Llengua materna i llengües enemigues

Al principi, només hi havia una llengua. I els objectes, les coses, els sentiments, els colors, els somnis, les cartes, els llibres i els diaris… eren en aquesta llengua.

Jo ni tan sols m’imaginava que pogués existir una altra llengua, que una persona pogués pronunciar una paraula que jo no entendria.

A la cuina de la mare, a l’escola del pare, a l’església de l’oncle Guéza, als carrers, a les cases del poble i també a la ciutat dels avis, tothom parlava la mateixa llengua, i mai s’havia plantejat l’existència d’una altra.

Deien que els gitanos, instal·lats als afores del poble, parlaven en una altra llengua, però jo pensava que no es tractava d’una llengua de debò i que no era sinó una llengua inventada que només parlaven entre ells, com fèiem el meu germà Yano i jo, quan parlàvem de manera que el germà petit, en Tila, no ens pogués entendre.

També pensava que els gitanos feien això perquè al bar del poble, ells tenien gots marcats, gots només per a ells, ja que ningú volia beure en un got en què hagués begut un gitano.

També deien que els gitanos robaven criatures. En realitat, sí que robaven moltes coses, però quan passava per davant de les seves cases construïdes amb argila i veia la quantitat de criatures que jugaven al voltant d’aquelles cases ruïnoses, em preguntava per quin motiu n’haurien de robar més, de criatures. A més, quan els gitanos venien al poble per vendre els seus objectes de terrissa, o els seus coves trenats amb bova, parlaven de manera «normal», en la mateixa llengua que nosaltres.

Quan tenia nou anys, ens vam traslladar. Ens en vam anar a viure a una ciutat fronterera en què almenys una quarta part de la població parlava en alemany. Per a nosaltres, els hongaresos, era una llengua enemiga, perquè recordava la dominació austríaca i era també la llengua dels militars estrangers que ocupaven el nostre país en aquella època.

Al cap d’un any, eren altres militars estrangers els que ocupaven el nostre país. El rus va passar a ser la llengua obligatòria a les escoles, i les altres llengües estrangeres estaven prohibides.

Ningú no sabia rus. Els professors que ensenyaven llengües estrangeres, com l’alemany, el francès o l’anglès, segueixen cursos accelerats de rus durant uns quants mesos, però ni dominen realment la llengua ni tenen ganes d’ensenyar-la. I, sigui com sigui, tampoc els alumnes tenen ganes d’aprendre-la.

S’assisteix a un sabotatge intel·lectual nacional, a una resistència passiva natural que, sense acord previ, sorgeix de manera espontània.

Amb la mateixa manca d’entusiasme s’ensenyen i s’aprenen la geografia, la història i la literatura de la Unió Soviètica. De les escoles, en surt una generació d’ignorants.

És així com, a l’edat de vint-i-un anys, en arribar a Suïssa, i totalment per atzar en una ciutat on es parlava en francès, em trobo amb una llengua per mi totalment desconeguda. És aquí on comença la meva lluita per conquerir aquesta llengua, una lluita llarga i acarnissada que durarà tota la meva vida.

Parlo francès des de fa més de trenta anys, l’escric des de fa vint anys, però encara no en sé prou. El parlo amb errors i només el puc escriure amb l’ajuda de diccionaris consultats amb assiduïtat.

És per aquesta raó que jo dic que el francès és també una llengua enemiga. I hi ha encara una altra raó, i és la més greu: aquesta llengua està eliminant la meva llengua materna.