CAPÍTOL VIII

L’inspector Raglan està molt confiat

Ens vam mirar.

—Suposo que farà una investigació a l’estació? —vaig dir.

—Naturalment, però no confio gaire en els resultats. Ja sap com és l’estació.

Sí que ho sabia. King’s Abbot només és un poble, però la seva estació és, certament, important. La majoria dels grans expressos s’hi deturen, hi fan maniobres de formació, reposten, etcètera. Hi ha dues o tres cabines telefòniques públiques. A aquella hora de la nit arriben tres trens locals molt seguits, per entroncar amb l’exprés del nord que arriba a un quart d’onze i quatre minuts i surt a un quart d’onze i vuit minuts. L’estació està molt concorreguda, llavors, i no és fàcil que cridi l’atenció una persona determinada que telefona o puja a l’exprés.

—Però, per què, aquesta telefonada? —va preguntar en Melrose—. Això és el que trobo extraordinari. Sembla que no tingui cap ni peus.

En Poirot, amb gran cura, va posar bé una figura de porcellana d’un prestatge.

—Pot estar ben segur que hi ha alguna raó que ho explica —va dir, per damunt l’espatlla.

—Però, quina raó pot ser?

—Quan esbrinem això ho sabrem tot. Aquest cas és molt curiós i molt interessant.

Hi havia un matís gairebé indescriptible en la manera com va dir aquestes darreres paraules. Vaig tenir la impressió que mirava el cas des d’un punt de vista particular, propi d’ell, que jo no podia endevinar.

En Poirot es va atansar a la finestra i es va quedar allà, dret, mirant cap a fora.

—Ha dit que eren les nou en punt, doctor Sheppard, quan va trobar aquell desconegut a fora de la reixa d’entrada?

Formulà la pregunta sense girar-se.

—Sí —vaig dir—. Vaig sentir el rellotge de l’església, que tocava les nou.

—Quanta estona podia trigar a arribar a la casa… a arribar a aquesta finestra, per exemple?

—Cinc minuts, màxim. I només dos o tres minuts si va agafar el camí de la dreta i es va encaminar directament cap aquí.

—Però per fer-ho així hauria hagut de conèixer el lloc. No sé com explicar-me. Voldria dir que havia estat aquí una altra vegada, que coneixia el paratge.

—És veritat —va dir el coronel Melrose.

—Segurament no seria difícil d’esbrinar si mister Ackroyd havia rebut la visita d’algun foraster la setmana passada, oi?

—El jove Raymond ens ho podria dir —vaig fer.

—O en Parker —suggerí en Melrose.

—Ou tous les deux —va dir en Poirot, somrient.

El coronel Melrose va sortir a buscar en Raymond, i jo vaig tornar a trucar el timbre per cridar en Parker.

El coronel Melrose va tornar gairebé immediatament, acompanyat del jove secretari, que va presentar a en Poirot. Geoffrey Raymond estava fresc com una rosa i de bon humor, com sempre. Va semblar sorprès i encantat de tenir ocasió de conèixer en Poirot.

—No tenia idea que vivia entre nosaltres d’incògnit, monsieur Poirot —va dir—. Serà un gran privilegi veure’l treballar de prop. Ep, què passa?

En Poirot, fins en aquell moment, havia estat dret a l’esquerra de la porta. Tot d’una es va fer a un costat, de cop, i vaig veure que mentre jo estava d’esquena, havia arrossegat ràpidament la butaca fins a posar-la en la situació que en Parker havia indicat.

—Vol que segui en aquesta butaca mentre em treu una mostra de sang? —va preguntar en Raymond, de bon humor—. De què va?

—Mister Raymond, aquesta butaca estava enretirada… així… anit, quan mister Ackroyd va ser trobat cadàver. Algú va tornar a posar-la al seu lloc. Va ser vostè?

La resposta del secretari sorgí sense ni un segon de vacil·lació.

—No, jo no vaig ser. Ni tan sols recordo que estigués en aquesta posició, però no en dubto, si vostè ho diu. En tot cas, algú devia posar-l’hi bé. Van destruir algun indici, en fer-ho? Quina llàstima!

—No té cap importància —va dir el detectiu—. No té cap mena d’importància. El que jo volia preguntar-li, mister Raymond, és una altra cosa: durant la setmana passada, va rebre mister Ackroyd la visita d’algun foraster?

El secretari va reflexionar un o dos minuts, amb les celles juntes i durant la pausa en Parker acudí a la porta.

—No —va dir en Raymond, a l’últim—. No en recordo cap. I vostè, Parker?

—Com diu, senyor?

—Recorda si aquesta setmana ha vingut algun foraster a veure mister Ackroyd?

El majordom reflexionà uns segons.

—Dimecres va venir aquell jove, senyor —va dir—. De Curtis i Troute, em penso que era.

En Raymond bandejà aquella observació movent una mà en un gest d’impaciència.

—Ah, sí, ja recordo, però no és la mena de foraster que vol dir el senyor. —Es girà cap a en Poirot—. Mister Ackroyd pensava adquirir un dictàfon —va explicar—. Això ens hauria permès fer més feina en un temps limitat. L’empresa en qüestió ens va enviar el seu representant, però no vam arribar a res. Mister Ackroyd no es decidí a fer la compra.

En Poirot es va adreçar al majordom.

—Podria descriure’m l’aparença d’aquest jove, estimat Parker?

—Era ros, senyor, i baix. Anava molt polit, amb un vestit blau d’estamenya. Un jove molt presentable, senyor, tenint en compte la seva categoria social.

En Poirot es va girar cap a mi.

—El jove que va trobar a la part de fora de la reixa, doctor, era alt, oi?

—Sí —vaig dir—. Devia fer un metre vuitanta, aproximadament.

—En aquest cas, no tenen res a veure —va dir el belga—. Gràcies, Parker.

El majordom llavors s’adreçà a en Raymond.

—Acaba d’arribar mister Hammond, senyor —va dir—. Està desitjós de saber en què pot ser útil i voldria parlar amb vostè.

—Hi vaig de seguida —va dir el jove.

I va sortir a corre-cuita. En Poirot va mirar interrogativament el cap de policia, que va dir:

—L’advocat de la família, monsieur Poirot.

—Se li ha girat molta feina, a mister Raymond —va murmurar en Poirot—. Sembla molt eficient, però.

—Crec que mister Ackroyd el considerava un secretari excel·lent.

—Fa molt que treballa aquí?

—Poc més de dos anys, em penso.

—Compleix meticulosament els seus deures. N’estic ben segur. I quina mena de distraccions pot tenir, aquí? Té tirada per le sport?

—Els secretaris particulars no tenen gaire temps per a aquestes coses —va dir el coronel Melrose, somrient—. En Raymond juga al golf, em sembla. I al tennis, a l’estiu.

—No va a les curses… vull dir a les curses de cavalls?

—No, em penso que no li interessen gens.

En Poirot acotà el cap i semblà que perdia interès en l’afer. Després va mirar lentament al voltant del despatx.

—Em penso que ja he vist tot el que es pot veure aquí.

Jo també vaig mirar al voltant.

—Ah, si aquestes parets poguessin parlar! —vaig murmurar.

En Poirot va remenar el cap.

—No n’hi ha prou amb tenir llengua —va dir—. També haurien hagut de tenir ulls i orelles. Però no estigui gaire segur que aquestes coses inanimades —i tot dient això va tocar la llibreria— són sempre sordes i cegues. A mi a vegades em diuen coses, les cadires, les taules… Tenen el seu missatge!

Es va dirigir cap a la porta.

—Quin missatge? —vaig exclamar—. Què li han dit, avui?

Em va mirar per damunt l’espatlla i va alçar una cella, de manera còmica.

—Una finestra oberta —va dir—. Una porta tancada amb clau. Una butaca que pel que sembla es va moure tota sola. A aquestes tres coses pregunto «per què?», i no hi trobo cap resposta.

Remenà el cap, exhalà un profund sospir, i es va quedar mirant-nos, tot fent-nos l’ullet. Semblava ridículament convençut de la seva pròpia importància. Em va passar pel cap el dubte de si era realment un bon detectiu. Potser la seva enorme reputació era el fruit d’una sèrie d’atzars afortunats.

Sospito que el mateix dubte devia passar pel cap del coronel, perquè va arrufar les celles.

—Vol veure alguna altra cosa, monsieur Poirot? —va preguntar de sobte.

—Seria tan amable d’ensenyar-me la taula-vitrina d’on va ser retirada l’arma homicida? Després d’això ja no abusaré més de la seva amabilitat.

Vam passar a la sala, però pel camí l’agent es va posar al costat del coronel i, després d’una breu conversa en veu baixa, el coronel es va excusar i ens va deixar sols. Vaig ensenyar a en Poirot la taula-vitrina, i després d’aixecar-ne la tapa una o dues vegades i deixar-la caure, va obrir el balcó i va sortir a la terrassa. Jo el vaig seguir.

L’inspector Raglan va aparèixer a la cantonada de la casa, i es va atansar cap a nosaltres, somrient, tot satisfet.

—Ah, és aquí, monsieur Poirot! —va dir—. Bé, em temo que aquest cas no donarà gaire de si. Gairebé em sap greu i tot. Un jove tan agradable, cometre un error així!

En Poirot va fer cara de decepció i va dir suaument:

—Llavors, sospito que no li podré ser gaire útil, oi?

—Potser la pròxima vegada —va dir l’inspector, consolant-lo—. Encara que en aquest pacífic racó del món no tenim assassinats cada dia.

La mirada d’en Poirot adquirí una qualitat admirativa.

—Ha anat amb una rapidesa meravellosa —va observar—. Com s’ho ha fet, exactament, si em permet preguntar-ho?

—És clar que sí —va dir l’inspector—. Per començar… mètode. Això és el que jo dic sempre: mètode!

—Ah! —va exclamar l’altre—. També aquesta és la meva divisa. Mètode, ordre i les petites cèl·lules grises.

—Les petites què? —va fer l’inspector, badant els ulls.

—Les petites cèl·lules grises del cervell —va explicar el belga.

—Ah, és clar; bé, suposo que tots les fem servir.

—En major o menor grau —va murmurar en Poirot—. I també hi ha diferències en qualitat. Després, hi ha la psicologia d’un crim. És una cosa que cal estudiar.

—Bah! —va fer l’inspector—. Ja s’ha deixat entabanar per tot això de la psicoanàlisi! Miri, jo sóc un home vulgar…

—Estic segur que mistress Raglan no comparteix aquesta opinió —va dir en Poirot fent-li una lleugera reverència.

L’inspector Raglan, una mica astorat, correspongué a la reverència amb una altra inclinació.

—No m’entén —va dir, somrient—. Valga’m Déu, quina diferència més gran fa el llenguatge! Li diré com he procedit. En primer lloc, mètode. Mister Ackroyd va ser vist amb vida, per darrera vegada, a tres quarts de deu, per la seva neboda, miss Ackroyd. Heus aquí el fet número u, oi?

—Si així ho diu…

—Ho és, indubtablement. A dos quarts d’onze, el doctor, aquí present, diu que mister Ackroyd fa almenys mitja hora que és mort. Insisteix en aquest extrem, doctor?

—Certament —vaig dir—. Mitja hora o més.

—Molt bé. Això ens dóna exactament un quart d’hora durant el qual es va cometre el crim. Faig una llista de tots els habitants de la casa i l’estudio a fons, posant, davant els seus noms, el lloc on es trobaven i el que feien entre tres quarts de deu i les deu de la nit.

Va allargar un full de paper a en Poirot. Jo el vaig llegir per damunt la seva espatlla. Deia així, escrit en una cal·ligrafia molt clara:

—La cuinera fa set anys que treballa a la casa, la cambrera Úrsula divuit mesos, i en Parker poc més d’un any. Els altres són nous. Excepte el tarannà una mica esmunyedís d’en Parker, tots semblen bones persones.

—Una llista molt completa —va fer en Poirot, tomant-li el full de paper—. Estic ben segur que en Parker no va cometre l’assassinat —afegí.

—La meva germana també n’està segura —vaig dir jo—. I, generalment, no s’equivoca.

Ningú no va fer cas de la meva observació.

—Això deixa de banda, pràcticament, el servei —va continuar l’inspector—. I ara arribem a un punt molt important. La dona que viu en el pavelló dels porters, Mary Black, estava tirant les cortines, anit, quan va veure Ralph Paton que entrava per la reixa d’entrada i es dirigia cap a la casa.

—N’està ben segura? —vaig preguntar.

—Completament segura. El coneix perfectament. Ralph Paton va passar molt de pressa i va tombar pel camí de la dreta, que és una drecera per anar a la terrassa.

—I a quina hora passava, això? —va preguntar en Poirot, que s’havia assegut, impàvid.

—Exactament a les nou i vint-i-cinc minuts —va dir l’inspector, greument.

Es va produir un silenci. Després, l’inspector va continuar:

—És ben clara, la cosa. Encaixa completament, sense deixar cap fissura. A les nou i vint-i-cinc minuts el capità Paton és vist en passar per davant el pavelló de la porteria; a les nou i trenta minuts aproximadament mister Geoffrey Raymond sent algú, en el despatx, que demana diners, i a qui mister Ackroyd els nega. Què passa, després? El capità Paton se’n va de la casa pel mateix camí, per la finestra. Passa per la terrassa, tot enfadat i decebut. Arriba davant el balcó obert de la sala. Diguem que són tres quarts de deu. Miss Flora Ackroyd està dient bona nit al seu oncle. El major Blunt, mister Raymond i mistress Ackroyd són a la sala del billar. La sala és deserta. El capità Paton hi entra pel balcó, agafa la daga de la taula-vitrina, i torna cap a la finestra del despatx. Es treu les sabates, s’hi enfila i… bé, no cal que entrem en detalls. Després torna a sortir i se’n va. No té prou coratge per tornar a l’hostal. Se’n va cap a l’estació, telefona des d’allà…

—Per què? —va preguntar en Poirot.

La interrupció em sobresaltà. L’homenet estava tirat cap endavant, i en els ulls li lluïa una estranya claror.

L’inspector es va quedar durant uns segons sense saber què dir davant aquella pregunta.

—És difícil de dir per què ho va fer —va dir a l’últim—. Però els assassins fan coses molt estranyes. Si vostè fos de la policia ja ho sabria, això. El més intel·ligent a vegades comet errors d’allò més estúpids. Però vingui, que li ensenyaré les empremtes de les petjades.

El vam seguir fins a la finestra del despatx. A una ordre d’en Raglan, un agent de policia va exhibir les sabates que havien estat trobades a l’hostal.

L’inspector les va posar damunt les petjades.

—Són les mateixes —va dir, ben segur d’ell mateix—. És a dir, no són aquestes mateixes sabates les que van deixar les empremtes, perquè se les va emportar posades. Aquest parell són iguals, però més velles. Fixi’s que la sola de goma està gastada.

—Però, no hi ha molta gent que porta sabates amb soles de goma? —va preguntar en Poirot.

—És clar que sí —va dir l’inspector—. I no en faria massa cas, d’això, de les petjades, si no fos per tota la resta de detalls.

—El capità Ralph Paton ha de ser un home ben inconscient —va dir en Poirot, tot pensarós—. Deixar tantes proves de la seva presència!

—Oh, no s’ho pensi! —va fer l’inspector—. Feia una nit molt calorosa. No va deixar cap rastre de petjades a la terrassa ni en el camí cobert de grava. Però, dissortadament per a ell, un sortidor devia haver vessat a darrera hora en l’extrem del caminet que ve del passeig central. Miri.

Un caminal cobert de grava portava fins a la terrassa, unes quantes passes més enllà. En un sol punt del caminet, a pocs metres del final, el sòl era humit i fangós. I en aquell punt apareixien altra vegada les famoses petjades, barrejades amb d’altres.

En Poirot va seguir el caminal, amb l’inspector al seu costat.

—Ha observat aquestes petjades de dona? —va preguntar tot d’una.

L’inspector va riure.

—Naturalment. Però per aquí ha passat més d’una dona. I més d’un home també. És una drecera habitual per arribar a la casa, comprèn? Seria impossible d’identificar totes les petjades. Al capdavall, les que ens interessen són les que hi havia al peu de la finestra.

En Poirot va fer que sí amb el cap.

—No val la pena d’anar més enllà —va dir l’inspector, quan vam arribar a la vista del passeig de cotxes—. Aquí ja torna a estar tot cobert de grava, i molt endurida.

En Poirot va tornar a fer que sí amb el cap, però els seus ulls miraven fixament un petit pavelló, una mena de glorieta. Estava situat una mica a l’esquerra del caminal, davant nostre, i hi portava un altre camí cobert de grava.

En Poirot ronsejà per allà fins que l’inspector se’n va haver tornat a la casa. Llavors em va mirar.

—Certament, el bon Déu el deu haver enviat per substituir el meu amic Hastings —va dir, fent-me l’ullet—. Observo que no s’aparta mai del meu costat. Què li sembla, doctor Sheppard, si fem una ullada a aquella glorieta? M’interessa.

S’atansà a la porta del pavelló i l’obrí. A dins, l’indret era gairebé a les fosques. Hi havia un o dos seients rústecs, un joc de croquet i diverses gandules plegades.

Em vaig sobresaltar en observar el meu nou amic. S’havia deixat caure de quatre grapes i s’arrossegava per terra, fent el gat. De tant en tant remenava el cap, com si estigués descontent d’alguna cosa. A l’últim es va asseure damunt els talons.

—Res —va murmurar—. Bé, potser és el que era d’esperar. Però hauria volgut dir tantes coses…

Es va interrompre i es va posar tot rígid. Després va allargar la mà cap a un dels seients rústecs i va arrencar una cosa del seu costat.

—Què és? —vaig exclamar—. Què ha trobat?

Somrigué, obrint la mà per ensenyar-me el que hi tenia: un tros de batista blanca emmidonada.

El vaig agafar, el vaig examinar amb curiositat i l’hi vaig tornar.

—Quina conclusió en treu, amic meu? —em va preguntar, mirant-me amb interès.

—Un tros de roba arrencat d’un mocador de butxaca —vaig suggerir, arronsant les espatlles.

Va fer una altra passa i va recollir una petita ploma. Semblava una ploma d’ànec.

—I això? —va exclamar, triomfal—. Què li sembla, això?

Vaig obrir uns ulls com unes taronges.

En Poirot es va ficar la ploma a la butxaca i va tornar a mirar el trosset de roba blanca.

—Un tros de mocador? —va murmurar—. Potser sí que teniu raó. Però recordeu això: «Les bones rentadores no emmidonen els mocadors».

Em dedicà un cop de cap triomfal, i després es va guardar curosament el tros de roba a la butxaca.