dimecres 19 de setembre de 1832

La promesa que vaig fer me va canviar la vida. Plorant desconsolat, amb l’ànima partida i el cor desfet, en una classe de ràbia que no vull per a ningú, corria pels carrers del poble i no veia re, només tenia al davant la cara del Pep del Xec rient com un onso.

L’unsandemà l’oncle Roll me va dir, amb veu pausada, i sense perdre punt en la feina, que no fes cas del que havia escoltat…

—Creu-me noi! És un fatxenda i no te l’escoltis. Ahir va sortir galdós d’aquí! Ja no hi tornarà més! L’any que ve no premso el raïm d’este malparit… «O ell o jo, oncle Josep!», li he dit a l’amo. I que no me’l trobi pel carrer que li bado el cap!

Uns dies més tard vaig saber, per boca de l’oncle Guri, com havia acabat la xerinola. Resulta que l’oncle Roll se va enfrontar al Pep de cara i li va dir que era un llanut, un poca pena, un llepaculs de don Cinto i que no era un home com cal per dir el que havia dit de mi i de ma mare. Lo Pep se va posar la mà a la faixa. Los pagesos allí presents los van agarrar als dos. L’oncle Roll no es va acovardir gens i li va dir: «Clava’m lo ganivet al pit si tens collons».

Los van fer seure. L’oncle Josep se va posar als núvols, a la premsa no volia baralles ni sang i els va dir que si volien brega que anessin davall la riba, a la vora del riu. L’oncle Roll, templat i serè, se’l va quedar mirant, i encabat se va girar de cara al Pep i el va desafiar dient-li que no era un home com cal, que només era un gallet, una merdera borda que no valia per a fem. Lo Pep se va encendre. Però el premsador alçà les mans i digué que tothom s’estigués tranquil, que allí no hi hauria sang. Els havien de deixar als dos sols, un a cada banda de la bóta. Primer beuria un i encabat l’altre fins que no en quedés ni una gota o fins que un dels dos abandonés. Los dos van estar d’acord i va començar la juguesca. Van proposar que l’oncle Sebastià, que semblava el més seré, fes de jutge i omplís la banyeta de la bóta de Manet. Abans, però, l’oncle Guri mirà de posar pau i treure’ls del cap aquella bestiesa… «Què voleu rebentar!».

Lo Pep, que treia espurnes pels ulls, lo va amenaçar i tots van callar. Roll se va beure quatre banyetes. Lo Pep, a la tercera no va poder resistir i va sortir disparat traient lo fetge per la boca i doblegant-se de dolor amb les mans al ventre. Lo van haver de treure en braços i portar-lo al metge. Una setmana sencera se va passar al llit i sense sortir de casa. A base de lavatives i de sopes de timó se va anar refent. L’oncle Roll, segons me van explicar, encabat d’empassar-se la quarta banyeta, li van veure com li tremolava el múscul del bigoti, i una goteta de suor li va córrer avall per aquella cara solcada com un bancal llaurat. Se va plegar un cigarro. Tots estaven pendents de la parsimònia dels seus dits. Lo va encendre i marxà xino-xano, com si re, remenant lo cap.

La bóta de Manet se va quedar allí arrambada contra la paret. Al cap d’unes setmanes, un dia que vaig anar al celler a buscar vi per a vós, mossén Joan, mentre l’amo enraonava amb un tractant d’aiguardent, vaig entrar a la part fonda, allí on tenen los bocois vells, i me vaig omplir una banyeta de la bóta de Manet. Quan lo raig me va entrar dins de la boca me va cremar la llengua, com si fos un glop de brases ardents. I se me van regirar los budells. Aquell suc era més amarg que la fel! Una mica més i ho trec tot! Era vinagre pur! Fort i coent com mil dimonis escoats! Me sembla que devia ser del mateix vinagre que li van donar a Nostre Senyor quan estava clavat a la Creu del Calvari. No m’ho podia creure. Tots los hòmens se van empassar una banyeta sencera i ningú no va dir ni mut, tots callaven com a putes dient que era el millor vi del món, perquè el del costat s’empassés la banyeta de vinagre sencera. I l’oncle Roll se’n va beure quatre! Només de pensar-hi me marejava, m’entrava un regirament de budells.

Esta manera de ser de la nostra gent, que sap fer el paperot com si re i aguanta la facècia, fent veure que els va la vida en el joc, en tots estos anys de donar tombs i de conèixer gent de tota manera, només l’he vista per estes vores de riu. Los patxets som molt nostres, mossén, i vós que no sou d’aquí ja ho sabeu. La majoria mos pensem que ja venim al món ensenyats i és per això que abunden los advocats de secà i els enginyers de cap de marge. També surten, de tant en tant, i segons la florada, hòmens d’idees avançades i de provat enginy que fan màquines i baluernes perquè no calgui treballar, i la majoria de vegades acaben convertides en llenya, perquè els esforços per engegar-les i fer-les anar són més grossos que la feina que voldrien fer. He sentit a dir que hi va haver un fuster de Móra d’Ebre —li deien Mani— que a la passada Guerra Gran va fer un canó de fusta de carrasca, amb anelles de ferro. Lo canó feia la seua patxoca, encara que només va disparar dos projectils. A la segona andanada se’ls va rebentar als nassos i va matar els tres artillers de la vora i, com aquell que diu, la cosa va acabar com la fira de Flix, en dos canyes i un canyís.

La nostra gent té una manera de ser que no se’n fa gens dels fracassos i de seguida els oblida dient: «Això ja és aigua passada». I per molt grossa que sigui la desfeta, un qualsevol pagès, encara que tingui un trist hortet de no re, o uns bancalets miserables arrapats a la roca viva amb marges de pedra cantelluda alts com muralles, per fer créixer un auliver escarransit, al tardet, cansat de treballar, se planta a la punta del seu tros unflat com un bot i recolzat contra el mànec del xapo pensant-se que és un cavaller més important que el virrei de les Amèriques, i no dubtaria a plantar-li cara al mateix emperador si volgués calcigar el seu llaurat.

Los patxets, dins del nostre trosset de terra, saludem els jornalers que van d’arretiro pels camins amb lo crit: «Avant va! Avant va!», i amb un punt d’aquesta classe de mala llet benèvola que gastem per aquí, entre dents, anem mastegant: «Au! Au! Camina que no et mullin, desgraciat». I la gent riallera, que va de cara al poble, es regira castissa:

—Què fas xeic? Que no vas d’arretiro? Encara te cantarà el cuc!

I estes converses que se senten pel caminals del terme pareix que es facin entre amics de tota la vida, com si fossin cul i merda. Més tard, al poble, los mateixos hòmens i dones se passaran pel costat i no se diran ni bèstia.

Potser el nostre caràcter desconfiat i recelós, avesat al riu, per on pugen i baixen gents de tota mena, mos ha fet vius com a raboses i comediants que sabem donar la corda i les veiem vindre d’una hora lluny o mos ho pensem, que pel cas és lo mateix. No mos en fiem del veí, ni del parent, ni del companyó, que per aquesta part de món li diem mig amic; estos són los pitjors perquè te la foten tant com poden i al damunt los hi has de pagar el beure. Per a naltres, tota la naturalesa humana, sigui quina sigui i vingui d’on vingui, és traïdorenca com lo riu, que te la fot a la primera de canvi, quan te li gires d’esquena. Quants germans barallats per les particions de les herències? Quants veïns a mata-degolla per les fites que fan de partició als trossos de terra?

Però no hi ha re que sigui dolent del tot, i potser sí que gràcies a això, les cases i les famílies encara aguantem per aquí. El riu, com se sap de molt antic, ha fet de frontera en totes les guerres, i la soldadesca desvagada ha fet tota classe d’estralls i, per acabar-ho d’adobar, les aigües que mos donen vida, que haurien de ser les nostres aliades, quan lo daltabaix de la guerra o de les plagues s’abraona damunt les nostres viles, encara se regiren en contra, i baixen més unflades que mai i s’emporten lo treball de les vores, les cabanes, los hortets i les sénies que són un bé de Déu, com hi ha món. De manera que el riu és lo millor mestre que tenim, i els que hi trafeguen, que no són pocs als nostres pobles, ho saben del cert. De petit m’agradava anar a les tavernes de vora l’embarcador per escoltar les històries dels barquers, patrons i sirgadors i al final tots deien lo mateix: que les aigües que a voltes pareixen manses i assossegades, com una bassa d’oli, són un engany per la vista, perquè amaguen la força desfermada del corrent, los mortals remolins, los temibles aumaecs que foraden les naus, o les perilloses retornes. Per això mateix també sempre s’ha dit que el riu té moltes picardies i els hòmens mai no són lo que semblen. Aquesta sàvia lliçó la té ben apresa la nostra gent, que sap nedar i guardar la roba, i ballar la dansa que toquen, fent veure que en los punts i contrapunts de la dansada hi posen tot lo senderi. En canvi, sempre tenim lo flat alerta i un ull obert mirant contra el govern.

Alguns patxets encara que se trobin a la puta misèria, perquè la riada els ha deixat sense re, només pel fet d’haver nascut aquí ja se pensen que tenen dret que els posin plat a taula de franc i no te li regiris ni li demanis explicacions, perquè sempre s’ha dit que per aquesta part de l’Ebre per no re te demanen danys i perjudicis davant del jutjat, encara que només sigui per tocar els pebrots. Però com a tots los llocs, aquí se troba barrejada la bona gent i la que no ho és tant. També tenim un bon mostrari de ressabiats, eixerits, recelosos que se barallarien per coses de poca substància i castissos, com aquell famós Sisco Cama que, una vegada, trobant-se un destacament de tropes de l’Aragó pel poble, alguns soldats, que no sabien parlar català, van entrar a la tenda que portava la seua dona i van demanar-li si tenia una cama. La dona contestà que en tenia dos. Los soldats van dir-li que les volien veure i llogar-les, perquè haurien de passar la nit. I ja les vam tindre. La dona cridà esfereïda: «Siscooooo! Puja que aquí hi ha uns barruts que me volen veure la cama! I la volen llogar per passar la nit!».

I Sisco, l’home de la botiguera, que se trobava al recambró de la tenda, quan va escoltar el que li demanaven a la seua dona va sortir trabuc en mà i els empaità de valent: «Dos cames i dos cuixes té la meua Carmeta!, i són meues! Amb tot lo que hi ha pel mig! Que per això m’hi vaig casar!».

Sisco Cama, que d’aquesta feta li va quedar el malnom, anava dient pestes contra aquella colla de soldats que van marxar de la tenda en la cua entre les cames i sense entendre el que deia el matrimoni. En alguns malentesos entre els castellans que arriben de fora i els catalans d’aquí, s’ha arribat a les mans.

També és ben veritat que la nostra gent, quan convé, sap protegir i acull els parents, per molt temps que faci que no es parlin, i per molt grossa que l’hagin fet. O dóna un cop de mà als veïns del morro fort, i ajuda amb franquesa el mig amic que li ha fotut la cera de les orelles. O encara que siguin morts de gana, vagabunds desconeguts que passen demanant caritat, o forasters, sigui quina sigui la seua condició, tots trobaran un bon recer per passar la nit, i ningú no els dirà re, ni s’espera re a canvi, ni cap agraïment de ningú, que en casos de necessitat los nostres pobles també s’han convertit en refugi de perseguits de la nació i aquí ningú els ha preguntat d’on vénen i on van, i mai a ningú no li ha faltat lo plat a la taula, lo carretell de vi i un grapat d’aulives maurades.