Els inicis

Llegeixo. De manera gairebé malaltissa. Llegeixo tot el que em cau a les mans, tot el que tinc a la vista: diaris, llibres escolars, cartells, trossos de paper que trobo pel carrer, receptes de cuina, llibres infantils. Qualsevol cosa impresa.

Tinc quatre anys. La guerra acaba de començar. En aquest moment vivim en un poblet que no té ni estació, ni electricitat, ni aigua corrent, ni telèfon.

El meu pare és l’únic mestre de l’escola del poble. És el mestre de tots els alumnes, de primer a sisè curs. I a la mateixa aula. L’única separació entre l’escola i casa nostra és el pati i les finestres de l’escola donen a l’hort de la meva mare. Quan m’enfilo a la finestra més alta del menjador, veig tota la classe, amb el meu pare davant, dret i escrivint a la pissarra.

L’aula del pare fa olor de guix, de tinta, de paper, de calma, de silenci i de neu, a l’estiu i tot. La gran cuina de la mare fa olor de carn crua i de carn bullida, de llet, de melmelada, de pa, de bugada humida, de pipí del nadó, de soroll i rebombori, i de calor estival, fins i tot a l’hivern.

Quan per culpa del temps, no podem anar a jugar fora, quan el nadó crida més fort que normalment, quan el meu germà i jo fem massa soroll i massa estralls a la cuina, la mare ens envia al pare perquè ens «castigui».

Sortim de casa. El meu germà es para davant del rafal on tallem la llenya:

—Prefereixo quedar-me aquí. Tallaré branquetes.

—D’acord. La mare es posarà contenta.

Travesso el pati, entro a Taula del pare, m’aturo davant la porta i abaixo la mirada.

El pare em diu:

—Atansa’t.

M’hi atanso. I li dic a cau d’orella:

—Estic castigada… la mare…

—I res més? Em pregunta si «res més?» perquè de vegades hi ha una nota de la meva mare que li he de donar sense dir res, o bé una paraula que li he de dir, com ara «metge» o «urgència», i a vegades només una xifra: 38 o 40. I tot per culpa d’un nadó que es passa el dia malalt.

Li dic al pare:

—No, no. Res més.

Em dóna un llibre de dibuixos:

—Vés a seure.

Vaig al fons de l’aula, on sempre hi ha llocs lliures darrere els més grans.

Va ser així com, de molt petita, gairebé sense adonar-me’n i absolutament per atzar, vaig contraure la incurable malaltia de la lectura.

Quan anem a veure els pares de la mare, que viuen en una ciutat propera, en una casa amb llum i aigua, l’avi m’agafa de la mà, i plegats anem a fer un tomb pel veïnat.

L’avi es treu un diari de la butxaca gran del redingot i diu als veïns:

—Mireu! Escolteu!

I a mi:

—Llegeix!

I jo llegeixo. Normalment, sense errors i tan de pressa com m’ho demani.

Deixant a banda aquest orgull d’avi, la meva malaltia de la lectura el que em portarà és més aviat retrets i menyspreu:

Que si «no fa res. Tot el dia llegeix».

Que si «no sap fer res més».

Que si «és l’ocupació més vagarosa que hi ha».

Que si «això és fer el mandra».

I, sobretot, que si «llegeix en comptes de…».

En comptes de què?

«Hi ha tantes coses més útils, oi?».

Fins i tot ara, al matí, quan la casa es buida i tots els veïns se’n van a treballar, tinc una mica de mala consciència de posar-me a la taula de la cuina a llegir els diaris hores i hores, en comptes de… fer la neteja o de rentar els plats d’ahir al vespre, d’anar a comprar, de rentar i planxar la roba, de fer melmelada o pastissos…

I, per damunt, damunt de tot! En comptes d’escriure.