Desterrats

Des del poblet austríac on havíem arribat des d’Hongria, agafem l’autocar cap a Viena. L’alcalde del poble ens paga els bitllets. Durant el viatge, la nena dorm amb el cap a la meva falda. A la vorera de la carretera, els guarda-rodes lluminosos se succeeixen. Encara no n’havia vist mai, de guarda-rodes lluminosos.

Un cop arribats a Viena, trobem una comissaria de policia per anunciar la nostra arribada. A l’interior de la comissaria canvio els bolquers de la nena i li dono el biberó. Vomita. Els policies ens donen l’adreça d’un centre de refugiats, i ens indiquen el tramvia que ens hi portarà de franc. Al tramvia, unes dones ben vestides es posen la meva nena a la falda i em fiquen diners a la butxaca.

El centre és un gran edifici que devia haver estat una fàbrica o una caserna. En immenses sales, les màrfegues estaven col·locades directament a terra. Hi ha dutxes comunitàries i un menjador grandiós. A l’entrada d’aquest menjador hi ha una pissarra on es pengen els anuncis de cerca. Hi ha gent que busca els seus pares, amics que han perdut en travessar la frontera, abans o després, a la ciutat de Viena, o fins i tot entre la multitud i el caos del centre.

El meu marit, com tothom, es passa el dia esperant en els despatxos de les diferents ambaixades per trobar un país d’acollida. Jo em quedo amb la nena que, ajaguda a la màrfega, xerroteja tot jugant amb els brins de palla que en surten. Em veig obligada a aprendre algunes paraules en alemany per poder demanar el necessari per a la criatura. Emportant-me-la al coll, vaig a la gran cuina del centre, i dic al senyor que sembla ser-ne el xef: «Milch für Kinder, bitte». O bé: «Seife für Kinder». Aquest senyor em dóna sempre personalment el que li demano.

En vigílies de Nadal, agafem el tren en direcció a Suïssa. Hi ha branquetes d’avet sobre la lleixa de la finestra, i també xocolata i taronges. És un tren especial. A banda dels acompanyants, a l’interior només hi ha hongaresos, i el tren no para fins a la frontera suïssa. Allí, una banda de música ens dóna la benvinguda i unes amables dones ens passen per la finestra cassons de te calent, xocolata i taronges.

Arribem a Lausanne. Ens allotgen en una caserna a la part alta de la ciutat, prop d’un camp de futbol. Unes joves vestides com militars ens agafen les criatures amb rialles tranquil·litzadores. Ens separen homes i dones per a la dutxa. S’enduen la nostra roba per desinfectar-la.

Són aquells d’entre nosaltres que ja havien viscut una situació semblant els que més tard confessaren que havien tingut por. Tots ens hem consolat pensant que després ens tornaríem a trobar i que, sobretot, trobaríem els nostres fills, ja nets i ben alimentats. La meva nena dorm tranquil·lament en un bonic bressol, el més bonic que hagi tingut mai, al costat del meu llit.

El diumenge, després del partit de futbol, els espectadors ens vénen a veure darrere la barrera de la caserna. Ens regalen xocolata i taronges, és clar, però també cigarrets i fins i tot diners. Això ja no ens recorda els camps de concentració, sinó més aviat el zoo. Els més púdics s’abstenen de sortir al pati; altres, però, es passen el dia amb la mà estesa a través de la barrera i comparant els respectius botins.

Diverses vegades per setmana, alguns empresaris vénen per buscar mà d’obra. Alguns amics i coneguts troben feina i un allotjament. Se’n van i ens deixen la seva nova adreça.

Després d’haver passat un mes a Lausanne, passem un altre mes a Zuric, allotjats en una escola en ple bosc. Ens fan classes de llengua però jo, amb la nena, gairebé no hi puc anar mai.

Com hauria estat la meva vida si no me n’hagués anat del meu país? Més dura, més pobra, em penso, però també menys solitària, menys esquinçada, i feliç, potser.

L’únic que tinc clar és que jo hauria escrit igual, tan se val on i tan se val en quina llengua.