dimecres 10 d’octubre de 1832

Me trobava ja gairebé davant de la casa quan va aparèixer un home per la finestra del mas. Me vaig llençar a terra ocultant-me darrere d’un petit roquissar que donava enfront la petita era de l’entrada. Se va sentir un cop sec i acte seguit lo gos només va fer un ganyol llarg, de mort. Encabat s’escoltaren gemecs de dona. Entre una escletxa de les pedres aubirava la porta del mas oberta de bat a bat. Dos hòmens armats i borratxos com a bots tenien lligat un pagès per les mans a l’arnella. Un d’ells lo coneixia, era aquell mateix home amb cara de mustela que tractava els ases a patacades prop de Flix, al camí de la Bassa de les Clotxes. Per la manera com pegava se veu que en això de fer mal als altres, siguin rucs o persones, hi tenia força traça.

Un noi jove, que devia ser el fill del masover, se trobava per terra. L’havien apallissat. Encabat va sortir per la finestra un home vell. Al pobre el van lligar pels turmells i el van llençar de dalt a baix; lo cap li quedà a un pam del pedrís. L’home que abans havia sortit per la finestra i que acabava de llençar el vell tenia una barba negra, llarga i amb espessos rínxols. Tots li deien lo Barbut i era el capitost d’aquella cataifa de beguts. Lo Barbut balancejava el pobre ancià d’un cantó a l’altre mentre li anava dient:

—Malparit de liberal! Ja no podràs moldre al teu molí! Qui t’ha donat lo permís per tindre un molí? Los teus? Lo govern? Què t’has pensat, negre més que negre! I ara matarem lo teu fill i la seua dona i el teu nét. No n’ha de quedar cap per llavor, dels vostres! De cap per avall podràs veure millor com los passem pels ganivets. Vinga va! Si vols que en salvéssim un, mos has de dir on tens los diners amagats per pagar la llicència del molí! Parla! On los amagues? Davall la rajola? Parla!

Encabat, dirigint-se al flixanco que estava a l’entrada fuetejant lo masover que tenien lligat a l’arnella, li digué:

—I tu, Mustela, llença-li un raig de vi per l’espatlla i veuràs com canta quan li comencin a coure les ferides…

No m’ho podia creure, el Barbut cridà aquell home pel malnom que jo mateix li havia ficat uns dies abans a la Bassa de les Clotxes: Mustela! Lo Barbut, mentre deia tot això i altres barbaritats, amb les mans i des de dalt de la finestra anava bellugant la corda d’un cantó a l’altre i el pobre vell se pegava cops a les parets i s’encetava la pell de tot lo cos. La sang li rajava pel nas i per les nafres que se feia al pit i a les cuixes ensangonades i amb la roba estripada. En total hi havia cinc hòmens i el Barbut. Un ataconava el pobre xiquet, que tenien mig estamordit pel terra, al davant mateix del mas. Mustela tustava el pare del noi, lligat de mans a l’arnella de l’entrada. Dalt del mas hi havia el Barbut i tres més que devien regirar la casa. De sobte, s’escoltaren los crits de la pobra masovera.

—Us diré on tenim los diners però no mos mateu… Deixeu el pare! No el mateu, jo us donaré tots los diners.

Lo Barbut va desaparèixer i abandonà el vell penjat pels peus. L’ancià estava ja mig moribund. Al cap d’un moment lo capitost va treure per la finestra la pobra dona gemegant que tenia agafada per una mà dels cabells i per l’altra sostenia una bossa plena de diners que feia dringar en l’aire. L’home va llençar els diners a un dels seus hòmens:

—Ti Cassola! Guarda la bossa, que mos farà falta per matar negres. I no te’n quedis cap, los tinc ben comptats!

Cassola agafà la bossa al vol, mentre li anava donant patacades al pobre noi, que rodolava al mig de l’era.

Encabat aparegueren per l’altre costat del mas dos hòmens armats amb lo trabuc a la mà. Pel que es veu, eren del mateix grup i arribaven tard. Estos encara no havien participat en aquella carnisseria i no en tenien cap intenció perquè se van quedar gelats en contemplar el llastimós espectacle. Un d’ells de seguida que va veure el que estaven fent se va tirar al terra i s’amagà darrere d’un marge. L’altre se va avançar i li pegà un cop de culata a Cassola deixant-lo estabornit al mig de l’era i encarant lo trabuc a la finestra li plantà cara al Barbut. Amb totes les forces cridà:

—Se pot saber què heu fet, desgraciats? Què els heu fet a esta pobra gent? No us puc deixar sols… Colla de bergants! Quina carnisseria de sang innocent! Malparits! Barbut! Barbut! Ets tu el culpable! Ets un trabucaire! Un destraler sense escrúpols! Esta no és la guerra que hem de fer, brivall del diable! No tens honor! Tu no ets un soldat del rei, tu no pots formar part de les tropes d’apostòlics que lluitarem contra el govern liberal… Ets un bandoler!, un perdulari! Mira que quan vam sortir de Flix ja m’ho pensava… I tu, Mustela, te n’hauries de donar vergonya, del que estàs fent, desgraciat!

Se va fer el silenci. Mustela, que estava fuetejant lo masover lligat a l’arnella de l’entrada, se quedà quiet. Encabat la dona tornà a exclamar-se.

—No, no, no! No mos mateu, per caritat! Deixeu estar mon fill, que el pobre no us ha fet re… No, no…

—Ja n’hi ha prou! Voleu fer el favor d’alliberar esta pobra dona? I tu Barbut, surt…! Què has fet, miserable? Maleïda sigui l’hora que vas vindre de Lleida per traure’m del calabós de la vila!

Passaren uns moments de silenci. No se sentia ni una mosca, ni un pardal, ni l’aire que bellugava les rames. De sobte la veu del Barbut exclamà en to de burla:

—Ja fas figa abans de començar, Jaumet? Que no te’n recordes del que li van fer els liberals de Flix a ton cunyat? Va ser ell lo que me va dir que te tragués de la presó, si no potser ara ja estaries enterrat… Hauries de ser més agraït amb los que t’hem salvat la vida! No mos siguis caragirat que no et convé. A callar que aquí mano jo! I si encara no ho sabies ja pots fer-te a la idea… A Cassola i a Miquelot los porto jo. Des de fa molts anys que correm per aquelles terres de Lleida i n’hem passat moltes junts i també tinc de la meua part els xicots del teu poble… Mustela, Rama i el teu nebot Pell! I si no pregunta’ls-ho! Així que ja ho saps! Farem lo que me roti dels collons!

El Barbut li contestà amb tota la barra des de dalt i sense treure el nas. Llavors posà el ganivet al coll de la dona i sortí per la finestra…

—Tu quietet aquí, Jaumet! Si fas un moviment en fals degollo la dona. Tu mateix! Fes lo que més te convingui i deixa caure l’arma a terra dolçament com si fos una fulla que se l’endú el vent. I tu, Mustela, no t’encantis, que sembles un estaquirot. Vés i lliga Jaumet a l’arnella! Guaita’l bé que no porti una ganiveta a la faixa, que és molt fi lo nostre Jaumet!

Mustela, que estava apallissant el masover, tot llençant-se damunt de Jaumet li pegà un cop al cap deixant-lo sense coneixement. Encabat lo va lligar a l’arnella. Lo Barbut fermà pels cabells la dona, que cridava i plorava, i allí mateix de peu dret i per darrere li va estripar les faldes. Los hòmens se’l miraven i li deien:

—Au va, Barbut, que tu sempre tens les borrasses parades i tot ho vols per a tu, bacó! I naltres què?…

Tot seguit van pujar cap a dalt del mas…

—Jo soc lo primer! Deixeu-me-la a mi i aguanteu-me-la en les anques ben obertes.

—No, no, no… Lo primer vull ser jo! Que vaig calent com un mardà i me fa goig fotre’m la dona d’un liberal!

Lo Barbut, amb mitja rialla entre les dents, deixà la dona i la va arrambar a una banda, tot seguit agafà un carretell de vi i begué com un afaram de cara a la finestra. Lo vi li rajava avall per la barba i pel pit i encabat se va eixugar amb lo mangotxo. Llavors digué als seus hòmens:

—Un darrere l’altre, collonots! Que aquesta té un patacot com un cabàs i n’hi ha per a tots; encabat l’ha de tastar Pell. Lo xicot encara s’ha d’estrenar, no?

—Sí, sí, però primer li haurem de fer un bon solc perquè no se desviï gaire, el xiquet, que encara té l’aladre verd —contestà Miquelot entre sanglots i riallotes dessubstanciades. Lo Barbut va tornar a sortir per la finestra i, dirigint-se al vell que penjava per la corda i al masover apallissat a l’entrada del mas, cridà:

—Ara sabreu lo que fem amb les dones liberals! A elles les passarem per la pedra i a valtres us pelarem! Valtres mo les heu fet passar baquetes a tots, però ara ho pagareu ben car! Ara mos toca a naltres, manar!

I quan va acabar de dir això, de dalt a baix encarà una pistola contra el masover que estava lligat a l’arnella al costat de Jaumet. Descarregà l’arma desfent-li mig cap. En este moment Jaumet despertà tot esquitxat de sang i cridà com una fera:

—No sou ni reialistes ni sou res! Uns destralers, sou! Mustela! Rama! I tu, Pell! Pell, on t’has ficat! Ai ton pare! Ja et fotrà, ell, ja! Voleu fer el favor de creure! Valtres sou de Flix i heu sortit a fer la guerra als liberals. No us deixeu enredar per estos tres malvats…! Són uns bandolers, uns perdularis!