CAPÍTOL XVI

Una vetllada de Mah Jong

Aquella nit teníem una petita vetllada de Mah Jong. Aquesta senzilla diversió és molt popular a King’s Abbot. Els convidats arriben amb xancles i impermeable després de sopar. I es pren cafè, i més tard pastís, entrepans i te.

Aquella nit els nostres hostes eren miss Gannet i el coronel Carter, que viu a prop de l’església. En aquesta mena de vetllades les enraonies floreixen que és un gust i sovint arriben a interrompre el joc. Abans jugàvem al bridge, un bridge de la pitjor mena. Però vam trobar molt més pacífic el Mah Jong. Així s’evita d’una vegada per sempre la irritada pregunta de per què el company de joc no ha tirat una carta determinada, i encara que continuem expressant les nostres crítiques, francament, no regna entre nosaltres el mateix esperit bèl·lic.

—Quina nit més freda, oi, Sheppard? —va dir el coronel Carter, dret, d’esquena a la llar de foc.

La Caroline s’havia emportat miss Gannet a la seva habitació, i allà l’ajudava a desfer-se dels seus nombrosos embolcalls.

—Em fa pensar en les collades de l’Afganistan.

—Sí? —vaig dir, cortesament.

—Quin afer més misteriós, el del pobre Ackroyd —va continuar el coronel, acceptant una tassa de cafè—. Aneu a saber què s’hi amaga, al darrere. Entre vostè i jo, Sheppard: he sentit parlar de xantatge.

El coronel em va llançar una mirada que podia interpretar-se com «d’home de món a home de món».

—De segur que hi ha una dona en el fons de tot l’afer —va dir—. Pot donar-ho per fet.

En aquell moment la Caroline i miss Gannet se’ns van reunir. Miss Gannet es va prendre el cafè mentre la Caroline treia la capsa del Mah Jong i escampava les peces damunt la taula.

—Remenant la xocolata —va dir el coronel, tot faceciós—. Així ho dèiem en el club de Shanghai.

Tant la Caroline com jo opinem que el coronel Carter no ha estat a cap club de Shanghai mai de la vida. Estem segurs que per la banda d’Orient no ha passat de l’Índia, on es dedicava a fer jocs de mans amb les llaunes de carn en conserva i de confitura de poma durant la Gran Guerra. Però el coronel és un militar de cap a peus, i a King’s Abbot deixem que la gent cultivi lliurement la seva idiosincràsia.

—Comencem? —va dir la Caroline.

Ens vam asseure al voltant de la taula. Durant cinc minuts hi va haver un silenci absolut, perquè hi ha una competència terriblement secreta entre nosaltres per veure qui construeix la seva muralla més de pressa.

—Tira, James —va dir la Caroline a l’últim—. Tu ets «vent de l’est».

Vaig tirar una fitxa. Vam fer un parell de jugades interrompudes per les monòtones observacions de «tres bambús», «dos cercles», «cinc caràcters», «pung», i, ben sovint, de llavis de miss Gannet, «unpung», a causa de l’habitud d’aquesta dona de reclamar fitxes a les quals no té cap dret.

—Aquest matí he vist Flora Ackroyd —va dir miss Gannet—. «Pung». No, «unpung». M’he equivocat.

—«Quatre Cercles» —va dir la Caroline—. On l’ha vista?

—Ella no m’ha vist, a mi —va dir miss Gannet, amb aquesta mena d’intenció tremenda que només es troba en els pobles petits.

—Ah! —va fer la Caroline, molt interessada—. «Chow».

—Em penso —va dir miss Gannet, temporalment distreta del tema—, que avui s’ha de dir «chew» i no «chow».

—Ximpleries —va dir la Caroline—. Jo sempre he dit «chow».

—En el club de Shanghai —va fer el coronel Carter— dèiem «chow».

Miss Gannet es va retirar, aclaparada.

—Què deia de Flora Ackroyd? —va preguntar la Caroline, després d’un parell de minuts dedicats íntegrament al joc—. Anava acompanyada?

—Ja ho crec! —va dir miss Gannet.

Els ulls de les dues dones van coincidir, i va semblar que intercanviaven informació.

—Ah, sí? —va fer la Caroline, molt interessada—. Bé, de tota manera no em sorprèn gens.

—Esperem que descarti, miss Caroline —va dir el coronel.

A vegades adopta l’actitud del mascle d’una sola peça, que només s’interessa pel joc i no per les enraonies. Però no enganya ningú.

—Si volen que els digui la veritat… —va fer miss Gannet—. Què ha descartat, la Caroline, un «bambú»? Ah, no, ja ho veig: un «cercle». Doncs, com deia, si volen que els digui la veritat, trobo que la Flora ha estat molt de sort. Però molt.

—I doncs, miss Gannet? —va preguntar el coronel—. Em quedo aquest «dragó verd». Per què diu que ha estat tan de sort miss Flora? És una noia encisadora i tot el que vulgui, això ja ho sabem.

—És possible que jo no hi entengui gaire, en crims —va dir miss Gannet, amb l’aire de qui entén en tot—, però puc dir-los una cosa. La primera cosa que es pregunta sempre és: «Qui va veure per darrera vegada amb vida el difunt?». I la persona que el va veure és considerada amb sospita. Doncs bé, Flora Ackroyd va ser la darrera persona que va veure viu el seu oncle. La situació podia ser molt difícil per a ella; molt desagradable. Jo opino, i reconec que només és una opinió meva, que Ralph Paton s’amaga per ella, per apartar les sospites d’ella.

—I ara! —vaig protestar suaument—. Suposo que no vol suggerir que una noia com Flora Ackroyd sigui capaç d’apunyalar el seu oncle a sang freda.

—Ah, no ho sé, jo —va dir miss Gannet—. Justament acabo de llegir un llibre de la biblioteca que parla dels baixos fons de París, i diu que alguns dels criminals més cruels són noies amb cara d’àngel.

—Això deu ser a França —va dir la Caroline de seguida.

—Exactament —va fer el coronel—. Mirin, els explicaré una cosa molt curiosa, una història que circulava pels basars de l’Índia…

La història del coronel va resultar llarguíssima i d’un interès que no podia ser més migrat. Una cosa que havia passat a l’Índia feia molts anys no es podia comparar ni un moment amb un esdeveniment que havia tingut lloc a King’s Abbot feia tot just dos dies.

La Caroline va posar fi a la història del coronel fent Mah Jong. Després de la mica de violència que es produeix sempre perquè m’entesto a esmenar la mala aritmètica de la meva germana, vam començar una altra partida.

—El «vent de l’est» passa —va dir la Caroline—. Jo tinc la meva opinió particular sobre Ralph Paton, «tres personatges», però, de moment, me la reservo.

—Sí? —va dir miss Gannet—. «Chow», ai, no, «pung».

—Sí —va dir la Caroline, amb fermesa.

—Va anar bé, allò de les botes? —va preguntar miss Gannet—. Vull dir el fet que fossin negres.

—Molt bé —va dir la Caroline.

—Per què li sembla que volia saber-ho? —va preguntar miss Gannet.

La Caroline es va mossegar els llavis i va remenar el cap, fent com qui està assabentada de tot el que fa al cas.

—«Pung» —va dir miss Gannet—. Ai, no, «unpung». Suposo que el doctor, que és tan amic de monsieur Poirot, deu estar al corrent de tots els secrets.

—Ni de lluny —vaig dir.

—En James és molt modest —va dir la Caroline—. Ah! Un «kong» amagat!

El coronel va deixar anar un xiulet. Durant un moment, les enraonies van quedar de banda.

—Justament del seu vent —va dir—. I ja té dos «pungs» de «dragons». Hem d’anar en compte. Miss Caroline ens farà la gran jugada.

Vam jugar durant uns minuts sense enraonar d’altres coses.

—I aquest monsieur Poirot —va dir el coronel Carter—, és tan bon detectiu com diuen?

—El millor que hi ha hagut mai en el món —va sentenciar la Caroline, amb solemnitat—. Va haver de venir aquí d’incògnit, per evitar la publicitat.

—«Chow» —va dir miss Gannet—. Quina cosa més meravellosa per al nostre petit poblet, oi? A propòsit, la Clara, la meva cambrera, és molt amiga de l’Elsie, la cambrera de Fernly. I no saben què li va dir, l’Elsie? Que algú ha robat una quantitat de diners molt gran, i en opinió d’ella, de l’Elsie, vull dir, la cambrera hi té alguna cosa a veure. A final de mes deixa la casa i es passa les nits plorant. Jo crec que la noia deu treballar d’acord amb alguna banda. Sempre ha estat una mica estranya. No és amiga de cap altra cambrera del veïnat. Els dies que té festa surt sola, cosa ben rareta, dic jo, i ben sospitosa. Una vegada la vaig convidar a assistir a les nostres «vetllades de bones amigues», però va refusar la invitació, i llavors li vaig preguntar unes quantes coses sobre la seva família i el seu poble, el de sempre, i haig de dir que es va comportar d’una manera molt impertinent. En aparença, molt respectuosa, però em va fer callar de la manera més descarada.

Miss Gannet es va interrompre per respirar, i el coronel, que no se sentia gens interessat per aquella qüestió del servei, va remarcar que en el club de Shanghai era norma invariable que s’havia de jugar de pressa, sense entretenir-se.

Vam fer una ronda sense distreure’ns gens ni mica.

—I miss Russell, què? —va dir la Caroline, finalment—. Va venir aquí fent veure que volia fer-se visitar pel James, divendres al matí. Però jo opino que volia veure on guardava les metzines, «cinc personatges».

—«Chow» —va dir miss Gannet—. Quina idea més extraordinària! No sé creure-ho…

—Parlant de metzines —va dir el coronel—. Eh? Com? No he descartat? Oh! «vuit bambús»!

—Mah Jong! —va dir miss Gannet.

La Caroline estava molt irritada.

—Només un «dragó vermell» —va dir— i hauria fet una mà de tres parelles.

—Jo he tingut dos «dragons vermells» tota l’estona —vaig dir.

—És molt propi de tu, això, James —va dir la Caroline, en to de retret—. No has comprès mai l’esperit del joc.

Per la meva banda, em semblava que havia jugat amb molt d’encert. Si la Caroline hagués fet Mah Jong hauria hagut de pagar-li una gran quantitat. En canvi, el Mah Jong de miss Gannet era de la categoria més baixa, com la Caroline no va deixar de remarcar-li.

El «vent de l’est» va passar, i vam començar una altra mà en silenci.

—El que anava a dir-los ara mateix era això —va fer la Caroline.

—Sí? —va dir miss Gannet, encoratjant-la.

—Vull dir la meva teoria sobre Ralph Paton.

—Oh, sí, sí! —va fer miss Gannet, animant-la més encara—. «Chow».

—És un senyal de feblesa fer «chow» tan aviat —va dir la Caroline severament—. Hauria de mirar de fer una mà forta.

—Té raó —va dir miss Gannet—. Però, què deia de Ralph Paton?

—Ah, sí. Se m’ha acudit una bona idea respecte a on pot ser.

Tots vam deixar de jugar per mirar-la.

—Això és molt interessant, miss Caroline —va dir el coronel Carter—. Una idea purament seva, oi?

—Bé, exactament no. Ja els ho explicaré. Saben aquest mapa del comtat que tenim en el rebedor?

Tots vam dir que sí.

—L’altre dia, monsieur Poirot, quan se n’anava, es va deturar a mirar-lo, i va fer una observació, no recordo ben bé quina, com ara que Cranchester és l’única ciutat gran que hi ha a prop. I és veritat, és clar. Però quan ell va ser fora ho vaig veure clar tot d’una.

—El què?

—El que volia dir. En Ralph és a Cranchester, evidentment.

En aquell moment vaig fer caure la rastellera de les meves fitxes. La meva germana immediatament em va renyar per la meva maldestresa, però sense posar-hi el cor. Estava massa interessada en la seva teoria.

—Cranchester, miss Caroline? —va dir el coronel Carter—. I ara! Si és tan a la vora!

—Justament per això! —va exclamar la Caroline, triomfal—. A aquestes altures gairebé ja es pot assegurar que no va sortir d’aquí amb tren. Segurament devia anar a Cranchester a peu, simplement. I jo crec que encara és allà. A ningú no se li acudiria de pensar que podia ser tan a prop.

Vaig oposar unes quantes objeccions a la teoria, però quan a la Caroline se li fica una cosa al cap, no hi ha qui l’hi tregui.

—I vostè creu que monsieur Poirot té la mateixa teoria? —va dir miss Gannet, pensarosa—. És una coincidència curiosa, però aquesta tarda jo passejava per la carretera de Cranchester i ell m’ha avançat en cotxe, venint d’aquella direcció.

Ens vam mirar, tots.

—Oh, Déu meu! —va dir miss Gannet, tot d’una—. Tenia Mah Jong tota l’estona i no me n’havia adonat!

La Caroline va haver de distreure’s dels seus exercicis d’inventiva. Va advertir a miss Gannet que amb una mà formada de fitxes tan diverses i amb tants «chows» gairebé no valia la pena de fer Mah Jong. Però miss Gannet l’escoltà impàvida tot recollint les nostres fitxes.

—Sí, sí, ja sé què vol dir —va dir—. Però això depèn molt de les fitxes amb què comences.

—Mai no farà jugades fortes si no les cerca —insistí la Caroline.

—Bé, cadascú juga a la seva manera, oi? —va dir miss Gannet. Va mirar el seu munt de guanys i va dir—: I per ara no vaig tan malament, oi?

La Caroline, que havia perdut força fitxes, no va dir res.

Va passar el «vent de l’est», i vam tornar a començar. L’Annie va portar els estris del te. La Caroline i miss Gannet estaven una mica picades, com sol passar durant aquestes alegres vetllades.

—Hauria de jugar una miqueta més de pressa, almenys —va dir la Caroline, mentre miss Gannet vacil·lava abans de descartar—. Els xinesos tiren les fitxes tan seguides que mentre juguen se sent un soroll com de xerradissa d’ocells.

Durant uns minuts vam jugar com el xinesos.

—Vostè no ha contribuït gaire a les aportacions d’informació, Sheppard —va dir el coronel Carter, en un to alegre—. És molt callat! Carn i ungla amb el detectiu, i ni una al·lusió a com van les coses!

—En James és extraordinari —va dir la Caroline—. No hi ha manera que expliqui res, mai.

I em va mirar amb mala cara.

—Els asseguro que no sé res —vaig dir—. En Poirot és molt reservat.

—I fa bé —va dir el coronel, rient—. No corre el risc de quedar malament, així. Però la veritat és que són admirables, aquests detectius estrangers. Astuts com guineus, tinc entès.

—«Pung» —va exclamar miss Gannet, en to de triomf silenciós—. I Mah Jong.

La situació es va posar més violenta. Va ser la irritació pel fet que miss Gannet hagués fet Mah Jong per tercera vegada el que induí la Caroline a dir-me, mentre tornàvem a posar les nostres fitxes en ordre:

—A vegades et poses ben pesat, James. T’estàs aquí assegut com una mòmia, sense badar boca!

—Però Caroline —vaig protestar—. És que no tinc res a dir, de debò… Vull dir del que tu voldries que digués.

—Ximpleries —va dir la Caroline, tot aplegant les seves fitxes—. Per força has de saber alguna cosa interessant.

De moment no vaig contestar. Em sentia aclaparat i exaltat alhora. Havia llegit en algun lloc que hi havia una jugada anomenada «el triomf perfecte», que consistia a fer Mah Jong de sortida, sense descartar. Mai no havia somiat que una cosa així em pogués passar a mi. Reprimint la meva exaltació triomfal, vaig ensenyar la meva mà, posant les fitxes cara amunt damunt la aula.

—Com diuen en el club de Shanghai —vaig dir—, «tin-ho», el triomf perfecte!

Els ulls del coronel de poc no li salten damunt la taula.

—Per tots els déus! —va dir—. Això és extraordinari! És la primera vegada que ho veig!

Va ser llavors quan vaig seguir, incitat per les mofes de la Caroline, amb una imprudència deguda al meu sentiment de triomf.

—Quant a coses interessants —vaig dir—, què me’n diuen d’una aliança d’or amb una data i la inscripció «De R.» dins?

No cal que expliqui l’escena que va venir després. Em van fer dir on havia estat trobat, exactament, aquell tresor. I també vaig haver de revelar-los la data.

—Tretze de març —va dir la Caroline—. Només fa sis mesos! Ah!

De la Babel de suggeriments excitats i de suposicions gratuïtes, n’emergiren tres teories:

Primera: La del coronel Carter, segons la qual en Ralph s’havia casat secretament amb la Flora. La solució més simple, evidentment.

Segona: La de miss Gannet, que pensava que Roger Ackroyd s’havia casat en secret amb mistress Ferrars.

Tercera: La de la meva germana. Segons la Caroline, Roger Ackroyd s’havia casat amb la seva majordoma, miss Russell.

Més tard, quan ens n’anàvem al llit, la Caroline en va proposar una quarta, o superteoria.

—Mira el que et dic —va dir, tot d’una—. No em sorprendria gens que Geoffrey Raymond i la Flora fossin casats.

—Però llavors l’anell diria «De G.» i no «De R.» —vaig suggerir.

—No se sap mai. Hi ha noies que anomenen els homes pel cognom. I ja has sentit què deia miss Gannet avui, sobre la Flora.

Estrictament parlant no havia sentit que miss Gannet en digués res, d’aquest estil, però vaig respectar el poder deductiu de la Caroline.

—I què me’n dius, d’Hèctor Blunt? —vaig insinuar—. Si hi ha algú que…

—Ximpleries —va dir la Caroline—. En Blunt pot admirar la Flora… i fins i tot és possible que n’estigui enamorat. Però pots estar ben segur que cap noia no s’enamorarà d’un home prou vell per poder ser el seu pare mentre hi hagi un jove secretari ben plantat pels voltants. La Flora pot encoratjar el major Blunt només per fer-lo servir de tapadora. Les noies són molt astutes. Però hi ha una cosa que et puc assegurar, James Sheppard: Flora Ackroyd no sent gens ni mica d’amor per Ralph Paton, ni l’ha sentit mai. Em pots ben creure.

I la vaig creure, dòcilment.