis.

No em preguntà si em feia falta res, però jo ja vaig afegir:

—No necessito res. I en Tila, què fa?

La mare digué:

—Està bé. També entrarà en un internat, cap a la tardor.

No tenim res més a dir-nos. Voldria dir-li que he portat les sabates a arreglar i que el sabater m’ha fiat però que l’he de pagar com abans millor, però en veure el vell vestit usat de la mare i els seus guants empastifats de verí, no he gosat a dir-li’n res. Li faig un petó i me’n vaig, i no hi torno més.

Per guanyar uns quants diners, organitzo un espectacle a l’escola, amb una representació de vint minuts. Escric esquetxs que, amb dues o tres amigues, ens aprenem ben de pressa, i de vegades fins i tot n’improvisem alguns. La meva especialitat és la imitació de professors. Al matí, representem els esquetxs en algunes classes; l’endemà, en altres. El preu de l’entrada és l’equivalent al preu d’un dels croissants que la bidell ven a l’hora del pati.

L’espectacle rutlla bé; tenim molt èxit i les espectadores es parteixen de riure fins al passadís. Fins i tot ens vénen a veure professors, cosa que a vegades m’obliga a canviar tot d’una el tema d’imitació.

Repeteixo l’experiència dins del marc de l’internat, amb altres amigues i altres esquetxs. Al vespre, anem de dormitori en dormitori, ens conviden, ens supliquen que hi anem, ens preparen festins amb els paquets que les filles de camperols reben dels seus pares. Nosaltres, les actrius, acceptem tant diners com menjar, però la nostra recompensa més gran serà, sens dubte, la felicitat de fer riure.