II

L’esforç de l’home és conreable. L’activitat de Títir, encoratjada, semblava augmentar. El seu enginy natural li proposava altres ocupacions, i fou vist treballant per moblar, entapissar i endreçar la seva casa. Fou admirada la justesa dels colors i la comoditat de tots els objectes. Industriós, sobresortia en l’empirisme; fins va inventar, per penjar a la paret les seves esponges, una petita pàtera acròstica, que al cap de quatre dies li va semblar incòmoda del tot.

I Títir, al costat de la seva cambra, féu edificar una cambra per als interessos de la nació; les dues cambres tenien una mateixa entrada, per procurar indicar que els interessos eren idèntics; però, a causa de l’entrada comuna que donava el mateix aire a les dues sales, quan feien foc dins una hi havia fum dins l’altra. Quan volia fer foc, Títir va acostumar-se a obrir la finestra.

Com que Títir ho protegia tot i treballava en la propagació de les espècies, vingué un temps en què els llimacs es passejaren per les avingudes del seu jardí, tan abundants, que, per por d’esclafar-ne un, Títir no sabia on posar els peus, i va acabar per resignar-se a sortir més poc.

Va fer venir una biblioteca circulant, amb una noia que llogava llibres, i va abonar-s’hi. Com que es deia Àngela, va acostumar-se a anar cada tres dies a passar la tarda a casa d’ella. Així va ésser que Títir aprengué la metafísica, l’àlgebra i la teodicea. Títir i Àngela començaren a conrear junts diferents belles arts luxoses, i, com que Àngela havia manifestat una especial inclinació per la música, llogaren un piano de cua, en el qual Àngela tocava les tonades que de tant en quan ella mateixa componia.

Títir deia a Àngela:

—Em mataran tantes ocupacions; no puc més; sento el desgast; aquestes solidaritats activen els meus escrúpols; si augmenten, jo disminueixo. Què he de fer?

—Si ens en anéssim? —li digué Àngela.

—No puc, jo: tinc la meva alzina.

—Si la deixéssiu? —digué Àngela.

—Deixar la meva alzina! Com podeu pensar-ho?

—No és prou gran ara per créixer sola?

—Però m’hi sento lligat.

—Deslligueu-vos-en —reprengué Àngela.

I, poc temps després, havent comprès que, ben mirat, les ocupacions, responsabilitats i escrúpols diversos, i la mateixa alzina, no el retenien, Títir va somriure, partí emportant-se la caixa i Àngela i, cap al vespre, va baixar amb ella el bulevard que va de la Madeleine a l’Opéra.