VI

—Senyors, ja us ho he dit, no he vist sempre la meva àguila. Abans d’ella jo era inconscient i bell, feliç i nu sense saber-ho. Dies esplèndids! A les muntanyes regalimants del Caucas, feliç i nua també, la lasciva Àsia m’abraçava. Rodolàvem junts dins les valls; sentíem l’aire cantar, l’aigua riure, les flors més senzilles perfumar. Sovint ens ajèiem sota els amples brancatges, entre les flors on els eixams murmuradors es fregaven. Àsia, plena de rialles, era meva; després dolçament els sons dels eixams, dels fullatges fonent-se amb els dels rierols nombrosos ens cridaven a un son dolcíssim. Entorn de nosaltres tot permetia, tot protegia la nostra humana solitud. De sobte, un dia, Àsia em va dir: “Hauries d’ocupar-te dels homes”.

»Abans vaig haver de cercar-los.

»Vaig voler ocupar-me d’ells; però ocupar-se’n era tenir-ne llàstima.

»Sabien molt poques coses; vaig inventar alguns jocs per ells; i aleshores començà la meva àguila. És des d’aleshores que m’adono que vaig nu.

En aquest punt del discurs partiren molts aplaudiments des de diversos indrets de la sala. Bruscament Prometeu començà a plorar. L’àguila va moure les ales, parrupà. Amb un gest atroç Prometeu va obrir la seva armilla i donà el seu fetge dolorós a l’ocell. Els aplaudiments redoblaren. Després l’àguila féu saltironant tres vegades la volta a Prometeu: aquest va beure un glop d’aigua, es recobrà i continuà el seu discurs en els termes següents: