CAPÍTOL III

L’home que cultivava carbassots

A l’hora de dinar vaig comunicar a la Caroline que soparia a Fernly. No hi va posar cap objecció. Ben al contrari.

—De primera —va dir—. Així t’assabentaràs de tot. A propòsit, què ha passat amb en Ralph?

—Amb en Ralph? —vaig dir, sorprès—. No ha passat res.

—Doncs, per què s’ha instal·lat a Three Boards i no a Fernly Park?

Ni per un moment no vaig posar en dubte l’afirmació de la Caroline que Ralph Paton era a l’hostal del poble. Si la Caroline ho deia, això em bastava.

—L’Ackroyd m’ha dit que és a Londres —vaig dir.

En la sorpresa del moment vaig abandonar la meva valuosa norma de no donar mai cap informació.

—Oh! —va fer la Caroline.

I vaig observar que el nas li palpitava mentre rumiava la cosa.

—Va arribar a Three Boards ahir al matí —va dir—. I encara hi és. Aquesta nit passada ha sortit amb una noia.

Això no em va sorprendre gens ni mica. En Ralph surt amb noies gairebé totes les nits de la seva vida. El que em sorprenia era que es dediqués a aquest passatemps justament a King’s Abbot en lloc de fer-ho a l’alegre metròpoli.

—Una de les cambreres? —vaig preguntar.

—No. Aquesta és la cosa. Va sortir per anar a reunir-se amb una dona. No sé qui podia ser.

(Quina amargor, per a la Caroline, haver de confessar una cosa així!)

—Però ho sospito —va continuar la meva incansable germana.

Vaig esperar pacientment.

—La seva cosina.

—Flora Ackroyd? —vaig exclamar, sorprès.

Flora Ackroyd, naturalment, no té cap parentiu real amb Ralph Paton, però com que sempre s’havia considerat en Ralph com un fill de l’Ackroyd, per això se’ls tenia per cosins.

—Flora Ackroyd —repetí la meva germana.

—Però, si volia veure la Flora, per què no anava a Fernly?

—Perquè són promesos en secret —va dir la Caroline, gaudint de la mesa sorpresa—. El vell Ackroyd no vol ni sentir-ne parlar, i per això han de veure’s d’amagat.

Jo veia moltes falles en la teoria de la Caroline, però em vaig guardar molt d’assenyalar-les-hi. Una observació innocent sobre el nostre nou veí va aconseguir canviar el rumb de la conversa.

La casa del costat, anomenada The Larches, havia estat llogada des de feia poc temps per un estranger. Amb gran disgust de la Caroline, no havia pogut esbrinar res sobre aquell home sinó això, que era un estranger. El servei d’espionatge havia fracassat de manera lamentable en el seu cas. Lògicament, l’home consumia llet i verdura i carn i peix de tant en tant, com tothom, però cap dels proveïdors d’aquestes coses, pel que semblava, no havia pogut adquirir cap mena d’informació. Semblava que es deia Porrott, un cognom que produïa una estranya sensació d’irrealitat. L’única cosa que en sabíem era que tenia afició a cultivar carbassots.

Però aquest detall no era de la mena que interessaven la Caroline. La meva germana volia saber d’on venia, què feia, si era casat, com era la seva dona, si tenia fills, com es deia de soltera la seva mare… Sospito que la persona que inventà el qüestionari que figura en els passaports devia ser molt semblant a la Caroline.

—Estimada Caroline —vaig dir—. No hi ha cap dubte sobre l’antiga professió d’aquest home. És un perruquer de senyores retirat. N’hi ha prou amb veure-li el bigoti.

La Caroline dissentí. Va dir que si l’home hagués estat perruquer hauria tingut els cabells ondulats i no estirats, perquè tots els perruquers els hi tenien, d’ondulats.

Jo vaig esmentar diversos perruquers que havia conegut personalment i que tenien els cabells ben llisos, però la Caroline es va negar a deixar-se convèncer.

—No he pogut aclarir res, d’aquest home —va dir la meva germana, evidentment picada—. L’altre dia li vaig demanar que em deixés unes eines de jardí, i va mostrar-se d’allò més correcte, però no li vaig poder fer dir res d’ell mateix. Li vaig preguntar directament si era francès, i va dir que no… I, no sé per què, el cas és que no vaig tenir ganes de preguntar-li res més.

Vaig començar a sentir-me més interessat pel nostre misteriós veí. Un home capaç de fer callar la Caroline i fer-la tornar-se’n de buit, com la reina de Saba, havia de tenir molta personalitat.

—Tinc entès —va dir la Caroline— que té una aspiradora elèctrica…

Li vaig veure brillar en els ulls la perspectiva de demanar-li un nou préstec i l’oportunitat de continuar l’interrogatori. I vaig aprofitar l’avinentesa per escapar-me al jardí. A mi m’agrada molt jardinejar una mica. Estava tot aqueferat arrencant arrels de lletsó quan un crit d’alarma va ressonar molt prop meu i un cos pesant em xiulà ran d’orella i anà a caure als meus peus amb un patac estordidor. Era un carbassot!

Vaig alçar els ulls, irritat. Per damunt la paret, a la meva esquerra, va aparèixer una cara. Un cap en forma d’ou, cobert parcialment de cabells sospitosament negres, un bigoti immens i uns ulls inquisitius. Era el nostre misteriós veí, mister Porrott.

Immediatament abocà un doll abundós d’excuses.

—Li demano mil perdons, senyor. No tinc excusa. Feia mesos que cultivava aquests carbassots, i aquest matí, tot d’una, ara, me n’he atipat, i els he enviat a passejar, ai!, no mentalment, només, sinó també físicament! He agafat el més gros i l’he llançat per damunt la paret. Estic profundament avergonyit, senyor. No sé com excusar-me.

Davant tantes i tan correctes explicacions la meva ira va haver de cedir. Al capdavall, el desventurat producte hortícola no m’havia tocat. Però confiava sincerament que l’esport de llançar carbassots per damunt la paret no fos la diversió predilecta del nostre veí. Una habitud com aquella difícilment podria induir-nos a considerar-lo el veí ideal.

L’estrany homenet va semblar que em llegia el pensament.

—Ah, no! —va exclamar—. No pateixi, que no tinc pas el costum de fer aquestes coses. Pot imaginar-se el que sent un home que ha treballat sempre amb un objectiu determinat, que s’ha esforçat i ha lluitat per assolir una vida d’oci i de distraccions, i acaba descobrint, al capdavall, que enyora els vells temps aqueferats i les velles ocupacions que havia cregut avorridores?

—Sí —vaig dir a poc a poc—. Sospito que és una cosa bastant corrent. Potser jo mateix en sóc un exemple. Fa un any vaig cobrar un llegat suficient per permetre’m realitzar un vell somni. Sempre havia desitjat viatjar, veure món. Doncs bé, d’això ja fa un any, i… encara sóc aquí.

El meu petit veí va fer que sí amb el cap.

—Les cadenes de l’habitud. Treballem per assolir un objectiu, i un cop assolit l’objectiu, descobrim que el que trobem a faltar és l’esforç quotidià per assolir-lo. I remarqueu, a més, senyor, que la meva feina era molt interessant. La més interessant del món.

—Ah, sí? —vaig fer per encoratjar-lo a confiar-se’m.

Per un moment l’esperit de la Caroline s’havia encarnat en mi.

—L’estudi de la natura humana, senyor!

—I tant! —vaig dir.

Evidentment, un perruquer retirat. Qui coneix millor els secrets de la natura humana que un perruquer?

—A més, jo tenia un amic, un amic que durant molts anys no es va separar de mi. De tant en tant, era d’una imbecil·litat que feia esgarrifar, però tot i això l’estimava molt. Pensi que fins i tot enyoro la seva estupidesa. La seva naïveté, el seu aspecte honrat, el plaer d’admirar-lo i de sorprendre’l amb les meves qualitats naturals superiors… enyoro tot això com no pot imaginar-s’ho.

—Va morir, potser? —vaig preguntar en to compassiu.

—No. És viu i va vent en popa… però a l’altre extrem del món. Actualment és a l’Argentina.

—A l’Argentina! —vaig dir amb enveja.

Jo sempre havia desitjat anar a Amèrica del Sud. Vaig sospirar, i, en alçar els ulls, vaig observar que mister Porrott em mirava compassivament. Semblava un homenet molt comprensiu.

—Li agradaria anar-hi, oi? —va preguntar.

Sospirant, vaig fer que sí amb el cap.

—Hi hauria pogut anar —li vaig explicar—. Fa un any. Però vaig ser estúpid… i pitjor que estúpid: ambiciós. Vaig arriscar una cosa segura per un miratge.

—Ho comprenc —va fer en Porrott—. Va especular?

Vaig fer que sí amb el cap, tristament, però a desgrat meu em sentia secretament divertit. Aquell deliciós homenet era tan portentosament solemne!

—Les Explotacions Petrolíferes del Porc Espí, potser? —em va preguntar sobtadament.

El vaig mirar de fit a fit.

—Doncs, la veritat és que hi vaig pensar, un temps, però a l’últim em vaig decidir per una mina d’or d’Austràlia occidental.

El meu veí en mirava amb una expressió que no arribava a desxifrar.

—És el Fat —va dir, a l’últim.

—Què vol dir? —vaig preguntar irritat.

—Que és el meu Fat viure al costat d’un home que es pren seriosament les Explotacions Petrolíferes del Porc Espí i les mines d’or d’Austràlia occidental. Digui’m, per casualitat té també una tirada pels cabells color de caoba?

El vaig mirar bocabadat i llavors esclafí a riure.

—No, no, no sóc boig, no s’ho pensi. Tranquil·litzi’s. Ha estat una pregunta estúpida, perquè, és clar, l’amic de qui us parlava és jove, és un home que troba bones totes les dones, i boniques la majoria. En canvi, vostè és un home de mitjana edat, metge, un home que coneix la bogeria i la vanitat de la majoria de les coses de la nostra vida. Bé, bé, som veïns. Li prego que accepti i faci obsequi a la seva excel·lent germana del millor dels meus carbassots.

Es va ajupir darrere la tanca i amb un graciós moviment de la mà i el braç em va allargar un exemplar immens de la tribu, que vaig acceptar com calia, amb el mateix esperit amb què m’era ofert.

—Certament —va dir l’homenet, amb gran animació—, no he perdut el matí. He fet amistat amb un home que en alguns aspectes s’assembla al meu llunyà amic. I, a propòsit, voldria preguntar-li una cosa. Segurament coneix tothom en aquest poble minúscul. Qui és aquest jove de cabells i ulls molt foscos i faccions regulars que camina amb el cap tirat enrere i un somriure als llavis?

La descripció no deixava lloc a dubtes.

—Deu ser el capità Ralph Paton —vaig dir, a poc a poc.

—No l’havia vist mai per aquí.

—No, ha estat fora molt de temps. Però és fill, fillastre, més ben dit, de mister Ackroyd, de Fernly Park.

El meu veí va fer un lleuger gest d’enuig.

—Ja m’ho havia d’haver pensat. Mister Ackroyd me n’havia parlat moltes vegades.

—Coneix mister Ackroyd? —vaig fer, lleugerament sorprès.

—Mister Ackroyd em va conèixer a Londres, quan jo treballava allà. Li he demanat que aquí no digui res de la meva professió.

—Comprenc —vaig dir, divertit davant aquella mostra evident d’esnobisme; si més no, així ho vaig interpretar llavors.

Però l’home va continuar, amb un somriure gairebé grandiloqüent:

—Prefereixo romandre en l’incògnit. No aspiro a la notorietat. Ni tan sols m’he pres la molèstia de rectificar la versió local del meu cognom.

—No? —vaig fer jo, que no sabia ben bé què dir.

—El capità Ralph Paton —remugà mister Porrott—. Per tant, el promès de la neboda de mister Ackroyd, l’encisadora miss Flora.

—Qui us ho ha dit, això? —vaig preguntar, vivament sorprès.

—Mister Ackroyd. Fa cosa d’una setmana. N’està molt content, d’aquest prometatge. Feia molt de temps que desitjava que es produís, o això em va semblar entendre. Fins i tot sospito que va fer una mica de pressió sobre aquest jove, cosa no gens assenyada, mai. Un jove s’ha de casar per la seva pròpia satisfacció i no per fer content un padrastre de qui espera heretar.

A mi em voltava el cap. No em podia imaginar l’Ackroyd fent confidències a un perruquer i discutint amb ell el matrimoni de la seva neboda amb el seu fillastre. L’Ackroyd té un tracte molt planer i cordial amb la gent humil, però al mateix temps té un gran sentit de la dignitat. Vaig començar a pensar que en Porrott no devia ser perruquer, al capdavall.

Per dissimular la meva confusió, vaig dir el primer que em va passar pel cap:

—I què va ser el que li va cridar l’atenció de Ralph Paton? La seva agradable fesomia?

—No, no solament això, tot i que és insòlitament correcte de faccions, per ser anglès: allò que les seves novel·listes femenines en dirien «un déu grec». No, hi havia un no sé què, en aquest jove, que no vaig acabar d’entendre.

Va pronunciar la darrera frase en un to de veu molt baix, que em va produir una impressió indefinible. Era com si examinés el noi a la llum d’algun coneixement interior que jo no compartia. Va ser aquesta la impressió que em va quedar, perquè en aquell moment la veu de la meva germana em va cridar des de casa.

Vaig entrar. La Caroline portava el barret posat, i era evident que acabava de tornar del poble. Començà, sense cap preàmbul:

—He trobat mister Ackroyd.

—Sí? —vaig fer.

—L’he deturat, és clar, però semblava que tenia molta pressa i que es moria de ganes de seguir el seu camí.

No vaig dubtar gens que així devia ser. L’Ackroyd devia haver sentit davant la Caroline el mateix que havia sentit en veure miss Gannet aquell matí… o pitjor. La Caroline és més difícil d’esquivar.

—De seguida li he preguntat per en Ralph. S’ha quedat de pedra. No tenia idea que el noi fos aquí. Fins i tot ha dit que per força havia d’haver-me equivocat! Jo! Imagina’t!

—Ridícul —vaig dir—. Com si no et conegués!

—Després m’ha dit que en Ralph i la Flora s’han promès.

—Ja ho sabia —la vaig interrompre, amb orgull modest.

—Qui t’ho ha dit?

—El nostre veí nou.

La Caroline vacil·là visiblement un segon o dos, com la bola d’una ruleta que dubta, amb timidesa, entre dos números. A la fi renuncià al temptador esquer.

—He dit a mister Ackroyd que en Ralph s’estava a Three Boards.

—Caroline —vaig dir—, no has pensat mai que pots fer molt de mal amb aquest costum teu de repetir-ho tot a tort i a dret, sense encomanar-te a Déu ni al diable?

—Ximpleries —va dir la meva germana—. Cal que les coses se sàpiguen. Considero que tinc el deure d’informar la gent. Mister Ackroyd m’ha quedat molt agraït.

—Bé —vaig dir només, perquè era evident que encara no havia acabat.

—Em penso que se n’ha anat directament a Three Boards, però si hi ha anat no deu haver-hi trobat pas en Ralph.

—No?

—No. Perquè justament quan tornava pel bosc…

—Quan tornaves pel bosc? —la vaig interrompre.

La Caroline va tenir la coqueteria de posar-se una mica vermella.

—Feia un dia tan bonic! —va exclamar—. He pensat que podia fer una passejada. Els boscos, amb els seus colors de tardor, són tan bonics en aquesta època de l’any!

La Caroline no sent cap mena d’interès pels boscos en cap època de l’any. Normalment els considera uns indrets on se’t mullen els peus i on et poden caure al cap tota mena de coses desagradables. No, havia estat un pur instint d’icnèumon el que l’havia conduït al nostre bosc local. És l’únic indret proper a King’s Abbot on pots parlar amb una noia sense que et vegi tot el poble. És a tocar del jardí de Fernly Park.

—Bé —vaig dir—, continua.

—Com et deia, tornava pel bosc quan he sentit unes veus.

La Caroline va fer una pausa.

—Sí?

—Una veu era la de Ralph Paton. L’he identificada de seguida. L’altra era una veu de noia. No cal dir que jo no volia pas escoltar…

—I ara! És clar que no! —vaig exclamar, amb evident sarcasme, que la Caroline no va captar.

—Però, simplement, no he pogut evitar de sentir el que deien. La noia havia dit no sé què, que no he pogut entendre del tot, i en Ralph li ha contestat. Semblava molt enfadat. «Estimada meva —ha dit—, no comprens que el vell em deixaria sense ni un ral? Prou i massa que s’ha atipat de mi en els darrers anys. Una gota més, i ja hi seríem. I necessitem els diners, comprens? Quan el vell peti seré molt ric. És avar, com tots els que fan diners, però neda en or, literalment. No vull que canviï el testament. Deixa-ho per a mi i no et preocupis». Ha dit això, exactament. Ho recordo paraula per paraula. Per desgràcia, just en aquell moment he trepitjat un branquilló sec o no sé què, i llavors han abaixat la veu i se n’han anat més enllà. Naturalment, no podia posar-me a córrer darrere seu, de manera que no he pogut veure qui era ella.

—I segur que això t’ha resultat d’allò més irritant —vaig dir—. Suposo, però, que has corregut a Three Boards, t’ha vingut un desmai i has entrat al bar a demanar una copa de conyac, i així has pogut veure si les dues cambreres hi eren, oi?

—No era una cambrera del bar —va dir la Caroline, sense vacil·lar—. De fet, estic gairebé segura que era Flora Ackroyd, només que…

—Només és que llavors no s’entén —vaig reconèixer.

—Però, si no era la Flora, qui podia ser?

Ràpidament la meva germana passà revista a les noies solteres del veïnat, amb profuses raons en pro i en contra.

Quan va fer una pausa per respirar, vaig murmurar una excusa, parlant d’un malalt, i em vaig escapolir de casa, decidit a arribar-me a Three Boards. Era probable que Ralph Paton ja hi hagués tornat, a aquella hora.

Jo el coneixia força bé, en Ralph; millor, potser, que ningú a King’s Abbot, perquè havia conegut la seva mare abans que ell, i, per tant, comprenia moltes coses seves que desorientaven els altres. En Ralph, fins a cert punt, era víctima de l’herència. No havia heretat la fatal propensió de la seva mare per la beguda, però hi havia en ell un excés de feblesa. Com havia dit el meu nou amic d’aquell matí, era extraordinàriament ben plantat i correcte de faccions. Amb una estatura d’un metre vuitanta, perfectament proporcionat, i amb la gràcia àgil d’un atleta, era morè, com la seva mare, i la seva cara bruna tenia fàcil el somriure. Ralph Paton era d’aquestes persones nascudes per agradar fàcilment i sense esforç. Era sibarita i extravagant, i no respectava res ni ningú en el món, però era simpàtic i els seus amics l’estimaven molt.

Podria fer alguna cosa amb el noi? Em semblava que sí.

Quan vaig preguntar per ell a Three Boards em van dir que el capità Paton acabava d’arribar. Vaig pujar a la seva habitació i vaig entrar-hi sense fer-me anunciar.

Un moment, recordant el que havia sentit i vist, vaig dubtar de com em rebria, però la meva aprensió es va revelar mancada de fonaments.

—Si és en Sheppard! M’alegro de veure’l, home!

Em va sortir a rebre tot allargant-me la mà, amb un somriure lluminós als llavis.

—L’única persona que m’alegro de veure en aquest indret infernal!

Vaig alçar les celles.

—Quin mal t’ha fet, aquest poble?

Deixà anar una rialla irritada.

—És una llarga història. Les coses no m’han anat gaire bé, doctor. Però, no vol beure alguna cosa?

—Gràcies —vaig fer—, amb molt de gust.

Va trucar un timbre, va tornar cap on era jo i es va deixar caure en una butaca.

—No es pensi que sigui un afer sense importància —va dir, ombrívol—. Em trobo en un embull de mil dimonis. En realitat, no tinc la menor idea de què puc fer.

—De què es tracta? —vaig preguntar, comprensivament.

—Del meu padrastre, maleït sigui.

—I doncs? Què ha fet?

—No, no es tracta del que ha fet, encara, sinó del que és probable que faci.

Va venir un servent de l’hostal i en Ralph li va encarregar les begudes. Quan l’home va tornar a ser fora, es va quedar tot enfonsat en la butaca, amb el front arrugat.

—És realment… greu? —vaig preguntar.

En Ralph va fer que sí amb el cap.

—Aquesta vegada sí que m’he lluït! —va dir, greument.

El so greu, desacostumadament greu, de la seva veu em va fer comprendre que deia la veritat. Havia de ser una cosa molt seriosa perquè en Ralph s’ho prengués d’aquella manera.

—De fet —va continuar—, no hi veig la sortida… Que em pengin, si l’hi veig.

—Si et puc ajudar… —vaig suggerir, tímidament.

Però ell va fer que no amb el cap, amb decisió.

—Gràcies, doctor. Però no puc ficar-lo en això. Haig de jugar-ho tot sol.

Va callar un moment, i després va repetir, en un to de veu lleugerament diferent:

—Sí… haig de jugar-ho tot sol…