III

Aquell vespre l’aspecte del bulevard era estrany. Es sentia que alguna cosa insòlita, solemne, es preparava. Una multitud enorme, seriosa, ansiosa, s’acumulava, emplenant l’acera i desbordant gairebé enmig del carrer, mantingut lliure amb grans dificultats pels guàrdies de París. Davant els restaurants, les terrasses, desproporcionadament eixamplades per la instal·lació de cadires i taules, feien més completa l’obstrucció i impossibilitaven la circulació. A vegades un mirador impacient es posava dret un instant damunt la seva cadira, el breu instant que els altres necessitaven per pregar-li que s’assegués. Evidentment tots esperaven; es sentia amb claredat que entre les vores de les aceres, damunt el carrer protegit, alguna cosa anava a descendir. Àngela i Títir, després de trobar amb grans dificultats una taula i d’haver-la llogada a un preu molt elevat, s’instal·laren davant dos bocs i demanaren al mosso:

—Què espereu?

—D’on torna el senyor? —digué el mosso—. El senyor no sap que esperem Melibeu? Passarà entre les cinc i les sis…, i fixeu-vos…, escolteu: em sembla que ja es poden sentir les seves flautes.

Dels fons del bulevard es va aixecar un so feble de flabiol. La multitud, amb més atenció encara, palpità. El so cresqué, s’acostà:

—Oh!, que és emocionant! —digué Àngela.

El sol ponent enviava el seus raigs d’un extrem a l’altre del bulevard. I, com si sortís de les esplendors del crepuscle, Melibeu s’acostà, precedit pel simple so de la flauta. De primer no es veia bé el seu aspecte, però quan va ésser més a prop:

—Oh!, que bonic és! —digué Àngela.

Melibeu, però, arribat davant Títir, va cessar el seu cant de flauta, s’aturà bruscament, va veure Àngela, i tothom remarcà que anava nu.

—Oh! —digué Àngela, inclinada damunt Títir—, que bell és!, que fort és el seu pit!, que adorables les seves flautes!

Títir estava una mica molest.

—Però pregunteu-li on va —digué Àngela.

—On aneu? —interrogà Títir.

Melibeu contestà:

—Eo Romam.

—Què diu? —preguntà Àngela.

Títir:

—No comprendríeu, estimada amiga.

—Però vós m’ho explicareu —digué Àngela.

—Romam —insistí Melibeu— urbem quam dicunt Romam.

Àngela:

—Oh!, quina delícia això que diu! Què vol dir això?

Títir:

—Però, estimada Àngela, us asseguro que no és tan deliciós com sembla; vol dir simplement que va a Roma.

—Roma! —digué Àngela somiosa—, oh!, m’agradaria tant veure Roma.

Melibeu, reprenent el flabiol, recomençava la seva primitiva melodia. Sentint aquells sons, Àngela, exaltada, s’aixecà, s’acostà, i, com que Melibeu li oferia el braç, el prengué i tots dos s’allunyaren així pel bulevard i desaparegueren en el crepuscle definitiu.

La multitud, desenfrenada ara, s’agitava tumultuosament. De pertot arreu es sentien preguntes:

—Què ha dit?

—Què ha fet?

—Qui era aquella dona?

I quan, alguns instants després, aparegueren els diaris del vespre, una curiositat feroç se’ls emportà com en un cicló; i la gent va saber de sobte que aquella dona era Àngela, i que aquell Melibeu era un que anava nu a Itàlia.

Aleshores, morta la curiositat, la multitud va escórrer-se com una aigua lliure, buidant els grans bulevards. I Títir es va trobar completament sol i voltat d’aiguamoll.

Suposem que no he dit res.

Un riure irreprimible va agitar uns instants l’auditori.

—Senyors, content que la meva història us diverteixi —digué Prometeu rient també—. Des de la mort de Damocles, he trobat el secret del riure. Ara, senyors, he acabat; deixem que els morts enterrin els morts i anem a dinar de pressa.

Va prendre el mosso per un braç i Cocles per l’altre; tots sortiren del cementiri. Passades les portes, la resta de l’assemblea es dispersà.

—Perdoneu —digué Cocles— el vostre conte era esplèndid i ens haveu divertit de veres…, però no veig la relació…

—Si n’hi hagués hagut més, no hauríeu rigut tant —digué Prometeu—; no cerqueu massa sentit a tot això; més que res volia distreure-us, i estic encantat d’haver reeixit; us ho devia! Us he cansat tant l’altra vegada!

Arribaren als bulevards.

—On anem? —digué el mosso.

—Al vostre restaurant, si us plau, en record de la nostra primera conversa.

—L’esteu passant —digué el mosso.

—No reconeixia la façana.

—És tota nova, ara.

—Oblidava que la meva àguila… Tranquil·litzeu-vos: no tornarà a començar.

—És veritat, doncs, el que dèieu? —digué Cocles.

—Què?

—Que l’heu morta?

—I que ens la menjarem… Ho dubteu? —digué Prometeu—: és que no m’heu observat? Gosava riure quan ella vivia? No estava horriblement magre?

—Segur.

—Feia bastant de temps que em menjava; he trobat que li tocava el torn. A taula! Apa!, a taula, senyors!

»Mosso…, no serviu: en últim record seu, preneu el lloc de Damocles.

El dinar fou més alegre del que ens és permès de dir aquí, i l’àguila fou trobada deliciosa.

—No haurà servit de res? —preguntà algú.

—No dieu això, Cocles! La seva carn ens ha nodrit. Quan jo la interrogava, no contestava res… Però la menjo sense odi: si m’hagués fet sofrir menys hauria estat menys grassa; menys grassa hauria estat menys delectable.

—Què resta de la seva bellesa d’ahir?

—N’he guardat totes les plomes.

Amb una d’elles escric aquest llibret; tant de bo, rar amic, que no el trobéssiu massa dolent.