CAPÍTOL XXIV

La història de Ralph Paton

Va ser un moment molt violent per a mi. Amb prou feines vaig adonar-me del que va passar immediatament després, però tot van ser exclamacions i crits. Quan vaig poder dominar-me prou per veure el que passava al meu voltant, en Ralph era dret, al costat de la seva dona, agafant-li una mà, i em somreia.

També en Poirot somreia, i al mateix temps m’amenaçava eloqüentment amb un dit.

—No li vaig dir almenys trenta-sis vegades que era inútil voler amagar coses a Hercule Poirot? —va preguntar—. No el vaig avisar que sempre acabava descobrint-ho tot?

Es va girar cap als altres.

—Un dia, suposo que ho recorden, vam tenir una petita sessió al voltant d’una taula, sis de nosaltres. Jo vaig acusar cinc dels presents d’amagar-me alguna cosa. Quatre d’ells van confessar-me el seu secret. El doctor Sheppard no em va confessar el seu. Però des del primer moment he tingut les meves sospites. El doctor Sheppard va anar a Three Boards, aquella nit, amb l’esperança de trobar-hi en Ralph. No el va trobar a l’hostal; però jo em vaig dir: «i si el troba pel carrer, de tornada cap a casa seva?». El doctor Sheppard era amic del capità Paton, i venia directament de l’escena del crim. Sabia que les coses pintaven malament per a ell. Potser fins i tot sabia més coses que no el públic general…

—Efectivament —vaig dir a contracor—, suposo que valdrà més que digui tota la veritat, ja. Aquella tarda jo havia anat a veure en Ralph. De primer es negava a confiar-se’m, però a l’últim em va dir que s’havia casat i el mal pas en què es trobava. De seguida que es va descobrir l’assassinat, vaig comprendre que quan fossin coneguts els fets, se sospitaria d’en Ralph, i si no d’ell, de la seva estimada. Aquella nit li vaig exposar la situació clarament. En pensar que possiblement hauria de declarar coses que podien acusar la seva dona, es va decidir a…

Vaig vacil·lar, i en Ralph em va prendre les paraules de la boca.

—… muntar tota una comèdia —va dir, gràficament—. Ho comprendran de seguida. L’Úrsula m’havia deixat per tornar a la casa. Vaig pensar que era possible que hagués intentat tornar a parlar amb el meu padrastre. L’home ja havia estat molt incorrecte amb ella, aquella tarda. Se m’acudí que podia haver-la insultat… d’una manera tan imperdonable que l’Úrsula, sense saber el que es feia…

En Ralph es va interrompre. L’Úrsula va desprendre la seva mà de les d’ell i reculà un pas.

—Això vas pensar, Ralph? De debò vas poder creure que ho havia fet jo?

—Tornem a la culpable conducta del doctor Sheppard —va dir en Poirot secament—. El doctor Sheppard accedí a fer tot el que pogués per ajudar-lo. I va aconseguir escamotejar el capità Paton a la policia.

—On? —va preguntar en Raymond—. A casa seva?

—Ah, no, certament —va dir en Poirot—. Tots vostès s’haguessin hagut de fer la mateixa pregunta que em vaig fer jo. Si el bon doctor amaga aquest jove, quin lloc pot haver escollit? Havia de ser necessàriament un amagatall no gaire allunyat. Vaig pensar en Cranchester. Un hotel? No. Una habitació moblada? Menys encara. On, doncs? «Ah, ja ho tinc! —vaig pensar—. Un sanatori. Un establiment sanitari per a pertorbats mentals». Vaig posar a prova la meva teoria. Vaig inventar un nebot boig, i vaig consultar mademoiselle Sheppard respecte als manicomis d’aquests verals. I mademoiselle Sheppard em va donar els noms de dos sanatoris mentals de prop de Cranchester on el seu germà havia enviat pacients. Vaig informar-me’n. I, en efecte, el doctor, personalment, havia portat un malalt a un d’ells, a primera hora de dissabte. No vaig tenir cap dificultat a identificar en el pacient el capità Ralph Paton, tot i que hi figurava amb un nom fals. Després de complir els formalismes necessaris, vaig poder treure’l d’allà. I va arribar a casa meva la matinada d’ahir.

El vaig mirar amb tristesa.

—L’expert del Ministeri de l’interior, que deia la Caroline! —vaig murmurar—. I pensar que ni se m’acudí de sospitar-ho!

—Ara ja compreneu per què em vaig fixar tant en la reticència del seu manuscrit —va murmurar en Poirot—. Era estrictament verídic en tot el que deia… però no deia gaires coses, oi?

Jo em sentia massa avergonyit per poder contestar.

—El doctor Sheppard ha estat molt lleial amb mi —va dir en Ralph—. Ha estat al meu costat des del primer moment. I va fer el que li va semblar millor. Ara veig, pel que m’ha explicat monsieur Poirot, que, en realitat, no va ser el millor. Jo hauria hagut de donar la cara de seguida. A més, en el sanatori no llegíem els diaris, de manera que jo no sabia res del que passava.

—El doctor Sheppard ha estat un model de discreció —va dir en Poirot secament—. Però jo descobreixo tots els petits secrets. És el meu ofici.

—I ara expliqui’ns la seva versió del que va passar aquella nit —va demanar en Raymond, impacient.

—Ja ho saben gairebé tot —va dir en Ralph—. Ben poca cosa puc afegir-hi. Vaig sortir de la glorieta cap a tres quarts de deu i vaig vagarejar pels camins, tot rumiant què podia fer, quina actitud havia d’adoptar. Em veig obligat a reconèixer que no tinc ni una ombra de coartada, però dono a tots paraula d’honor, solemnement, que no vaig entrar al despatx, i que no vaig veure el meu padrastre, ni viu ni mort. El món, la gent podrà pensar el que vulgui, però jo voldria que vostès em creguessin.

—No té coartada? —va murmurar en Raymond—. Mala cosa. Jo el crec naturalment, però… és un mal assumpte.

—Però, en certa manera, simplifica molt les coses, això —va dir en Poirot, animadament—. Molt.

Tots el vam mirar, sorpresos.

—No comprenen què vull dir? No? Doncs, vull dir això: per salvar el capità Paton, el veritable criminal ha de confessar.

I ens va mirar a tots, d’un a un, radiant.

—Sí, sí, això vull dir. Ja deuen haver observat que no he invitat l’inspector Raglan a aquesta reunió. Ho he fet per això. No volia dir-li tot el que sabia… Almenys no volia dir-l’hi encara aquesta nit.

S’inclinà cap endavant, i sobtadament la seva veu i tota la seva persona van experimentar un canvi. Tot d’una esdevingué perillós.

—Jo, que els estic parlant… sé que l’assassí de mister Ackroyd es troba en aquesta habitació, en aquest moment. A ell m’adreço. Demà l’inspector Raglan sabrà la veritat. Està entès?

Va seguir un silenci tens. I enmig del silenci va aparèixer la velleta bretona amb un telegrama en una safata. En Poirot l’esquinçà per obrir-lo.

La veu d’en Blunt es va alçar, abrupta i ressonant.

—Diu que l’assassí és entre nosaltres? I… sap… qui és?

En Poirot havia llegit el missatge. Arrugà el telegrama en una mà i va dir:

—Sí… Ara ja ho sé.

I va donar un copet amb la mà plana a la bola de paper arrugat.

—Què era? —va preguntar en Raymond secament.

—Un telegrama… des d’un vapor que en aquest moments navega cap als Estats Units.

Es va fer un silenci mortal. En Poirot es va aixecar i va fer una reverència.

—Messieurs et mesdames, la reunió s’ha acabat. Recordin-ho: Demà al matí, l’inspector Raglan sabrà la veritat.