CAPÍTOL XI

En Poirot fa una visita

Estava una mica nerviós quan vaig trucar el timbre de Marby Grange, l’endemà a la tarda. Em preguntava què esperava descobrir en Poirot. M’havia confiat la comesa a mi. Per què? Podia ser perquè, com en el cas del major Blunt, s’estimava més quedar en segon terme? Aquell desig, ben comprensible en el primer cas, em semblava completament injustificat en aquest.

Les meves reflexions van ser interrompudes quan se’m va acostar una elegant cambrera.

Sí, mistress Folliott era a casa. La cambrera em va fer passar a un saló espaiós. Tot esperant la senyora de la casa, vaig mirar el meu voltant, amb curiositat. Era una habitació gran i poc moblada, amb algunes peces de porcellana antiga de bona qualitat, diversos gravats de bon gust, i força cortines. Un saló molt propi d’una senyora, en tots els sentits de la paraula.

Estava mirant un Bartolozzi penjat a la paret, quan em vaig girar en sentir que mistress Folliott entrava. Era una dona alta, amb cabells foscos, mal arranjats, i tenia un somriure molt amable als llavis.

—Doctor Sheppard… —va dir, vacil·lant.

—Jo mateix, per servir-la —em vaig presentar—. Sento molt haver de molestar-la, però em calia certa informació sobre una cambrera que anteriorment havia estat en aquesta casa. Úrsula Bourne.

En sentir aquest nom, el somriure desaparegué dels seus llavis, i tota la cordialitat s’esvaní de la seva actitud general. Semblava inquieta i francament incòmoda.

—Úrsula Bourne? —va dir, vacil·lant.

—Sí —vaig fer—. Potser no recorda aquest nom?

—Oh, sí, és clar. El… el recordo perfectament.

—Tinc entès que va deixar de treballar aquí fa poc més d’un any, oi?

—Sí. Sí, això mateix. Exacte.

—I estava contenta d’ella, mentre la va tenir? Quant temps va treballar per a vostè?

—Oh, un any o dos… No me’n recordo exactament. És… és molt capaç. Estic segura que la trobarà completament satisfactòria. No sabia que deixés Fernly. No en tenia la menor idea.

—No pot dir-me’n res més, d’ella? —vaig preguntar.

—D’ella?

—Sí, d’on procedeix, qui era la seva família… totes aquestes coses, comprèn?

L’expressió glacial del rostre de mistress Folliott s’accentuà més encara.

—No en sé res en absolut.

—On va servir abans d’entrar a casa seva?

—Em temo molt que no me’n recordo.

Ara sonava un lleuger matís d’irritació sota el seu nerviosisme. Va tirar el cap enrere en un gest que m’era vagament familiar.

—És realment necessari fer totes aquestes preguntes?

—En absolut —vaig dir, fingint-me sorprès i amb un lleuger matís d’excusa en la meva actitud—. No se m’havia acudit de pensar que podia molestar-la haver de contestar-me. Ho sento infinitament.

La ira l’abandonà i va tornar a mostrar-se torbada.

—Oh, no, no és que em molesti. Li asseguro que no. Per què hauria de molestar-me? Només que m’ha estranyat, comprèn? Ho he trobat una mica estrany, i prou.

L’avantatge dels que exercim la meva professió és que generalment endevinem quan la gent ens menteix. Per l’actitud de mistress Folliott, hauria pogut assegurar que la molestava contestar les meves preguntes, que la molestava molt. Estava tota inquieta i incòmoda, i era evident que en el fons de tot allò hi havia algun misteri. La vaig jutjar com una dona que no estava gens avesada a enganyar la gent, i que per això se sentia terriblement violenta quan es veia obligada a fer-ho. Una criatura hauria pogut llegir-l’hi a la cara.

Però també es veia ben clar que no estava disposada a explicar-me res més. Fos quin fos el misteri que envoltava Úrsula Bourne, no l’esbrinaria a través de mistress Folliott.

Derrotat, vaig excusar-me un cop més per les molèsties, i, agafant el meu barret, vaig sortir de la casa.

Després vaig anar a visitar un parell de malalts, i vaig tornar a casa cap a les sis de la tarda. La Caroline estava asseguda davant els estris del te. I en la seva cara hi havia aquella expressió d’exultació reprimida que conec tan bé. En ella era un senyal inequívoc que o havia rebut o havia prodigat informació. Em vaig preguntar quina de les dues coses devia ser certa.

—He passat una tarda molt interessant —va dir la Caroline, quan em vaig deixar caure a la meva butaca i vaig estirar les cames en direcció a la dolça escalforeta de la llar de foc.

—Sí? —vaig dir—. Ha vingut a prendre el te mistress Gannet, potser?

Mistress Gannet és una de les nostres principals informadores.

—No, a veure si ho endevines —va fer la Caroline, d’allò més complaguda.

Vaig arriscar diversos noms, seguint mentalment la llista de tots els membres del servei d’informació de la Caroline. La meva germana acollia cada nom amb una negativa triomfal, movent el cap. A l’últim va haver de donar-me la informació ella mateixa.

—Monsieur Poirot! —va dir—. Què me’n dius?

Hauria pogut dir-ne moltes coses, però vaig tenir molt de compte a no dir-ne cap a la Caroline.

—Per què ha vingut? —vaig preguntar.

—Per veure’m, naturalment. Ha dit que, com sigui que coneixia tant el meu germà, esperava que li fos permès de fer amistat amb la seva encisadora germana… la teva encisadora germana, vull dir; ara m’he embolicat, però ja m’entens.

—I de què ha parlat? —vaig preguntar.

—M’ha explicat moltes coses d’ell i dels seus casos. Saps aquell príncep Paul de Mauritània, aquell que acaba de casar-se amb una ballarina?

—Sí, què?

—L’altre dia vaig llegir una notícia d’allò més interessant sobre aquesta dona, en els Retalls de Societat, on insinuaven que en realitat era una gran duquessa russa, una de les filles del tsar, que havia aconseguit fugir dels bolxevics. Bé, doncs sembla que monsieur Poirot aclarí un misteriós assassinat que amenaçava complicar-los tots dos. El príncep Paul li va quedar profundament agraït, no cal dir-ho.

—I li va regalar una agulla de corbata amb una maragda de la mida d’un ou de xamerlí? —vaig preguntar amb sarcasme.

—Ah, no m’ho ha dit, això. Per què?

—Tant se val —vaig fer—. Em pensava que és el que es feia sempre. Almenys això he llegit a les novel·les de detectius. El superdetectiu sempre té la casa plena de robins i maragdes i perles que li han regalat, agraïts, els seus clients reials.

—És molt interessant sentir explicar coses d’aquestes pels seus protagonistes —va dir la meva germana, complaguda.

Devia ser-ho… per a la Caroline. Jo no podia sinó admirar la traça d’Hercule Poirot, que havia sabut escollir tan encertadament el cas que més podia atreure una soltera madura que vivia en un poble petit.

—I no t’ha dit si la dansarina era realment una gran duquessa? —vaig preguntar.

—No estava autoritzat a revelar-ho —va dir la Caroline, molt convençuda.

Em vaig preguntar fins a quin punt en Poirot devia haver disfressat la veritat en la seva conversa amb la Caroline. Probablement, no li havia calgut, i s’havia limitat a insinuar coses amb les celles i les espatlles.

—I després de tot això —vaig observar—, suposo que estaves disposada a menjar directament de la seva mà, oi?

—No siguis ordinari, James. No sé pas d’on treus aquestes expressions tan vulgars.

—Probablement del meu únic lligam amb el món exterior: els meus pacients. Dissortadament en la meva clientela no figuren gaires prínceps reials ni interessants emigrés russos.

La Caroline es tirà amunt les ulleres per veure’m millor.

—Et veig molt picallós, James. Deu ser cosa del fetge. Potser que prenguis una píndola blava, aquesta nit.

Qualsevol que em veiés a casa meva mai no sospitaria que sóc doctor en medicina. La Caroline em substitueix, i recepta per a ella i per a mi.

—Deixa tranquil el meu fetge! —vaig fer, irritat—. Heu parlat de l’assassinat?

—És clar que sí, James. Si no es pot parlar d’altra cosa! He pogut informar monsieur Poirot de moltes coses. M’ha quedat molt agraït. Diu que tinc totes les qualitats del detectiu innat, i una intuïció psicològica de la natura humana realment extraordinària.

La Caroline estava ben bé com un gat a qui han atipat de crema de llet. Roncava positivament de satisfacció.

—Ha parlat molta estona de les petites cèl·lules grises del cervell i de les seves funcions. Diu que les seves són de primera qualitat.

—Estic segur que ho ha dit —vaig remarcar amargament—. Ben cert, la modèstia no figura entre les seves qualitats.

—M’agradaria que no parlessis així, James, com un horrible americà qualsevol. Monsieur Poirot considera molt important que en Ralph sigui trobat com més aviat millor, i m’ha induït a explicar-li tot el que en sabia. Diu que la seva desaparició produirà molt mal efecte en el moment de la investigació oficial.

—I què li has dit, tu?

—He estat d’acord amb ell —va dir la Caroline, donant-se importància—. I he pogut informar-lo de com comentava els fets, la gent.

—Caroline —vaig dir—, has explicat a monsieur Poirot el que vas sentir l’altre dia en el bosc?

—És clar que sí —va fer la Caroline, tota satisfeta.

Em vaig aixecar i vaig començar a passejar amunt i avall.

—Suposo que t’adones del que estàs fent —vaig dir-li, amb aspror—. Estàs posant una corda al coll de Ralph Paton amb la mateixa seguretat amb què estàs asseguda en aquesta cadira en aquest moment.

—En absolut —va dir la Caroline, sense alarmar-se gens—. El que m’ha sorprès és que no l’hi hagis explicat tu.

—He tingut molt de compte de no fer-ho —vaig dir—, justament perquè sento una gran simpatia per en Ralph.

—Jo també. Per això dic que estàs dient ximpleries. Jo no crec que en Ralph sigui l’assassí. Per tant, la veritat no el pot perjudicar, i crec que hem d’ajudar monsieur Poirot en tot el possible. Per exemple, és molt fàcil que la nit del crim en Ralph hagués sortit amb la mateixa noia, i, si és així, té una coartada perfecta.

—Si té una coartada perfecta —vaig replicar—, per què no es presenta i ho diu?

—Potser té por de comprometre la noia —va dir la Caroline, sense immutar-se—. Però si monsieur Poirot descobreix qui és ella i li fa veure que és el seu deure, potser la noia declararà els fets per iniciativa pròpia i deixarà en Ralph fora de tota sospita.

—Em sembla que has inventat una història romàntica de cap a peus —vaig dir—. Llegeixes massa novel·les dolentes, Caroline. Sempre t’ho he dit.

Vaig tornar a deixar-me caure a la meva butaca.

—T’ha preguntat alguna altra cosa, monsieur Poirot? —vaig voler esbrinar.

—Només m’ha preguntat quins pacients et van venir a veure aquell matí.

—Els pacients? —vaig preguntar, incrèdul.

—Sí, les visites del consultori. Quants i qui eren.

—I vols dir que has estat capaç de dir-l’hi? —vaig fer.

La Caroline és realment astoradora.

—Per què no? —va preguntar la meva germana, triomfal—. Des d’aquesta finestra veig perfectament l’entrada del teu consultori. I tinc una memòria excel·lent, James. Molt millor que la teva, si em permets dir-ho.

—No en dubto pas —vaig murmurar, maquinalment.

La meva germana va continuar endavant, tot comptant els noms amb els dits.

—Va venir la vella mistress Bennett, i aquell noi de la granja que té mal al dit, i la Dolly Grice perquè li traguessis una agulla que s’havia clavat al dit; i el majordom americà del transatlàntic. A veure… això són quatre. Sí, i el vell George Evans amb la seva úlcera. I finalment…

Va fer una pausa teatral.

—Qui més?

La Caroline va aconseguir crear un autèntic clímax, i va deixar anar la bomba amb una veu sibilant, ajudada pel gran nombre de «s» que hi havia en les dues paraules:

—Miss Russell!

Es va recolzar en el respatller de la butaca i em va mirar amb intenció; i quan la Caroline et mira amb intenció és impossible que no te n’adonis.

—No sé per què em mires així —vaig dir, fingint descaradament—. Per què no podia venir a consultar-me, miss Russell, si li feia mal el genoll?

—Mal el genoll! —va dir la Caroline—. Històries! Li feia tant de mal el genoll com a mi o a tu. El que ella volia era una altra cosa.

—Què? —vaig preguntar.

La Caroline va haver de confessar que no ho sabia.

—Però pots estar ben segur que això és el que volia saber… vull dir ell, monsieur Poirot. En aquesta dona hi ha alguna cosa d’equívoc, i ell ho sap.

—És justament el mateix que va observar mistress Ackroyd ahir —vaig dir—. Que en miss Russell hi ha un no sé què d’equívoc.

—Ah! —va dir la Caroline—. Mistress Ackroyd! Quina altra!

—Quina altra, què?

La Caroline es va negar a explicar-me les seves paraules. Es va limitar a remenar el cap diverses vegades, va plegar la mitja que estava fent i va pujar a posar-se la brusa de seda de color malva i el medalló d’or, que és la seva manera de vestir-se per al sopar.

Jo em vaig quedar mirant el foc i rumiant les paraules de la Caroline. El petit detectiu havia vingut a casa per aconseguir informació sobre miss Russell, tal com la Caroline deia, o era simplement la tortuosa imaginació de la meva germana la que ho interpretava tot d’acord amb les seves pròpies idees? Certament, en el comportament de miss Russell, aquell matí, no hi havia hagut res de sospitós. Almenys…

Vaig recordar la seva persistent conversa sobre el tema de les drogues… Després havia passat a parlar de les metzines i els casos d’emmetzinament. Tot plegat no era res. L’Ackroyd no havia mort emmetzinat. Però era ben curiós…

Vaig sentir la veu de la Caroline, lleugerament àcida, que em cridava des del capdamunt de l’escala.

—James, faràs tard al sopar.

Vaig posar una mica més de carbó a la llar i vaig pujar, obedient.

Convé, al preu que sigui, tenir pau a casa.