CAPÍTOL XXV

Tota la veritat

Un petit gest d’en Poirot em va indicar que desitjava que m’hi quedés. Vaig obeir i, atansant-me a la llar de foc, m’hi vaig plantar davant, tot remenant amb la punta de la bota les gruixudes soques que hi cremaven.

Em sentia confús. Per primera vegada era incapaç, totalment, de copsar la intenció d’en Poirot. Un moment, em vaig sentir inclinat a pensar que l’escena que acabava de presenciar era un bluf immens, que en Poirot s’havia dedicat a fer això que en diuen teatre, per fer-se l’interessant. Però, a desgrat meu, em vaig veure obligat a sospitar que al dessota de tot allò hi havia una realitat. En les seves paraules hi havia quelcom d’autènticament amenaçador… una mena de sinceritat indiscutible. Però encara creia que seguia una pista completament equivocada.

Quan la porta es va tancar darrere l’últim dels convidats a la reunió, en Poirot es va atansar al foc.

—I bé, amic meu? —va dir, calmosament—. Què li sembla tot plegat?

—No sé què pensar —vaig dir, amb franquesa—. Per què tot això? Per què no ha anat directament a l’inspector Raglan amb la veritat, en comptes de llançar aquest advertiment tan sibil·lí al culpable?

En Poirot es va asseure i es va treure la cigarrera on portava les seves minúscules cigarretes russes. Va fumar un o dos minuts en silenci. I després va dir:

—Ha de fer servir les seves petites cèl·lules grises. Sempre hi ha una raó o altra darrere les meves accions.

Vaig vacil·lar un moment i després vaig dir:

—La primera cosa que se m’acut és que no sap qui és el culpable, però està segur que es troba entre les persones que érem aquí aquesta nit… Llavors, amb les seves paraules pretenia obligar el desconegut assassí a confessar el seu crim.

En Poirot va fer que sí amb el cap aprovadorament.

—Una idea intel·ligent, però no és aquest el cas.

—Jo pensava, potser, que fent-li creure que ho sabia, podia obligar-lo a delatar-se… no necessàriament amb una confessió. Podia intentar fer-lo emmudir per sempre, de la mateixa manera que havia fet emmudir mister Ackroyd, abans no pogués actuar demà al matí.

—Una trampa, i jo d’esquer? Merci, mon ami, però no sóc prou heroic per fer una cosa així.

—Llavors, no l’entenc. No puc creure que estigui disposat a córrer el risc que l’assassí s’escapi, en posar-lo en guàrdia d’aquesta manera.

En Poirot va remenar el cap.

—No es pot escapar —va dir greument—. Només té una sortida… i aquesta sortida no condueix a la llibertat.

—Creu realment que una de les persones que eren aquí aquesta nit va cometre el crim? —vaig preguntar, incrèdul.

—Sí, amic meu.

—Quina d’elles?

Va seguir un silenci força perllongat. Després en Poirot va llençar la punta de la cigarreta al foc i va començar a parlar amb calma, en to reflexiu.

—El portaré pel mateix camí que he seguit jo. M’acompanyarà pas per pas, i vostè mateix veurà que tots els fets apunten en direcció a una mateixa persona. Per començar, hi havia dos fets i una petita discrepància en les hores que em cridaven especialment l’atenció. El primer fet era la telefonada. Si realment Ralph Paton havia estat l’assassí, la telefonada esdevenia immediatament absurda i sense sentit. Per tant, em vaig dir, en Ralph no és l’assassí.

»Vaig comprovar que la trucada no havia pogut ser obra de ningú dels que eren a la casa, però alhora jo estava convençut que havia de cercar el meu criminal entre els que s’hi trobaven presents la nit fatal. Per tant, vaig arribar a la conclusió que la telefonada podia haver estat obra d’un còmplice. La deducció no em complaïa massa, però de moment la vaig acceptar com a bona.

»Després vaig estudiar el motiu de la trucada. Era un punt difícil. Només podia descobrir-lo jutjant-ne el resultat que era aconseguir que el crim fos descobert aquella mateixa nit i no l’endemà al matí com hauria passat probablement. Està d’acord amb mi o no?

—S… sí —vaig confessar—. Sí. Com vostè ho diu, sent així que mister Ackroyd havia donat ordre que no el destorbessin, probablement ningú no hauria entrat al despatx aquella nit.

—Très bien. La cosa rutlla, oi? Però l’afer seguia sent obscur. Quin avantatge oferia el fet que el crim fos descobert aquella nit en comptes de l’endemà al matí? L’única idea que se m’acudí va ser que l’assassí, si sabia que el crim havia de ser descobert a una hora determinada, tindria la seguretat de ser present en el moment d’espanyar la porta… o, almenys, immediatament després. I ara, anem al segon fet: la butaca enretirada de la paret. L’inspector Raglan ho considerà un detall sense cap importància. Jo, ben al revés, ho he considerat sempre d’una importància cabdal.

»En el seu manuscrit va dibuixar un petit plànol del despatx, molt clar. Si en aquest moment el tingués a les mans veuria que, enretirant la butaca en la posició que en Parker va indicar, quedava en línia recta entre la porta i la finestra.

—La finestra! —vaig dir de seguida.

—També aquesta va ser la meva primera idea. Em vaig imaginar que l’assassí havia enretirat la butaca perquè si algú entrava per la porta no veiés alguna cosa relacionada amb la finestra. Però aviat vaig abandonar aquesta suposició, perquè encara que la butaca era de les de respatller alt, amagava molt poc la finestra… només la part que va des de la guillotina a terra. No, mon ami… Però recordi que davant mateix de la finestra hi ha una taula amb llibres i revistes. I bé: la taula sí que quedava completament oculta rere la butaca enretirada… I immediatament vaig tenir la primera sospita de la veritat.

»I si damunt la taula hi havia hagut alguna cosa que havien volgut amagar? Alguna cosa que hi havia posat l’assassí? Tanmateix, no tenia cap idea de què podia ser. Però, això sí, coneixia uns quants fets molt interessants que hi feien referència. Per exemple, era una cosa que l’assassí no havia pogut emportar-se en el moment de cometre el crim. Al mateix temps, era vital que fos retirada tan aviat com el crim fos descobert. I per això la telefonada, i l’oportunitat per a l’assassí de ser present en el moment del descobriment del cadàver.

»I bé: abans que arribés la policia només hi havia quatre persones en l’escena: vostè, en Parker, el major Blunt i mister Raymond. Immediatament vaig eliminar en Parker perquè a qualsevol hora que el crim hagués estat descobert, era l’única persona que podia estar segura de ser-hi present. A més, va ser ell qui em va parlar de la butaca enretirada. En Parker, doncs, va quedar lliure de sospita, quant a l’assassinat, vull dir, perquè encara creia possible que fos el xantatgista de mistress Ferrars. En Raymond i en Blunt, en canvi, seguien sent sospitosos, perquè, si el crim era descobert a primera hora del matí següent, era molt possible que arribessin massa tard per impedir que l’objecte situat damunt la taula fos descobert.

»I què era, aquest objecte? Ja ha sentit els meus arguments d’aquesta nit referent al fragment de conversa que en Raymond va sentir. De seguida que vaig saber que havia estat a la casa un representant d’una empresa que fabrica dictàfons, la idea d’un dictàfon arrelà en el meu esperit. Ja ha sentit el que he dit en aquesta mateixa habitació no fa ni mitja hora. Tots han acceptat la meva teoria… però sembla que se’ls ha escapat un fet essencial. Si aquella nit mister Ackroyd feia funcionar un dictàfon, com és que no se’n va trobar cap?

—No hi havia pensat, en això —vaig dir.

—Sabem que mister Ackroyd ha comprat un dictàfon. I no trobem cap dictàfon entre les seves coses. Per tant, si alguna cosa havia estat retirada d’aquella taula, per què no podia ser un dictàfon? És clar que hi havia algunes dificultats. L’atenció de tothom, lògicament, es concentraria en la víctima de l’assassinat. Suposo que qualsevol hauria pogut atansar-se a la taula sense que se n’adonessin els altres que hi havia al despatx. Però un dictàfon fa un cert embalum; no cap en una butxaca. Calia algun receptacle d’alguna mena, capaç de contenir-lo.

»Veu ara per on vaig? La figura de l’assassí va prenent forma. Una persona que va arribar al lloc del crim de seguida que va ser descobert el cadàver, i que no hauria pogut ser-hi si el crim hagués estat descobert l’endemà al matí. Una persona que portava alguna cosa on dissimular el dictàfon…

El vaig interrompre.

—Però, per què havia de voler emportar-se el dictàfon, l’assassí? Amb quina finalitat?

—Vostè fa com mister Raymond. Dóna per fet que la veu que es va sentir a dos quarts de deu era la de mister Ackroyd, parlant al dictàfon. Però pensi una mica com funciona aquest útil aparell. El fa servir per dictar-hi el que cal, i més tard, un secretari o una mecanògrafa l’engeguen i la veu torna a sonar.

—Vol suggerir… —vaig fer, astorat.

En Poirot afirmà amb el cap.

—Sí, això vull dir. A dos quarts de deu mister Ackroyd ja era mort. Era el dictàfon el que parlava, i no l’home.

—I l’assassí el va engegar. Això vol dir que havia de ser dins el despatx en aquell moment?

—Possiblement. Però no hem d’excloure la possibilitat que l’assassí apliqués algun truc mecànic, com ara un cronòmetre o un simple rellotge despertador. Però en aquest cas hem d’afegir dues característiques més al nostre retrat imaginari de l’assassí. Havia de ser algú que sabia que mister Ackroyd havia comprat un dictàfon, i també algú que tingués els necessaris coneixements de mecànica.

»Havia arribat fins a aquest punt en les meves deduccions quan es plantejà el problema de les petjades de la finestra. Aquí se m’oferien tres conclusions. Primera: podien haver estat fetes realment per Ralph Paton. En Ralph havia estat a Fernly aquella nit, i era possible que hagués entrat al despatx, per la finestra, i hagués trobat mort el seu oncle. Aquesta era una hipòtesi. Segona: hi havia la possibilitat que les empremtes haguessin estat deixades per alguna altra persona que casualment gastés soles de goma amb el mateix dibuix. Però la gent de la casa portava soles de crepé, i em vaig negar a creure en la coincidència que algú de fora de la casa portés unes sabates iguals que les d’en Ralph. Charles Kent, com sabem per la cambrera de The Dog & Whistle, portava un parell de botes, “que no podien anar ni amb rodes”. Tercera: aquestes empremtes podien haver estat fetes per una persona amb la intenció de fer recaure les sospites en Ralph Paton. Per comprovar aquesta darrera conclusió calia esbrinar uns quants fets. La policia havia trobat un parell de sabates d’en Ralph a Three Boards. Ni en Ralph ni ningú més no podia haver-se-les posat aquella nit, perquè eren a baix, a mans de l’enllustrador. Segons la teoria de la policia, en Ralph portava una altre parell de sabates igual, i jo vaig descobrir que era veritat que en tenia dos, de parells. I bé: perquè la meva teoria resultés correcta, calia que l’assassí hagués portat les sabates d’en Ralph aquella nit, i, en aquest cas, calia suposar que en Ralph portava posades unes altres sabates. Feia de mal creure que el noi viatgés amb tres parells de sabates iguals; el tercer parell de calçat devien ser unes botes, probablement. Vaig fer que la seva germana fes esbrinaments en aquest sentit, fingint, ho reconec, que m’interessava especialment saber de quin color eren les botes, només per dissimular la veritable raó de la meva pregunta.

»Ja sap el resultat de les seves investigacions. Ralph Paton, en efecte, portava un parell de botes. La primera pregunta que li vaig fer ahir a la matinada quan va arribar a casa va ser què portava als peus aquella nit fatal. Immediatament em va contestar que havia portat botes. I encara les portava, de fet, ja que no tenia cap altre parell per canviar-se.

»Així avancem un altre pas en la nostra descripció de l’assassí: una persona que havia tingut l’oportunitat d’emportar-se les sabates d’en Ralph de Three Boards, aquell mateix dia. —Va fer una pausa i després va dir, alçant lleugerament la veu—: Hi ha un altre punt, encara. L’assassí havia de ser una persona que hagués tingut l’oportunitat de retirar la daga de la taula-vitrina. Podeu al·legar que qualsevol persona de la casa hauria pogut fer-ho, però li recordaré que la Flora estava molt segura que la daga ja no hi era quan ella va examinar la vitrina.

Va fer una altra pausa.

—Recapitulem… ara que tot s’ha aclarit. Una persona que havia estat a Three Boards, aquell mateix dia; una persona que coneixia prou l’Ackroyd per saber que havia comprat un dictàfon; una persona amb una certa traça en mecànica; que havia tingut l’oportunitat de retirar la daga de la vitrina quan miss Flora arribà a la sala; que portava amb ell un receptacle suficient per amagar-hi el dictàfon… com un maletí negre, per exemple, i que es va quedar tot sol al despatx uns moments un cop descobert el crim, mentre en Parker telefonava a la policia. En una paraula… el doctor Sheppard!