Capítol per fer esperar el següent

Aquella tarda Cocles i Damocles es varen retrobar. Conversaren, però hi havia, certament, entre ells dos alguna molèstia.

—Què voleu? —deia Cocles—, els nostres punts de vista són oposats.

—Creieu? —contestava Damocles—. No demano res més que entendre’ns.

—Ho dieu, però només us escolteu a vós mateix.

—I vós, vós ni tan sols m’escolteu. Dieu-ho, doncs, si ho sabeu.

—Preteneu saber-ho millor que jo.

—Ai las! Cocles, us enfadeu; però, per amor de Déu, dieu-me: què he de fer?

—Ah!, per mi no res més, us ho prego; m’heu fet un ull de vidre…

—De vidre, no hi havia res millor, benvolgut Cocles.

—Sí…, després d’haver-me fet borni.

—Però si no he estat jo, estimat Cocles.

—Això és el de menys; i endemés teníeu de què pagar-lo…, gràcies a la meva galtada.

—Cocles!, oblidem el passat!…

—Ja ho crec!, us convé oblidar-lo.

—No he volgut dir això.

—Que voleu dir doncs? Apa, parleu!

—No m’escolteu.

—Perquè sé el que aneu a dir!

La discussió, mancada de nou aliment, anava a prendre un aspecte desagradable quan tots dos foren sorpresos bruscament per un anunci ambulant. Llegiren:

—Cal veure això —digué Cocles.

—Hi vaig amb vós —digué Damocles.