Els darrers dies de Damocles

Les medicines empudegaven la cambra de Damocles, baixa de sostre i molt estreta. Era il·luminada lúgubrement per dos llantions. Dins el llit, sota un amuntegament espantós de tapaments, veien Damocles agitant-se confusament. Es dirigia a l’atzar a algú, encara que ningú no l’escoltés; la seva veu era ronca i velada. Prometeu i Cocles, horroritzats, es miraren. Damocles, que no els sentia acostar-se a ell, continuà, com si estigués sol:

—I des d’aquell dia em va semblar, de cop, que la meva vida prenia un sentit i que ja no podia continuar vivint! Creia que aquells cinc-cents francs odiats, execrats, els devia a tothom i no gosava donar-los a ningú…, els hauria pres a tots els altres. Només pensava en treure-me’ls de damunt…, però, on? La caixa d’estalvi!, hauria augmentat les meves preocupacions; el meu dubte s’agreujava amb tots els interessos del meu deute; i per altra banda la idea de deixar morta aquella quantitat m’era intolerable; tant, que creia que el meu deure era fer-la circular; la portava sempre damunt mi; regularment, cada vuit dies, canviava el bitllet en monedes, les monedes en un altre bitllet. No es perd ni es guanya en el canvi; és una follia circulatòria, simplement. I a tot això s’afegia aquesta tortura: és gràcies a la galtada d’un altre que jo tinc aquests cinc-cents francs! Un dia, ja ho sabeu, us trobo al restaurant…

—Parla de vós —digué el mosso.

—L’àguila de Prometeu trenca un vidre, buida l’ull de Cocles… Salvat!! Gratuïtament, fortuïtament, providencialment, vaig a fer passar els diners per l’interstici dels esdeveniments. Acabat el deute! Salvat! Ah! Senyors!, quina error… Des d’aquell dia agonitzo. Com us ho explicaria? Comprendreu mai la meva angoixa? Aquells cinc-cents francs, continuo devent-los i ni tan sols els posseeixo! He procurat covardament lliurar-me del meu deute, però no l’he pagat. En els malsons de les meves nits, em desvetllo suat, m’agenollo, crido: «Senyor! Senyor!, a qui devia? Senyor!, a qui devia?». No en sé res, però devia. El deure, senyors, és una cosa horrible; he pres el partit de morir-me’n. I ara el que em turmenta més és que us l’he passat, aquest deute: a tu Cocles… Cocles!, el teu ull no et pertany perquè els diners amb els quals te l’he donat no em pertanyien. «Què tens que no hagis rebut?», diu l’Escriptura…, rebut de qui?, de qui??, de Qui?? El meu sofriment és intolerable.

La veu del míser es trencava, es mullava, s’ofegava, en els sanglots i en les llàgrimes. Prometeu i Cocles, ansiosos, escoltaven; s’havien agafat la mà i tremolaven. Damocles deia, com si els veiés:

—El deure és horrible, senyors…, però encara ho és molt més el remordiment d’haver-se volgut alliberar d’un deure… Com si pogués existir menys el deute, per ésser endossat per un altre… Però el teu ull et crema, Cocles! Cocles!!, n’estic segur, el teu ull de vidre et crema; arrabassa-te’l. Si no et crema, hauria de cremar-te. Però el teu ull no és teu… I, si no és teu, és del teu germà… De qui és?, de qui??, de Qui??

El miserable plorava; perdia el cap i les forces; a vegades mirava Cocles i Prometeu, semblava reconèixer-los i els cridava:

—Però compreneu-me, per pietat! La pietat que reclamo de vosaltres no és una compresa damunt el front, ni una tassa d’aigua freda, ni una tisana; és que em compreneu. Ajudeu-me doncs a comprendre’m, per pietat! Tinc això, que m’ha vingut no sé d’on i que dec, a qui?, a qui?? a Qui??…, i per no deure-ho algun dia, creient poder, vaig fer amb això regals als altres! Als altres!!…, a Cocles, la caritat d’un ull!!, però si no és teu aquest ull, Cocles! Cocles!!, torna’l. Torna’l, a qui?, a qui??, a Qui??

Cocles i Prometeu sortiren sense poder resistir més.